Amics del Museu: MEDITERRÀNIA, la mar nostra

Aquests dies es poden visitar a Barcelona dues exposicions dedicades a la Mediterrània.

A l’exposició “Mediterrani. Del mite a la raó”, la qual s’exhibeix al CaixaForum fins al 25 de Juny, s’ha reunit una col·lecció d’obres d’art de l’antiguitat grecollatina per tal de mostrar com la Mediterrània fou una importantíssima via de comunicació entre diferents cultures i per la qual van circular idees, coneixements, creences, des del Pròxim Orient a Egipte i d’allà cap a Grècia i, més tard, a Roma, forjant-se així l’anomenat esperit europeu.

A través de ceràmiques decorades, relleus, joies, figures i estàtues, frescos i mosaics, es vol explicar el pas de la visió d’una Mediterrània mítica, escenari dels viatges d’Odisseu (Ulisses), Jàson (cap de l’expedició dels Argonautes) i Hèracles (Hèrcules), i poblada de monstres marins, perilloses sirenes, déus furibunds i malèvoles deesses, a la d’una Mediterrània humanitzada, per on es van estenent tot un seguit de colònies gregues i on hom pren consciència de la petita àrea geogràfica que ocupa en relació al món conegut i al que s’anava intuint, tal i com ho expressa Plató: Els que ens trobem entre les Columnes d’Hèrcules i el riu Fasis (a la mar Negra), habitem una petita porció de terra i vivim a l’entorn del mar com formigues o granotes al voltant d’una bassa.

Odisseu és atret per una colla de sirenes

En les costes d’aquesta “bassa”, a la Magna Grècia del s.VI aC que fou el bressol de la ciència i la democràcia, pensadors de la talla de Tales de Milet, Anaximandre, Heràclit o Sòcrates van deixar de creure que amb els mites es podia explicar tot, i com es diu en un plafó: Els filòsofs havien d’aventurar-se per camins poc transitats per investigar els misteris del món, encara que això els pogués costar la vida o l’exili car la saviesa era un atribut exclusiu dels déus.

A l’exposició es fa un repàs dels principals mites clàssics com són el rapte d’Europa, les relacions d’Eros i Psyque, el mite de Narcís o els cèlebres dotze treballs d’Hèrcules imposats a l’heroi per la deessa Hera (esposa de Zeus), els quals constitueixen el motiu d’un taller per a nens i nenes.

Espai del taller

Es dóna el cas que un dels treballs fou netejar els estables del rei Augias, els quals no es rentaven des de feia... més de 30 anys!!!. Hèrcules ho va solucionar desviant els cursos dels rius Alfeu i Peneu i fent-los passar pels estables, tal vegada aquest podria haver estat el primer abocament tòxic a la Mediterrània...

L’altra exposició “Mediterrani. El nostre mar, com mai l’has vist”, s’hi estarà al CosmoCaixa fins al desembre d’enguany i en ella s’analitza la mar nostra des d’un punt de vista més científic.

Aquesta mostra ens vol fer reflexionar sobre el fet de viure al voltant d’un mar molt petit, un “mar enmig de terres” densament poblades on la taxa d’evaporació supera la dels seus aportaments hídrics. Malgrat això aquests aportaments són suficients per a evitar, de moment, la dessecació.

Per això l’exposició comença amb un espai de participació on, a través d’unes pantalles, els visitants poden contestar la pregunta “Què és per a tu el Mediterrani?” amb respostes tipus com “vacances”, “cultura”, “platges”, “vida”, “relacions”... El resultat de l’enquesta es coneix al final de l’exposició.

A partir d’aquí entrem de ple a l’exposició la qual s’estructura principalment en una sèrie de plafons retroil·luminats (en català, en castellà i en anglès) rodejats de foscor, submergint els visitants dins un entorn de blavor profunda.

Tot seguit es constata que la Mediterrània representa poc menys del 1% de la superfície dels oceans i que es considera un mar interior encara que manté una feble connexió amb l’oceà Atlàntic. Aquesta connexió està representada per una aixeta que goteja, malgrat tractar-se d’una quantitat de dos milions de piscines olímpiques diàries, la major aportació d’aigua cap a la Mediterrània.

Als aportament també hi contribueixen els rius que hi desemboquen; però, com ja s’ha dit, la taxa d’evaporació és més alta que la dels aportaments i això fa que la salinitat augmenti, principalment, cap a l’est. A l’exposició es pot experimentar els efectes de la salinitat sobre la flotabilitat i també es poden “tastar” les aigües de diferents mars per tal de comparar-ne la temperatura i la salinitat mitjanes. Així es pot provar l’aigua del mar de Barents (amb una temperatura de 6ºC i una salinitat de 34 g/l), el Mediterrani (amb una temperatura de 20ºC i una salinitat de 38 g/l) o la mar Morta (amb una temperatura de 25ºC i una salinitat de... 270 g/l)

Aquí es pot tastar l'aigua de la mar Morta

Un petit video ens assabenta de l’origen del mar Negre, situat a extrem est del Mediterrani i comunicat amb aquest a través de l’estret del Bòsfor. Es creu que aquest mar, durant la darrera glaciació, fou un gran llac d’aigua dolça però que en recular, per desglaç, els casquets polars, i augmentar el nivell de la Mediterrània, el mar el va envair.

Animació sobre l'origen del mar Negre

Per tot arreu es troben codis QR, per a smartphones, o enllaços a pàgines web amb els quals es pot ampliar la informació de l’exposició.

Seguidament, i a través d’una animació, es passa a analitzar un fet realment extraordinari: la crisi messiniana... res a veure amb el jugador del Barça, ja que el nom prové de la ciutat de Messina (Sicília, Itàlia). Aquesta crisi, que va tenir lloc fa uns 6 Ma, es va desencadenar arran d’un aixecament tectònic a la zona de Gibraltar, per la qual cosa es va interrompre, momentàniament, la comunicació amb l’Atlàntic i per això una bona part de la Mediterrània es va assecar en menys de 3.000 anys. D’aquest fet en donen testimoni els dipòsits salins de Sorbas (Almeria).

Animació basada en un estudi de Daniel Garcia-Castellanos et al.,

 publicat a Nature l'any 2011

Mostra de sal de Sorbas (Almeria)

També s’hi exposen flascons que contenen sorres de diferents platges de la Mediterrània, així com també es fa un repàs a la biodiversitat amb imatges, sons de mamífers marins, una peixera, una vitrina amb exemplars de posidònia, la qual és una planta endèmica (no una alga!) molt amenaçada.

Flascons amb sorres

Mostres de fulles i arrels de posidònia

Així mateix també hi tenen cabuda les espècies invasores i les plagues que proliferen per la mediterrània, fet que la fan especialment sensible en tractar-se d’un ecosistema molt tancat i de delicat equilibri.

Algunes de les espècies invasores

Meduses, una de les plagues més temudes.

La cèlebre “dieta mediterrània” també hi té un petit espai on es poden degustar i olorar diverses varietats d’oli d’oliva, el producte estrella d’aquesta dieta. També s’analitzen les diferents cultures i idiomes dels països del litoral mediterrani i les intenses relacions que s’hi estableixen entre ells.

Finalment es dóna a conèixer el fet de la contaminació i la sobreexplotació dels seus recursos, fent un especial incís en el cas de la tonyina, molt abundant en el passat i avui en perill d’extinció per culpa de la pesca abusiva amb l’art de pesca anomenada palangre. La presència dels metalls pesants en la cadena tròfica (com el mercuri, el plom o el cadmi) també representen un gran perill perquè aquests s’acumulen als teixits dels animals que viuen al mar i que consumim. L’acidificació (per causa de l’àcid carbònic dissolt a l’aigua del mar)  és un fet especialment preocupant ja que aquest àcid fa que es dissolguin les parts dures de molts animals marins.

Recreació d'un banc de tonyines dirigint-se cap a un núvol d'hams 

(hi poden haver-hi fins  15.000 hams!)

Origen d'alguns dels metalls pesants més perillosos

Per a vigilar tots aquests processos, s’han instal·lat una sèrie de laboratoris automàtics submarins que analitzen i controlen continuament diverses variables, però amb això no n’hi ha prou ni de bon tros.

Al final de l’exposició es coneixen els resultats de la pregunta que es fa a l’inici: “Què és per a tu el Mediterrani?”. D’entrada la majoria de visitants contesten amb la resposta “vacances”,  però a la sortida la resposta més votada és “vida”. L’exposició acaba amb unes paraules que conviden a la reflexió i a la conscienciació: Amb aquesta exposició hem volgut que sabessis el que ha estat, és i pot arribar a ser el Mediterrani en el futur. El que finalment arribi a ser el nostre mar, a partir d’ara depèn de tots nosaltres. També de tu.

Mn. Francesc Nicolau: UN ALTRE TESTIMONI A FAVOR DE LA DIETA MEDITERRÀNIA

Ja sabem que la dieta típica dels països del Mediterrani és molt saludable, però no fa gaire vaig llegir a la prestigiosa revista Investigación y Ciencia una nova aportació al seu valor i crec que havia de comunicar-vos-ho. Es tracta d’un estudi, fet a Nova York, realitzat amb 1880 persones malates d’Alzheimer, residents en aquesta ciutat, on s’hi plantejava la qüestió de quina relació tindria aquesta malaltia amb el tren de vida portat abans de contraure-la. I el resultat va ser que els que havien seguit  una dieta tipus "mediterrània" tenien entre un 32 i un 40% menys de simptomes que els  malalts que havien seguit una dieta més "americana”. D’on venia aquest avantatge?

Un dels factors principals havia de ser la ingesta d’oli verge d’oliva. En la dieta mediterrània hom en pren uns 50 ml diaris i ja s’havia dit que la concentració d’àcids  greixosos monoinsaturats que aquest oli conté podia ser un dels factors beneficiosos; però a més ja se sabia, des de l’any 2005, que l’oleocantal (un compost natural que conté aquest oli) també tenia un efecte reductor de certes inflamacions i, per consegüent, feia al seu torn una acció benefactora. Ara bé, l’estudi de què parlem ha fet més: ha investigat amb més detall quins són els efectes de l’oleocantal i s’ha vist que intervé en sentit inhibitori en la formació de cabdells neurofibril·lars i plaques amiloides beta, que són els compostos que desencadenen l’Alzheimer.

Els Drs. Amal K. Kaddoumi i Khalid El Sayed

Com ho han pogut saber? Amb ratolins. L’administració d’oleocantal a aquests animals  els feia més expeditius en degradar els amiloides beta. La doctora Amal Khalil Kaddouri, codirectora de l’estudi (que es publicà detalladament a la revista ACS Chemical Neuroscience) diu: “Estem intentant comprendre millor el mecanisme de l’oleocantal i trobar potser compostos que puguin funcionar de manera semblant per arribar a desemvolupar un medicament”. No cal dir que desitgem que ho aconsegueixin. Mentrestant el que hem de fer és consumir oli verge d’oliva que, com ells mateixos ens han dit, ja en conté.

Però la cosa no s’acaba aquí: sembla que a la dieta mediterrània encara hi ha molts altres factors beneficiosos. Concretament és admès entre els experts que també és molt beneficiosa la gran quantitat de fruita fresca que s’hi consumeix. I tot cal tenir-ho en compte.

Isabel Benet: ITINERARI GEOLÒGIC I HISTÒRIC PELS VOLTANTS DE PONTONS

Us volem proposar un petit itinerari pels voltants de Pontons, població situada al nord de la comarca de l’Alt Penedès, en plena Serralada Prelitoral, a la sortida d’un congost excavat per la Riera de Pontons (tributària del riu Foix) als materials del Triàsic mitjà. Aquí, a més de les belleses naturals, hom pot contemplar retalls d’història prou interessants com són les ermites de Sant Joan de la Muntanya i Sant Salvador de la Balma.

El poble de Pontons i, en primer terme, la casa de colònies Penyafort

Al llarg del recorregut, de poc més de 8 Km, podrem observar la fàcies Muschelkalk prou completa. Aquí, però, no podrem veure la fàcies Buntsanstein sobre la qual s’asseu degut al fet que, en aquest sector, un parell de falles molt importants (la falla de Foix i la falla de les Torres) l’impedeixen aflorar. Jordi Amigó, al 1983, va estudiar la naturalesa d’aquestes falles al treball Estructura del contacte entre la Serralada Prelitoral i la Depressió del Penedès (Torrelles de Foix, Pontons i Font Rubí).

L’itinerari s’inicia al pàrquing de la casa de colònies Penyafort, emplaçada en el que va ser l’antic Molí de Baix. A aquesta casa de colònies s’hi arriba per la carretera BV-2122 que, des de Vilafranca del Penedès, es dirigeix a Santes Creus passant per Sant Martí Sarroca i Torrelles de Foix. A l’aparcament de la casa de colònies podem admirar un magnífic aflorament de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2) format per una alternança de gresos i lutites d’un vermell molt vistós.

Situats a l'aparcament de la casa de colònies Penyafort

Aspecte de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2)

Per començar baixem per la carretera d’accés a Penyafort fins que, després de passar sobre la riera de Pontons, anem a sortir a la carretera BV-2122. Des d’aquí podem baixar uns metres per aquesta carretera fins al Pont de les Mines on aflora la fàcies Muschelkalk inferior (M1) i on es poden veure diverses bocamines tapiades i reobertes de nou a cops de martell. En aquestes mines s’havien explotat mineralitzacions de zinc i plom en forma de blenda (o esfalerita), smithsonita, galena i cerussita; també s’hi troben marcassita, pirita, goethita i calcita. Aquestes són mineralitzacions estratiformes coincidents amb un front de dolomitització dins del paquet del Muschelkalk inferior (M1) el qual ha patit un o diversos processos de karstificació posterior. En aquests materials també s’hi han trobat evidències de bioturbació (“fucoides”), petites bioconstruccions i restes del braquiòpode Mentzelia mentzeli.

Sembla ser que aquestes mines constitueixen un veritable laberint de galeries en les quals es perillós endinsar-s’hi sense anar acompanyats d’un expert coneixedor. Si voleu més informació podeu llegir l’excel·lent treball publicat per Josep Ll. Bravo a mineralcat.

Una de les bocamines (Foto: Agustí Asensi)

L'interior d'una de les mines (Foto: Agustí Asensi)

Mostra de galena exposat al Museu de Geologia de Vilobí del Penedès

Des del Pont de les Mines, retornem de nou a la cruïlla de la casa de colònies Penyafort des d’on ens enfilem per una pista cimentada tot vorejant per sota els camps i les edificacions del mas de Sant Joan. Tot i que estem sobre els materials de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2), aquests aquí no s’observen tant bé com a l’altra banda de la riera. Continuem per aquesta pista fins que trobem les marques vermelles i blanques del GR 92-5, procedent del coll de la Creu de Sapera, que seguim a mà dreta passant a frec de la font de Sant Joan. A partir d’aquí el sender puja decidit cap a l’ermita de Sant Joan de la Muntanya per un bonic camí de grau que supera la cinglera formada per les calcàries de la fàcies Muschelkalk superior (M3) fins al capdamunt on es troba aquesta ermita, amb un portentós balcó sobre la vall i des d’on veiem Torrelles de Foix, les agulles de Montserrat i, a l’altra banda de la riera, l’ermita de Sant Salvador de la Balma, que visitarem més tard, la qual costa un xic de trobar, ben dissimulada entre les roques.

Camí de pujada a Sant Joan de la Muntanya a través del Muschelkalk Superior (M3)

Aspecte de la fàcies M3

L'ermita de Sant Salvador de la Balma a l'altre costat del congost

Sant Joan de la Muntanya, consagrada l’any 1075, fou l’església parroquial del castell nou de Pontons, els vestigis del qual es troben dalt el puig Fonoll. De l’època romànica només en resta l’absis, situat al caire del cingle i decorat amb les típiques arcuacions i bandes llombardes.

L'absis romànic de Sant Joan de la Muntanya

Per continuar, sempre seguint les marques del GR, ens cal rodejar l’església pel darrera. Per aquest costat arriba una pista que seguim fins a un proper pal indicador, on la deixem per continuar a mà dreta per un sender que passa a frec d’una cabana de pedra seca recentment restaurada. Més avall continuem per un camí carreter fins arribar al poble de Pontons on ja ens trobem damunt les lutites, guixos i carnioles corresponents a la fàcies Keuper del Triàsic superior.

Cabana de pedra seca al camí de baixada a Pontons

Tot seguit anem cap al nucli de la població, tot deixant a mà esquerra la curiosa capella neomodernista de la Mercè, construïda l’any 1945, i que avui dia es troba en un estat lamentable. Des de la Casa de la Vila ens dirigim cap al pont sobre la riera de Pontons on es troben les ruïnes de l’antic Molí de Dalt o de la Senyora, molí fariner d’època medieval encara que l’actual construcció data possiblement del segle XVII. Per camí cimentat, i seguint les marques grogues i blanques del PR C-150, ens enfilem cap al cementiri on es troba l’ermita de Santa Magdalena, d’origen romànic, reconstruïda al segle XIII i modificada posteriorment, on hi destaca un robust campanar de cadireta.

El Molí de Dalt o de la Senyora

L'ermita de Santa Magdalena

  

Pel darrera d’aquesta església passa una carretera local la qual seguim a mà esquerra en direcció al mas del Sobal, entre camps de vinyes situats sobre les argiles, guixos i carnioles de la fàcies Keuper, que podem observar als marges d’aquesta carretera.

Camps de vinyes dels Sobals damunt la fàcies Keuper

Aspecte de la fàcies Keuper

A l’alçada d’aquest mas deixem el PR per prendre una pista asfaltada que surt a mà dreta i per la qual anem, en suau baixada, a frec del torrent d’en Gralla, i per la qual tornem a observar les calcàries de la fàcies Muschelkalk superior (M3).

Baixant per la carretera de Penyafort tallant les calcàries del M3

Aquesta pista baixa de nou cap a la casa de colònies de Penyafort però val la pena desviar-se a mà esquerra per un sender marcat en vermell i violeta que creua tot seguit el torrent i s’enfila decidit al capdamunt del cingle calcari on hi veiem una roca aïllada anomenada el Roc de la Senyera. Des d’aquí podem veure la teulada de la casa de colònies i, a l’altra banda de la riera, el mas de Sant Joan amb l’ermita just al damunt.

El Roc de la Senyera

Seguim pujant pel sender marcat amb vermell i violeta i que aquí es troba un xic tapat per l’espessa vegetació, però quan sortim de nou al caire del cingle tenim una bona vista del poble de Pontons i de la vall que tenim just a sota nostre. Ara ens cal baixar pel barranc de Sant Salvador fins al peu de les roques i flanquejar cap a la dreta on es troba l’ermita troglodítica de Sant Salvador de la Balma, literalment adossada al cingle car aprofita un entrant de la roca com a absis.

Façana oest de Sant Salvador de la Balma

L’ermita consta d’una sola nau suportada per uns murs de contenció on s’hi observen uns grans arcs de descàrrega. Per accedir al seu interior ho fem a través de l’única porta que s’obre a la façana de ponent i on arribem després d’una petita grimpada. A l’interior de la nau es conserven uns arcs de volta lleugerament apuntada típics de l’època gòtica, ja que aquesta ermita data del segle XIV. El més curiós és que al sostre de la nau encara es veuen les impremtes de l’encanyissada del xindri o cintra (carcassa provisional de canyes utilitzada en la construcció de la volta).

L'interior amb els arcs mig apuntats

Imatge de Sant Salvador de la Balma (s.XIV a XIX) amb el pany de muralla que tancava el recinte, segons A. Salvà (extret de www.elmartinet.cat)

Com ja estem a la primavera, als murs de l’església veiem florir la petita planta fissurícola coneguda com l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla), una fumaràcia que creix a les esquerdes de les roques calcàries de la meitat llevantina de la península i del nord d’Àfrica.

L'herba freixurera a les parets de l'ermita

Per continuar l’itinerari ens cal seguir baixant pel barranc de Sant Salvador per un corriol molt dreturer i estret. Al final de la forta baixada anem a sortir a un camí carreter on tornem a veure les argiles i gresos de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2) i que seguim a mà dreta fins a desembocar a una pista i, tot seguit, a la carretera local que puja al mas del Sobal, i que prenem de baixada fins a la propera casa de colònies de Penyafort, punt i final d’aquest recorregut per la geologia i la història d’aquest racó de l’Alt Penedès.

Si voleu consultar altres itineraris geològics per aquesta zona, podeu clicar els enllaços amb el treball de Carles Martín Closas & Dolors Vallès Roca , publicat a Miscel·lània Penedesenca, així com també el de Josep M. Mata-Perelló, publicat a la revista Terra Endins.