J.A. Soldevilla i Màrius Asensi: DINOSAURES DE NIGER

Una de les ultimes visites que vaig fer a casa del meu mestre de fotografia, company de viatge a Namíbia i amic Soldevilla, en va ensenyar unes fotos d’un viatge que ell va fer a Níger, com que en van agradar molt, li vaig demanar si podia compartir-les amb tots vosaltres. Aquí podeu llegir la crònica juntament amb les imatges.

L’any 2006, un grup d'amics ens vam desplaçar a Níger (quan encara s’hi podia anar) amb la idea de creuar bona part del desert, seguint l'antiga Ruta de la Sal que ens portaria des de la capital Niamey fins Agadez per després seguir al nord fins a l'arbre del Teneré, (que per cert, va ser atropellat per un camioner libi a el 1975, l'únic arbre a 300 km a la rodona), i substituït ara per una espantosa escultura a base d'un bidó i quatre ferros soldats que vol recordar un arbre i més s'assembla a una antena de televisió.

Cotxe enfonsat a la sorra del desert enmig d’una tempesta.

Endinsant-nos més al desert acabem al territori dels ergs, que son grans dunes mòbils que creen passadissos en un gegantí laberint i on ha de ser facilíssim perdre’s sense l'ajuda de l'ull expert d'un tuareg. De totes maneres, és possible seguir les rutes de caravanes de camells pels esquelets dels camells que no resisteixen la dura travessia carregats de sal. Per la ruta ja anem trobant llacs i surgències salades on es recull la sal per dessecació, i on és molt fàcil enfonsar el tot terreny a la traïdora sorra, que tan aviat suporta el pes del vehicle com cedeix sense cap senyal exterior. Recordo un dia especialment nefast que enfonsàrem el vehicle una dotzena de  vegades, amb el paleig de sorra que això comporta per recuperar el 4x4 i que se't torni a enfonsar als 100 metres, i així fins arribar a Bilma, un infern de sal enmig del no res, on no creix absolutament res i on els seus escassos habitants recullen la sal de tolls i la fiquen en uns cons de trenat vegetal per assecar-la, i depenent per a la seva subsistència del que els arriba a través de les caravanes de camells que els aporten tot el necessari per a la vida i marxen carregats amb els preuats cons de sal.

 Esquelets dels camells que no resisteixen la dura travessia carregats de sal.

 Cons per assecar la sal.

Recullen la sal de tolls.

Des de Bilma la ruta es dirigeix ​​cap al nord-oest, per tornar a través de més inhòspit desert i algun petit oasi, a Agadez.

Sorprèn trobar sovint en aquest desert dur i sorrenc alguna roca que examinada de prop es veu  feta d’arbres fossilitzats, convertits en òpal i la superfície adquireix un polit característic pel fregament constant de la sorra transportada pel vent. També és freqüent que en desplaçar-se una duna deixi al descobert restes arqueològiques, en forma de ceràmica o estris de pedra que reposaven enterrats des de quan l'ara desert era una sabana habitada per antílops, girafes i grans felins, i dels quals aquells antics habitants van deixar constància en multitud de gravats a les formacions rocoses que de tant en tant aconsegueixen aflorar entre la sorra.

Gravats a les formacions rocoses.

Ja a Agadez un altre cop, sentim parlar d'un jaciment de dinosaures situat al sud d'aquella població, a uns dos dies de marxa, i vam decidir apropar-nos-hi.

Si algú intenta seguir aquest text en Google Maps, que no s’enganyi ... les carreteres marcades són inexistents. Tan sols hi ha una cosa semblant entre la capital i Agadez, i en tant mal estat que els vehicles poques vegades s’aventuren a passar pel seu asfalt, preferint circular per la sorra, paral·lels a ella. Dormim al mig del no res, amb un ull obert perquè ens havien avisat de possibles bandits i arribem al dia següent al jaciment. Tot just una tenda de campanya vella on s'alberguen dos nadius i cobren poc més que la voluntat per col · laborar en l'escola local (local? On hi ha el poble?) per visitar una bona extensió de dinosaures articulats perfectament conservats. Sorprèn que hagin delimitat amb pedres cada exemplar en un lloc tan àrid en què hi ha més ossos que pedres ... fins que un examen més proper revela que les línies de pedres són realment fragments de xilòpal.

No conec les espècies que hi havia i no hi havia cap informació.

Vaig preguntar als cuidadors-vigilants perquè no s'havia continuat treballant en un jaciment tan excepcional i la resposta fou que allò ho havien destapat uns americans, però que les condicions de vida allà eren inassumibles per a ningú que no fos un tuareg. Vaig mirar 360 º al meu voltant, desert pla i dur, sense una pinzellada vegetal o animal fins on arribava la vista, i no vaig poder més que estar d’acord amb ells.

Restes dels  dinosaures articulats perfectament conservats.

Després d’aquesta crònica d’en Soldevilla tant entretinguda, he volgut saber més sobre els dinosaures de Níger, i he trobat que ja hi han hagut paleontòlegs que, tot i el clima extrem del desert, no els han frenat les ganes de fer-hi excavacions en una zona compresa entre les províncies d’Agadez i Tahoua. Aquesta zona ha proporcionat diverses espècies, unes ja conegudes i altres de noves. Tot molt interessant.

Mapa de la zona on s'han trobat els dinosaures: 

Fotografies: J.A. Soldevilla

Amics del Museu: VISITA A LA MINA DE PETROLI DE RIUTORT

El petroli ens pot evocar paisatges desèrtics on es desplega un bosc de pous dels quals s’extreu el preuat “or negre”, sempre relacionat amb la riquesa i el poder.

Camp petrolier de Gudong (Xina); www.diariodeleon.es

I és que, d’ençà que Edwin L. Drake va perforar el primer pou a Pennsilvania (EEUU) al 1859 i Benz & Daimier van inventar el motor d’explosió al 1885, la nostra dependència del petroli no ha parat d’augmentar, malgrat que sabem que és un recurs energètic cada cop més escàs i més difilcil d’obtenir. Per això la visita a la singular Mina de Petroli de Riutort és una bona excusa per a conèixer, i tocar, aquest producte tant important i, al mateix temps, tant desconegut del gran públic, en un ambient que no té res a veure amb el dels grans camps petrolífers dels països de l’OPEP. De fet l’esmentada mina va merèixer el reconeixement com a Geòtop (núm. 148) per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya pel seu interès i valor patrimonial, amb un informe realitzat pel geòleg Albert Martínez, i també amb un petit estudi per part del geòleg Oriol Riba aparegut al tercer volum de la Història Natural dels Països Catalans.

Aquesta mina està situada entre les poblacions de Guardiola de Berguedà i la Pobla de Lillet, a l’esquerra de la riera de Gavarrós la qual, degut a aquesta primavera tant plujosa, baixa força ufana. Ens trobem a les portes del Parc del Cadí-Moixeró, al flanc nord del sinclinal de Ripoll que en aquest sector queda mig emmascarat per l’emplaçament del mantell inferior del Pedraforca, representat per la Serra de Catllaràs. Aquí afloren, entre d’altres materials, les margues i margocalcàries de l’anomenada Formació Armàncies del Cuisià (Eocè inferior, Cenozoic), les quals cabussen fort cap al sud tot fent una sèrie de replecs. Aquests materials es van dipositar al talús continental d’una conca marina relativament profunda, quan tot just començaven a aixecar-se els Pirineus.

Al costat de la bocamina, tancada amb una reixa, hi ha una caseta metàl·lica que fa al mateix temps de guixeta i de petita exposició, amb alguns plafons informatius que ens assabenten de la història del petroli en general i també de la història d’aquesta mina en particular.

Així ens adonem que la història del petroli és més antiga que no ens pensem, ja que es remunta a 3000 anys aC quan a la Mesopotàmia ja utilitzaven el betum que aflorava a la superfície per a impermeabilitzar les barques, asfaltar els carrers, i també com a material de construcció i decoració.

Figuretes de cornalina i  lapislàtzuli sobre betum (Estandart d'Ur ), Extret de Mesopotamia y el antiguo Oriente Medio de Michael Roaf, pàg 90

Els bizantins ja utilitzaven, amb finalitats bèl·liques, una mescla inflamable, anomenada “foc grec”, composta per nafta, sofre i resina, a més d’altres productes. Però no és fins l’any 1556 quan es comença a utilitzar la paraula llatina petroleum per a designar l’oli mineral que desprenen algunes roques, també anomenades roques bituminoses.

Després de posar-nos els cascs de rigor, entrem a la mina per la galeria principal, excavada a pic i pala seguint la direcció de les capes de margues bituminoses, i sorprèn la seva morfologia que recorda més una cova que una mina, ja que les roques són prou dures i no els calia cap mena d’apuntalament amb estàntols.

L'interior de la galeria principal (observi's la inclinació dels estrats cap a l'esquerra o sud)

Quan arribem a la meitat de la galeria, fem la primera parada on la guia ens explica que aquesta és l’única mina de petroli visitable d’Europa. El més normal és que el petroli s’exploti mitjançant pous, quan aquest es troba en profunditat, però aquí el petroli es troba a la superfície i aflora a l’exterior per les esquerdes de les roques, com una font. 

 Petroli sorgint de la roca

També se’ns explica que el petroli té el seu origen en les restes orgàniques que es dipositen al fons marí en condicions anòxiques (sense oxígen) on actuen uns bacteris que trasformen aquestes restes en un llot anomenat sapropel. Perquè aquest llot es converteixi en petroli s’han de complir unes condicions: el sapropel ha d’estar enterrat sota una pressió de 13 Tm/m², a uns 80ºC de temperatura i durant, almenys, 1 milió d’anys. Al llarg d’aquest procés s’elimina el sofre i el nitrogen i el sapropel s’enriqueix en carboni i hidrogen, transformant-se així en un hidrocarbur; encara que la seva composició química, les seves propietats físiques i la seva qualitat variaran molt segons la seva procedència.

El material petrolígen per excel·lència és el plàncton: organísmes microscòpics (animals i vegetals) que suren arrossegats pels corrents marins i que són molt sensibles als canvis físics de l’aigua, per això no és d’estranyar que ,de tant en tant, es produeixin morts en massa d’aquests organísmes els quals van a dipositar-se al fons marí enriquint els sediments en matèria orgànica, susceptible de transformar-se en petroli si es donen les condicions adequades. Aquest petroli que es forma dins l’anomenada “roca mare”, degut a la seva naturalesa fluida i oliosa, i a les diferències de pressió i densitat migrarà a través dels porus i esquerdes fins a trobar una roca impermeable que li impedeixi de seguir avançant: el petroli i els gasos que l’acompanyen (metà, acetilè i butà) quedaran atrapats en una “trampa petrolífera” o “roca magatzem”, formant-se així un jaciment petrolífer (o reservori) apte per a ser explotat de manera rendible.

La guia ens facilita una dada esgarrifosa: al món es “cremen” 160.000 litres de petroli… per segon! I és que del petroli se’n deriven, a més de la gasolina, la major part dels articles que usem a diari, inclosos productes alimentaris com la popular sacarina!

La història d’aquesta mina arrenca de l’any 1905 quan Jules L. Claviex i Philippe Petit compren la concessió del terreny per a explotar el petroli descobert a Riutort, constituint la Compañía Minera de Riutort, per això aquesta mina era coneguda com “la mina dels francesos”.

Després de les inversions de rigor (obrir les galeríes amb pic i pala, construir els forns on es destil·lava el petroli, millorar les vies de comunicació, etc…) es van adonar que l’explotació no era rendible ja que, després de remoure 3.500 T de roca, només es van obtenir 500 T de petroli, una quantitat que es pot qualificar de ridícula; per aquesta raó l’explotació es va abandonar l’any 1916. Durant la Guerra Civil (1936-39), però, es va voler tornar a posar en marxa la mina per tal d’extreure petroli per a l’enllumenat de Barcelona; tot plegat va ser un fracàs. Ja a finals dels anys 90 es va estudiar la possibilitat de fer-la visitable i l’any 2004, finalment, la Mina de petroli de Riutort, va obrir oficialment les seves portes al turísme.

La guia ens diu que dels 700 metres de galeries excavades (encara que Riba assegura que no són més de 383 metres), nosaltres només visitarem uns 450m ja que una bona part d’elles es troben inundades a causa d’una petita presa que es va haver de construir per tal de mantenir seca l’explotació, ja que el principal problema dels miners era el reumatisme provocat pel fet de treballar moltes hores amb l’aigua fins als genolls.

Segons sembla aquest petroli es va començar a formar a finals del Cretaci (fa uns 65 ma) a partir d’algues, peixos i altres restes orgàniques arrossegades pels rius que desembocaven al mar i que, un cop format, va emigrar fins a ocupar els porus de les margues de la Fm Armàncies del Cuisià (Eocè inferior) on ara es troba atrapat. Aquest petroli, però, és de molt mala qualitat (immadur), molt espès i poc calorífic, per la qual cosa d’ell només pot extreure’s asfalt, greix i betum. De la immaduresa d’aquest petroli en dóna fe la clàssica aroma a “ous podrits” que pot flairar-se en alguns llocs de la mina, degut a la presència de sofre en la seva composició.

La guia ens mostra com és d'espès aquest petroli

El tipus d’explotació consistia en arrencar les roques que contenien els hidocarburs i, amb vagonetes que es movien amb tracció animal, se les portava fora de la mina on les deixaven secar al sol Un cop havien perdut l’aigua que contenien se les traslladava cap als forns on es destil·laven els hidrocarburs que contenies amb una cocció a 300ºC. El petroli així extret era portat en tren fins al seu destí. Avui encara poden veure’s les restes dels forns i de l’estació de tren de Riutort. (fotos 13, 14)

Imatges dels forns i l'antiga estació de tren de Riutort

Actualment, a més de les visites, la mina té altres interessos ja que al seu interior s’allotja una colònia estable de ratpenats i una altra de salamandres, amén d’uns bacteris que biodegraden el petroli, els quals es troben en fase d’estudi per part d’un equip de la Universitat de Barcelona.

També es poden admirar unes belles formacions de carbonat càlcic en forma de banderes degut als corrents d’aire de l’interior de la mina.

Finalment en una petita galeria lateral s’han instal·lat una sèrie de plafons il·luminats que ens ajuden a fer un repàs dels conceptes adquirits.

Així conclou aquesta visita tant interessant i amena a la Mina de Petroli de Riutort.

Raul Acosta i Màrius Asensi: TALLER LAPIDARI IV TAULA DE CANYELLES

Com ja s’ha comentat en una entrada anterior, el passat mes de Juny va tenir lloc la IV Taula d’intercanvi a Canyelles, èxit rotund d’assistència, respecte a col·leccionistes i picadors d’arreu de la Península, de la qual podríem arribar a dir que es consolida com a referent dins el seu sector.

Aquest any es van fer una sèrie de tallers, un dels quals va ser el de talla, el qual va atraure a molt de públic interessat en desxifrar el neguit de saber quin és el procés que fa que una pedra o mineral en brut passi a ser una gemma.

Malauradament, el temps només ens va permetre explicar quin és el procés a seguir per pulir-les per poder  treure el millor de cada peça, del qual procés farem un resum a continuació.

Què es necessita per pulir una pedra o mineral?
La resposta és molt bàsica, el millor: Serres, discs de diamant i la pols d’esmeril.
I per què de diamant? Com tots ben penseu, per ser el mineral més dur i l’únic capaç de “menjar-se” la resta per tal de donar-li forma…

Hi han diversos tipus de discs diamantats i, a la vegada, un ampli assortiment en mida de gra de diamant en disc (es pot fer una comparativa amb els papers d’esmeril) a fer servir depenent de la duresa de la pedra i, a posteriori, per fer el treball previ al polit de l’exemplar.

Màquina per polir i fer caboixons.

Disc diamantats amb diferents granatges.

Disc flexible diamantat per a polits.

Vista de l'estructura de la màquina de polir.

Com es fa un caboixó?

• Asserrat i desbastat:
  El primer pas a fer es aconseguir un “slab” (rodanxa) de la pedra que volem treballar d’una mida una mica superior al caboixó que volem aconseguir.
  
  Un cop tenim aquesta rodanxa, dibuixem en ella la forma del caboixó , anomenat “shape” (oval, quadrat, rectangular, circular…) i l’enganxem el “dop” (un pal lacrat que permet rotar millor la peça a la plataforma de polit) i comencem a desbastar la pedra, amb el gra de diamant més gran que permeti el mineral:
  
  -Amb una ametista (duresa 7) començaríem per un gra 180, en canvi, una fluorita, podríem començar per un gra 340.

Amb aquest desbastat aconseguim menjar-nos les sobres de pedra laterals fins arribar a la línia marcada de “shape” per, després, amb la rotació del canell, anar desbastant la superfície per donar-li la forma convexa del caboixó.

Confecció del slab.

Dibuix del shape.

Desbastat.

Endoptat i confecció del caboixó.

Caboixó.

En el cas del taller que vam realitzar, per motius de seguretat, no vam portar la serra, però vam substituir-la per un disc amb gra gruixut (#80) per tal d’aconseguir superfícies planes per després poder polir-les.

Realització d'un pla mitjançant un disc diamantat.

Pla realitzat a la quiastolita.

• Pre-polit:
  
  El pas més important a l'hora de fer una talla és el pre-polit. Sense un bon pre-polit no s'aconseguirà mai un polit òptim de la pedra en qüestió quedant la superfície amb un aspecte com de pell de taronja.

Per tal de fer un molt bon pre-polit utilitzem discs de gra 600 a 1200. 

-Que aconseguim amb això? Treure totes les ratlles que deixen a la superfície els discos anteriors. S'ha de fer amb molta cura i suavitat, rotant molt el dop on tenim lacrada la peça a fer per aconseguir la màxima perfecció a la superfície del caboixó.

• Polit:
  
  Es la fase final, l’esperat moment per poder veure com ens quedarà finalment la peça que hem començat a treballar a partir d’una rodanxa amorfa o d’un tros massiu de mineral.

Per fer el polit bàsicament s’utilitzen dos òxids depenent de quin sigui el mineral a polir: l'òxid de ceri i l'òxid d'alumini.

El procés es fa sobre una base de cuir, on s'impregna l'òxid que utilitzem i, amb la calor del fregament del cuir amb la superfície del mineral aconseguim una ordenació molecular que ens donarà l'acabat de lluentor final.

Cal dir que fent una molt bona feina de pre-polit en determinats minerals, aquesta lluentor l'aconseguim amb discs de gra 1200 o superiors, no sent necessari el procés amb els òxids.

Esfarelita pre-polida.

Esfaleria polida.

Per finalitzar, al taller fet a Canyelles, vam poder compartir diverses tècniques de polit i “construccions” lapidàries que podem observar a continuació:

• Descobriment de macles de quiastolites i el seu polit:

Quiastolita llesta pel pre-polit.

Quiastolita pre-polida.

Quiastolita polida.

Quiastolita polida.

• Polit de diversos cristalls naturals de fluorita per poder observar millor el seu  creixement:

Pre-polit d'una fluorita.

Pre-polit d'una fluorita.

Pre-polit d'una fluorita.

Fluorites polides.

Fluorites polides.

• Polit d'un mineral de qualitat gemma: esfalerita d’Aliva:

Vista d'una esfalerita en brut.

Esfaleria pre-polida.

Esfalerita polida.

• Taller lapidari de decoració: Fer d’un massiu de quars un cristall polit:

Fabricant les cares d'un quars massiu.

Fabricant les cares d'un quars massiu.

Quarts lapidat.

Aquí teniu una taula d'informació sobre les mides del gra de diamant dels discos.