En el capítol anterior vam seguir un itinerari pels voltants del poble de La Règola on
vam veure sobretot els materials deixats pel paleodelta de la Baronia i de les
característiques sedimentològiques tan particulars que imprimeixen les marees
als sediments. En aquest nou itinerari ens mourem pels voltants del poble de
l’Ametlla de Montsec, però abans visitarem l’ermita de Sant Pere Màrtir on
afloren els gresos i conglomerats fluvials, els darrers que es van dipositar a
la conca d’Àger entre finals de l’Ilerdià i inicis del Cuisià (Eocè inferior).
L’ermita de Sant Pere Màrtir
Per això
baixem del Port d’Àger fins a la primera cruïlla on prenem, a l’esquerra, la
carretera que va a Corçà. Quan passem pel cementiri d’Agulló, deixem el cotxe
per anar a peu uns 800 metres per una pista estreta i molt sorrenca fins
arribar a la petita ermita de Sant Pere Màrtir, situada damunt un altiplà des
del qual tenim una altra perspectiva del “plec en genoll” que
ja vam observar des de Corçà... però no és això el què hem vingut a veure.
Una altra perspectiva del “plec en genoll” del Montsec d’Ares
Des de
l’ermita anem baixant en direcció sud per una pista que aviat travessa uns
nivells sorrencs, i un xic conglomeratics, intercalats entre materials pelítics
groguencs. Les sorrenques i conglomerats representen els materials de
rebliment de paleocanals fluvials de tipus trenat, i les pelites són els
materials de desbordament d’aquests canals quan eren actius. En aquestes
pelites s’hi ha trobat restes de mamífers i rèptils (cocodrils i tortugues) que
daten aquests materials entre 52 i 49 milions d’anys.
Superfície de rebliment d’un canal fluvial
A mà dreta de
la pista podem caminar per damunt d’una superfície plana de rebliment d’un
d’aquests canals i també podrem observar la seva estratificació encreuada
planar i a gran escala. A la base dels canals hi ha estructures que permeten
conèixer la direcció i sentit dels paleocorrents que anaven cap al NW.
Estratificació encreuada planar
Després de
visitar aquest extraordinari aflorament, tornem a la carretera principal i anem
a l’esquerra uns 8,5 km fins a la cruïlla de l’Ametlla de Montsec. Pel talús de
la carretera, entre Àger i la Règola, afloren molt bé un conjunt de barres de
gresos daurats corresponents al Delta de l’Ametlla, dit també Delta d’Àger o de
l’Estació d’Àger, i que conformen el turó de Monterol. Els materials d’aquest
delta anaven de llevant cap a ponent, cap al mar obert de l’Atlàntic, just al
contrari que els del delta de La Baronia situat estratigràficament per sota.
Així arribem
a la cruïlla amb la carretera que, a mà esquerra, puja a l’Ametlla de Montsec. Passat
el Km 1, però, deixem el cotxe en un eixamplament al costat de Casa Sarral i
anem per la pista que passa a frec de Casa Petxo (punt 1 de l’itinerari).
Després de
creuar el barranc del Fusteró podrem observar diversos cossos de gresos corresponents
a barres deltaiques que progressen damunt unes argiles grises on es poden trobar
gasteròpodes i bivalves. Aquest nou delta que s’instal·la a la Vall d’Àger en
baixar el nivell del mar, estava dominat per l’acció fluvial però amb retocs
mareals.
Nivell de gresos amb estratificació de tipus flasser
corresponent a una barra deltaica
Tornem al
cotxe per acabar de pujar fins al poble de l’Ametlla de Montsec format per dos
nuclis separats: un nucli inferior i més gran, dit lo Raval, arraulit al voltant de l’església neoclàssica de Santa
Maria de l’Ametlla, i un petit nucli superior, dit lo Tossal, on hi destaca un antic forn de l’any 1865.
Nucli inferior de l’Ametlla
Des de la
plaça de l’església prenem la pista que puja a lo Tossal, però aviat ens
desviem cap a la Font Grossa tot guanyant alçada per damunt del poble de
l’Ametlla. Pels marges de la pista afloren els gresos i conglomerats fluvials
de finals de l’Eocè inferior, els mateixos que ja hem vist a l’ermita de Sant
Pere Màrtir.
Aquestes
sorrenques grises amb nivells de còdols, alguns de paleozoics, són el resultat
d’una forta baixada relativa del nivell del mar, cosa que fa que s’instal·li la
vall d’un riu de règim trenat, el delta del qual es desenvolupava molt més al
NW, ja en terres aragoneses... I és que, a finals de l’Eocè inferior, el
Montsec s’aixeca i el mar abandona definitivament la Vall d’Àger.
Arribem a la Font Grossa
Així arribem
a la Font Grossa (punt núm. 2) un bonic i ombrívol indret on podem
refrescar-nos abans de continuar l’itinerari. Aquesta font neix al front d’encavalcament
del Montsec de damunt les sorrenques grises de l’Eocè inferior. Sobre la font
afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic) amb inclusions d’ofites que són les roques subvolcàniques típiques d’aquesta època i que ja
hem vist en altres itineraris. Aquestes ofites, però, són les úniques que
apareixen a la Vall d’Àger i prop de la Casa Camperol van ser explotades en una
petita pedrera per a fer-ne grava.
Aflorament d’ofites sobre la Font Grossa
Aspecte de les ofites amb disjunció bolar
Petita pedrera d’ofites
Passada la
Casa Camperol, i seguint el camí cap a la canal de l’Osca, ens dirigim a
l’indret dit Torricó (punt núm 3 de l’itinerari) on afloren àmpliament les
argiles i guixos del Keuper. Cap a llevant, aquests materials estan en contacte
per falla amb els gresos fluvials de l’Eocè inferior. En aquest punt hi ha una
surgència que alimenta una petita bassa.
Argiles i guixos del Keuper al Torricó
Contacte mecànic entre el Keuper i l’Eocè inferior
Pel damunt
d’aquests materials ja veiem les dolomies grises del Juràssic i les calcàries
del Cretaci. Nosaltres, però, des d’aquí retornem a l’Ametlla tot passant pel
nucli de Lo Tossal i observant, a llevant, el sinclinal d’Àger, la vall del
Noguera Pallaresa, i el nucli de la Baronia de Sant Oïsme que serà el nostre
proper objectiu. Els materials que hem vist fins ara, al flanc nord del
sinclinal d’Àger dibuixen una discordança progressiva i això vol dir que eren sintectònics, o sigui que es deformaven
al mateix temps que es dipositaven... però de tot això en parlarem llargament
més endavant!
Vista del sinclinal d’Àger
Vista de la Baronia de Sant Oïsme des de Lo Tossal
Ara tornem a
agafar el cotxe per dirigir-nos al punt 4 de l’itinerari. Per això ens cal
baixar a la carretera principal i anar cap a l’esquerra fins al trencall de les
Casetes de l’Estació on aparquem per baixar fins a la riba del pantà de
Camarasa. Així arribem al sumptuós pont penjat, conegut popularment com La
Passarel·la.
El pont penjant conegut com La Passarel·la
Actualment és
un pas per a vianants però, al seu dia, hi havien transitat vehicles i es diu
que aquest fou un dels primers ponts penjants de l’Estat Espanyol. I és que
quan es va construir el pantà de Camarasa (entre 1917 i 1923), el seu rebliment va portar coses bones com tenir una bona reserva d’aigua per a regar i fer
electricitat i també regular el cabal en cas de fortes avingudes; però també va
comportar afectacions greus a la flora i a la fauna fluvial, i la pèrdua de
moltes terres de cultiu, ponts i molins. Però el pitjor de tot fou la
desaparició del poble d’Oroners, del qual només en resten algunes ruïnes, que
apareixen quan el nivell del pantà està baix, i el conjunt del castell i
l’església troglodítica de la Mare de Déu del Remei situats a
mig aire de la serra de Montclús. Així, doncs, aquest pont es va construir per
substituir tots els ponts inundats i, actualment, aquest ha estat substituït
per una nova “passarel·la”, prop de la cruïlla amb la Carretera del Doll.
Baixem a observar les dunes del delta de La Baronia
Després de
creuar tan magnífic pont, ens situem a l’altra banda del pantà on trobem els
materials més distals del delta de la Baronia. Es tracta de gresos de color
gris fosc un xic verdós i això és degut a la presència d’un mineral dit glauconita. Aquests materials formen
grans dunes amb laminacions encreuades a gran escala i on s’insinuen
estructures bimodals del tipus herringbone
(o espina de peix) formades per l’anar i venir dels corrents de marea.
Aspecte dels gresos amb glauconita on s’insinua una estructura bimodal
Retornem pel
mateix camí per acabar la jornada visitant el nucli històric de la Baronia de
Sant Oïsme format per un clos tancat per una muralla, on hi destaca una alta
torre rodona bastida sobre un bloc de gresos, i una bonica ermita romànica
dedicada a Sant Bartomeu, d’una nau amb tres absis i una petita torre-campanar.
L’esvelta torre de la Baronia de Sant Oïsme
Des del
capdamunt de la torre rodona contemplem el vessant obac del serrat de Les
Alteres, que és el flanc sud del sinclinal d’Àger. L’alternança de nivells de
gresos (durs) i nivells de llims (tous) donen com a resultat un relleu esglaonat. Aquests materials són
els més distals del delta de La Baronia i cada nivell de gresos és una barra dipositada
a la zona submareal.
Per l’interior del clos accedim a la torre...
...des d'on contemplem els materials més distals del delta de La Baronia
Situats a
l’extrem més oriental de la Vall d’Àger, fem com una mena de repàs de totes
aquestes jornades en les que hem estat observant els materials de rebliment de
la conca, des que vam començar a la Torre de les Conclues a
l’altre extrem de la vall, i arribem a la conclusió que la Vall d’Àger va ser
una conca que es va anar plegant en forma de sinclinal, empesa per l’encavalcament
del Montsec, i omplint amb materials deltaics al mateix temps que es desplaçava
cap al sud a coll-i-bé del mantell sobre el qual ens trobem: el Mantell de les Serres Marginals, del
qual en parlarem abastament... més endavant.
Dirigim la mirada cap al sud...
Abans de
baixar de la torre, dirigim una última mirada cap al sud... cap al nostre
proper objectiu: el Mont-roig, la perla de les Serres Marginals o Exteriors,
però primer tornarem als peus del Pedraforca per conèixer la naturalesa del seu
“pastís” basal: el Mantell del Cadí.
