El Cenozoic és la més recent de les eres de
la Terra i engloba els períodes Terciari i Quaternari. Aquest nom procedeix de
la contracció dels mots grecs kainos (“recent”), zoon (“animal”) i oikos (“residència”), és
a dir, que són cenozoics tots els terrenys on apareixen fòssils “moderns”. També
es diu que el Cenozoic és l’Era dels
Mamífers i, sobretot, dels mamífers placentaris, perquè som els més
abundants enfront els altres tipus de mamífers (marsupials i monotremes)...
Vist així sembla que els mamífers haguem aparegut de cop i volta després de
l’extinció dels dinosaures, però no és ben bé així.
Mare de Déu de la Llet de Llorenç Saragossa (1363-1406)
El 1824 el
naturalista i teòleg anglès William Buckland va presentar a la Societat
Geològica de Londres una pila d’enormes ossos, extrets d’un jaciment del
Juràssic mitjà i pertanyents a un rèptil que ell va denominar Megalosaure (“gran llangardaix”). Molt
temps després es va veure que el tal rèptil era en realitat un dinosaure. En
aquella presentació, i del mateix jaciment, Buckland també va mostrar dues
petites mandíbules d’un mamífer de la mida d’un ratolí... lògicament ningú en
va fer cas, però amb això es va demostrar que els mamífers ja érem presents
molt abans del que es pensava.
William Buckland (1784-1856)
Per trobar
els nostres orígens haurem de recular fins a 300 milions d’anys enrere, a
l’època del naixement de Pangea, el
continent únic producte de la reunió dels grans continents Laurasia (al nord) i
Gondwana (al sud). Aquest megacontinent estava en la seva major part cobert per
un desert de terres vermelles, per causa de la intensa oxidació del ferro, i en
ell pul·lulaven plantes, insectes, amfibis... i rèptils. Aquests darrers eren
criatures ovípares, de sang freda, cinc dits als palmells i amb el cos ple
d’escates que els protegien de la dessecació i els ajudava a controlar la temperatura
corporal, la qual augmentava amb l’exposició al sol.
Rèptil actual: Dragó (Tarentola mauritanica)
Esquema simplificat de l’arbre genealògic dels rèptils
Per aquesta
època, de la branca principal dels rèptils (Amniota) ja s’havien separat els Sinàpsids
(o rèptils mamiferoides), els més famosos dels quals van ser els Pelicosaures,
vistosos rèptils posseïdors d’una gran cresta que se suposa que els ajudava a
controlar la seva temperatura interna.
El pelicosaure Edaphosaurus, parent herbívor del Dimetrodon,
enmig d’un paisatge del Carbonífer superior (de Z. Buridan)
Fa uns 250
milions d’anys, però, hi va haver una de les extincions massives més importants
en la història de la Terra: a finals del Permià van desaparèixer el 95% de les espècies
i encara no se’n coneix ben bé la causa. Però aquest fet, que marca el límit
entre el Paleozoic i el Mesozoic, va propiciar el naixement d’una nova vida. Entre
els que van sobreviure a aquella catàstrofe es trobaven els Cinodonts, rèptils mamiferoides dels
quals es creu que estaven coberts de pèl i que eren de sang calenta.
Reconstrucció del cinodont Thrinaxodon liorhinus del Triàsic inferior
Al llarg del
Triàsic els Cinodonts compartien l’hàbitat terrestre amb altres rèptils dits
Tecodonts. Ambdós ja havien adoptat el nou sistema de locomoció amb les quatre
potes sota el cos i no als costats com els rèptils antics. Però a finals
d’aquest període alguna cosa va passar que la major part dels Cinodonts es van
extingir i els Tecodonts van heretar la Terra per a convertir-se en els reis
indiscutibles del Mesozoic: els dinosaures . Encara sort que entre
els Cinodonts que van sobreviure a aquesta segona catàstrofe estaven els
anomenats Mamaliaformes (o
Protomamífers).
A més del pèl
i la sang calenta, els Mamaliaformes ja presentaven alguns trets distintius
propis dels mamífers com són unes articulacions i una musculatura mastegadora
molt potent i precisa, o sigui, que les dents no solament els servien per a
retenir les preses sinó que també servien per a triturar-les. Els mamífers
ancestrals, però, encara tenien molars amb tres cúspides (triconodonts)
semblants a la dels antics cinodonts. Un altre signe distintiu és la presència
de dentició infantil (“dents de llet”), la qual és subtituïda per la dentició
adulta definitiva, i això evidencia que les cries s’alimentaven de llet materna
encara que no tenien glàndules mamàries pròpiament dites.
Un altre tret
distintiu molt important està en el sentit de l’oïda. Així mentre que els
rèptils tenen la mandíbula inferior formada per varis ossos, en els mamífers (i
els seus avantpassats) la mandíbula inferior està formada per un sol os perquè
la resta van anar a parar a l’orella mitjana cosa que els va proporcionar una
millor oïda, un sentit vital per a la seva supervivència.
Fruitafossor, un mamífer del Juràssic
Repenomamus, mamífer triconodont
Al Juràssic
inferior ja apareixen els primers mamífers fets i drets. Tot seguit, però, ja
es van separar les branques que donaran lloc, per una banda, als Monotremes (ovípars) i per l’altra banda
els que donaran lloc als Teris: els
Metateris (Marsupials amb bossa) i els Euteris (Placentaris). De la branca dels
Monotremes només sobreviuen l’equidna i l’ornitorinc com a únics representants
actuals, veritables fòssils vivents autòctons d’Austràlia, Nova Guinea i
Tasmània.
L’equidna, mamífer monotrema
Mamífer marsupial
Mamífer placentari
Durant el
Mesozoic els mamífers no eren un grup dominant però sí molt divers gràcies a la
gran adaptabilitat de la seva alimentació (insectes, cucs, plantes, ous, petits
vertebrats...).El seu metabolisme accelerat, la seva fina oïda i el seu olfacte
els van proporcionar una certa prosperitat a l’ombra dels dinosaures i ja els
va permetre ocupar una gran varietat de nínxols ecològics, i gràcies a la sang
calenta podien ser actius inclús de nit.
Montsechia vidali antiga angiosperma
A inicis del
Cretaci, entre les plantes consumides pels primers mamífers s’hi van afegir les
modernes angiospermes (plantes amb flors i fruits), així van anar desenvolupant
una dentició cada cop més apropiada i una major mobilitat de la mandíbula
inferior. Els primers euteris ja van desenvolupar uns molars dits tribonosfènics on les cúspides superiors
encaixaven en els solcs inferiors (i a l’inrevés) com un morter. Així es pot
dir que el Mesozoic va ser pels mamífers una època d’evolució silenciosa.
Eomaia un dels primers mamífers euteris (Cretaci inferior)
amb molars tribonosfènics
En la gran
extinció de finals del Cretaci també van desaparèixer la major part dels
mamífers i només van sobreviure alguns placentaris, alguns metateris
(avantpassats dels actuals marsupials) i alguns monotremes. Però mentre que
metateris i monotremes van quedar-se aïllats al sud-est asiàtic i a Austràlia,
els pocs placentaris que van sobreviure a aquesta tercera catàstrofe,
ràpidament es van escampar pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien
quedat vacants... i al seu èxit els devem la nostra presència ara i aquí!
Els mamífers
més antics que s’han trobat fins ara a Catalunya daten de l’Eocè i entre ells
hi ha insectívors dels gènere Saturnia,
prosimis del gènere Adapis,
rosegadors dels gènere Plesiarctomys,
carnívors del gènere Miacis i sirenis
del gènere Prototherium. Cal dir que
al nostre Museu tenim un magnífic i molt complet exemplar de Prototherium montserratense del
Bartonià (Eocè mitjà). També tenim un altre magnífic i molt complet exemplar de
Tetralophodon longiostris, un mastodont del Miocè mitjà trobat al Vallès durant la construcció d’una nau industrial.
Sireni de Montserrat
Mastodont
A l’inici
dèiem que nosaltres considerem el Cenozoic com l’Era dels Mamífers, però més aviat hauríem de dir que el Cenozoic és
l’Era de les Aus anatòmicament modernes,
ja que les poques que van sobreviure a l’extinció de finals del Cretaci també
es van escampar pel món amb tant d’èxit que avui dia hi ha 8.600 espècies d’aus
enfront de les 4.000 espècies de mamífers... vaja, que ens guanyen per
golejada! A elles dedicarem tot un altre capítol d’aquesta història.
Alfred Hitchcock director de la pel·lícula “Els Ocells”