Segona xerrada del primer cicle de conferències, sobre el
tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 27 de setembre del 2018
a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.
Tot començà amb
Christian Huygens quan, observant un núvol a Orió el 1655, ho va interpretar
com una agrupació d’estrelles molt llunyanes. Cent anys després, Charles Messier
va trobar una altra nuvolositat. En els seus estudis dels cometes, va observar
que aquests astres al principi es manifestaven com un petit núvol. Però certs
núvols romanien fixos per què no eren cometes i va fer-ne un catàleg que constava
de 109 nebuloses. La número 1 és la d’Orió i la 41 és la d’Andròmeda (que en
realitat és una galàxia)
John Hershel
també observa les nebuloses i publica un altre catàleg amb 1.500 nebuloses.
Unes es veia clar que eren cúmuls d’estrelles. Però d’altres eren núvols
d’hidrogen, d’heli, i molt minoritaris, d’altres elements. Huggins va demostrar
que el que havia insinuat Herschel, ell podia afirmar, amb tota seguretat, que
eren núvols de molècules d’hidrogen i d’altres elements. El mètode emprat per
saber-ne la seva natura és mitjançant l’espectrografia. Si un focus lluminós es
fa passar per un espectroscopi, el resultat és una banda continua de colors
anomenada espectre, i que va del
violeta al vermell. Però si al raig de llum s’interposa un gas calent, a
l’espectre apareixeran unes bandes fosques que ens permetràn de conèixer la
composició d’aquest gas.
Una primera classificació
de les nebuloses fou la de separar-les entre galàctiques i extragalàctiques.
Avui dia, des de Shapley, se sap que les segones són altres galàxies pròpiament
dites; algunes d’elles molt llunyanes, segons els estudis d’Edwin Hubble. Max Wolf
i Edward Barnard, pel 1900, el que Herschel anomenava “forats negres”, ho
interpreten com a nebuloses fosques, zones on no es veia res, cap estrella.
Seria matèria que no emet llum.
Les nebuloses de
la Galàxia, actualment es classifiquen en:
-Fosques
-Lluminoses de
reflexió: emeten llum que les il·lumina.
-Lluminoses de
emissió: de plasma ionitzat que emet per fluorescència.
-Lluminoses
planetàries: emeten excitades per una estrella central.
Si es classifiquessin
per la forma, n’hi hauria una varietat enorme.
Hi ha nebuloses
que en lloc de presentar ratlles d’emissió, emeten un espectre continu: són les
nebuloses de reflexió. Hi ha que rebem radiacions d’estrelles que tenen
temperatures de més de 30.000ºC i les emissions estan per sota de l’ona curta,
per aquest motiu no es poden veure i el que veiem es l’emissió per
fluorescència de les nebuloses. Aquestes en són la majoria de les nebuloses, com ara la d’Orió. John
Herschel va ser el primer en analitzar-la i va arribar a aquesta conclusió. Una
altra seria la de les Randes i correspon a les restes d’una supernova.
Les nebuloses
planetàries també en són moltes (unes 1.500) i farien com de “planeta” d’una
quasi sempre nana blanca. Són d’emissió per fluorescència: Dumbell, Ull de Gat,
Espirògraf, Lira, Hèlix, Òliba, Formiga, Esquimal, etc. L’estrella que hi ha al
mig seria el que queda d’una nova, estrelles que tenen una massa fins a sis
vegades la del Sol.
Si fos la massa
superior a sis, seria una supernova, amb una explosió més forta, donant lloc a
una nebulosa (s’arriben a detectar-hi elements pesants com l’urani). El nostre
Sol és una estrella de segona o tercera generació. La nebulosa del Cranc
s’allunya a 1.300 km/s. L’any 1054, els xinesos van escriure als seus annals
que hi havia una estrella nova al cel on ara hi ha aquesta nebulosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada