Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 19 de gener de 2015

Isabel Benet: JURÀSSIC: L'era dels gegants (II)

Tal i com dèiem al capítol anterior, els ancestres de mamífers i rèptils arcosaures hem d’anar a buscar-los al Triàsic; i és que el Triàsic fou un d’aquests períodes clau en la història de la Terra... un moment com “d’escalfar motors”, previ a l’arrencada que tindrà lloc a inicis del Juràssic.

Després de la gran extinció de finals del Permià, que marca la frontera entre les eres Primària i Secundària, els organísmes supervivents van anar ocupant poc a poc tots els nínxols ecològics que havíen quedat quasi deserts, donant pas a les considerades com a faunes “modernes”. Així d’aquest període és Proganochelys, la que és considerada com la primera tortuga. També apareix la primera granota representada per Triadobatrachus. L’Eudimorphon és el primer rèptil volador, i el més gran dels rèptils del Triàsic fou el Nothosaurus que vivia al mar però tenia pulmons.

Nothosaurus (dinosaurfact.net)

Esquema molt simplificat de l'arbre genealògic dels rèptils

Els Teràpsids, dels quals deriven els rèptils Cinodonts (els ancestres dels mamífers), van aparèixer al Triàsic inferior (fa 245 Ma), mentre que els ancestres dels rèptils arcosaures, els Tecodonts, ho van fer un xic més tard, al Triàsic mitjà (fa 230 Ma).

Esquema de l'arbre genealògic dels rèptils arcosaures

Difererències entre saurisquis i ornitisquis

En un principi semblava que els Teràpsids tenien avantage sobre els Tecodonts, però a finals del Triàsic alguna cosa va passar que la major part dels Teràpsids es van extingir i només va sobreviure la branca que, durant el Mesozoic, evolucionarà cap als veritables mamífers. Així d’aquesta manera els rèptils arcosaures es fan amb el poder tot millorant el seu sistema de locomoció i augmentant la seva mida... als mamífers només els va quedar l’opció de viure a la seva ombra.

El dinosaure més antic podria ésser l’Ornithosuchus, un rèptil que ja podia adoptar la postura bípede característica de molts dinosaures posteriors. Un altre ancestre és el Plateosaurus, un prosauròpode a mig camí entre els enormes sauròpodes herbívors i els teròpodes carnívors. Es suposa que era quadrúpede quan caminava, però bípede quan corria.

Plateosaurus

Recreació d'un paisatge del Mesozoic (de Z. Buridan)

Ara ens hem d’imaginar aquests animals voltant per altiplans escombrats pel vent, per planures fangoses i per boscos poblats d’equisets i falgueres, i també per plantes gimnospermes com les Cicadals, Bennettitals, Gingkgoals i coníferes. Moltes d’aquestes plantes encara tenen representants a l’actualitat sense que hagin variat gaire el seu aspecte, i algunes d’elles han esdevingut veritables “fòssils vivents”. Aquí us presentem alguns exemples:

Araucaria mirabilis

Branca i pinya fòssils d’Araucaria mirabilis, conífera del Juràssic superior del Cerro Cuadrado (Patagònia, Argentina), exposada al Cosmocaixa. Les coníferes van evolucionar a partir de les falgueres amb llavors a finals del Carbonífer, però el seu màxim esplendor fou durant el Juràssic.

Araucaria heterophylla

Araucaria heterophylla, conífera de tronc recte i copa piramidal disposada en capes i que pot assolir els 65 metres d’alçada. És originària de la regió austral i és molt comuna en jardineria.

Podocarp (Podocarpus macrophylla)

Podocarpus macrophylla. Encara que no ho sembli també és una conífera originària de l’hemisferi sud i emprada en jardineria. Els ancestres d’araucàries i podocarps els hauriem d’anar a buscar al Triàsic.

Teix (Taxus baccata)

Taxus baccata és una conífera dioica del grup de les taxals els ancestres de la qual es remunten al Juràssic mitjà. L’única part d’aquest arbre que no és tòxica és l’aril, una excrescència carnosa i dolça que envolta la llavor.

Cica (Cycas revoluta)

Cycas revoluta procedeix del sud del Japó i és una planta dioica, això vol dir que hi ha exemplars masculins i exemplars femenins. Té un creixement lent i és molt tòxica. Per la seva gran adaptabilitat és una planta ornamental molt comuna en parcs i jardins i que sembla una palmera... encara que no ho és en absolut.

Ginkgo (Ginkgo biloba)

Ginkgo biloba és un veritable “fòssil vivent” ja que és l’únic representant de les Ginkgoals que viu a l’actualitat. Els seus ancestres es remunten al Permià (finals del Paleozoic) però va ser durant el Juràssic mitjà quan es va estendre per tot Lauràsia. Aquest arbre dioic, caducifoli i de gran port, es caracteritza per les seves fulles en forma de ventall i procedeix de la Xina central; és molt comú en jardineria però també està considerat com a planta medicinal.

Falguera arborescent (Dicksonia antarctica)

Dicksonia antarctica és una falguera arborescent de grans frondes que procedeix del sud-est d’Austràlia i pot crèixer fins als 15 metres d’alçada. Les falgueres arborescents van ser molt abundants al Carbonífer (Paleozoic).

Cua de cavall (Equisetum arvense)

Equisetum arvense, més conegut com a cua de cavall. Els seus ancestres arborescents ja poblaven els pantans del Carbonífer. Està considerada una planta medicinal molt apreciada.

Capítol a part mereixen les aus, el seu descobriment i el seu sorprenent suposat origen. A l’obra de Charles Darwin, L’origen de les espècies publicada l’any 1859, es diu que, per causa de la pressió ambiental, els organísmes es van modificant i només sobreviuen els que millor s’adapten a les noves condicions, i el que és més important, aquestes modificacions són heretades per les noves generacions. Per tant, tal i com es preveia, havien d’existir baules entre classes d’organísmes diferents... i una d’aquestes baules no va trigar gens a aparèixer.

A les pedreres de calcàries de Solnhofen (Alemanya), pertanyents al Juràssic superior i amb una edat estimada de 150 milions d’anys, al 1860 es va descobrir la impressió d’una ploma... idèntica en tots els aspectes a les plomes de les aus actuals. Qui fou el propietari d’aquest objecte?


Molt poc després d’aquest descobriment, i a les mateixes pedreres de Solnhofen, es va trobar el que semblava l’esquelet d’un Compsognathus, el dinosaure corredor més petit que es coneix i que tenia la mida d’una gallina. Però hi havia una diferència important... i és que aquest esquelet estava envoltat de plomes, per això a aquest exemplar se’l va anomenar Archaeopteryx lithographica, i és que les calcàries de Solnhofen són de gra tan fi que això les fa ideals per a fer litografies i també són ideals per a conservar restes fòssils que en altre tipus de sediments no es conservarien (com són les plomes), per això es diu que les calcàries de Solnhofen són un dipòsit fossil-lagerstätten, tal i com ho és també la nostra “pedra d’Alcover”. 

Anatomia d'un Archaeopteryx

Reconstrucció d'un Archaeopteryx i d'un Compsognathus, de Z. Buridan

Després d’aquest descobriment, Thomas H. Huxley (“el bulldog de Darwin”) va identificar Archaeopteryx com la baula entre els rèptils i les aus modernes. L’absència de carena, les dents, les extremitats anteriors amb urpes, la cua reptiliana, i altres característiques, identifiquen Archaeopteryx com a un dinosaure saurisqui, però la presència de les plomes l’identifiquen com a una au, però sense capacitat de volar.

La idea de relacionar les aus amb un cert tipus de dinosaures teròpodes es va abandonar a inicis del segle XX per a situar el seu origen directament en els avantpassats comuns de tots els arcosaures: els Tecodonts. Però cap als anys 70 John Ostrom, després d’estudiar amb deteniment tots els exemplars d’Archaepteryx dels que disposem (que no són gaires), va concloure que les aus havien evolucionat a partir d’un tipus de teròpodes coelosaures anomenats dromeosaures, un grup de dinosaures corredors.

Dromeosaurus (raresource.com)

La veritable controvèrsia, però, no està tan en l’origen de les aus sinó en l’origen del vol, car l’art de volar per mitjans propis és tan revolucionari que només és comparable a la sortida dels peixos del mar. Els primers animals que van volar van ser els insectes amb ales, ara fa 350 milions d’anys.

La gran libèl·lula Meganeura sobrevolant 
els pantans del Carbonífer, de Z. Buridan

Seguidament ho van fer els rèptils arcosaures anomenats Pterosaures a finals del Triàsic, i els ocells ho van fer a finals del Juràssic, fa uns 150 milions d’anys. Els únics mamífers capaços de volar, els ratpenats, van emprendre el vol fa tan sols 50 Ma... els ocells, en això de volar, ens porten als mamífers 100 Ma d’avantage!... i qualsevol cosa que puguem fer els humans en aquest sentit són només burdes i ridícules imitacions.

Ala delta (fondosparapantalla.com)

Sobre l’origen del vol, Othniel C. Marsh fou el primer a proposar, l’any 1880, la teoria que alguns rèptils s’enfilaven als arbres i que saltaven de branca en branca i que les plomes els servien de paracaigudes. Un any abans, però, Samuel W. Williston argumentava que el vol va arribar com a conseqüència de les curses ràpides de criatures bípedes... i aquesta controvèrsia encara dura avui dia, però sembla que guanyen els partidaris de la cursa. A la llum de tot plegat... potser faríem bé de mirar els pardalets d’una altra manera!

Pardal (Passer domesticus). bcn.cat

Si s’admet que les aus van evolucionar a partir d’un tipus de dinosaures, i les aus són animals endoterms (sang calenta), això vol dir que els dinosaures també eren de sang calenta? Aquesta qüestió, també molt controvertida, l’abordarem... en una altra ocasió.

Ara que ja sabem tantes coses dels dinosaures... oblidem-nos dels dinosaures (de moment) perquè a casa nostra, durant el Juràssic, estàvem a la part de l’Europa submergida sota un mar epicontinental càlid i poc profund, on es desenvolupaven grans plataformes carbonatades i on els reis eren els invertebrats, i d’aquests els més destacats van ser els ammonits... però aquest serà el tema del proper capítol d’aquesta història.

Si voleu consultar la ressenya "Juràssic (II): L'era dels ammonits", cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada