Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 17 febrer de 2012

Isabel Benet: LA CONCA HULLERA D'OGASSA-SURROCA

Una bona manera de veure els carbons que es van originar a partir dels exuberants boscos carbonífers és visitant la conca minera d’Ogassa-Surroca i tot el que la seva explotació va comportar. Aquests jaciments es troben a l’extrem més oriental de la conca estefano-permiana de Castellar de n’Hug-Camprodon.

Ogassa i, sobretot, Surroca són petites poblacions disperses que van crèixer al segle XIX arran l’explotació del carbó, i que estan situades a mig aire del vessant sud de la Serra Cavallera, al Ripollès. Per a accedir-hi cal prendre la carretera que des de Ripoll es dirigeix a Sant Joan de les Abadesses i, just abans de creuar el pont sobre el riu Ter, cal desviar-se a mà esquerra per una carretera que puja cap a Ogassa tot passant per les antigues estacions de tren de Sant Joan i Toralles.

L’accés a la conca minera és espectacular ja que un estrat subvertical de calcàries fa com de porta d’entrada.

Una bona part del poble d’Ogassa està construit damunt els sediments vermellosos de la fàcies garumniana (Cretaci superior) però tot seguit ja afloren els materials estefano-permians, amb capes de carbó i roques subvolcàniques (dacites).

Capa de carbó a la mina del Pinter

Aspecte de les dacites
Tot seguit arribem a la Plaça Dolça, veritable nucli de la població, on ja comencem a veure els edificis relacionats amb l’explotació del carbó i també algun plafó que explica la història d’aquestes mines.

Abans que es descobrís l’existència de carbó mineral a Catalunya, els pobles del Pirineu mantenien una indústria metal·lúrgica que va ser molt important fins ben entrat el segle XVIII. El mineral de ferro, que s’extreia de nombroses mines situades a les muntanyes, es baixava a les forges (situades a les valls) per a ser tractat, i aquestes forges funcionaven amb carbó vegetal. Això va provocar una progressiva desforestació, per la qual cosa calia buscar una nova font d’energia com el carbó mineral el qual ja es començava a importar d’Anglaterra.
La primera referència documentada sobre l’existència de carbó mineral a la zona d’Ogassa es remunta a l’any 1761 i, encara que en aquesta cita no s’especifica el lloc exacte, l’autor en destaca la superior qualitat d’aquest sobre el carbó vegetal. Les primeres prospeccions serioses a Catalunya, però, es van duur a terme l’any 1780, a càrrec de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, tot i que ja s’explotaven les mines de carbó d’Astúries, Andalusia, Galicia i València.
L’any 1787 es produeix la primera petició a la Real Junta de Comercio d’una llicència per a explotar una mina de carbó a Surroca, aprofitant una llei dictada pel rei Carles III l’any 1780, que concedia privilegis i franquícies als explotadors de les mines de carbó tot i que per aquella època es creia que l’ús del carbó mineral era perjudicial per a la salut.
El tipus de carbó que s’extreia era l’hulla grassa, un carbó mineral que tenia un contingut en carboni entre el 74 i el 94% i que es va formar a partir de l’acumulació, posterior enterrament i compressió de restes vegetals, les quals es van carbonitzar degut a l’augment de la pressió i la temperatura, així com per l’acció de microorganismes que provoquen una sèrie de reaccions químiques molt complexes, les quals donaran lloc a un enriquiment en carboni i una pèrdua d’aigua, sofre i volàtils (oxígen, nitrògen i hidrògen principalment).

L’hulla grassa conté entre un 20 i un 33% en volàtils i és de color gris fosc-negre, de tacte suau, brillantor greixosa i fractura còncava. Els carbons del Carbonífer, com que són molt antics, han tingut més temps per a completar el procés de carbonització i per tant el seu poder calorífic és major enfront a d’altres carbons més “joves” com són els lignits.
L’any 1793 ja s’havien obert dues mines però el principal problema, per a la distribució del carbó, era el transport des de les muntanyes a la terra baixa on el carbó era necessari per a alimentar les màquines de vapor de la puixant indústria tèxtil. Després de superar múltiples dificulats i conflictes d’interessos, agreujats per la tercera guerra Carlina (1872-1876), el 17 d’octubre de 1880 s’inaugurava la línia fèrria Granollers-Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles, per la qual cosa la conca minera va viure un moment d’esplendor amb l’obertura de noves galeries, plans inclinats, rentadors, nous tallers, i la producció de ciment a la fàbrica de Can Balaguer, situada al peu del Roc de les Aiades, on s’explotaven les calcàries eocèniques.



Rampa a la cimentera

Tremuja


Ruïnes de la cimentera de Can Balaguer
L’enginyer de mines i geòleg Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), expert en jaciments de carbó, va ocupar el càrrec de Ingeniero General de la Excavaciones durant els anys 1883 al 1887 i ell mateix va constatar que la suposada riquesa del jaciment (que es creia que era inesgotable) no era certa degut a la complicada estructura geològica de la zona, amb múltiples falles que tallaven sobtadament les capes de combustible.

Lluís Marià Vidal i Carreras
Després que Vidal deixés el seu càrrec l’any 1887, les mines van iniciar la seva decadència. No obstant això, el màxim d’explotació va tenir lloc l’any 1889, amb una producció de carbó de 66.800 Tm i que va coincidir amb l’arribada de l’electricitat al poble, el qual fou un dels primers de Catalunya a tenir-ne. També es van construir dues residències per a allotjar els treballadors que venien d’altres indrets, tanmateix les condicions eren molt dures ja que una mateixa habitació era compartida per sis treballadors.

L'edifici dels miners

Entrada a la Mina del Pinter
El carbó, que s’extreia majoritàriament de mines subterrànies, era transportat (o bé amb vagonetes tirades per cavalls o bé a través de plans inclinats), fins a la Plaça Dolça on es rentava i després es destriava segons la seva mida: els trossos més petits de 2 cm es pulveritzaven i es barrejaven amb brea per a convertir-los en “pans de carbó”.
Aspecte de la Plaça Dolça als anys vint
Els trossos grossos i els “pans de carbó” eren carregats a les vagonetes que feien el viatge cap a la fàbrica de ciment i cap a l’estació de tren de Toralles, a través d’unes vies i d’un pla inclinat per on baixaven i pujaven les vagonetes gràcies a un enginyós sistema que aprofitava la força de la gravetat.





Estació de Toralles
A partir del 1891, però, les mines de carbó catalanes ja no podien satisfer la creixent demanda de la indústria per la qual cosa, a Catalunya, cada cada cop s’importava més carbó d’Astúries i d’Anglaterra; això, unit a les dificulats de la seva extracció, feien l’explotació cada cop més inviable, tot i que durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial les mines van experimentar una certa revifalla.
Al 1948, un minuciós estudi de Josep Closas, amb col·laboració entre d’altres de Solé Sabarís, San Miguel de la Cámara i Bataller, va reconèixer que les explotacions estaven massa aïllades i que no valia la pena de fer-hi més inversions. A partir de 1953, però, van millorar les condicions dels treballadors i a finals dels anys 50 es van reobrir algunes mines, però tot seguit va arribar la caiguda del preu del carbó enfront del petroli, al mateix temps que el ciment ràpid era substituït pel ciment portland, per la qual cosa aviat les despeses van superar els guanys i les mines van tancar definitivament el 31 de desembre de 1967. Tot i que es va considerar la seva reobertura als anys 70, a ran de la crisi energètica, tal fet no es va arribar a produir.
Actualment aquest recorregut és conegut com la “Via Verda de la Ruta del Ferro” (“Ferro” de ferrocarril, no pas del mineral de ferro ja que les mines eren de carbó) i és una ruta que la fan a diari centenars de persones, a peu o en bicicleta, ja que és d’una gran bellesa. A més a l’antiga estació de Sant Joan de les Abadesses s’hi ha habilitat un alberg i un bar amb una exposició permanent de fotografies sobre l’activitat minera.



Avui està en projecte rehabilitar i recuperar aquest patrimoni miner per a l’ús turístic i ja s’havien restaurat alguns edificis i mines però, malauradament, l’actual estat de crisi ha aturat les obres i tot plegat ha quedat en suspens.

La fàbrica de pans, futura seu del Museu de les Mines

Es pot completar l’estada amb la visita a la Font Gran, molt abundosa i amb una petita àrea de picnic.
També es pot seguir per una pista asfaltada en direcció al Coll de Jou i Ribes de Freser passant pel coll de Can Camps, on hi havia hagut una explotació de carbó a cel obert i que els paleontòlegs coneixen bé degut al fet que, en aquesta pedrera, apareixen moltes restes vegetals, sobretot d’aletopteràcies.

Alethopteris sp. (Carbonífer superior) Ogassa-Surroca, col. Viader núm 52994 (3276)


Pecopteris polymorpha, Estefanià (Carbonífer sup.) Surroca
Aquests materials estan en contacte mecànic amb les calcàries devonianes les quals formen el cos de la Serra Cavallera. També passem a frec de l’ermita romànica de Sant Martí d’Ogassa, d’una nau amb absis i un campanar a la façana de ponent.

Just sota el Coll de Jou pot observar-se un bell aflorament on afloren les calcàries devonianes, que formen la base del Taga, encavalcant els materials subverticals de la fàcies garumniana de la Serra de Sant Amanç.
Un cop superat el Coll de Jou la pista asfaltada baixa de dret cap a Ribes de Fresser tot fregant les calcàries devonianes primer, i les lutites roges, gresos i calcàries de la fàcies garumniana després. Sota els nostres peus ja es veu el petit poble de Bruguera a redós de la falda occidental del Taga.
A Ribes es pot veure una cosa curiosa: un plafó que hi ha al passeig de vora el riu, el qual ens assabenta de la presència de l’únic granòfir que hi ha a Catalunya i del qual ja en parlarem… en una altra ocasió.

Julio Gómez-Alba; La cuenca carbonífera de Surroca-Ogassa (Ripollès, Cataluña, España); Monografies del Museu de Ciències Naturals; núm. 4; 2007
Fermí Bascompte et al.; El patrimoni miner de Catalunya; Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria; Departament de Treball, Indústria, comerç i Turisme; Generalitat de Catalunya, 2003
Josep Gisbert; "Els temps tardihercinians"; Història Natural dels Països Catalans; Vol I; Geologia I; pp.221-227; Enciclopèdia Catalana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada