Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 5 de desembre de 2019

Ventus i Isabel Benet: Itinerari geològic, històric i prehistòric pels voltants d'Olopte


Olopte és un petit poble de la Cerdanya situat a 1160 m d’alçada sobre la carena nord del tossal d’Isòvol i és el punt d’inici d’un itinerari circular d’uns 9 Km de recorregut i uns 400 m de desnivell al voltant del citat tossal d’Isòvol. Al llarg d’aquest recorregut observarem la geologia de la regió, així com també d’altres elements històric (i prehistòrics) de gran interès com són les coves d’Olopte i la cova d’en Manent.

El tranquil i enlairat poble d’Olopte 

Esquema d’accés a Olopte

Esquema del recorregut

Si venim des de Puigcerdà, cal continuar per la N-260 en direcció a la Seu d’Urgell i, un cop passada la població d’All, agafar a la dreta el ramal que mena en 1,5 Km a Olopte. Abans, però, als 100 m d’haver entrat a aquesta carretera, fem una parada per anar uns metres a l’esquerra cap a un turonet on es troba el petit menhir d’Isòvol, de només 1,10 m d’alçada, 60 cm d’amplada i 30 cm de gruix màxim, amb una incerta datació que podria correspondre a un ampli període, del Neolític al Calcolític.

El petit menhir d’Isòvol

Després de visitar el menhir, seguim la carretera i arribem a Olopte on deixem el cotxe a la plaça Major (hi ha diversos espais habilitats). Geològicament ens trobem just al contacte entre els materials paleozoics, que formen el Pirineu axial, i els materials sedimentaris del Miocè (Terciari) que reomplen la fossa de la Cerdanya i els quals afloren de manera espectacular a les anomenades Guillereres d’All i que ja vam visitar en una anterior ocasió.

Mapa geològic esquemàtic de la fossa cerdana

Mapa geològic esquemàtic de la zona de l’itinerari

Comencem l’itinerari pel carrer de la Baixada de Cal Jan. Als pocs metres, però, el deixem per girar a la dreta pel Camí de la Vall (pal indicador), senyalitzat com a sender núm. 147. Aviat deixem el ciment i trobem les primeres roques del recorregut: es tracta d’unes calcàries compactes del període Devonià (Paleozoic) i que veurem millor més endavant. Seguim davallant fins al pont que creua el riu Duran (afluent del Segre), al costat del qual es poden entreveure restes d’un antic molí.

Creuem el riu Duran i passem a frec de les restes d’un molí

Un cop creuat el pont, continuem a l’altre costat pel vessant est del Montcurto, o tossal d’Olopte, i des del camí farem tot un seguit d’aproximacions a les anomenades coves d’Olopte, un conjunt de cavitats obertes a les calcàries del Devonià i que formava part del primitiu sistema de drenatge del Montcurto. Així als 80 m deixem el camí i ens enfilem a la dreta, rostos amunt, seguint les  traces d’un corriol cap a les denominades coves B i C d’Olopte.

Des del camí es pot veure la gran boca 
d’entrada de la cova C d’Olopte

Després de bregar una estona entre el matollar, arribem a les dues boques d’entrada de la cova B d’Olopte (1145 m), situada a 35 m sobre el camí. Es tracta d’una surgència fòssil amb un recorregut topografiat de 134 m. Les dues boques de la cova s’uneixen als pocs metres en una galeria baixa. En aquesta cavitat es va trobar un fragment de crani humà, així com també una destral de bronze i fragments de ceràmica; el conjunt d’aquestes troballes es pot datar entre el Bronze mitjà i el final (1500-800 a.C.). 

Una de les boques de la cova B d’Olopte

Boca de la cova C d’Olopte

Just uns metres per sobre d’aquesta cavitat, a la dreta, es troba situada la cova C d’Olopte, formada per una sola galeria oberta en una diàclasi, de 12 m de llargada i una alçada inicial d’uns 3 m que aviat queda colgada pels sediments. Des de la boca d’entrada tenim una bona vista de l’ampli coll d’Olopte, situat a l’altre banda de la vall i pel qual hi passarem a la tornada.

Boca de la cova C des de l’interior, 
amb vistes al coll d’Olopte

Retornem al camí i continuem uns 80 m més, fins a una paret de pedra seca, des d’on ens enfilem, per un corriol relativament ben marcat i amb un desnivell similar a l’anterior, fins a un vistós esperó format per les blanques i compactes calcàries del Devonià on es practica l’escalada.

Ens enfilem cap a un esperó rocós...

 ...on es practica l’escalada

Així arribem a un petit replà sota aquest esperó calcari on, just arran de terra, s’obre la petita balma coneguda com a cova D d’Olopte, amb unes modestes dimensions de 5 m de llargada, 2,5 m de fondària i 1 m d’alçada. Aquesta balma es troba situada en una antiga terrassa fluvial i és el producte d’una excavació lateral del primitiu curs del riu Duran.

La balma coneguda com cova D d’Olopte

L’interior de la petita balma

Baixem altre cop al camí des d’on, als 100 m, comencem a veure a sobre nostre la boca superior de la cova Gran d’Olopte, de forma ogival. Així ens enfilem per tercer cop a la dreta, on trobem una petita clariana, per iniciar ara una pujada un xic més llarga, d’uns 60 m de desnivell, cercant els millors passos entre el matollar que defensa l’indret.

Des del camí podem veure la boca
de la cova A o cova Gran d’Olopte

Finalment arribem a la boca inferior de la cova A o cova Gran d’Olopte, la qual comunica a través d’un pas molt estret amb el recorregut principal que surt de la boca superior. Un curt flanqueig a l’esquerra ens situa sota la boca superior, a la qual accedim després d’una petita grimpada un xic desplomada.

Boca inferior de la cova Gran d’Olopte 

La boca superior

Aquesta boca superior té uns 2,5 m d’alçada per 1,5 m d’amplada, encara que aviat la galeria d’entrada es converteix, com a la boca inferior, en un estret pas. El recorregut topografiat d’aquesta cova és de 232 m, i, com les anteriors B i C, es tracta d’una surgència fòssil. També aquí foren trobats diversos materials arqueològics, com una fulla de sílex, un punxó de llicorella i diversos fragments de ceràmica; el conjunt dóna una data d’ocupació de la cavitat entre el Calcolític i el Bronze mitjà (2000-1200 a.C.).

La boca superior des de l’interior

Topografia de la cova A o cova Gran d’Olopte)

Nosaltres ens fixem en alguns exemplars d’insectes que pul·lulen per l’interior de la cavitat com són un coleòpter que sembla de la família dels caràbids i un lepidòpter potser pertanyent a l’espècie Triphosa dubidata, i també una trobem una escolopendra. Aquí donem per acabada aquesta visita externa a les coves A, B, C i D d’Olopte. Hi ha pels voltants altres petites cavitats catalogades (E, F, G, H, I) segons consten en el primer volum del Catàleg Espeleològic de Catalunya (1978), però sense detallar la seva situació concreta.

Caràbid

Triphosa dubidata

Escolopendra

Retornem al Camí de la Vall i continuem l’itinerari per aquest sender ben marcat tot observant com, després de les calcàries del Devonià, afloren les pissarres grises del Carbonífer superior (corresponents a l’anomenada fàcies Culm) entre les quals apareixen alguns paquets de conglomerats polimòrfics.

 Aspecte dels conglomerats polimòrfics, 
o sigui, amb còdols de diferents composicions

Mentre, a l’altre banda del riu Duran, tenim el tossal d’Isòvol on podem observar com les calcàries del Devonià, més antigues i que formen un cingle rocós, encavalquen les pissarres més modernes del Carbonífer superior. Sota aquests cingles, i molt amagada per la vegetació, s’obre la boca del nostre proper objectiu: la cova d’en Manent.

Cingle calcari del tossal d’Isòvol 
on es troba la cova d’en Manent

Més endavant el nostre camí gira a la dreta per salvar el petit barranc del torrent Llevador, i poc després desemboca en una cruïlla amb el sender 136, per on continuem a l’esquerra en direcció a Isòvol, tot davallant cap al riu Duran, que travessem tot seguit per un pont de fusta.

Pont de fusta sobre el riu Duran

Continuem a l’altre costat de la vall per uns prats, sempre en direcció sud i ara pel marge esquerra del riu Duran. Més endavant el sender va deixant avall el riu i finalment surt de la vall prop de l’estret d’Isòvol, travessat pel riu Segre així com també per la carretera general N-260. El nostre sender va girant cap a l’esquerra, en direcció est, per sobre de la carretera i en lleugera pujada per on anem observant l’aspecte de les pissarres grises del Carbonífer superior.

Anem trepitjant les pissarres grises del Carbonífer superior

Aspecte de les pissarres

Tanmateix, en el punt on el sender comença altre cop a davallar, el deixem per girar a l’esquerra i anar pujant en direcció nord per un contrafort del tossal d’Isóvol. Malgrat l’absència inicial de camí, la progressió és fàcil a través d’una vegetació esclarissada que no presenta les complicacions dels accessos a les coves d’Olopte. Cal que ens dirigim cap a una torre elèctrica, que deixem enrera, i poc més amunt, en la mateixa direcció, trobem una cabana de pedra seca.

Cabana de pedra seca que ens serveix de referència 

Avancem per la carena en direcció a una pedrera abandonada

Des d’aquí girem a l’esquerra i als 50 m trobem ja indicis de corriol per on continuem avançant per la carena de l’esmentat contrafort, amb vistes a la Carbassa i el Puigpedrós. Un xic més amunt enllacem amb el sender 148, per on seguim pujant fins arribar al tram final de la pista provinent d’Olopte pel vessant est del tossal d’Isòvol. Continuem a l’esquerra pels darrers 50 m de pista fins arribar al replà on hi ha una petita pedrera abandonada. Actualment aquest espai s’ha habilitat com a mirador de l’entorn, amb unes baranes i un banc de fusta, però trobem a faltar algun plafó informatiu.

Mirador de la pedrera amb el Montcurto al fons

D’aquesta pedrera s’hi extreien unes calcàries del Devonià de color rosat i d’aspecte nodulós, conegudes com a calcàries “griotte”. Aquí, però, se les explotava com a pedra ornamental i per això a aquesta roca també se l’anomena marbre d’Isòvol.

Pedrera abandonada a tocar del mirador

Aspecte de les calcàries "griotte", 
també conegudes aquí com marbre d'Isòvol

Des d’aquest indret hi accedirem a la cova d’en Manent. Entre la pedrera i el camí per on hem arribat hi surt un corriol (a l’esquerra si venim de la pedrera) que puja al nord-est fins a dalt de la carena que es desprèn del tossal d’Isòvol. Arribem tot seguit fins a una elevació (fites) i seguim uns 30 m en direcció est, encarats al tossal d’Isòvol, fins a un collet, on trobem una singular pomera.

Replà on hi creix una singular pomera

Des d’aquest collet baixem cap a l’esquerra uns 40 m, en direcció nord-oest, fins a un marge del terreny. Baixem uns pocs metres a l’esquerra, encarats a l’oest, per trobar tot seguit el paradolmen del tossal d’Isòvol, denominat així perquè hom no pot precisar que sigui un autèntic dolmen. Es tracta d’una gran llosa, de 2,4 m de llargada i 1,3 m d’amplada, amb un gruix d’entre 20 i 25 cm, buidada per sota, que forma una petita cambra d’uns 70 cm d’alçada amb restes de paraments de pedra; tanmateix, els arqueòlegs posen en dubte que constituís un enterrament prehistòric.

Paradolmen del tossal d’Isòvol 

Ens dirigim cap a un gran freixe que defensa
l’entrada de la cova d’en Manent

Des d’aquí tenim enfront nostre, cap al sud-oest, una cinglera rocosa on al seu capdavall s’obre l’amagada cova d’en Manent. Encarats a aquesta cinglera hem de seguir un corriol poc definit que va davallant uns metres per aquest vessant fins que acaba cobert per la vegetació. Cal que ens obrim pas uns metres fins que ens apropem a un característic freixe que indica la situació de la cavitat i alhora defensa la seva entrada. Darrera d’aquest arbre s’obre la cova d’en Manent, situada en les següents coordenades, segons la nostra brúixola: N. 42º 22’ 55,245’’ E. 1º 48’ 39,883’’.

L’amagada entrada de la cova d’en Manent

Topografia de la cova

Aquesta cavitat té una boca d’entrada de considerables dimensions que dóna pas a una única galeria subdividida per grans blocs caiguts, amb un total de 40 m de recorregut. Des de la boca hi accedim a l‘esquerra per una fàcil rampa que dóna accés a una gran sala de 23 m de llarg, 7 m d’ample i 12,5 m d’alçada. En diversos punts d’aquesta sala es poden veure filons d’oligist limonitzat, un mineral de ferro que sembla haver estat explotat aquí en temps antics, doncs no hi ha notícia de cap extracció moderna ni consta la troballa de cap material arqueològic. De tornada d’aquesta sala podem fer dues derivacions a l’esquerra cap a petites galeries formades pels esmentats blocs; des de la segona d’aquestes galeries, la més propera a la boca d’entrada, hi podem també sortir de la cavitat per una inclinada però curta rampa.

Interior de la cova d’en Manent on s’observen 
restes de materials ferruginosos


Retornem per la mateixa ruta d’accés, pel paradolmen i la carena del tossal d’Isòvol, a la pista de la pedrera per on continuem ara a l’esquerra pel sender 148, en direcció nord-est i en lleugera pujada, tot vorejant el vessant oriental del tossal d’Isòvol, amb grans vistes sobre la plana cerdana i l’extensa carena pirinenca que va del Cadí al Cambradase. Observant d’aprop les calcàries “griotte” (marbre d’Isòvol) que afloren al marge de la pista es poden trobar uns petits fòssils corresponents a uns cefalòpodes del tipus goniatits (potser del gènere Tornoceras). Per sota nostre tenim una pedrera on avui dia s’exploten aquests materials per afer-ne grava.

Goniatits a les calcàries “griotte” del Devonià

La pista comença a baixar i a girar en direcció nord amb vistes a les Guilleteres d’All, els sediments de color daurat i poc cohesionats, dipositats a inicis del Miocè superior, l’erosió dels quals dona lloc a les curioses formacions geològiques anomenades xaragalls (tècnicament badlands que significa “males terres”). 

Vistes a les Guilleteres d’All des de la pista de retorn

Vistes d’Olopte

Vista de les coves d’Olopte des del coll homònim

Quan la pista gira a l’oest ja ens encarem a Olopte, però abans passem per l’ample i herbat coll d’Olopte des d’on tenim una visió de conjunt del vessant est del Montcurto on s’obren les boques de les coves d’Olopte. Tot seguit entrem al poble d’on no podem marxar sense visitar la seva interessant església d’origen romànic dedicada a Sant Pere (esmentada a l’ACCU als segles IX-X). A les arquivoltes de la seva portalada es poden veure unes figures molt arcaïques esculpides en marbre d’Isòvol.

L’esbelt absis de Sant Pere d’Olopte 
s'adapta al desnivell del terreny

La portalada amb cinc arquivoltes

Figura esculpida en marbre d’Isòvol

Així, situats de nou a la plaça Major d'Olopte, finalitza aquest interessant itinerari geològic, històric i prehistòric pel voltant del tossal d’Isòvol, les coves d’Olopte i la cova d’en Manent.

Cap comentari:

Publica un comentari