Quarta xerrada del primer cicle de conferències, sobre el
tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 18 d’octubre del 2018 a
la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.
Hi ha una
nebulositat a la nostra Galàxia que
s’estén a gran velocitat (1.500 km/s): es tracta de la nebulosa del Cranc.
L’any 1054 els xinesos observaren al cel una gran explosió (també un cristià de
Constantinopla deixà constància escrita d’aquest fenomen); el punt del cel on
digueren que es produí és el lloc on actualment es troba dita nebulosa, i és clar
que prové de l’explosió d’una supernova,
estrella de gran massa que va esclatar.
En les reaccions
nuclears del centre de l’estrella es produeix fins al ferro. A l’estrella s’equilibren
la pressió expansiva d’aquestes reaccions nuclears amb la força gravitatòria;
si el seu nucli està a centenars de mils de graus i es trenca l’equilibri en
favor de la gravetat, al principi es contrau en si mateixa, originant-se
elements més pesants que el ferro, per finalment esclatar en una gran explosió
que origina la nebulosa. Al seu centre resta una nana blanca, o una estrella
neutrònica si la estrella era de gran massa. Des de 1930 se sap que al centre
de la nebulosa del Cranc hi ha una estrella neutrònica.
El 1572, quan
encara no hi havia telescopis, Tycho Brahe observava el cel. L’onze de setembre
d’aquell any, va deixar escrit que aquell vespre, després de pondre’s el Sol,
al zenit brillava una nova i lluminosa estrella. Els dies successius anava
brillant progressivament amb més intensitat, inclús fent-se lleugerament
visible durant el dia, fins que finalment va desaparèixer al cap d’uns mesos
d’anar minvant la resplendor: va veure una “nova Stella”, i d’aquí ve el nom de
noves.
El 1595, David Fabricius
també, a la constel·lació de la Balena, va deixar testimoni de la desaparició
d’una estrella però, al 1603, Johann Bayer la va tornar a observar. Fins i tot Johannes
Kepler, el 1604, a la constel·lació d’Ofiüc va observar una nova, però de menor lluïssor que la de
Brahe. El 1646, Johannes Hevelius va constatar que l’estrella de la constel·lació
de la Balena, anomenada Mira Ceti,
apareixia i desapareixia cada 331 dies, i això és un misteri que encara no s’ha
resolt.
John Goodricke,
anglès establert a Holanda, va estudiar l’estrella Algol (“diable” en àrab), la qual varia la seva brillantor durant
unes hores. L’explicació és deguda a que té una companya més dèbil que li passa
pel davant i per això sembla que perdi lluentor. Però també va descobrir una
autèntica variable (les quals es caracteritzen per perdre la brillantor
progressivament): l’estrella Delta Cefeu.
Fritz Zwicky el
1940 va usar les supernoves per
calcular les distàncies (Enrietta Leavitt havia utilitzat les cefeides per
calcular la distància amb el núvol de Magallanes). Les noves poden ser recurrents; n’hi ha una que “s’encén” i “s’apaga”
cada 30 anys. Ian Shelton va trobar una supernova
als núvols de Magallanes el 1957 i que era molt rara. Les noves i les supernoves es poden subdividir (com
també les cefeides).
Alvan Clark, el
1962, va descobrir una companya de Sirius
que era una nana blanca. Les nanes blanques tenen densitats molt altes, de mils
de tones per centímetre cúbic. Wilhem Luyten , qui estudià les nanes blanques,
va arribar a la conclusió que la concentració d’una estrella encara podia ser
més gran si es comprimien més els components de l’àtom, fet publicat
teòricament per Lev Landau: els electrons s’unirien als protons del nucli per
formar neutrons i quedaria en estat elèctricament neutre, donant lloc a una
estrella neutrònica (com la que hi ha al centre de la nebulosa del Cranc) amb milions de
tones per centímetre cúbic.La gravetat que exercirà aquesta mena d’estrelles
serà molt gran i, a més, giren a gran velocitat: són els anomenats púlsars.
Recreació d'un púlsar
Els púlsars foren
descoberts el 1967 per Anthony Hewish i Jocelyne B. Burnell. Quan s’estudiaren
la radiació d’un púlsar, veieren que aquesta és intermitent i que cada dia es
retarda uns 4 minuts (degut al dia terrestre sideral que dura 24 hores menys 4
minuts). Aquest impuls te una duració constant determinada: 1,3 seg, 1,1 seg, o
inclús de 0,25 seg.
El punt final d’una
estrella supermassiva és la formació d’un forat negre, com els existents al centre
de les galàxies (el nostre és d’una massa dos milions de vegades la del Sol). El
2016 va haver-hi l’explosió d’una gran supernova, la més gran que es coneix,
però en una galàxia llunyana. El novembre de 2017 es van detectar ones
gravitatòries originades en xocar dues estrelles neutròniques: un fenomen
violentíssim. També un forat negre de 800 milions de vegades el Sol fou observat
aquest estiu passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada