Situat
al nord de la ciutat de Terol i a la riba del riu Guadalope, aquest bonic poble
fa honor a la seva situació geológica, ja que és a l’extrem occidental de
l’anomenat Cinturó Frontal, el qual s’estén des de Portalrubio a Vandellós, i
que posa en contacte la Conca de l’Ebre amb la Zona d’Enllaç, allà on les
estructures de la Cadena Catalana, d’orientació NE-SW, passen progressivament a
les de la Cadena Ibérica de direcció NW-SE.
En
aquest sector, dues generacions de plecs s’entrecreuen en un angle quasi recte
formant-se així complicades figures d’interferència, les estructures de les
quals són tant vistoses i espectaculars que l’indret s’ha convertit en un parc
geològic de primera categoría i a més s’ha editat una guia on es descriuen una
sèrie d’itineraris, amb plafons explicatius, per a poder reconeixer-les. No és
en va que el seu nom, que segons sembla procedeix de l’àrab alulgha,
signifiqui “vall torta”.
Els
materials més antics que afloren a la zona són les argiles bigarrades, margues
verdoses i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic superior) i les calcàries i
dolomíes del Juràssic ambdós només apareixen al nucli de l’anticlinal de
Miravete, de direcció N-S. La majoria de roques, però, pertanyen al Cretàci i
totes elles es van dipositar en un ambient de plataforma carbonatada, oberta al
mar de Thetys, que s’aixecava o aprofundia segons una sèrie de pulsacions
relacionades amb l’Orogènia Alpina. En ocasions aquesta plataforma es trobava
per sobre el nivell del mar per la qual cosa es dipositaven materials
transicionals o fins i tot continentals amb la formació, a finals del Cretàci
inferior, de lignits i hulles que van ser objecte d’explotació fins l’any 1964
i que van donar molta vida a la regió, sobretot als anys quaranta.
Aquestes
pulsacions són les responsables de l’alternància de roques de diferents
litologies, potències i competències, que van imprimir un carácter disharmònic
a la deformació que es va produïr segons dues fases compressives: la primera va
tenir lloc abans del Miocè i va formar els principals plecs d’orientació N-S o
NW-SE, mentre que la segona fase ho va fer durant el Miocè inferior deformant
les estructures anteriors i produïnt plecs sinuosos, més petits i d’eix
vertical, amb una orientació E-W que l’erosió s’ha encarregat de ressaltar
donant lloc a profundes canals i agudes crestes, allà on els estrats estan
subverticals i que són l’objecte de l’admiració dels visitants.
Tot
això s’ha deduït per la relació entre les deformacions i les discordàncies
angulars i progressives que afecten els materials de reompliment de les
diferents conques terciàries que hi ha a la zona com de són les cubetes de La
Val i la del riu Campos.
Finalment
cal destacar que, un cop finalitzada l’Orogènia Alpina, entre finals del Miocè
i principis del Pliocè hi va haver una relativa calma tectònica la qual cosa va
provocar un aplanament total per erosió, formant-se així l’anomenada
“Superficie d’Erosió Fonamental”. Al llarg del Pliocè i Quaternari, però,
aquesta superficie es va elevar en forma de dom fins als 2000m d’alçada donant
lloc a extensos altiplans situats al sud d’Aliaga com són les serres de Gúdar,
del Pobo i de la Lastra, Peñalisa, Muela de Camarillas i Muela de Monchen. Al
produïr-se aquest rejoveniment del relleu, les xarxes fluvials van encaixar-se
ressaltant així els plecs en el que s’anomena relleu estructural, per això
l’indret s’ha convertit en una mena de museu a l’aire lliure on poder admirar
la belleza de Gea, la nostra Terra incomparable.
Bibliografia
José
Luis Simón (coordinador), Guia del Parque Geológico de Aliaga, Departamento de
Geología de la Universidad de Zaragoza, Ed. Ayuntamiento de Aliaga, 1998.
Marc
Aurell i José Luis Simón, El Parc Geològic d’Aliaga: una mirada nova sobre la
terra, revista Muntanya, Centre Excursionista de Catalunya, núm.838,
p.251-54,2001.
Història
Natural dels Països Catalans, Vol.II, p.109-128.
Mapes
geològics del IGME, 1:50.000, núm.518 (Montalbán), núm.543 (Villarluengo).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada