Jo, Màrius Asensi i Jordà, un adolescent de setze anys, vaig aconseguir anar amb dotze persones més a Namíbia, país d’Àfrica. Namíbia antigament havia estat colonitzada per l’imperi alemany, per això, actualment, encara es fan notar els rastres: l’idioma, les esglèsies, les infraestructures, etc.
VIATGE:
El passat 26 de Juliol, a les 18:00h em trobava a l’aeroport d’el Prat a punt de conèixer els meus companys per vint dies, la gran majoria ja es coneixien entre ells per altres viatges. En presentar-nos ens disposàvem d’anar a facturar les maletes destí Windhoek (capital de Namíbia). Al cap de no res ens trobàvem ensenyant el passaport, passant pel detector de metalls i buscant la porta d’embarcament, cosa complicada a la nova T1 del Prat, molt gran!
Finalment, a les 19:55h, em trobava dins l’avió enlairant-se de Barcelona en direcció a Zuric (primera escala). En aquest avió començava un viatge fins a Namíbia d’aproximadament quinze hores seguides. Una hora i vint minuts després em trobava a l’aeroport de Zuric on, a diferència del Prat, hi ha una terminal que només és accessible per mitjà d’un metro molt modern. A l’aeroport ens van tornar a demanar el passaport i un altre cop vam haver de passar per un detector de metalls. A les 22:10h em trobava ja embarcant al segon i més llarg dels tres vols. Com un rellotge suís (mai més ben dit!), a les 22:45h sortia de Zuric cap a Johannesburg, travessant el mar Mediterrani i tota Àfrica.
Un avió molt modern i còmode amb una pantalla per a projectar pel·licules, jocs, recorregut del vol i reproduir cançons. En aquest llarg vol vaig poder parlar amb uns companys, cosa que em va fer el viatge més curt, explicant-me els grans viatges que havien fet ells o simplement contestant-me les preguntes que jo els feia.
Arribats a una certa hora dins de l’avió, van apagar els llums, només deixant els d’emergència encesos; hora de dormir! cosa que només crec que vaig fer durant una hora; no estava acostumat al soroll dels motors.
Amb els ulls oberts i esperant adormir-me vaig notar que algú em tocava el braç, era un home anglès donat-me, sense dir res, una cartera perduda que no era meva; aleshores vaig mirar al meu costat dret i vaig veure un senyor gran amb molt papers a terra i vaig deduir que la cartera era seva, i amb el meu anglès molt bàsic vaig preguntar-li: This is your?, tot ensenyant-li la cartera i, efectivament, era la seva. Un simple Thanks you em va dir, i jo content d’utilitzar el meu anglès per primera vegada!
En arribar a Jonnanesburg tots vàrem notar la baixa temperatura de l’aeroport i, passant el control per tercera vegada, encara ens quedava una hora fins a embarcar per l’últim vol que sortia a les 12:00h.
A les dotze tots vàrem pujar a un avió, molt petit, que ens portaria a Windhoek en dues hores. El vol va ser molt tranquil i jo el vaig passar mirant per la finestreta les impressionants planes d’Àfrica
DIA 1:
A les 14:00h arribàrem a Windhoek per fi, i ens posàrem a esperar que les malets sortissin per la cinta, però no apareixien; el típic tòpic de perdre’s les maletes és cert!, però ara què fas a Namíbia, a 10.000 Km de Barcelona, sense la teva roba?. Esperar, era el que tocava, i de moment, infructuosament. Al parking de l’aeroport ens esperava una furgoneta que ens portaria per tot Namíbia, el més curiós és que en aquest país condueixen per l’esquerra i vam arribar a l’hotel “Casa Piccolo”, a uns 40 Km de l’aeroport, per una carretera molt recta.
Sense les maletes, arribem a l’hotel on ens crida l’atenció la decoració de la casa, tota de quarsos i d’altres minerals de grans dimensions.
Més tard em trobava, acompanyant a quatre companys del grup, a la recerca del material d’acampada i canviant euros per dòlars namibians per a poder pagar el sopar. A les 18:00h ja era fosc però nosaltres, encara amb l’horari de Catalunya, vàrem anar a sopar a les 22:30h a un hostal on vam tastar les carns d’animals típics del país: òrix, springbok… molt bones, la veritat. Així acabava el primer dia a Namíbia.
Més tard em trobava, acompanyant a quatre companys del grup, a la recerca del material d’acampada i canviant euros per dòlars namibians per a poder pagar el sopar. A les 18:00h ja era fosc però nosaltres, encara amb l’horari de Catalunya, vàrem anar a sopar a les 22:30h a un hostal on vam tastar les carns d’animals típics del país: òrix, springbok… molt bones, la veritat. Així acabava el primer dia a Namíbia.
DIA 2:
El segon dia a Namíbia començava sense cap núvol al cel (típic al país) però feia un fred que no et pots imaginar, ja que allà és hivern.
Pendents de les maletes, ens disposàvem tots a baixar a Windhoek (capital de Namíbia) per a comprar roba. Molts companys experts amb el cas de les “maletes perdudes” temien el pitjor; jo no podia pensar res perquè era el meu primer viatge amb avió, però sóc optimista i fins a mitja tarda no em vaig disposar a comprar ni uns mitjons perquè justament quan estava comprant roba i a punt de pagar-la, ens avisen que les maletes arribaven aquella mateixa tarda.
Bé, ens esperem a “Casa Piccolo” i arriben les maletes, les posem a la furgoneta com un puzle i direcció al sud del país; aquí començava l’aventura de veritat!
Devien ser les 19:30h, fosc i arribem a una casa/recepció per a preguntar si podem passar la nit. L’home va pujar a la nostra furgoneta i ens va indicar fins a dues cabanes molt ben decorades i ben equipades. Tots vàrem sopar i contemplar el magnífic cel estrellat. Impressionant! La Via Làctia es veia perfecta!
DIA 3:
Em desperto, em vesteixo i surto de l’habitació, des d’allà puc veure la magnífica vista que la nit anterior ens ocultava: un llac blau i fabulós, amb ànecs i altres ocells.
Acabats d’esmorzar, recollim tot i continuem viatge cap al sud del país. Tot viatjant per unes carreteres rectes, ens trobem al Tròpic de Capricorn, parem, i a fer fotos!
Continuem baixant fins a 60Km de Grootfontein, parem a un lloc on trobem unes quantes “chiitas” (guepards) engabiades, veiem com les alimenten.
Continuem avançant per aquella zona fins arribar a un “bosc” d’àloes, faig fotos i dinem allà mateix.
Continuem avançant per aquella zona fins arribar a un “bosc” d’àloes, faig fotos i dinem allà mateix.
Cap a les 17:00h, continuem cap al sud fent-se fosc, i arribem a un camping prop de Seeheim, muntem les tendes, i a sopar i dormir fins demà, però abans m’aconsellen que deixi les sabates dins la tenda perquè els rosegadors típics del país acostumen a emportar-se les sabates dels turístes despistats, i com més olor desprenguin millor.
DIA 4:
Ens despertem tots, esmorzem i fem via cap a River Fish Canyon, el nom ho deia tot, una gorja com les d’Estats Units però en petit.
En arribar allà, em trobo davant de la segona o tercera gorja més gran del món. Ens passem gairebé tot el matí allà. En marxar el guia ens proposa anar a unes aigües termals del final de la gorja; nosaltres acceptem tot imaginant-nos les típiques aigües termals petites amb quatre pedretes de decoració. Fem carretera entremig de congostos molt “guapos” i en arribar al lloc on anàvem trobem un “Spa” preparat per a turístes, una cosa impressionant al mig del no-res. Allà és quan em començo a qüestionar si estic a Namíbia o si estic a un país europeu.
Acabats de dinar tornem cap al camping on sopem allà mateix (en el restaurant del camping), jo demano carn d’òrix perquè em va agradar, tot i que encara no sabia quin animal era!
DIA 5:
En despertar-nos, esmorzem i posem la vista ja cap a l’est del país : la costa de l’oceà Atlàntic. Agafem la “B4” i direcció Lüderitz, i ens acompanyen unes vistes cada vegada amb més sorra, menys plantes, algun cotxe per avançar i algun estruç per la carretera “pasturant”.
Fem algunes parades per descansar una mica com al poble de Aus. Finalment a mig matí arribem a Lüderitz, on ens deixen una casa ambdues plantes per a dormir.
Un poble molt tranquil, massa quan estàs acostumat a les ciutats com Barcelona. A Lüderitz es notava el disseny alemany; està envoltat de desert, desert i oceà, però està comunicada amb la resta del país per carreteres i una futura via del tren. A la tarda, anem a unes platges llunyanes del poble, veient així la posta de sol amb la força de les onades de l’oceà.
Vàrem tornar a Lüderitz on passaríem dues nits allà.
DIA 6:
Som 1 d’agost I anem a visitar un antic poble miner, d'on s'havien extret diamants, anomenat Kolmannskuppe.
Ens fan una visita turística amb guia ensenyant-nos com era el dia a dia dels miners. Al poble passem quasi tot el dia i a la tarda vàrem decidir tornar a prop de l’Atlàntic, però abans vam comprar peix per a fer el sopar. I, sorpresa! descobrim que el peix d’allà era congelat i que Lüderitz no té permís per a pescar ni vendre, i totes les flotes pesqueres són de “Pescanova”, totes són flotes espanyoles. Bé, finalment vàrem poder sopar peix i contemplar les estrelles.
DIA 7:
Em desperto acomiadant-me de Lüderitz, un poble que m’ha plagut de conèixer, no té res d’especial, però m’ha agradat força. Avui ens passarem tot el dia a la furgoneta viatjant cap el nord, en direcció Sesriem. Novament passem per Aus, Helmeringhausten i algun poblat petit. El viatge es va posar complicat quan a la sortida de Helmeringhausten, on havíem parat a la gasolinera, ens avisen que tenim una roda punxada. Vàrem prerdre mitja hora amb la roda. Total, arribem al camping més tard del que havíem planejat. Fem les tendes i dormim allà. En aquell camping s’escoltaven crits de rosegadors del desert.
DIA 8:
Em desperten a les 5:30h per a esmorzar, agafar la furgoneta i anar a la “Duna 45”, una duna famosa al país on havíem de veure la sortida de sol des del cim de la duna.
El nom no era complicat: el nom venia de la distància a la primera duna “gran” del desert i s’indicava amb el nombre de quilòmetres, en aquest cas 45Km. Bé crec que una de les coses que m’ha cansat més és pujar una duna, “fas dos passes endavant i en retrocedeixes una”, mentre se’t van ensorrant els peus a la sorra vermella de la duna. Sortia el sol i només estavem a mitja duna.
La duna era com les rambles de Barcelona : n’hi havia de gent! Fins i tot un grup de catalans!
Després de pujar a la duna ens ofereixen una “passejada”cap a uns llacs secs al mig del desert. Els llacs estaven a Sossusvlei, formats per un riu que s’endinsa al desert i mor allà. Ara que a Namíbia era l’estació seca, no hi corria aigua.
Vàrem caminar cinc quilòmetres, vàrem fotografiar els llacs i vàrem tornar a la furgoneta. El camí disposava de “taxis” que et portavem fins al llac, però no els vàrem necessitar.
A la tarda vàrem tornar al camping i vaig dormir com un tronc.
DIA 9:
Desmuntem les tendes i posem via cap a Walvis Bay passant per unes pistes on, en una “parada tècnica”, vàrem trobar turmalines i granats, dos minerals típics del país.
Vam arribar a Walvis Bay pels volts del migdia, vàrem dinar i fer alguna volta per la ciutat, però el nostre destí va ser Swakopmund on teníem llit a unes casetes prefabricades.
Finalment arribem, sopem i dormim a les casetes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada