En el capítol
anterior ens vam quedar al Pla de la Barraca des d’on podem accedir al Mirador de Vallcebre, portentós balcó sobre la conca de Vallcebre, al bell mig de la
qual està situat aquest poble. El mirador es troba al final d’un passadís que
travessa, gràcies a un parell de vistosos túnels, les roques de l’Esdavella.
El mirador de Vallcebre
El mas de Cal Borni al Pla de la Barraca
A l’entrada
dels túnels, però, podem aturar-nos per observar un bon aflorament d’argiles
bigarrades de la fàcies garumniana, adossades a un paquet de calcàries lacustres
(de la formació Calcàries de Vallcebre)
que en aquest punt estan en posició quasi vertical degut al fet que ens trobem
al flanc oest de la cubeta tectònica de Vallcebre, una estructura
sinclinal complexa formada per la interferència de dos sistemes de plecs.
Aspecte de les argiles de la fàcies garumniana
Esquema de la interferència de plecs a la cubeta de Vallcebre
Al seu dia per
aquests túnels travessaven la serra les vagonetes carregades del carbó que
s’extreia a les mines Tumí i Maria gràcies a un telefèric, el qual fou un dels
més importants que va funcionar a l’Alt Berguedà, tant per la seva llargada
(prop de 7 Km) com per la complexitat tècnica que va comportar la seva
construcció. Un plafó a l’entrada dels túnels ens recorda que aquesta obra d’enginyeria
fou dissenyada en l’època de la segona república, però que les obres es van
haver d’aturar durant la guerra.
Després del
conflicte es van reprendre les obres de construcció del telefèric, ja que per
aquella època el transport amb camions era impossible donada la manca de
carreteres per causa de la complicada geografia d’aquesta zona. Així l’any 1944
es va inaugurar un primer tram fins a Can Griera i l’any 1946 aquest es va
allargar fins al Collet on hi havia l’estació de tren.
Esquema del recorregut del telefèric de Vallcebre (extret de Els telefèrics de carbó)
El telefèric,
que va funcionar fins l’any 1962, no necessitava cap motor ja que el fort
pendent (700 m de desnivell) era suficient per mantenir-lo en marxa, però en
canvi sí que necessitava un bon sistema de frenada. El cable era suportat per
torres de fusta, algunes de gran alçada, les quals estaven subjectades a terra
per unes bases de formigó.
A l’entrada dels túnels hi ha algunes fotografies de
l’època, i és curiós observar com abans de perforar la serra es va optar per rebaixar
la seva alçada amb un encaix a les roques, on s’hi va instal·lar una torre,
però aquesta solució va resultar ser insuficient, donat el fort pendent en
aquest punt, i per això, finalment, es van haver de fer els túnels. Aquesta
osca oberta a la serra encara és prou visible avui dia.
Exposició de fotografies a l'entrada del túnel
Estat actual de l'osca al damunt el túnel
Els més
valents no poden abandonar aquest bell indret sense haver pujat a les
escarpades Roques d’Empalomar, punt elevat des d’on s’albira, a ponent, una
grandiosa vista dels sectors visitats de Fumanya, Tumí i coll de Pradell, tots
ells al peu de la serra d’Ensija.
Vista panoràmica del vessant oriental de la serra d'Ensija
També hom pot
anar pel camí d’accés a les cèlebres vies ferrades de Vallcebre des d’on, cap a
llevant, es té una enlairada vista del poble i de l’esplanada on es troba
l’entrada de la mina del Transversal Maria Teresa, on està prevista la propera
parada.
Vista del poble de Vallcebre i el sector de la mina del Transversal
Per a accedir
a la bocamina del Transversal Maria Teresa ens cal sortir del Pla de la Barraca
per la carretera B-401 en direcció a Vallcebre. Poc abans d’arribar al poble,
però, ens hem de desviar a la dreta uns metres per una pista de terra que ens
deixa a la porta de les instal·lacions, just a l’entrada d’un pont de pedra.
Bocamina del Transversal Maria Teresa de Vallcebre
La mateixa mina en una foto d'època
Aquesta
bocamina, avui dia tapiada, es va començar a obrir l’any 1953, però no va ser
fins al 1955 que es va començar a extreure carbó. L’any 1958 es van electrificar
les galeries i durant la dècada dels 60 es van construir pisos i un economat
per als treballadors. Al 1973 una de les galeries es va comunicar amb la mina
Sant Josep (sobre La Consolació) i durant els darrers anys per aquesta boca de
Vallcebre s’extreia el carbó de la mina Sant Josep. Es dóna el cas que quan es
va tancar la mina, l’any 1983, hi va haver un intent de cultivar-hi xampinyons
en el seu interior.
Deixem la
mina i continuem per la mateixa carretera en direcció al mirador de Cap Deig tot
passant pel nucli de Vallcebre, poble situat a 1.100 m d’alçada i arraulit al
voltant de l’església de Santa Maria. De l’antic temple, però, només resta dempeus
el campanar de planta octogonal ja que l’edifici fou declarat en ruïna l’any 1991.
Continuem per
la mateixa carretera que, abans d’iniciar la baixada, passa a frec del Mirador
de Cap Deig on val la pena aturar-se a contemplar la vista de l’espectacular congost,
dit La Forarada, per on s’obre pas el torrent de Vallcebre i on es va excavar a la roca un camí que encara és
transitable.
Mirador del Cap Deig
Camí de la Forardada
Des d’aquest
mirador també es pot observar com el paquet de calcàries lacustres està en una
posició gairebé horitzontal: ens trobem al flanc oriental de la cubeta de
Vallcebre. També podem aprofitar per observar l’aspecte nodulós d’aquestes
calcàries dipositades al fons d’un llac entre finals del Cretaci i inicis del
Terciari. Des d’aquí també tenim enlairades vistes del petit nucli de Sant
Julià de Fréixens, presidit per la seva església d’origen romànic.
Els cingles de Vallcebre des del Cap Deig
Aspecte de les calcàries lacustres de Vallcebre
Vista enlairada de Sant Julià de Frèixens
Continuem
baixant fins que desemboquem a la B-400 que és la carretera d’accés a Saldes i
al massís del Pedraforca. Nosaltres, però, anem a la dreta i en baixada tot
creuant el torrent de Vallcebre per un pont sobre el congost de la Foradada.
Poc després deixem a mà esquerra l’entrada del Càmping el Berguedà i a mà dreta
la carretera que passa per Sant Climent i el Jou on també va haver-hi
explotacions de carbó en mines com la Milagros i la Durruti. Seguint
endavant per aquesta carretera es tornaria de nou a la colònia de Sant Corneli,
tancant així un cercle. Però si continuem recte avall per la carretera
principal encara podem veure moltes altres coses interessants, una d’elles són
les restes de l’estació del telefèric a Can Griera.
Base de ciment de l'estació de Griera
Aquesta estació
se situa avui dia a tocar de la carretera B-400, a mà esquerra i uns metres més
avall de l’entrada del càmping. Es tracta d’una gran base de ciment on hi havia
hagut les rodes i vies que giraven els cables del telefèric un angle de 143º. A
tocar d’aquesta estació també es pot veure una de les bases de ciment on es fixaven les torres de fusta que suportaven el cable. També hi ha un cobert
de fusta molt antic que sembla tenir relació amb les instal·lacions mineres.
Base on es fixaven les rodes pel gir del cable
Continuant
uns metres avall per la carretera, surt una pista a mà esquerra que passa a
frec del mas de Can Griera i, després de creuar el pont sobre el torrent de
Vallcebre, s’arriba al que fou el descarregador situat a l’estació inferior del
telefèric de l’Espà als Hostalets, dels qual ja en parlarem en una altra
ocasió.
Descarregador dels Hostalets
Aquí ens vam
trobar amb la Virginia, ramadera de Cal Vers, qui molt amablement ens va
conduir pels voltants de Cal Coix a la recerca del que en queda de l’antiga
mina Vulcano, i l'única cosa clara que vam poder trobar, entre les
terralleres, van ser les ruïnes de la barraca dels miners.
Restes de la cabana dels miners de la mina Vulcano
Continuant
per la carretera B-400, i poc abans de desembocar a la C-16, a l’aiguabarreig
del riu de Saldes al Llobregat, trobem a mà esquerra una agrupació d’edificis corresponents
de la cimentera del Collet, al voltant de la qual també hi havia hagut mines
com la del Castellot, Mas de Pey, Foradada, del Collet, i Torre de Foix.
Instal·lacions de la cimentera del Collet
Entrada de la mina del Collet en estat d'abandó
Aquesta
fàbrica va començar a fabricar ciment l’any 1890 a partir de l’explotació de
les calcàries del Cretaci superior, que aquí tenen una composició molt semblant
a la del ciment Pòrtland. L’any 1940 José Olano, comte de Fígols, va comprar la
fàbrica i va fundar l’empresa Cementos Collet SA, i es dóna el cas que aquesta
mateixa empresa continua fabricant el ciment d’alta qualitat que s’utilitza en
la construcció de la Sagrada Família. La particularitat és que aquí la pedra no
s’extreu a cel obert, en forma de pedreres, sinó que s’explota de manera
subterrània en forma de galeries.
Entrada de la mina Torre de Foix
on s'extreu la pedra per a fer ciment
Carbó amb closques de Corbicula laletana
Al Collet
finalitzava el recorregut del telefèric de Vallcebre, però abans encara havia
de superar la serra de les Cinglades, per la qual cosa es va haver de construir
una pilona de 61 metres d’alçada (la més alta del recorregut) plantada al bell mig
del curs del riu de Saldes; però com aquesta pilona va caure diverses vegades,
finalment es va haver de perforar aquesta serra perquè el pendent de baixada
cap al descarregador no fos tant pronunciat.
Antic edifici al Collet potser relacionat amb l'estació de tren
Aquí val la
pena enfilar-se al proper turonet rocós, situat a l’aiguabarreig del riu de
Saldes amb el Llobregat i perforat per la C-16, on es troben les restes del
castell de Guardiola dels segles XII i XIII.
Restes d'un mur al castell de Guardiola
Una de les torres rodones del castell
De l’edifici,
que va servir per vigilar el pas cap a l’alta conca del Llobregat, se’n
conserven alguns murs de la torre quadrada que coronava el puig i també les
restes de dues torres rodones i dos nivells de muralles. Avui dia s’hi estan
fent obres d’excavació i consolidació. Des d’aquesta talaia es poden també
veure les instal·lacions de la central hidroelèctrica de Guardiola, construïda
a principis del segle XX , amb la força de la qual es van il·luminar les
primeres mines de carbó a la colònia Sant Josep, i de la que ja en vam parlar en el primer capítol.
Central hidroelèctrica de Guardiola
Aquí
finalitza aquest llarg tomb pels voltants dels cingles de Vallcebre, on hem
pogut visitar els diversos sectors d'on es va extreure carbó, i donar un cop d’ull
al que en resta de les instal·lacions relacionades amb aquesta explotació, les
quals ja formen part del patrimoni i la història de l’Alt Berguedà. En el
darrer capítol d'aquest repàs a les principals zones d'explotació del lignit, visitarem els sectors més occidentals de la conca carbonífera situats als peus de l’emblemàtic Pedraforca.
Bibliografia:
• Revista
l’Erol: Miners i mineria. 40 anys de
l’accident de La Consolació, núm 126, 2015
•
Soler R. & Oriola J.: Relleu
fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
•
Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a
l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
•
Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
•
Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics
de carbó, Zenobita Ed., 2004
•
Mata, T & Pich, M.: Dones a la mina,
rev. Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada