No, no… no es
tracta de cap castell de Baviera ni de cap monstre creat per un metge sonat: el
Buntsandstein és la primera de les tres fàcies de que consta el Triàsic a casa
nostra, també anomenat “Trias germànic”.
El terme Triàsic, mot amb que es designa el
primer període del Mesozoic, es deu a l’alemany Friederich August von Alberti
(1795-1878) quan, l’any 1834, va agrupar les tres fàcies que formen el “Trias
germànic”, a saber: el Buntsandstein, el Muschelkalk i el Keuper… que no us
espantin aquestes paraulotes perquè aviat us seran molt familiars!
Monestir d'Escornalbou
Prades (foto: Susanna Sanz)
Ermita de Bruguers
Castell d'Eramprunyà
el Pont del Diable de Martorell
Qui no ha
estat mai al monestir d’Escornalbou, al Baix Camp? o al castell d’Eramprunyà,
al Baix Llobregat?, o al poble de Prades? o a Alcover? o al Brull? o al Pont
del Diable de Martorell? tots ells
monuments construïts amb una pedra d’un roig cridaner formada per petits grans
de sorra (quars) i que la gent del camp anomenava “pedra esmoladora”.
També molts
topònims el delaten com són: Montroig, Penya Roja, Castellví de Rosanes, Can
Roig, Collroig… i és que Buntsandstein
és una paraula d’origen alemany que significa “roca de sorra roja” i està
format principalment per sorrenques i conglomerats (que poden o no tenir matriu
argilosa) units per ciments, principalment, silícics. Les coloracions roges
característiques d’aquests materials venen donades per la presència d’òxids
fèrrics (hematites) que tenyeixen els diferents components.
Monestir de Sant Genís de Rocafort
No obstant
això en alguns llocs els conglomerats són ben blancs potser degut a un intens
rentat (o lixiviació), com els que es poden veure als voltants de l’ermita de
Sant Pere Sacama, al peu del Puig Ventós, i a Sant Salvador de les Espases; o
fins i tot degut a la presència de baritina (sulfat de bari) com és el cas dels
que es troben a la Serra de Prades, a la Mina Atrevida de Bellmunt del Priorat,
o a la Serra de l’Ataix al nord de Martorell. Recomano la visita al Bloc de Camp, l’entrada del desembre del
2011: “ Els conglomerats de la base del Buntsandstein a Sant Pere Sacama (Baix
Llobregat)”.
Ermita de Sant Pere Sacama
Sant Salvador de les Espases
A la
península Ibèrica, el Buntsandstein aflora tot formant una orla entre el Massís
Ibèric (porció de terrenys antics que formen el centre de la península) i el
Massís Armoricà (situat al sud de França) i que constituïen les seves àrees font, o sigui, les zones d’on procedien
els sediments.
Mapa de distribució dels principals afloraments triàsics
Extret de: Història Natural dels PPCC, Vol I, pàg.253
Des de finals
del Carbonífer els relleus creats durant l’orogènia Herciniana estaven sotmesos
a una intensa erosió dins un marc tectònic distensiu que generava múltiples
fractures, les quals donaven lloc a petites conques intramuntanyoses, ocupades
per pantans amb vegetació exuberant, i que es reblien amb materials d’origen
al·luvial procedents d’aquest relleus. D’aquestes petites conques aïllades ja
vam veure alguns exemples: la conca del Cadí a Estana; la conca de Pont de
Suert-Sort a Malpàs i la conca de Castellar de n’Hug-Camprodon a Ogassa-Surroca.
Aviat
aquestes petites conques es van anar ampliant, connectant i estenent de sud a
nord fins a convertir-se en un sol ambient de plana fluvial que es va instal·lar
damunt les restes d’aquella gran Serralada Herciniana convertida, per erosió,
en una gran peneplana que ocupava una gran extensió, ja que sediments d’aquesta
època poden reconèixe’s a moltes parts del món: centre i sud d’Europa,
Anglaterra, Rússia, Sibèria, Amèrica, Àfrica i… fins i tot a Austràlia!
No oblidem
que durant aquesta època tots els continents seguien reunits formant la Pangea, no obstant això, per aquestes dates ja es començaven a manifestar
els primers moviments de desmembrament d’aquest megacontinent i, a més, va
coincidir amb un període de baixada relativa del nivell del mar en termes
globals i amb un moment crucial en la història de la Terra en la qual es va
produir la segona gran extinció. Durant aquest esdeveniment van desaparèixer el
70% de les espècies terrestres i el 95% de les espècies marines, entre elles
els famosos trilobits, artròpodes marins molt importants a l’hora de datar els
sediments paleozoics. Les causes no es coneixen del tot, però segons
informacions recents tot podria ésser degut a unes grans erupcions ocorregudes
a la zona de Sibèria (veure al bloc Paleontologia
Noticiosa l’entrada del gener de 2012: “Una fecha más precisa para la Gran
Extinción de hace 250 millones de años”).
Damunt
aquesta extensa peneplana erosiva és on es dipositen, de manera discordant, els
sediments de la fàcies Buntsandstein definint, no tan sols el límit entre el
Paleozoic i el Mesozoic sinó també dues menes de geòlegs: els que
s’especialitzen en estudiar els sediments del Mesozoic i Cenozoic i que als
materials del Paleozoic anomenen, un xic despectivament, “sòcol” o “Paleozoic
indiferenciat”, i els que ens especialitzem en estudiar els materials que van
formar part d’antigues serralades, avui desaparegudes, i que als materials que
estan per sobre anomenem, també un xic despectivament, “cobertora” o
“postpaleozoic”… a la llarga aquestes diferències s’acaben llimant, ja que la
Terra és una unitat i cal saber-ho tot dels orògens moderns, perquè allò que
succeeix avui ja es va esdevenir ahir segons el Principi de l’Actualisme.de
Lyell: “El present és la clau del passat”.
Hem de dir
que el Buntsandstein no és un període
sinó una fàcies, però… què és una fàcies? Sota el nom de fàcies es volen reunir un conjunt de materials que presenten una
sèrie de característiques comunes d’aspecte extern i/o d’ambient sedimentari i que, de vegades, no es poden datar relativament degut a l’escassetat, o
absència total, de fòssils. O sigui que “fàcies” equival a “aspecte”, i
l’aspecte de la fàcies Buntsendstein és inconfusible fins i tot a ulls d’un
neòfit!
L'aspecte del Buntsandstein prop de l'ermita de l'Abellera (Prades)
El “nostre”
Buntsandstein consta, generalment, de tres parts: una base conglomeràtica, una
part mitjana (la més abundant) amb una alternança de gresos i lutites i una
part superior evaporítica amb lutites, guixos i calcàries, també anomenada
fàcies Röt, que no aflora pas a tot arreu.
Els conglomerats a St. Genís de Rocafort
Gresos i conglomerats a la Cova Fumada (Serra de Prades)
Gresos al Turó del Bori (Sant Andreu de la Barca)
La fàcies Röt a Pedra (Cerdanya)
En aquests
sediments típics de planes al·luvials i fluvials, els conglomerats representen
els materials més propers als relleus que s’erosionen (dipòsits proximals), els
gresos representen el tram mitjà del transport mentre que les lutites i
evaporites representen els materials més allunyats dels relleus (dipòsits
distals d’un ambient típic de transició als materials marins de la fàcies
Muschelkalk), perquè el més lògic és que els còdols més grossos no puguin
viatjar gaire lluny mentre que la sorra, i sobretot l’argila, siguin fàcilment
arrossegats per l’aigua fins a punts molt allunyats de l’origen.
Extret de: Història Natural dels PPCC; vol I, pàg.257
Finalment una
característica del tram sorrenc de la fàcies Buntsandstein és la presència d’un
mineral anomenat Moscovita, una mica
blanca (filosilicat) que es troba en els plans d’estratificació i brilla com si
fos de plata.
També es
poden trobar restes de vegetació (Aethophyllum),
així com també crostes de Malaquita i
Atzurita (dos minerals del grup dels
carbonats bàsics de coure) i foscos de Bornita
i Calcosina (sulfurs de coure), i
també petjades dels primers rèptils terrestres.
Restes d'Aethophyllum i malaquita (Serra de l'Ataix, Martorell)
Malaquita i atzurita (Serra de Rubió, Collbató)
Chirotherium barthi, Escitià, Triàsic inf. (Tagamanent). Exposat al Museu
Al llarg dels
propers mesos aniran sortint diferents articles i itineraris per a poder
observar aquesta fàcies sobre el terreny. Si voleu veure el Triàsic (II), cliqueu aquí.
