divendres, 25 de setembre del 2020

Enric Aragonès: Lluís Marià Vidal i Norbert Font i Sagué en el Glosari d’Eugeni d’Ors

No es pot negar que la fama de dos dels nostres grans geòlegs, Lluis Marià Vidal i Carreras (1842-1922) i Norbert Font i Sagué (1874-1910), transcendí sobradament el reduït cercle dels entesos en Ciències de la Terra. Les activitats prodigioses que desplegaren, ja fos en el camp de la recerca, com a publicistes o com a conductors de les diverses corporacions culturals a les que pertanyeren -l’Acadèmia de Ciències (Vidal), la Institució Catalana d’Història Natural (Font), el Centre Excursionista de Catalunya i la Junta de Ciències Naturals de Barcelona (ambdós)- i en definitiva el prestigi que se’n derivà els varen fer populars entre la intel·lectualitat catalana i, en darrer terme, entre la societat en general a través de la premsa escrita. Bastarà saber que el nom de Font y Sagué va aparèixer 171 vegades a La Vanguardia entre 1894 i 1910 i el de Vidal 140 vegades entre 1885 i 1922: 10,2 i 3,7 vegades/any de mitjana, respectivament.

En el món intel·lectual de la Barcelona de la primera dècada del segle XX, destacà la figura del cultíssim escriptor, filòsof i pedagog Eugeni d’Ors i Rovira (1881-1954), que des de 1906, donava forma al seu projecte noucentista mitjançant una columna breu que, intitulada “Glosari” i signada amb el nom de Xènius, publicava a La Veu de Catalunya. En cadascuna d’elles reflexionava sobre algun fet concret.1 En conjunt, el Glosari, que es publicaria fins 1921, constitueix un mosaic incomparable, l’única obra que d’Ors publicà en català i la que el portaria a regir els destins culturals de Catalunya durant la primera Mancomunitat.



Eugeni d'Ors (Ramon Casas, ca. 1900) i portada d’una de les edicions de del Glosari (1950)

1 El que anà apareixent a La Veu de Catalunya, a partir dels començos de 1906 tenia, és cert, la forma d’un comentari periodístic d’actualitat, però de contingut era més ambiciós, puix que, segons declarava repetidament, el qui els escrivia havia de dictaminar en ells quines eren les palpitacions del temps i pertocava al seu autor la missió de deduir la lliçó implícita en la noticia quotidiana, en elevar l’anècdota a categoria. La Glosa s’emparenta amb l’assaig (Enric Jardí, 1967: Eugeni d’Ors, Barcelona, Aymà ed., p. 57).

El traspàs de Font en plena jovenesa, esdevingut el 19 d’abril de 1910, i un discurs sobre evolucionisme pronunciat per Vidal durant la presa de possessió de la presidència de l’Ateneu el tres de desembre d’aquell mateix any, varen ser dos fets que Xènius va considerar oportú tractar en sengles Gloses.

De Font i Sagué, el glossador en lamentà la desaparició prematura i recordà, entre agraït i admirat, el moment en què el va conèixer i la seva actitud positiva davant d’una col·laboració concreta que li havia sol·licitat. Font, qualificat de geòleg noucentista,2 és vist com l’home d’acció que era: abrandat, resolutiu, entusiasta, col·laborador desinteressat i generós en extrem.

De Vidal, d’Ors no es va poder estar de criticar el discurs presidencial,3 argumentant que no havia esmentat els experiments d’Huc De Vries (1848-1935), que apuntaven a un ressorgiment de la teoria de les mutacions sobtades.4 Segons el botànic holandès, l’evolució no era lenta i gradual, com pensava Darwin, sinó discontinua, a base de mutacions atzaroses útils per a les espècies. Actualment, l’explicació més completa dels mecanismes que governen l’evolució de les especies (Teoria sintètica de l’evolució), inclou les mutacions de De Vries al costat de les variacions hereditàries i la selecció natural (Darwin) i la influència del medi sobre els organismes (Lamark).

Les idees del conferenciant en aquest terreny eren semblants a les de Joan Vilanova i Piera (1821-1893), i clarament emparentades amb les del seu mestre, l’antidarwinista Jean Louis Armand de Quatrefages de Bréau (1810-1892): la immobilitat de l’espècie i la limitació de l’evolució als ordres inferiors els situaven en una posició intermèdia entre el fixisme i l’evolucionisme.5 Una posició fortament influenciada per la voluntat d’acordar ciència i religió, majoritària entre els naturalistes de l’època, que oposaven al materialisme dels darwinistes, considerat perillós per al futur de la humanitat. En aquesta línia, Vidal assenyalà el creacionisme com a principi rector de la història de la vida, reduint l’evolució a un paper molt marginal:

El señor Vidal condensó con gran habilidad y destreza los hechos de observación y las síntesis mas ó menos legítimas en que los han agrupado los autores de la teoría evolucionista, partiendo desde las diversas doctrinas cosmogónicas ó de formación del universo y de la Tierra en particular, para enlazar estos orígenes con la aparición de la vida sobre nuestro planeta. No se muestra partidario el señor Vidal de la teoría evolutiva como una solución que permita prescindir de una causa primera, esto es de la intervención de un Creador, ni acepta la evolución más que limitada al reino animal por sí mismo, ó al reino vegetal por sí mismo, negando la continuidad de esos reinos y estableciendo, por el contrario, que se pasa de uno al otro por manera brusca y que constituyen órdenes de cosas independientes, como tuvo que serlo la aparición de la vida

2 Entre els altres personatges als que Xènius elevà al Olimp del noucentisme en sengles gloses dedicades, recordarem els poetes Josep Carner i Guerau de Liost, els pintors Josep Maria Sert i Pere Torné-Esquius, els escultors Clarà, el músic Joan Longueras, l’urbanista Lleó Jaussely i el polític Francesc Cambó.

3 “Discurs del president D. Lluís Marian Vidal”. Dins: Ateneu Barcelonés. Sessió pública inaugural del curs acadèmic de 1910 a 1911. Barcelona, L’Avenç, p. 13-45, 1910 // Tiratge a part: Teoría evolutiva. Discurs presidencial llegit en la Sessió Pública Inaugural del Curs Acadèmic de 1910 a 1911, celebrada a l’Ateneu Barcelonès el dia 3 de desembre de 1910. Barcelona, Tip. L’Avenç, 32 p.

4 En una glosa prèvia, d’Ors es reconeix lector del botànic holandès: Als 10 anys [els de la nostra generació] llegíem Afons Daudet, y, tal volta, Jean Lorrain. En cambi, setze anys més tart, ab tota la barba, ja, si’ns distreyem de la lectura d’Huch de Vries, es per a donarnos a la de la senyora marquesa de Ségur (La Veu de Catalunya, 7/06/1910).

5 Puche Riart, O. (2004): “Luís Mariano Vidal y Carreras”. In: Pioneros de la Arqueología en España. Del siglo XVI a 1912. Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Minas de Madrid (UPM), p. 89-93.

vegetal respecto á la vida animal y aun la de diversas especies de un mismo reino respecto de otras (La Vanguardia, 5/12/1910).

En cloure el discurs, expressà amb claredat les consideracions morals que l’impedien acceptar l’evolució universal:

Senyors: si estigués subjecte, l’Univers, desde son origen, no més que a les forces inherents a la matèria [...] el fatalisme seria senyor del Món, y l’Humanitat [...] passaria de la llibertat més absoluta [...] a la esclavitut més brutal. Veus-aquí per què veig perill en la propagació del materialisme; veus-aquí perquè no admeto l’evolució universal, que n’és tan pròxima parenta; veus-aquí perquè, prenent de la Ciència allò que té de positiu, m’acontento ab la teoria de l’evolució limitada, y crec fermament en l’intervenció de Déu en la creació y direcció ordenada de tot allò que la mísera intel·ligència no pot explicar.6

En qualsevol cas, la crítica del glossador era pertinent, i no va caure en terra erma: Vidal va resoldre incorporar els resultats de de Vries al discurs publicat, en forma de nota a peu de pàgina:

Últimament les experiències d’Hugo de Vries provant que poden produir-se espontaniament salts o diferencies considerables en la constitució d’una especie de planta cultivada en gran quantitat sense intervenir-hi la mà de l’home, han fet donar un gran pas a la teoria transformista, perquè permet pensar que, molts dels buits que la teoria evolutiva troba en l’escala dels sers organitzats, no hi ha necessitat d’omplir-los, ja que poden molt bé ser produïts per la naturalesa mateixa, sense interrompre la filiació; més aqueixa facultat no pot admetre-s més que entre límits molt prudents.7

Dues gloses: dues pinzellades que ens ajuden a conèixer una mica millor la qualitat humana que hi havia al darrerre de dues de les grans figures de la història de la geologia catalana.


Norbert Font i Sagué (superior) i Lluís Marià Vidal (inferior)

6 Vidal, op. cit., p. 45.

7 Ibid., p. 39.

GLOSES

FONT Y SAGUÉ, NOUCENTISTA

Ah, la vil, ah la cobarda Mort, que bé tries, que bé tries! Quants badochs a l’agora, quants invàlits en son recó! Però hi has triat aquest home. Y eren quatre soldats de sang generosa, qui’s batien com a lleons per la causa de la Ciencia a Catalunya, en mitg de la indiferencia suicida de les gents: y tú te n’emportes l’un en plena y treballadora jovenesa, als trenta sis anys.

Y, a fè de Deu, que’ls altres el trobaràn en manca! Perque penso que ningú, tal volta, com ell ha tingut a casa nostra el sentit d’aquesta condició indispensable del viure científich normal: la colaboració; y que ningú ha endevinat tan vivament la Ciencia com cosa de natura social... Del rabiós individualisme, quasi general als pochs estudiosos que’ns han anat sortint, nosaltres n’havem patit molt. Ens han avesat massa sovint al trist espectacle de l’encastallemant8 esterilisador, de la vidriosa gelosía. En cambi, en Font y Sagué... A n’en Font y Sagué jo no’l coneixia encara personalment, fà dos anys, quan un día a alguns amichs se’ns va ocórrer -lleminers de la espiritualitat de tal festa- reproduir al Saló Parès la conferencia que sobre estètica osteològica, havia fet Eugène Carrière al “Museum” de París. Pera millor realisació de l’escena, necessitavem uns quants esquelets. Còm procurarlos? Algú va parlar den Font y Sagué. Anàrem a vèurel a la Casa de la Misericòrdia a n’aquell hortet paradoxal que, en plè centre de la ciutat antiga, ell havia conjuminat, pera joya pagesívola dels seus pares. Donada aquesta entrevista, y malgrat la premura del temps, la situació se va veure salvada: El projecte de fer donar les peces d’una colecció era difícil; el transport molest y arriscat; l’objecte de nostra conferencia, no podía anomenar-se rigorusament científich, y resultava, en cambi, prou y força xocant pera les habituds de Barcelona... No hi va fer rès: el nostre geòlech noucentista va capir tot seguit el valor de la cosa, va sentir aquesta, y posà a son servey tot l’entusiasme, tota l’activitat. En sis hores, entre un naturalista particular y el Museu del Seminari van furnir y colocar al Saló Parès tot lo que es necessitava. Els obstacles, les incomprensions, les mandres, les suspicacies, y adhuc els reglaments que pera això va haver de salvar en Font y Sagué, no son per a explicats... Però ell era un home tot foc, fins en sos volers més marginals, fins en l’ajuda als propòsits del altres y no se l’apagava aixís com aixís.

Has calgut tú, la Vil, la Cobarda, pera apagarlo.

XENIUS

(La Veu de Catalunya, 25/04/1910)

EVOLUCIONISME Y MUTACIONS BRUSQUES

Don Lluis Mariàn Vidal va parlar l’altre vespre, ab ocasió d’obrirse les tasques acadèmiques de l’Ateneu, de la teoría evolucionista. La persona del conferenciant es altament simpàtica y sos antecedents professionals dignes d’una estima perfecta. Son discurs resultà instructiu y ben compost. ¿Me serà lícita una observació a la lleugera sobre l’un de sos punts, no per concret menys important?

8 Sic, per encastellement (gal·licisme); encastellament en l’edició de 1950.

El senyor Vidal aludí a les batalles científiques d’un jorn entre’ls partidaris de la teoría “dels cataclismes”, que admetien la possibilitat d’un cambi brusch en les condicions naturals, y els dogmatisadors de les mutacions lentes, de la necessitat de “sigles de sigles” en les obres de la evolució. Ningú ignora que, en aquell debat, que Goethe de de son Weimar seguia ab febre, els triomfadors foren els últims. Tot el mon se’n va convèncer aleshores, y Goethe n’hagué una gran alegría... El senyor Vidal ha tingut rahó al consignar aquest triomf. Tal volta no n’ha tingut tanta al considerarlo com a definitiu.

Perque’l docte conferenciant sab prou bé, sens dubte, que la discusió torna a ésser oberta d’uns quants anys a n’aquesta part. El botànich holandès, Húch de Vries, al demostrar experimentalment en sos jardins la possibilitat de les mutacions brusques, ha vingut [a] aterrar un dogma científich, admès per anys y anys, gairebé sense sospita de feblesa. Un llibre en que consigna’l resultat de sos estudis, baix el títol: “Especies y Varietats”, ha obtingut ressonancia enorme. Per efecte d’ell -no menys que de la teoria weissmeniana de la transmissió del plasma germinatiu9 - se parla de ”la crisis del darwinisme”... Tinc por que, dels termes precisos d’aquesta crisis, el senyor president de l’Ateneu se n’hagi inquietat massa poch.

En tot cas, la renaixença possible de la teoria cataclismal, en virtut de les descobertes d’Húch de Vries, es un aspecte prou interessant del problema de la evolució, pera que no se l’oblidi. Jo servo’l remordiment de no haverlo senyalat al malaguanyat amic mossen Font y Sagué, prou a temps pera que se’n pogués aprofitar en son opuscle sobre la qüestió del Diluvi. No’m perdonaria ara a mí mateix, l’haver deixat de recordarlo a la consideració esclaridíssima de don Lluis Mariàn Vidal.

XENIUS

(La Veu de Catalunya, 14/12/1910)

9 El biòleg alemany August Friedrich Leopold Weismann (1834-1914) havia refutat experimentalment la hipòtesi de la herència dels caràcters adquirits, i en conseqüència diferencià un “plasma germinal” hereditari d’un “plasma somàtic” no heredable.



dissabte, 19 de setembre del 2020

Amics del Museu: "ÀRNICA Revista Naturalista dels Pirineus"

Una de les novetats més destacades d’aquest estiu, va donar-se durant el juliol ja que va veure la llum una nova publicació: "Àrnica, Revista Naturalista dels Pirineus". Consta de 64 pàgines repartides entre 20 articles. Tindrà una periodicitat anual i està publicada pel Consell Cultural de les Valls d'Àneu.


La podeu trobar en llibreries del Pirineu de Lleida i també la podeu rebre per subscripció.

Toca repassar una mica d'història, ja que a alguns de vosaltres segur que us sonarà el nom d’aquesta publicació i és que l'any 1984, el Consell Cultural de les Valls d'Àneu va posar en marxa la revista Àrnica, pensada com a butlletí de normalització lingüística. Més tard, entre el 1990 i el 2003 es va reconvertir en una revista sobre cultura pirinenca i ara, disset anys més tard, la publicació ha tornat a renéixer com una revista naturalista dels Pirineus. En aquest primer número hi trobareu articles sobre ornitologia, paisatgisme, geologia, paleontologia, malacologia, flora o il·lustració científica, entre altres, realitzats per diversos col·laboradors i, també, per un consell de redacció integrat per científics de diversos àmbits de les ciències naturals.

Des d'aquí només en resta felicitar a tots els qui han fet possible aquesta nova etapa d'Àrnica i desitjar que tingui continuïtat.

Un tastet de què hi trobareu:

GRÍPIA (El Sumari de la revista)

Esboïgar.

La naturalesa no es negocia. Ferran Rella / Francesc Rodriguez

Ficot

Els humans i els altres animals, l'àguila cuabarrada com a exemple. Màrius Domingo

La natura desconfinada. Josepmaria Rispa

Birbar

El valor dels nostres paisatges. Conversa amb Pere Sala, Director de l'observatori del paisatge de Catalunya

Amontanyar

La il·lustració científica. Carles Puche

Reduint les barreres per a la conservació del llop. Juli Mauri

Abelles als Pirineus, fonamentals per a la biodiversitat i per a una producció de mel de qualitat. Astrid Ballesta

El relleu dels Pirineus: Història de paisatges que romanen. Maria Ortuño

Mnemòsine

L'estranya processó. Martí Dominguez

Didalera

La natura en un click! Les nostres aus carronyaires. Pep Aguadé

Pletiu

Les arrels del Pallars Sobirà: bèsties fòssils a les terres roies. Josep Fortuny / Eudald Mujal

El gènere Pyrenaearia i l'espècie Pyrenaearia organiaca (Fagot, 1905). Agustí López / Jacint Altimiras / Eva Casassas

Les pàtines blanques del riu de Baiau a la capçalera de la Noguera de Vallferrera: un efecte del canvi climàtic a alta muntanya. Jordi Cirés

El trencalòs, una espècie en recuperació. Laia Ivorra / Neus Artigas

Particularitats climàtiques del Pallars Sobirà. L'ombra pluviomètrica d'Esterri d'Àneu. Lluís Pla

Les nostres orquídies. Marc Solà

En dansa amb Venus i els astres. Aproximació a l'astronomia tradicional. Francesc Rodríguez

Garba

L'allau històrica que destruí el poble d'Arreu el 1803, Pirineu català. Elena Muntan / Pere Oller

Aparador bibliogràfic

Estoledor

Des del Hide. La natura amagada. Pep Aguadé

dijous, 10 de setembre del 2020

Ventus i Isabel Benet: Volta al Pedraforca (I)

Després d’haver vist sobre el paper en què consisteix l’estructura del Pedraforca, ara toca veure-ho sobre el terreny, i què millor que fer-ho a través d’un interessant i variat circuit circular d’uns 17 Km de recorregut i 650 m de desnivell. Aquest recorregut es correspon en la seva totalitat al sender PR C-127 (dit Pedraforca 360º) i té com a punt de sortida i arribada el poble de Gósol, a l’Alt Berguedà.




Al llarg d’aquest circuït podrem observar diversos materials que formen els mantells superior i inferior del Pedraforca i el Mantell del Cadí, així com també podrem observar algunes estructures i discordàncies, i tot això enmig d’espectaculars paisatges.

Esquema geològic extret del Mapa geològic comarcal
de Catalunya, núm 14 (Berguedà); ICGC

Comencem, doncs, sortint de la plaça Major de Gósol (1420 m) pel carrer Picasso fins a la plaça del doctor Pere i Pons, on hi ha un safareig i una font amb un cap de bou. Continuem pel carrer del Camí de Cerdanya, per on partia l’antiga ruta de la gent de Gósol que anava estacionalment a segar a la Cerdanya, tot travessant el Cadí pel Pas dels Gosolans. A la sortida de la població el carrer es converteix en pista, que deixem tot seguit per continuar per un marcat sender a la dreta.


Així anem guanyant alçada pel bosc per un camí, a voltes empedrat, tot trepitjant els materials del Juràssic pertanyents al Mantell superior del Pedraforca. Just abans de travessar el torrent dels Escanagats, fem la primera parada del dia en un aflorament on apareixen els materials de la fàcies Keuper, molt deteriorats, responsables del lliscament del mantell superior del Pedraforca sobre el mantell inferior gràcies a una falla encavalcant.



Després de travessar el torrent dels Escanagats, de minso cabal, el camí fa un revolt a l’esquerra i desemboca poc després a una pista, procedent de la carretera de Gósol a Josa, que seguim uns metres a la dreta per arribar tot seguit al coll i l’àrea de lleure de Font Terrers (1635 m), en un extens prat, on l’aigua aprofita la falla encavalcant per aflorar.


Ens atansem a la Font Terrers, arranjada l’any 1993 pels Amics de la Caminada de Gósol, i continuem a la dreta de la font, en direcció nord, tot deixant a l’esquerra la bassa que recull la seva aigua. Anem planejant fins que arribem a la torrentera de la Coma dels Caners. A la dreta surt el sender que s’enfila a la collada del Verdet. Aquest és un camí optatiu per pujar al Pollegó Superior per la cresta del Verdet. Qui s’atansi al citat coll podrà observar d’aprop les bretxes de Juràssic pertanyents al Mantell superior del Pedraforca.


Els més temeraris poden enfilar-se per la cresta del Verdet cap al Pollegó Superior, punt culminant del Pedraforca on, a més d’esfereïdores vistes, podran també observar els rudistes que apareixen a les calcàries del Cretaci inferior i gaudir de les boniques flors que ocupen les esquerdes.



Per a continuar la volta al Pedraforca, però, cal creuar el torrent de la Coma dels Caners i pujar fort per l’interior del bosc fins a sortir a un gran prat on, poc més enllà travessem un pas entre roques dit La Portella, passada la qual fem la segona parada ja que des d’aquest punt es veu una bona vista de la vall del riu Cerneres, del pic del Cadinell i del vessant sud de la serra del Cadí. Per aquesta vall, i pel peu del Cadinell, passa el cavalcament que posa en contacte el Mantell inferior del Pedraforca (sobre el qual ens trobem) amb el Mantell del Cadí.






Continuem la ruta tot planejant encarats a l’ampla collada del Collell, i arribem poc després a la Font de la Roca (1752 m), que brolla directament de la paret, en la primera de les quatre torrenteres que haurem de travessar. Aquí ens fixem que afloren uns conglomerats grollers on alguns dels còdols són d’una roca vermellosa ben coneguda per nosaltres: es tracta de les calcàries noduloses del Devonià, més conegudes a la Cerdanya com a “marbre d’Isòvol” i que ja vam veure a l’itinerari de les coves d’Olopte, però la pregunta és… com ha arribat aquesta roca fins aquí? Ha saltat per sobre de la serra del Cadí? La resposta haurà d’esperar a que arribem al Collell.


Continuem en pujada lleu i anem creuant succesivament tres canals que baixen de la Roca Roja nord (hi ha una altra Roca Roja al sud del massís que veurem a la part final de la ruta). El terreny erosionat per on baixen aquestes torrenteres contrasta amb la verdor de l’extens i ondulat prat que es desplega fins al Collell, on podem trobar boniques flors com les del clavell de pastor (Dianthus hyssopifolius).


Així arribem a l’ample pas del Collell (1845 m), divisòria d’aigües de les conques del Llobregat i del Segre, per on passa una pista que per l’esquerra mena a Gisclareny pel coll de la Bauma i el coll de Bena. Nosaltres, però, anem cap a la dreta en direcció al Mirador del Gresolet i a Saldes. Aviat ens trobem sota la muralla conglomeràtica de la Roca Roja nord, on a més de nombroses rosetes de corona de rei (Saxifraga longifolia), una curiosa planta que només floreix un cop a la vida, tornem a veure els misteriorsos còdols paleozoics. Aquí fem la tercera parada del dia per explicar com han arribat fins aquí aquestes roques que procedeixen de l’altra banda de la serra del Cadí.




L’explicació és ben senzilla: els còdols paleozoics, procedents de la zona axial pirinenca, van arribar fins aquí en una època en que el Cadí no existia perquè encara no s’havia format la fossa cerdana. Així els còdols viatjaven cap al sud fins situar-se adossats al vessant nord del Pedraforca, que en aquell moment s’està aixecant i que els fa d’aturador. Quan al Miocè es va formar la fossa cerdana va ser el Cadí el que els feia de barrera.

Esquema de com han arribat els còdols 
paleozoics als peus del Pedraforca

 Ara comencem un llarg tram de pista de gairebé uns 4 Km, tot observant els materials marins i d’aspecte nodulós del Cretaci superior pertanyents al Mantell inferior del Pedraforca, mentre que a l’altre costat s’obre la profunda vall del Gresolet.

Més endavant, la pista fa una pronunciada corba a la dreta per travessar el torrent de la Gerdera, i després puja lleugerament fins al coll del Pi Ajagut (1769 m). A partir d’aquí marxem encarats a la paret nord del Pedraforca, amb la característica roca del Gat que sembla esguardar el camí. Tornem a veure el mantell superior del Pedraforca.  Poc després de passar pel costat d’una font, la pista creua la profunda canal del Riambau, entre els cims del Calderer i el Pollegó Superior, i on podem veure algunes espigues de didalera groga (Digitalis lutea).


Didalera groga

Tanmateix, en arribar a una tanca que regula l’accés al Collell, deixem la pista per pujar a la dreta per un corriol que enmig del bosc mena, en poc més de cinc minuts, a la gran esplanada de la Jaça dels Prats (1668 m), on hi ha el refugi Lluis Estasen. Damunt nostre s’alça imponent la cara nord del Pedraforca. Com que estem a la meitat de la ruta, aquí farem un descans per no avorrir a la concurrència.


Així que en un proper capítol continuarem l’itinerari sota l’esguard de la feréstega cara sud del Pedraforca, on hi van haver les antigues explotacions de lignit del coll de Jou, fins tancar el cercle a Gósol.