Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 18 de gener de 2016

Isabel Benet: LA CONCA LIGNITÍFERA DE L'ALT BERGUEDÀ: Sector de Peguera (I)

Després de visitar el sector de de la Nou-Malanyeu, situat a l’extrem més oriental de la conca minera de l’Alt Berguedà, ara anirem a l’altra banda del Llobregat per donar un cop d’ull al sector central d’aquesta conca on es troben les mines de Peguera i, més al nord, les mines i pedreres dels voltants de Vallcebre. Primer, però, ens centrarem en el que resta de les instal·lacions mineres de Peguera, i per això anirem a Cercs, poble al qual anava a parar tot el carbó d’aquestes mines per a ser transportat fins a Berga.

Vista de Cercs des del Camí de les Garrigues



El poble de Cercs està situat a frec de la carretera C-16 (Eix del Llobregat), a redós del vessant sud d’un turó i a l’aiguabarreig de la riera de Peguera i el torrent de les Garrigues, molt a prop del lloc on aquests aboquen les seves aigües al riu Llobregat, retingut aquí per l’embassament de la Baells. Aquest poble va nèixer a l’indret on hi havia hagut el pont de Rabentí i va crèixer a partir del segle XIX gràcies a la indústria tèxtil i a l’explotació del carbó.



El recorregut que proposem s’inicia per tant a Cercs (650 m) i puja per la vall de la riera de Peguera fins al poble abandonat de Peguera (1630 m). La distància entre aquest dos pobles (més de 10 quilòmetres) i el fort desnivell (més de 900 metres) fan que aquest recorregut sigui especialment dur, sobretot si es fa d’anada i tornada; per això és recomanable estar en una bona forma física o fer el recorregut en un sol sentit si es disposa de dos vehicles. Aquest fort desnivell entre les mines de Peguera i la vall del Llobregat es va resoldre amb una curiosa xarxa a base de petits trens arrossegats per animals i de plans inclinats (o planos) amb un sistema de doble via, per on les vagonetes plenes de carbó, per gravetat, feien pujar les vagonetes buides.

Pla inclinat a les mines de Fígols (www.rutaminera.diba.es)


Iniciem, doncs, l’itinerari a l’antiga carretera que creuava el poble (Carretera de Ribes), just enfront d’un gran edifici de pedra on hi ha un petit bar. Des d’aquí ens enfilem pel carrer Major seguint uns senyals de color groc, tot passant molt a prop de l’església parroquial de Santa Maria. Al llarg de la pujada, sempre en direcció NW, podem observar un cingle de calcàries blanques que tenim just al damunt: es tracta del flanc sud d’un petit sinclinal format per les conegudes Calcàries de Vallcebre.

En arribar a un eixamplament, on hi ha un balcó sobre el poble, deixem el carrer per prendre una pista asfaltada per on continuem pujant, en direcció NW, tot seguint els esmentats senyals grocs. Poc després, al fons de la vall veiem un curiós pont: es tracta d’un dels aqüeductes del canal industrial de Berga, una obra d’enginyeria construïda a finals del segle XIX, que neix a Guardiola de Berguedà i porta l’aigua cap a Berga; però dels 18 punts d’aprofitament hidràulic previstos al llarg dels seus 20 Km de recorregut, només se’n van construir tres.

Aqüeducte del canal industrial de Berga sobre la riera de Peguera


Després de passar per sobre d’aquest canal, arribem a una cruïlla a l’alçada del poliesportiu de l’escola de Sant Jordi de Cercs. Aquest poble és molt modern ja que es va inaugurar l’any 1976 quan l’embassament va negar els nuclis de la Baells i de Sant Salvador de la Vedella, del qual només ha sobreviscut l’església del seu monestir romànic (s.XII), enlairada damunt d’una roca que sobresurt de les aigües, com una illa, quan el pantà està ple. Aquí desemboquem a una altra pista asfaltada on un pal indicador ens assabenta que hem arribat al camí conegut com Tramvia de Sang. Aquest nom no fa referència a cap crim terrible, sinó que es tractava d’un petit ferrocarril de tracció animal que anava des de les mines de Fígols fins al carregador de Berga, situat al coll de Santa Magdalena prop del castell de Sant Ferran. Aquest transport va estar en servei des de l’any 1871 fins al 1910, any en que fou substituït per un carrilet de vapor.


A partir d’aquí anem a l’esquerra, seguint els senyals vermells i blancs (Sender de Gran Recorregut GR 270) en direcció a la Casa de la Mina. Al marges de la pista podem observar les argiles groguenques finicretàciques de la fàcies garumniana, que en aquesta zona afloren tot formant una estreta franja entre els Rasos de Peguera, al sud, i el conjunt de cingles del nord, i a través de les quals la riera de Peguera excava el seu llit.

Argiles finicretàciques de la fàcies garumniana

Pont sobre la riera

Després d’uns 200 m, deixem l’asfalt i ens desviem a mà esquerra per un camí carreter que aviat es converteix en un estret sender entre roures. No és en va que Cercs prové del llatí quercus que vol dir roure. Aquest sender baixa a creuar la riera per un pont de pedra, i en aquest punt encara es poden veure els pilars que subjectaven les vies del carrilet de vapor que va substituir el tramvia de tracció animal. Aquí comencem a fer-nos una idea de la dificultat de comunicació entre les mines i els centres de consum, i de l’esforç que va suposar.

Restes dels pilars del carrilet

A l’altra banda del pont trobem una nova cruïlla amb un pal indicador: a l’esquerra el GR 270 (Tramvia de Sang) continua en direcció a Cercs, però nosaltres anem a la dreta pel sender PR 050 (Tren de Peguera), marcat en groc. Aques camí aviat s’enfila aigües amunt de la riera de Peguera molt encaixat entre cingles i passant a frec de dues de les pilones que suportaven les vies de l’antic carrilet.

La riera s'encaixa entre cingles

Així desemboquem a una pista que prenem a mà dreta. Aquesta pista és molt ampla i suportada per marges de pedra, per això suposem que per aquí havien circulat trens. A l’alçada de la font de la Cadireta deixem aquesta pista, que continua riu amunt cap a Cal Torner, per continuar per un sender que surt a mà esquerra. Es dóna la circumstància que aquí hi ha un pal indicador amb les direccions a l’inrevés.

Pal indicador amb les direccions a l'inrevés

El camí pel qual continuem la nostra marxa s’enfila decidit per un dels plans inclinats, ressenyat al mapa excursionista com a Plano 2, sota la coberta d’un bosc de roures i pi roig que entapissa tot el vessant nord de la muntanya. Al llarg de la dura pujada, i quan la frondosa vegetació ho permet, podem observar les calcàries bioclàstiques del Cretaci superior (Campanià- Maastrichtià) en les quals, de tant en tant, anem trobant fragments de fauna marina de dificil identificació.

Salvant el desnivell del Plano 2

Construccions al capdamunt del Plano 2

Al capdamunt de la pujada anem a sortir a una esplanada situada al caire d’una carena on hi ha les restes d’unes construccions, suportades per uns grans contraforts de pedra. Suposem que aquí estaria el cable i la maquinària necessària per a moure les vagonetes pel pla inclinat. Des d’aquesta mena de coll, amb bones vistes cap al sud, podem albirar, d’esquerra a dreta: el Tossal de la Guàrdia. la silueta del castell de Blancafort, el serrat de la Figuerassa (on hi destaquen unes antenes) i, finalment, els cingles del serrat de la Casanova, ramificació dels Rasos de Peguera, tancant-nos l’horitzó per ponent. Aquí observem que la major part dels fragments de fòssils, que trobem escampats per terra, pertanyen a uns mol·luscs lamel·libranquis de forma cònica anomenats rudistes.

Vistes al sud des del capdamunt del Plano 2
on hi destaquen les ruïnes del castell de Blancafort

A partir d’aquí continuem per l’anomenat Camí dels Planos, un sender que planeja sota una espessa fageda i que està sustentat per uns marges de pedra perquè per aquí circulava un dels trens arrossegats per animals que transportava el carbó des de la base del Plano 3 fins al capdamunt del Plano 2 que acabem de deixar enrera. Quan el camí passa entre blocs de roca, podem observar les calcarenites del Cretaci superior, una roca d’aspecte sorrenc i de gra molt groller.

Trinxera al Camí dels Planos per on circulava el tren

Aspecte de les calcarenites del Cretaci superior

Al final d’aquest camí planejant tornem a pujar fort per tal de superar el desnivell del Plano 3. A mitja pujada, però, desemboquem a un camí més ample amb un pal indicador del GR 107.5 Camí dels Bons Homes: a mà esquerra el camí es dirigeix al coll de la Baga i al mas de la Casanova de les Garrigues; nosaltres, però, anem a mà dreta per continuar pujant per un costerut corriol a través del qual acabem superant el desnivell del Plano 3. Al final de la pujada trobem les restes d’unes construccions molt semblants a les observades al capdamunt del Plano 2, que ens fan pensar que deurien servir pel mateix.

Construccions al capdamunt del Plano 3

Marges de suport de les vies

Ara tornem a avançar per un camí planer sustentat en alguns trams per grans parets de pedra, mostra del gran treball d’enginyeria que es bastí per baixar el carbó de Peguera cap a la vall del Llobregat. Als talusos del camí es poden reconèixer alguns fragments d'hipuritids o rudistes.

Fragments de rudistes

Més endavant, se’ns uneix per l’esquerra un altre ramal del GR 107 procedent del coll de la Creu de Noucomes i del Pla de l’Estany i, uns pocs metres més enllà, travessem el túnel de les Graus, el qual perfora un esperó de roca.

Túnel de les Graus

Poc després arribem als anomenats Carregadors de Peguera, uns grans dipòsits on es guardava el carbó fins que aquest, amb unes tremuges (una mena d’embuts), era abocat directament a les vagonetes per ser transportat.

Tremuja als Carregadors de Peguera

Portal de Peguera

Seguidament creuem la riera de Peguera, tot observant la base d’un antic pont desaparegut, i continuem pujant, ara per l’anomenat Plano 4, fins a l’indret de la Planelleta on trobem una pista que seguim a l’esquerra i per la qual passem a frec del Portal de Peguera, antiga portalada que donava accés a les instal·lacions mineres, i que són el tema del següent capítol. Si voleu veure'l, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada