Si durant el Mesozoic (o Era Secundària) els dinosaures van ser els reis de la terra ferma, els ammonits ho van
ser dels mars oberts, i van ser tan abundants i variats, al llarg de tota aquesta Era,
que els seus fòssils són molt importants per la Paleobiologia, la Bioestratigrafia
i la Cronoestratigrafia ja que, gràcies a ells, els paleontòlegs són capaços de
datar els materials on han estat trobats, adjudicant-los a un període o a una
època determinada o, fins i tot, a un pis geològic concret.
Recreació d'un grup d'ammonits (www.simonstalenhag.se)
Hildoceras bifrons és un ammonit que caracteritza el pis
geològic Toarcià inferior (Lias, Juràssic inferior). Col.del Museu
Però… què són els ammonits? Molta
gent, per la seva forma, es pensa que són fòssils de cargols o serps
petrificades, però els ammonits van ser uns animals marins pertanyents a la
classe dels cefalòpodes, tal i com ho són avui dia les sípies, els calamars,
els pops i els nàutils. Els cefalòpodes, juntament amb els coneguts
gasteròpodes i bivalves (i d’altres no tan coneguts com són els monoplacòfors,
amfineures, rostroconquis, escafòpodes, aplacòfors, hiòlits i solenogastres)
formen el gran grup dels mol·luscs, animals de cos tou però, que la majoria
d’ells, es caracteritzen per poseir un esquelet (extern o intern) susceptible
de fossilitzar; per això el grup dels mol·luscs és el que té un major nombre
d’exemplars dins el registre fòssil, i per això són molt importants en el camp
de la Paleontologia.
El Nautilus pompilius, és un autèntic fòssil vivent (ca.wikipedia.org)
Els cefalòpodes són, de tots
els mol·luscs, els més evolucionats i es caracteritzen per tenir un cap ben
diferenciat, amb uns ulls molt desenvolupats i un peu transformat en tentacles
al voltant d’una boca en forma de bec corni. Són depredadors i poden ser
nectònics i bentònics. Les seves dimensions, molt variables, van des d’uns pocs
centímetres fins a formes gegantines.
Calamar gegant (www.vistaalmar.es)
Dins dels cefalòpodes
fòssils, els ammonits són els representants més coneguts del gran públic i es
caracteritzen per tenir una closca externa, enrotllada i aplanada com una banya.
De fet la paraula “ammonit” prové del nom del déu egipci Amon (o Ammó), el qual
se’l representa amb cap de moltó, i fou l’historiador romà Plini el Vell qui
així els va batejar anomenat-los Ammonis
cornua (banyes d’Amon).
Estatua sedent d’Amon tallada en quarsita durant l’Imperi Nou,
probablement procedent de la regió de Tebes o Núbia.
De l’exposició Animals i Faraons del CaixaForum
Gràcies al fet que encara
tenim representants del gènere Nautilus
podem suposar, per la seva semblança, com deurien ser els ammonits al seu dia i
com es desplaçaven. En els nàutils actuals, la part dorsal del cos (el mantell)
és l’encarregada de fabricar la closca, constituïda per matèria orgànica
(conquiolina) i carbonat càlcic (aragonita i calcita), i aquesta està dividida
entre la part que ocupa el cos (cambra corporal) i una part buida (fragmocon)
compartimentada per diversos septes. És molt important, com després veurem, la
línia que dibuixa el contacte entre la closca i els diferents septes,
l’anomenada línia de sutura, que en
el cas dels nàutils és llisa i lleugerament corbada enrera.
Closca de Nautilus pompilius (exposada a CosmoCaixa)
Ortoceres del Devonià del Marroc
Les cambres del fragmocon estan
communicades entre elles per un tub permeable (el sifuncle) el qual permet a
l’animal d’omplir les cambres de gas o líquid tot variant la seva densitat amb
respecte de l’aigua que l’envolta, i així poder pujar o baixar a voluntat. El
moviment horitzontal l’aconsegueix per retropropulsió gràcies a l’hiponoma, un
tub amb el qual l’animal expulsa aigua a pressió tot desplaçant-se en sentit
contrari al de l’explusió de l’aigua.
D’igual manera que els
nàutils actuals, els ammonits tenen una closca dividida en dues parts: la
cambra corporal i el fragmocon. La diferència està en les parets (o septes) que
separen les cambres del fragmocon: mentre que en els nautiloïdeus aquestes
parets són llises i això dóna, com ja hem dit, unes línies de sutura rectes, en
els ammoïdeus aquestes parets estan molt replegades per les vores, de manera
que el contacte d’aquestes parets amb la closca dóna com a resultat unes línies
de sutura molt complexes però que, si s’han conservat, són molt útils a l’hora
de classificar l’exemplar i determinar-ne el gènere i, fins i tot, l’espècie.
Sphenodiscus lenticularis (Cretaci sup.) USA. (exposat al CosmoCaixa)
Una altra diferència
important està en l’ornamentació de la closca ja que els nautiloïdeus la tenen
completament llisa mentre que els ammonoïdeus la tenen sovint molt ornamentada
amb costelles, espines, nòduls tubercles, quilles, solcs, grànuls, etc, cosa
que també serveix per a classificar-los. Els ammonits podien tancar-se dins la
closca amb una mena de tapadores, anomenades aptychus, les quals també solen trobar-se fòssils.
Reineckeia anceps del Cal·lovià de Deux Sevres (França). Col. Joan Vilella
Els ammonits sembla que apareixin
de cop i volta al registre fòssil en encetar-se el Juràssic, quasi al mateix
temps que els nautiloides (que fins aquell moment havien mantingut l’hegemonia dins
dels cefalòpodes) experimenten una forta davallada. Des d’aleshores els
ammonits es constitueixen en el grup de cefalòpodes més nombrós, i així ho van
ser fins la seva total extinció ocorreguda a finals del Cretaci.
Arbre genealògic dels cefalòpodes
Però res no apareix de sobte,
i els ancestres dels ammonits cal anar-los a buscar al període Silurià del
Paleozoic quan, potser, aquests es van separar de la branca dels ceratitins
(més coneguts com ceratits) per això els ammonits i els ceratits se’ls agrupa
dins la mateixa subclasse Ammonoidea; però, en definitiva, tots els cefalòpodes
més coneguts provenen dels El·lesmocèrides els quals ja van aparèixer a finals
del Cambrià de l’Era Primària. Es pensa, doncs, que l’evolució va anar en
aquest sentit: partint d’una conquilla ortocònica aquesta es va anar enrotllant
al voltant d’un eix i així, d’aquesta manera, l’animal podia crèixer fins, en
alguns casos, assolir dimensions realment notables sense que això afectés el
seu equilibri perquè “l’espiral empaqueta”.
Evolució de les conquilles espirals
Plafó del CosmoCaixa
Un ammonit de grans dimensions trobat a
Lyme Regis (Dorset Anglaterra) (www.matemolivares.blogia.com)
També hi va haver canvis en
la forma dels septes que separaven les cambres del fragmocon, de manera que
aquests septes es van començar a arrugar pels marges seguint una pauta fractal:
Un fractal és una forma amb parts que,
degudament ampliades s’assemblen al tot. I passa el mateix amb les parts
respecte de les seves pròpies parts, i així una vegada, i una altra i una
altra... És potser la manera més simple de crear complexitat .(definició
extreta de l’exposició del CosmoCaixa).
Plafó del CosmoCaixa
El mantell s’adhereix al
septe ondulat mitjançant uns músculs, i a les ondulacions còncaves amb respecte
a l’obertura se les anomena lòbuls mentre que les ondulacions convexes se les
anomena cadires; d’aquesta manera
s’aconseguia una major resistència de les closques i així podien ser més primes
i lleugeres. Les línies de sutura haurien evolucionat des de les més antigues,
del tipus goniatític, amb lòbuls i cadires llises; després vindrien les sutures
de tipus ceratític, on els lòbuls són dentats mentre que les cadires encara són
llises i, finalment, arribariem a la sutura de tipus ammonític, on tan lòbuls
com cadires són dentats.
A casa nostra, en no tenir sediments
continentals d’època juràssica, no tenim restes de dinosaures d’aquesta època
geològica, però sí que tenim restes d’ammonits i de molts altres animals marins
com bivalves, braquiòpodes, equinoderms... com els que es poden trobar a l’extrem
sud-occidental de la serralada Costanera Catalana i el Pirineu occidental.
Els fòssils d’aquests animals no són tan espectaculars com els dels dinosaures, però són tan o més importants a l’hora de correlacionar els sediments d’una conca marina amb els d’una altra, i així poder conèixer la paleogeografia d’un sector concret en una època determinada, donat que els animals marins no tenen barreres geogràfiques tan abruptes com les terrestres que impedeixin la seva distribució. En canvi els animals terrestres solien viure en conques aïllades les unes de les altres, fet que fa més dificil aquesta correlació. A més les condicions per a la fossilització són sempre més favorables en ambients marins que en terra ferma.
Els fòssils d’aquests animals no són tan espectaculars com els dels dinosaures, però són tan o més importants a l’hora de correlacionar els sediments d’una conca marina amb els d’una altra, i així poder conèixer la paleogeografia d’un sector concret en una època determinada, donat que els animals marins no tenen barreres geogràfiques tan abruptes com les terrestres que impedeixin la seva distribució. En canvi els animals terrestres solien viure en conques aïllades les unes de les altres, fet que fa més dificil aquesta correlació. A més les condicions per a la fossilització són sempre més favorables en ambients marins que en terra ferma.
Finalment només ens queda
repetir que els ammonits són uns fòssils molt agraïts, perquè en un “curt”
espai de temps (uns 335 milions d’anys) varien molt de forma i amb un sol
fragment ben conservat de la conquilla, un expert en la matèria és capaç de
classificar l’ammonit en qüestió i de determinar si la roca on s’ha trobat
pertany al període Juràssic o Cretaci. Per això si algun dia, anant per la
muntanya, us topeu amb un fòssil d’aquesta mena, contempleu-lo com el record
d’un mar pretèrit, car s’ha de recordar que endur-se els fòssils a casa està
prohibit per llei.
