En el capítol anterior, de camí de tornada al punt d’origen de Corçà, ens vam quedar a l’alçada del segon crestall rocós dels Espins, allà on afloren les calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior. Fins aquest punt havíem vingut trepitjant els materials continentals (pelites, gresos i calcàries lacustres) de la fàcies garumniana, els quals s’asseuen damunt els materials marins (calcàries i calcarenites) del Cretaci superior i que afloren sota la Torre de la Conclues.
Aquest paquet
de calcàries d’alveolines ja l’hem
vist en altres itineraris car es tracta d’un nivell molt continu i que es pot
seguir des de la Mediterrània fins al Cantàbric. Els materials que veurem a
partir d’aquí, i fins arribar a Corçà, pertanyen a l’estatge (o pis) dit Ilerdià, el qual deriva del nom llatí de
Lleida (Ilerda) i que és mundialment
reconegut sobretot a l’àrea que ocupa el front orogènic alpí, que va des del
Pirineu a l’Himàlaia. D’on li ve aquest reconeixement?
Aquesta
consideració és fruit dels intensos estudis s’han fet a l’àrea de la Conca de
Tremp i els seus voltants de la mà de Joan Rosell, De Renzi, Mutti, Hottinger,
Schaub... i també el nostre Hans P. Luterbacher, qui va ser,
entre moltes altres coses, un expert en foraminífers del Paleogen. Això ha fet
que l’Ilerdià sigui, ara per ara, un dels estatges marins més coneguts
d’Europa. Fou Hans Schaub, juntament amb Lukas Hottinger, qui al 1960 van
proposar establir un estratotip, això és un patró i punt de referència mundial,
dels magnífics materials que afloren als voltants del coll de Montllobar (entre
Tremp i Pont de Montanyana), cosa que es va fer oficial l’any 1969 amb el nom
d’Ilerdià. Si voleu saber més coses
d’aquest estratotip, podeu consultar la Geozona 123.
Els
organismes més rellevants de l’Ilerdià van ser les alveolines i els nummulits, macroforaminífers que permeten dividir l’estatge en
biozones, molt útils a l’hora de determinar les diferents fondàries dins una
plataforma marina, allà on pot tenir lloc la formació de petroli. Per això per
tot aquest sector hi ha diverses senderes “dels petrolers”, i per això la zona
és visitada per nombrosos geòlegs d’arreu del món, i per això a tota aquesta
àrea del Pallars Jussà la UNESCO li ha atorgat l’estatus de Geoparc Mundial amb
el nom Geoparc Orígens. Així
que els materials que veurem a partir d’aquí no són qualsevol cosa!
Després
d’aquest llarg parèntesi, tornem al nostre itinerari, al crestall on afloren
les cèlebres calcàries d’alveolines i
que traspassem per un pas entre roques. Seguidament hauríem de trobar una
petita capa de gresos ocres i un nivell de margues grises i grogues, les quals
ja vam veure de lluny des del Port d’Àger en un vessant de xaragalls... però,
malauradament, per aquesta zona aquests materials estan molt coberts per la
vegetació i afloren malament.
Per veure’ls millor haurem d’anar als marges
de la carretera entre Millà i Agulló, i tornar a la pronunciada corba on
afloren les calcàries amb alveolines. Si continuem per la carretera en direcció
a Agulló, sobre les calcàries hi ha un petit nivell de gresos ocres amb una
vistosa estratificació encreuada que es relacionen amb als sediments dipositats
per un aparell deltaic dit Delta de la
Baronia del qual ja en parlarem... en un proper capítol. Seguidament ja es
troben les pelites i limolites grogues i grises (margues) que afloren molt bé
al pont sobre el barranc de Cotorna.
Des del pont,
damunt les pelites grogues es veuen uns gresos ocres corresponents a un altre
aparell deltaic, dit Delta de l’Ametlla,
del qual també n’haurem de parlar. Aquests mateixos gresos igualment els podem
observar en el nostre itinerari perquè afloren pels voltants del Mas de
Joaquim. També els vam veure aflorar pels carrers d’Àger.
Ja molt a prop
de Corçà, als marges de la pista observem com afloren un conjunt de sorrenques,
gresos i conglomerats grisencs i que ja vam veure a l’itinerari de Colobor a
tocar de la masia Mossenye. Es tracta de materials dipositats durant
l’Eocè inferior (Ilerdià-Cuisià) en un ambient continental de plana fluvial per
on corria un riu de canals trenats. En aquest aflorament podem observar
l’aspecte d’un d’aquests paleocanals, amb base erosiva i sostre pla, reblert de
còdols, alguns d’ells d’origen paleozoic. El millor aflorament d’aquests
materials, però, es troba als voltants de l’ermita de Sant Pere Màrtir, al nord
d’Agulló.
Quan arribem
de nou a Corçà, fem una mena de resum del caràcter dels materials que hem vist
des de la Torre de la Conclues fins aquí: Calcàries i calcarenites del Cretaci
superior (ambient marí); lutites vermelles, gresos i calcàries lacustres del
Cretaci final i Paleocè (ambient continental); calcàries d’alveolines, gresos
deltaics i limolites grogues (ambient marí de més o menys profunditat);
sorrenques i conglomerats fluvials (ambient continental).
Així que el
què hem anat observant és una alternança entre materials marins i continentals,
fruit de l’ascens i el descens relatiu del nivell del mar, el qual no és més
que un reflex de les oscil·lacions de la conca sotmesa a les pressions tectòniques
de l’aixecament dels Pirineus... i de tot això n’haurem de seguir parlant
llargament.
I aquí
finalitza aquest interessant itinerari excursionista i geològic d’anada i
tornada a la Torre de les Conclues des del poble de Corçà, en un recorregut de
quasi 9 Km de distància i amb un desnivell total de quasi 500 metres. Pel
proper itinerari ens traslladarem al poble de La Règola, a uns pocs quilòmetres
a l’est d’Àger on ens delectarem amb els materials que van dipositar-se als
deltes de la Baronia i de l’Ametlla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada