Després
d’haver vist els espectaculars Esterregalls d’Olopte i les seves coves,
tornem a la Cerdanya per a visitar una autèntica singularitat: es tracta de
l’enclau de Llívia, un municipi situat a l’extrem nord-occidental de la fossa
cerdana, entre els 1200 i els 1572 m d’alçada, però amb la particularitat que
els quasi 13 km² de la seva superfície estan dins territori francès, com una
illa... com és possible això?
El nucli de Llívia sota el turó del castell
Esquema geològic general de la fossa cerdana
extret del Mapa geològic de Catalunya, E 1:300.000, ICGC
Per a
descobrir això, i moltes altres coses de l’enclau de Llívia, sortim de
Puigcerdà, actual capital de la comarca, per la N-154 tot creuant la frontera
amb França, però uns 3 km després tornem a entrar a Catalunya. Poc més enllà, i
per la mateixa carretera, penetrem a la vila de Llívia, agrupació de cases sota
un turó coronat per les restes d’un castell. Aquest és el punt d’inici d’aquest
itinerari circular i apte per a tots els públics.
L’enclau de Llívia, extret del Mapa comarcal de Catalunya, ICC
Mosaic dedicat a Lampègia
Comencem
l’itinerari tot prenent el carrer Puigcerdà pel qual entrem al nucli urbà de
Llívia. A mà esquerra deixem la plaça Major i continuem recte fins una placeta
on descobrim un gran mosaic dedicat a Lampègia, princesa de la pau i de l’amor.
Un plafó ens explica la seva trista història que es remunta a l’època en què
els musulmans emprenen la invasió de la terra dels francs (a partir de l’any
720), però a la batalla de Tolosa van ser derrotats per Eudes, duc d’Aquitània.
Tanmateix el vencedor, en un gest de concòrdia, va casar la seva filla Lampègia
amb el cabdill musulmà Utman Munusa l’any 725. La feliç parella es van establir
a Medinet-el-Bab, antic nom de Llívia i que vol dir “Ciutat de la porta”. Diu
la llegenda que, per influència de Lampègia, Munusa abraça el cristianisme cosa
que enfurismà al valí de Còrdova, Abd-el-Rahman, qui captura i decapita Munusa i
s’endú Lampègia amb ell. Verdaguer va immortalitzar la llegenda dels dos
enamortas i la seva mala fí al poema Canigó.
Pel carrer
Pujada de l’Església ens enfilem a la part més alta de la vila, coronada pel
temple dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, obra dels segles XVI i VXII
construïda damunt d’una església anterior. Al capdamunt de la pujada ens
encarem a una esbelta torre circular: és la Torre de Bernat de So. Aquesta
torre, juntament amb altres dues que flanquegen la façana oest de l’esgésia, on
hi ha una portalada renaixentista, donen al temple un aspecte de fortalesa.
Torre de Bernat de So
Darrera tenim
l’ajuntament i un espai museïstic allà on s’ubicava la farmàcia Esteve, una de
les més antigues d’Europa ja que, tot i que està documentada a partir del 1594,
hom pensa que va ser fundada a inicis del s.XV i va funcionar fins l’any 1926.
Antiga farmàcia Esteve
Al costat de
la porta de l’ajuntament hi ha un plafó que ens assabenta del passat medieval de
Llívia. El 842 el comte Sunifred, pare del famós Guifré el Pilós, va aturar una
invasió musulmana, cosa que va proporcionar al territori un lloc de pas segur
per a les mercaderies. Així Llívia, que aleshores estava dalt del turó i sota
la protecció del seu castell, va esdevenir capital del comtat de Cerdanya. El
1257, Jaume I va donar permís als seus habitants per construir cases a la plana
del peu del turó, i al 1528 l’emperador Carles V li va concedir el títol de
Vila, cosa que tindrà la seva repercusió com veurem més endavant.
Sobre la porta
de l’ajuntament es pot veure l’escut de Llívia, on s’hi representa la vila als
peus del turó coronat pel castell i un camí d’unió. A l’extrem esquerre, i fora
de l’àmbit de l’escut, hi ha un personatge, dit Ercules, amb toga i un ceptre....però, quina relació té el mític
heroi grec amb Llívia?
Escut de Llívia, tal i com apareix al Llibre Ferrat del s.XV
Al voltant de
tots aquests elements hi ha una orla que ens ho explica: LIVIM OPPIDUM EST
INTER PIRENEORUM CONVALLES, MONTIUM PROVINCIA CATALONIA ET CERITANIA REGIONIS,
AB ERCULE LIBICO ANTE XPISTUM NATUM 1678, que traduït al català ve a dir: Llívia és una plaça forta que es troba a les
valls del Pirineu, a les muntanyes de la província de Catalunya i la regió de
la Cerdanya, fundada per Hércules Líbic l’any 1678 abans de Crist. Aquí cal
remarcar l’expressa precisió de la data de fundació de la ciutat la qual la fa
remuntar a una de les més antigues del món!
I això és
perquè els antics historiadors espanyols del renaixement van voler omplir els
temps anteriors als textes grecs i llatins sobre la península ibèrica amb tot
un seguit de fets portats a terme per personatges llegendaris com el rei Túbal,
el gegant Gerió (fundador de Girona), i el príncep egipci Oron Líbic, fill d’Osiris
Júpiter, qui va vèncer els fills de Gerió i es va coronar rei d’Espanya amb el
nom d’Hèrcules Líbic. Entre les incomptables gestes que aquest personatge dugué
a terme a l’occident de la Mediterrània, està la fundació de nombroses ciutats entre
les quals estan Balaguer, la Seu d’Urgell, Vic, Manresa, Tarragona,
Barcelona... i Llívia
I és que, a
banda dels fets mitològics, la història de Llívia es remunta a finals de l’edat
del Bronze i, a partir del 200 aC, va estar sota influència romana tal i com ho
testimonien les recents excavacions que s’estan duent a terme sota la façana
est de l’església, les quals han exhumat les restes d’un gran edifici,
segurament un fòrum, datat entre finals del segle I aC i el segle II dC, un
monument únic al Pirineu català. Aleshores Llívia s’anomenava Iulia Lybica nom derivat, potser, per la
concessió d’un títol de municipi per part de Juli Cèsar.
Restes del fòrum de Iulia Lybica
De
l’aparcament del darrera de l’església surt un costerut corriol pel qual ens
enfilem cap al castell. Just a l’inici, però, a mà dreta i darrera d’uns
matolls afloren unes argiles grogoses: són els materials de reompliment de la
fossa cerdana, d’edat Miocè superior, i que ja vam veure a les Guillereres (o
Esterregalls) d’All i d’Olopte. Tot seguit ja afloren les pissarres grises del
Paleozoic que formen el cos del turó.
Esquema geològic dels voltants de Llívia
extret del Mapa Geològic Comarcal, núm 15 (Cerdanya), E 1:50.000, ICGC
Petit aflorament de materials miocens
Pel corriol
acabem desembocant a una pista procedent del coll d’Estavar. Continuem per aquesta
pista a la dreta amb enlairades vistes de la vila de Llívia tot estenent-se pel
Pla de Fontanelles travessat pel riu Segre. Pels marges de la pista podem
observar bé l’aspecte de les pissarres del Cambroordovicià (Paleozoic inferior).
Totes aquestes roques van servir per bastir el castell i les seves muralles, de
les quals comencem a tenir algunes mostres a la mateixa pista d’accés on
apareixen les restes d’una torre quadrada de la muralla exterior del recinte.
Ens fixem que a les cantonades de la torre apareixen uns grans carreus
granítics que li donen més consistència.
Vistes de Llívia des de la pista d’accés al castell
Aspecte de les pissarres cambroordovicianes
Base d’una torre quadrada de la muralla exterior
A dreta i
esquerra d’aquesta torre van apareixent més restes d’aquesta muralla exterior,
rera la qual s’hi refugiava l’antiga població de Llívia. Als dos extrems excavats
d’aquesta muralla exterior apareixen torres circulars, com la que es pot veure
a l’altra banda de la pista, a la nostra mà dreta.
Restes de la muralla exterior
Torre circular de l’extrem est de la muralla exterior
Per la pista
continuem pujant fins al capdamunt del turó que és un gran altiplà on s’hi
estan fent obres d’excavació de la muralla exterior. Al punt més elevat de l’altiplà
(1357 m) trobem les restes del castell el qual, des de l’any 2013, s’hi han fet
diverses campanyes d’excavació i consolidació per part del Servei de Monuments
de la Diputació de Girona. També s’hi han posat plafons informatius que ens
assabenten de la seva història.
Torre circular de la muralla exterior recentment excavada
Restes del castell de Llívia al capdamunt del turó
Planta del castell, extreta d'un plafó informatiu
Des del
castell ens adonem que aquest és un punt molt estratègic de vigilància de la
plana cerdana així com també el pas pels ports de Pimorent i la Perxa, per això
hom pensa que aquest punt podria estar ja fortificat en època ibèrica i romana (pels
fragments de ceràmica que s’hi han trobat), però a les excavacions no s’han
trobat restes de fortificacions anteriors al s.IX.
Passarel·la de fusta cap a la torre sud
Les restes més antigues del castell
Carreus en opus spicatum típic de l’època preromànica
Tanmateix les
primeres dades documentades d’una fortalesa al cim del turó daten de l’època
visigòtica (any 672) quan Llívia va tenir un paper destacat en la fracassada revolta
del duc Pau contra el rei Vamba, i també durant el breu domini musulmà. A
finals del s.XIII s’hi va fer una reforma total que és la que podem veure avui
dia: planta quadrada regular, típica de l’època gòtica, amb quatre torres circulars
a les cantonades (com el castell de Montgrí) i envoltada d’un fossat d’uns 2,5
m de fondària i 5 m d’amplada.
Vista del fossat i de la passarel·la d’entrada
Plafó d’orientació de la torre sud
Vistes al nord-est, cap als plans d'Estavar
A l’angle
nord-est hi ha la base d’una torre quadrada (torre de l’homenatge) i les restes
d’una cisterna. Aquest conjunt està separat de la resta per un fossat propi,
això és, un castell dins del castell que actuava com a darrer reducte, amb
escapatòria a través d’una passarel·la de fusta de posar i treure. Un altre
element destacat és la gran cisterna de sota la plaça central i que
s’alimentava d’aigua de pluja.
Fossat del darrer reducte ple de boles (projectils),
bases de columnes i llindes de granit
La gran cisterna de sota la plaça
Aquest
castell va perdurar fins la conquesta de Lluís XI al 1478, fet que va motivar
el seu enderroc i amb les restes es va cobrir el fossat, per això avui dia es
troben les estructures molt arrasades. Després de la destrucció del castell es
va construir l’església de la vila amb les torres de defensa que hem vist. L’ús
del castell per a activitats ramaderes va comportar l’actual obertura lateral
de la cisterna per afavorir l’accés de l’aigua als ramats.
Després del Tractat dels Pirineus, signat entre França
i Espanya l’any 1659 i que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys, una de les
conseqüències fou la cessió a França del comtat del Rosselló i una part del
comtat de Cerdanya, excepte Llívia que, pel seu estatus de Vila atorgat per
Carles V al 1528, en va quedar fora del tractat i per això avui és un enclau,
encara que perdé la capitalitat en favor de Puigcerdà.
Carreus granítics
En sortir del
recinte del castell ens criden l’atenció un munt de carreus granítics dels que
hem vist que es posaven a les cantonades de les torres per dona’ls-hi
consistència... però, d’on han sortit tots aquests granits? Doncs de les
pedreres de Dorres, un poblet situat al nord-oest de Llívia i on un bon nombre
dels seus habitants eren picapedrers. Visitant el Museu del Granit d’aquest
poble es poden conèixer més detalls d’aquest ofici. Aquests granits ja els vam
poder veure al Caos de Targasona.
Vista de la pedrera de Llívia
Continuem
l’itinerari tot abandonant l’altiplà del castell per un corriol que baixa cap
al nord en direcció al coll d’Estavar. Des d’aquí tenim enlairades vistes de la
pedrera de Llívia on s’exploten unes roques molt compactes dites corneanes per fer-ne grava. Les
corneanes es formen pel contacte d’una massa de magma molt calent (batòlit o
plutó) que s’intrueix i transforma les pissarres en una roca molt més dura i compacta,
per això a aquest procés se l’anomena metamorfisme
de contacte. Quan aquest magma es va refredar, es va convertir en el granit
que aflora i s’explotava a Dorres, i que ara podem veure pels voltants del
castell.
Esquema de la formació de les corneanes per metamorfisme de contacte
Cabana de pedra seca
A mitja
baixada, i sota l’espés bosc de pi roig, trobem una cabana de pedra seca mig
empotrada al costerut vessant. Al final de la baixada desemboquem al coll
d’Estavar per on passa una pista procedent de Llívia. A mà esquerra també
trobem la pista que puja al castell. Nosaltres aném a mà dreta en direcció a
Estavar. Aquest és un tram del camí de Sant Jaume que travessa la plana
ceretana d’est a oest. Uns metres més enllà deixem una altra pista a mà
esquerra que s’enfila cap a la pedrera de Llívia i s’endinsa per l’estreta vall
del riu de Targasona.
Pont romànic sobre el riu de Targasona
Travessem uns amplis camps de conreu, verds com un estany...
Després de
creuar el riu de Targasona per un petit pont romànic, entrem en territori
francès tot passant pel bell mig d’una gran esplanada encaixada entre el turó
del castell de Llívia i el costerut vessant per on s’enfila una urbanització
d’Estavar. El verd intens dels conreus fa que sembli que estem travessant un
estany... i no anem mal encaminats ja que uns plafons ens informen que aquí
s’havien explotat uns lignits formats fa 12 milions d’anys al fons d’un pantà
quan la fossa ceretana era una conca tancada. A les capes de carbó s’hi van
trobar ossos fossilitzats de mastodonts, predadors com l’Amphicion major, i d’avantpassats del cavall com l’Hipparion. I és que aquí ens trobem a
les parts distals i lacustres d’uns ventalls al·luvials que tenien els seu
vèrtex a la zona de Llo.
Plafó informatiu de les mines de carbó d’Estavar
Esquema del funcionament dels ventalls al·luvials a la fossa cerdana
Al final de
la pista travessem la carretera i entrem al poble d’Estavar on val la pena anar
fins la plaça on s’aixeca l’església d’origen romànic de Sant Julià, d’una nau amb
un interessant absis decorat amb caparrons i un fris dentat.
Església de Sant Julià d’Estavar
Sortim del
poble per un carrer a frec del Rec d’Angost. Quan arribem de nou a la
carretera, anem a l’esquerra en direcció a Llívia. En travessar de nou el riu
d’Angostrina, afluent del Segre, entrem a Catalunya i continuem pel marge de la
carretera uns metres fins prendre una pista que surt a mà dreta i per la qual
entrem a Llívia tot passant prop d’una sèrie d’antigues pedreres on podem
observar la naturalesa dels materials que s’hi explotaven. Es tracta d’unes
pissarres compactes però en les que encara es pot veure una fina alternància de
bandes clares i fosques. A aquesta mena de pissarres cambroordovicianes se les
anomena ritmites i ja en parlarem
d’elles... en una altra ocasió.
Antigues pedreres a l’entrada de Llívia
Aspecte de les ritmites cambroordovicianes
Així entrem
de nou al nucli de la vila on finalitzem aquest recorregut geològic i històric
al voltant del turó del castell de Llívia.
