Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Mn. Francesc Nicolau: Es va coneixent millor l'estructura de la nostra Galàxia

Primera xerrada del primer cicle de conferències que, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 20 de setembre del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Fins el 1700, els científics encara parlaven d’estrelles fixes. La Terra ho és tot i el Cel és una volta amb estrelles encastades. Edmund Halley fou el primer en dir que les estrelles es movien, però fins a William Herschel, descobridor del planeta Urà, no es va consolidar aquesta idea. Va observar que, segons la posició del telescopi, hi havia zones amb més densitat d’estrelles que d’altres.


Aquest conjunt estel·lar, (que després s’anomenà la Galàxia) seria tot l’Univers. William Herschel va recomptar les estrelles. El conjunt de les que es veien a ull nu, tindria una forma aplanada. Però també observà que l’Univers no seria solament la Galàxia, sinó també les nebuloses, ja que va veure que n’hi havia d’extragalàctiques. També s’hi constata al catàleg de Messier de 109 nebuloses, publicat el 1881, que hi ha nebuloses extragalàctiques (avui se sap que moltes són galàxies lluyanes).

Els astrònoms que varen seguir, continuaren les passes de Herschel. El seu fill, John Herschel, va introduir la fotografia a l’astronomia. Jacobus Kapteyn va obtenir unes dimensions molt aproximades de la mida de la Galàxia, però inferiors a les reals.


Harlow Shapley, periodista que posteriorment va estudiar astronomia, ja va intuir que la Galàxia no era tot l’Univers, evidenciat pels cúmuls globulars que l’envoltaven. Va calcular-ne les distàncies (pel mètode de les variables cefeides). El conjunt d’aquells cúmuls formaria una mena d’esfera. La distància que obtingué va sortir una mica exagerada degut a que hi mancava la introducció de la correcció per l’absorció de la llum deguda al pols interestel·lar.


Robert Trumpler va fer posteriorment una correcció, però fou Jan Oort qui va indicar que al centre de la Galàxia hi havia un enorme forat negre cap a on confluïen una sèrie de braços, quatre de grans i dos més de petits. En un d’aquests braços (el d’Orió) hi seria el Sol a una distància d’uns 28.000 anys llum (Herschel, en canvi, pensava que el Sol ocupava el centre de la Galàxia). El diàmetre de la Galàxia és d’uns 80.000 anys llum. Així, podem afirmar que vivim en una zona llunyana d’un braç d’una galàxia entre tants milions d’elles que formen part de l’Univers.


Hi ha galàxies que assumeixen per atracció gravitatòria d’altres de més petites (se les mengen) i per aquest motiu, se les anomena caníbals. La nostra tendeix a la mida gran. S’ha cruspit alguna de petita? Aquest fet es reflectiria amb grups d’estrelles viatjant en ella a diferent velocitat. Actualment, se’n coneixen unes 20 de possibles fòssils cruspides per la nostra (no seria impossible trobar-ne una vintena més, segons es diu).


La investigació més important sobre la Galàxia que es porta avui dia és la que duu a terme la sonda europea Gaia, amb la que es va elaborant un mapa. Estudia diàriament uns quants milers, fent 70 mesuraments de cadascuna d’elles (lluminositat, etc.). Els primers resultats són de 2016, amb més de 1.147 milions d’estrelles. El 2017 ja n’eren 1.400 milions. Espanya hi participa: Jordi Torra ha estat el president del IEEC (Institut d’Estudis Espacials de Catalunya) que hi ha fet bona feina.

Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada