Mn. Francesc Nicolau: El satèl·lit TESS observarà exoplanetes

El passat 17 d’abril va ser llançat a l’espai el satèl·lit TESS (acrònim de Satèl·lit de Sondeig d’Exoplanetes en Trànsit) i a mitjans de juny ja començava la seva feina. Es tracta d’una sonda construïda per la NASA que orbitarà entre la Terra i la Lluna durant dos anys fent observació dels possibles planetes que trobi orbitant estrelles relativament pròximes, astronòmicament parlant, o sigui, situades a menys de 300 anys llum de distància.

El seu pressupost ha estat relativament mòdic: 337 milions de dòlars i s’ha construït per substituir al telescopi espacial Kepler que també es va enviar per una missió semblant i que ha descobert 2.600 exoplanetes, només investigant una petita regió del cel: un 0,25% de la volta celeste (i amb un cost molt més alt: 650 milions de dòlars) mentre que el TESS n’explorarà un 85%.

El coet SpaceX Falcon 9 s'enlaira amb el satèl·lit TESS des de Cap Canaveral 

El satèl·lit, de només 1,5 m de llargada per 1,2 m d’amplada i 362 Kg de pes, té quatre càmeres telescòpiques i descriurà l’òrbita a la Terra en 13,7 dies, o sigui amb la meitat de temps amb què la Lluna descriu la seva, i així anirà sincronitzat amb el nostre satèl·lit natural.

Se li ha fixat una òrbita el·líptica molt allargassada, que va des dels 108.000 Km als 373.000 Km, per tal d’optimitzar el temps d’observació i transmissió, cada dues setmanes de les dades que vagi recollint, durant tres hores d’emissió, quan es trobi més a prop nostre.

La missió que se li ha confiat té dos anys de durada i buscarà els exoplanetes amb el mètode de trànsit, que vol dir detectant la lleu minva de la llum que experimenta periòdicament una estrella quan un planeta passa pel davant. Només observarà, com hem dit, aquesta minva en estrelles que es trobin a menys de 300 anys llum de distància i ho farà concentrant-se durant 27 dies en una regió determinada del cel, per passar tot seguit a la següent.

Durant el primer any escrutarà el cel de l’hemisferi sud, i durant el segon el del nord. Les dades es faran públiques perquè altres equips d’investigació ja puguin fixar l’atenció en els planetes més interessants trobats per aquest satèl·lit. Cal dir que la participació espanyola està representada per astrònoms de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i de l’Institud d’Astrofísica de Canàries (IAC). També l’observatori de Calar Alto (Almeria), amb el seu instrument Càrmenes, hi prendrà part. Que tota aquesta col·laboració tingui èxit en els resultats que hom espera!

Mn. Francesc Nicolau: LA MERAVELLA DELS SATÈL·LITS DE PLUTÓ

Plutó és considerat un planeta nan, un objecte més del Cinturó de Kuiper que es troba més enllà de Neptú. I pot tenir satèl·lits un planeta tan petit? Doncs sí. I ben interessants. Són cinc: un de relativament gran, anomenat Caront, i quatre de més petits que han rebut els noms de Nix, Estígia, Cèrber i Hidra. El primer es va descobrir el 1978 amb telescopis terrestres i els altres s’han observat entre el 2005 i el 2012 pel telescopi espacial Hubble. Com podeu suposar poc se’n sabia d’aquests astres abans d’arribar-hi la nau New Horizons.

De Caront només es podia dir que es veia recobert d’aigua glaçada, que no tenia atmosfera (o poquíssima) i que era poc reflector de la llum. I dels altres quatre només que eren simplement puntets de llum al voltant de Plutó.

Però la nau New Horizons ens n’ha revelat moltes més coses. En primer lloc ara sabem que el diàmentre de Caront arriba a ser com la meitat del de Plutó. I ja en tenim un mapa detallat de la seva superfície, color, composició i relleu topogràfic. Efectivament, no té atmosfera ni cap substància volàtil a la seva superfície, però presenta afloraments de gels exòtics.

S’ha vist que n’hi ha que són d’amoníac i d’amoni. Té alguns cràters i el seu recompte mostra que la seva superfície té més de 4.000 milions d’anys d’antiguitat, cosa que indica que geològicament va morir molt aviat convertint-se en un astre inert del tot. Però en el seu curt espai d’activitat geològica ja va formar extenses planures al seu hemisferi sud, ara ben recobertes de gel, amb un sistema de canyons fins cinc vegades més profunds que el Gran Cañón del Colorado. També té un casquet polar a l’hemisferi nord que és de color vermell, format d’hidrocarburs.

Respecte dels altres satèl·lits plutonians s’ha vist que tenen un gran poder reflector, més del doble del que té la superfície de Caront, reflectivitat un xic misteriosa ja que les seves superfícies es veuen semblants a la d’aquest astre. Presenten també alguns cràters i els seus períodes de rotació s’ha vist que són més ràpids del que hom podria esperar. Curiosament no hi ha equilibri entre rotació i translació.

Pel que fa a l’origen de tot el conjunt, sembla que els cinc satèl·lits es van formar com a resultat d’un gran impacte d’un astre sobre Plutó. Segons Alan Stern, l’investigador principal del projecte d’estudi de Plutó, Nix i Hidra es mostren molt coetanis de Caront ja que la datació pels cràters que s’hi veuen dona també una edat de 4.000 milions d’anys.

La nau New Horizons ara va seguint el seu camí i mentrestant es segueix treballant amb tot el material que ens ha enviat. L’Alan Stern diu «Encara hi ha nombrosos aspectes de les seves medicions que amb prou feines hem examinat. Cal esperar que, a mesura que el nostre equip i altres investigadors comencin a digerir aquest increïble volum de dades, en els pròxims anys vegem aparèixer nombrosos descobriments addicionals sobre la superfície, l’interior, l’origen i l’atmosfera de Plutó» Els astrònoms, doncs, segueixen treballant i des d’aquí desigem que el seu treball no sigui en va.

Mn. Francesc Nicolau: LA VISIÓ MÉS COMPLETA DE PLUTÓ

Segurament recordeu que la sonda New Horizons que va ser llançada a l’espai el 19 de gener del 2006 amb l’objectiu d’anar fins a Plutó per estudiar-lo. Aleshores Plutó encara era el nové planeta del sistema solar, però a partir del 24 d’agost d’aquell mateix any se’l va considerar com a un “planeta nan”, un objecte més del «Cinturó de Kuiper». Alan Stern, l’investigador principal del projecte d’estudi de Plutó, va publicar a la revista Investigación y Ciència del passat mes de juny, un llarg article dedicat a resumir les observacions fetes fins ara per la sonda New Horizons.

Recreació de la sonda New Horizons

Llançament de la sonda des de Cap Canaveral (USA)

La història d’aquesta sonda és molt llarga. La NASA, després de cancel·lar l’any 2000 una possible missió a Plutó pel seu alt cost, cosa molt protestada pels científics, va acceptar que es fes un concurs d’idees per a una realització més econòmica. Es van presentar cinc propostes i va guanyar la de Sol Alan Stern amb un presupost de 650 milions de dólars.

Sol Alan Stern (1957)

La sonda, llançada el 19 de gener del 2006 com ja s´ha dit, va arribar al seu màxim acostament a Plutó el 14 de juliol del 2015. En l’article l’Alan Stern ens explica com ell i Charles Bolden, director de la NASA, així com també nombrosos astrònoms, aquell dia esperaven amb neguit la resposta de la sonda que ja tenia posats en marxa els seus aparells, i en rebre el senyal correcte hi va haver un gran esclat d’alegria.

La sonda no es va quedar en òrbita de l’astre, però en va obtenir una gran quantitat de dades. Més de 400 observacions, d’una durada de 8 minuts, fetes amb set aparells molt sofisticats que analitzaven la temperatura, la pressió atmosfèrica, la densitat i la composisció de l’atmosfera, les interaccions amb el vent solar i altres detalls i, a més, amb les fotografies es va confeccionar un mapa molt complet de Plutó.

Els aparells de la sonda

L’estudi de les dades i la seva interpretació va durar uns quants mesos i amb elles s’ha pogut tenir una nova visió de l’astre, perquè a més del seu diàmetre, 2.377 Km (una mica més gran del que es creia), s’ha vist que la seva densitat mostra que ha de tenir una capa d’aigua líquida a les seves profunditats. Tampoc la seva superfície és tan plana com es creia: hi ha muntanyes que arriben a 4.500 m d’alçada amb vastes glaceres de gel de nitogen, falles de molts quilòmetres, terrenys caòtics, penya-segats de metà. La gelera més gran ha rebut el nom d’Sputnik Planitia i cobreix una àrea de 800.000 Km².

Imatge de Plutó presa per la New Horizons 

La New Horizons també va prendre detalls dels cinc satèl·lits de Plutó, i que us ho explicaré en una altre capítol, i ara està seguint la seva marxa per l’espai camí del seu proper objectiu: l’astre kuiperià 2014MU69 del qual també en farà un estudi i això serà a primers del 2019. Els seus aparells es troben en bon estat i els de la NASA es mostren optimistes. Ja ens diran alguna cosa quan es produeixi l’encontre.

Amics del Museu: EL JARDI DE ROQUES DE RUBIÓ

El passat 13 de juliol es va inaugurar l’espai educatiu “Jardí de Roques”, situat a l’àrea d’esbarjo de Rubió a Soriguera (Vall de Siarb, Pallars Sobirà), dins el marc del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Es tracta del primer museu a l’aire lliure de Catalunya dedicat a la divulgació del patrimoni geològic d’aquesta comarca i es troba a més de 1.600 m d’alçada en un indret de gran riquesa litològica, ja que en ell s’intercalen afloraments de diversos períodes, des dels més antics (de 510 Ma) als més “moderns” (de 245 Ma). Cada roca disposa d’un plafó que ens informa sobre el seu origen, un mapa per situar-la dins el Parc, així com també es descriuen algunes curiositats.

En l’elaboració d’aquest singular museu hi han col·laborat l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, l’Institut Paleontològic de Catalunya “Miquel Crusafont”, el Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, així com també nombrosos geòlegs experts en aquest territori.

Us hi esperem a tots!!! Si voleu més informació, cliqueu aquí.

Amics del Museu: ANTONI RIERA en el record

Per recordar a les persones que ens han deixat, sempre és bo qualsevol moment. No cal esperar que sigui un aniversari amb un número rodó del naixement o del decès. Hom creu que aquest és un moment adient per recordar Antoni Riera i Bagué, que durant molts anys fou President de l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Antoni Riera i Bagué (1935-2018)

Antoni Riera i Bagué va néixer a Barcelona el 26 d’abril de 1935. Fou el segon de quatre germans i dues germanes. El seu pare fou arquitecte oficial de Sant Julià de Vilatorta, lloc d’on provenien els Riera –el qual ell tenia com d’on era natural-. Allà podríem dir que és on es va criar, ja que en aquell poblet osonenc fou  on la seva família es traslladà en els temps de la guerra civil i primera postguerra. Sant Julià era el lloc ideal on assolir les seves més importants aficions: la natura i la història. La natura, en ser un lloc geològicament privilegiat, per la disposició dels seus terrenys del terciari inferior al damunt dels granitoits i materials paleozoics de les Guilleries, i l’abundor dels fòssils.

Sortida del Amics del Museu a la Plana de Vic (octubre 2013)

Qui no recorda el treball “Génesis de la Plana de Vic” del Dr. Jaume Almera, publicat el 1906. O el Col·legi de Benassat de nens orfes, entre St. Julià i Folgueroles, amb un important museu paleontològic (malauradament perdut en un incendi). D’aquella època ve el contacte amb la paleontologia. Sempre recordava un gros motlle de campanile que la seva avia feia servir per aguantar la porta de la cort. De la història, al ser nebot de Enric Bagué, famós historiador medievalista, al qual es deuen una munió de diverses obres, moltes d’elles de caire divulgatiu. O el seu germà Josep Maria Riera, el qual seguí els passos del seu pare, ja que era arquitecte oficial de Corbera de Llobregat, i va recopilar la seva història, i articles històrics sobre Molins de Rei, on era casat.

Antoni Riera estudià el batxillerat al Col·legi dels Jesuïtes de Sarrià, on tingué de professor al Dr. Josep F. de Villalta, distingit paleontòleg, el qual va guiar les seves primeres passes; sempre recordava les classes tan amenes, en les quals parlava dels descobriments de mamífers fòssils que aleshores feien amb el Dr. Miquel Crusafont en el miocè del Vallès i Penedès cap els 1940 i primeries dels 1950.

Un cop acabats aquells estudis, inicia la carrera de ciències químiques, llicenciant-se el 1960, i que va compaginar amb estudis de graduat social. Després de les milícies universitàries, comença a treballar a l’empresa suïssa Ciba, principalment a l’àrea comercial, la qual cosa li va permetre viatjar per Espanya i estranger, com ara Suïssa, on va poder realitzar diverses adquisicions de minerals. A començaments dels 1960 contrau matrimoni amb la Sra. Mariona Renter, amb qui tingueren dos fills i una filla. Antoni Riera també era un gran enamorat de la seva família en sentit ampli, ja que mantenia el contacte amb tots els seus germans, nebots, oncles, etc., assistint a totes les diferents cerimònies (bateigs, casaments, enterraments, etc), i el dinar anual dels Riera. També era molt amic dels seus amics, mercès el seu caràcter extrovertit i la seva bonhomia.

Celebrant el seu 80è aniversari amb els Amics (Foto: Agustí Asensi)

Els seus estudis químics li permeteren canalitzar la seva gran afició per la mineralogia, aconseguint una interessant col·lecció de minerals, la qual va formar part del Museu de Geologia “Cap de Creus”, fins a l’extinció d’aquella associació.

Era soci fundador de l’Institut Català de Mineralogia, Gemologia i Paleontologia (ICMGP), de la qual en fou president durant molts anys. També va pertanyer al Grup Mineralògic Català. A través de l’Institut va formar part de les juntes d’Expominer i del Museu Mollfulleda de Mineralogia d’Arenys de Mar. Tothom d’aquells temps el recorda organitzant nombroses excursions col·lectives amb altres socis, moments en els quals la vida associativa era més important que no ara. Deixem per aquelles associacions el pas pormenoritzat per elles de l’Antoni Riera. 

Excavació del sireni de Montserrat (foto. Antoni Riera)

No es voldria oblidar la seva participació gestora en la troballa del sireni de Montserrat que realitzà el Sr. Isidre Gurrea, i que va procurar, amb el consell de Mn. Lluís Via, que es conservés al Museu Geològic del Seminari de Barcelona, fet molt d’agrair. Ara fa uns anys, quan l’exemplar fou definitivament restaurat, primer pel Sr. Jose M. Moraleja, i després pel Sr. Evaristo Aguilar, va coordinar un homenatge del Museu Geològic del Seminari al Srs. Gurrea, Aguilar i a l’ICMGP. Recordar les tasques d’extracció que realitzaren els Srs. Gibert i Llenes, del Museu Crusafont, de Sabadell. També formava part del Comité Organitzador d’Expominer i de la Junta del Museu Mollfulleda de Mineralogia, d’Arenys de Mar.

Acte de presentació del sireni a la seu del Museu

Després de deixar la presidència de l’ICMGP, va produir-se la seva jubilació anticipada a Ciba, l’any 1995, quan tenia uns 60 anys. És per aquells anys que torna a emprendre la seva relació amb el Museu Geològic del Seminari, aconsellat pel seu Director, el Dr. Sebastià Calzada. Per les seves dots, se n’ocupa de la biblioteca (registre de les obres i ubicació a les prestatgeries, etc.). En aquells anys cristal·litza el projecte d’una associació d’Amics del Museu (AMGSB) que aglutinés a totes les persones relacionades d’una manera o altre amb aquella institució. És l’any 1994 en el que són aprovats els seus estatuts; a les reunions que serviren per a confeccionar-los intervingué Antoni Riera. Era el soci número 4 i fou elegit Vicepresident a la primera Junta; en fou primer President Mn. Santiago Casanova.

El 2000, Mn. Casanova va deixar la presidència dels AMGSB i fou elegit President per l’Assemblea General de Socis, càrrec que ha ocupat fins el dia i hora del seu traspàs. La vida dels AMGSB no sols no va decaure, sinó que va augmentar. Es feien unes dues excursions a l’any (primavera i tardor) i durant l’hivern es procurava visitar algun museu geològic o paleontològic. El butlletí, d’una extensió de quatre pàgines, va arribar fins a les setze, fins a l’any 2011, en el qual, les noves tecnologies permeteren reconvertir-lo en blog informàtic, portat per la Sres. Isabel Benet i Jorgina Jordà, augmentant molt la seva qualitat i difussió universal. Mercès a la seva mediació, s’incorporaren algunes col·leccions paleontològiques, com la del Sr. Andreu Bresca, de Sant Julià de Vilatorta.

Per tal de donar relleu al Museu i als AMGSB, es preocupà que formés part de la Federació Catalana d’Amics dels Museus (FECAM) com a fundadors de la mateixa el 2000. Antoni Riera va formar durant molts anys com a tresorer de la junta directiva d’aquella associació, la qual organitzà una trobada i celebració de la seva Assemblea General el sis de març de 2010 al Seminari. Un cop finalitzada, els assistents van efectuar una visita al Museu. El. 13 de novembre de 2008 va rebre la medalla d’or del Museu, de mans de Mn. Josep Turull, Rector del Seminari.

En l'acte d'atorgació de la Creu de Sant Jordi (abril del 2009)

Amb motiu del 135è aniversari de la fundació del Museu, a finals de 2008 s’inicia una campanya per a l’atorgament de la Creu de Sant Jordi, la màxima distinció que la Generalitat de Catalunya concedeix a institucions i particulars que s’hagin distingit per la seva aportació a la cultura del país. Antoni Riera fou l’anima mater d’aquesta campanya, en la qual es va bolcar en cos i ànima, visitant a moltes persones de tots els àmbits de la societat, per a que donessin el seu recolzament al Museu. Finalment, el 21 d’abril de 2009, el Director de Museu, Dr. Sebastián Calzada rebia aquella condecoració de les mans del President de la Generalitat, Josep Montilla.

Antoni Riera amb la Creu de Sant Jordi

El 12 de juny següent, tingué lloc l’acte de col·locació de la condecoració a la Sala d’exhibició del Museu, sota la presidència de l’Emm. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Sr. Lluís Martínez Sistach, entre d’altres personalitats. En aquell acte, el Sr. Riera va pronunciar un breu parlament, agraint a totes aquelles persones i institucions que havien recolzat al Museu per aconseguir aquella distinció (Butlletí núm. 60).

Acte de presentació de la Creu de Sant Jordi a la seu del Museu

Antoni Riera estimava a tots els socis del Museu, preocupant-se en tot el que li demanaven i procurar acontentar a tothom i solucionar les qüestions que se li plantejaven de la millor manera possible. Rarament s’enfadava, essent una persona molt comprensiva i de caràcter pacífic. Mai deia una paraula malsonant. Sempre amb un to de veu pausat, suau i constant; mai ni un crit. En ser president, sempre representava als AMGSB a tota mena d’actes, inclús representant al propi Museu, per delegació de la seva Direcció, ja que confiava molt en ell, per la seva honradesa i cavallerositat. Era fervent seguidor del P. Theilard de Chardin, del qual havia llegit els seus llibres. El 2005 va publicar una nota biogràfica comentada al butlletí social (núm. 44).

En els darrers anys de la seva vida va patir diferents malalties, de manera successiva, i també una caiguda, les quals l’impediren venir al Museu tot el que ell hagués volgut Un ràpid agreujament de la seva salut, desembocà en el seu traspàs la vigilia de Sant Josep de 2018. Descansi en pau.