dijous, 27 de maig del 2021

Amics del Museu: Visita a l'exposició "Mart. El mirall vermell"

Mart està de moda. A la seva superfície no paren d’arribar sondes, com els cèlebres rovers Opportunity i Curiosity, i les recentment arribades Perseverance i Tianwen-1 que hi han “aterrat” el febrer i el maig d’enguany, amb la intenció de seguir explorant-ne els seus secrets. Per això no ens ha d’estranyar que s’hagi muntat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) una exposició dedicada a l’astre vermell, el quart planeta del Sistema Solar, i que es pot veure fins l’11 de juliol d’enguany.


Fragment del meteorit KSAR Ghiane 002

L’exposició comença amb un fragment d’un meteorit procedent de Mart, el KSAR Ghilane 002, més conegut com KG 002, i amb preguntes com: Per què ens atrau Mart?; Pot la recerca espacial posar remei a la crisi climàtica?; Què ens explica Mart sobre el present i el futur de la nostra espècie?; i la més inquietant de totes: És Mart el nostre Pla B? Aquestes preguntes són el fil conductor de l’exposició que s’estructura en tres àmbits ben definits.


En el primer espai, ambientat en color blau, hi ha plafons en tres idiomes (català, castellà i anglès) i pantalles amb entrevistes, on s’analitza el nom de l’astre vermellós a través dels temps i les diferents cultures: Nergal, Harmakis, Mangala, Guan Yu, Ares, Mart... diferents noms però atributs similars. També s’hi exposen diverses peces arqueològiques on s’hi representa Ares, el déu de la guerra a la mitologia grega i símbol d’allò que és masculí, però pels romans també fou el consagrador de la primavera al mes que porta el seu nom: Mart 

Copa del 530-520 aC amb representacions d’Ares

Tot seguit venen les explicacions del Cosmos per part dels astrònoms com Ptolemeu, Copèrnic, Galileu i Kepler, basades en una llarga tradició d’observacions que es remunten a la Mesopotàmia i a l’aparició d’un nou aparell: el telescopi. Aquí, a més dels plafons, s’hi exposen bells exemplars d’antics llibres d’astronomia com un Almagest de Ptolemeu del s.II aC, un llibre de l’astrònom alemany Petrus Apianus, de l’any 1540, que conté un planisferi format per sis discs mòbils, i un globus armil·lar de finals del s. XVIII.

Almagest de Claudi Ptolemeu 
procedent de la Biblioteca de Reserva de la UB

Astronomicum Caesareum de Petrus Apianus 
procedent de la Biblioteca de Reserva de la UB

Globus armil·lar de Charles-François Delamarche 
procedent del Museu Marítim de Barcelona

Huygens, Cassini i Herschel són els continuadors de l’obra de Kepler, i els que obren la porta a un nou gènere literari, la ciència-ficció, amb Cyrano de Bergerac, Jonathan Swift i Emmanuel Swedenborg com a primers abanderats. Així passem al segon àmbit de l’exposició, ambientat en color roig, on els avenços científics permeten d’observar el planeta vermell de més a prop, cosa que inflama una edat d’or de la «ciència-ficció».


En aquest espai es poden veure els cèlebres “canals” de Mart infinitament cartografiats per Giovanni Schiaparelli i portats al paroxisme per Percival Lowel, qui va voler veure en els “canals” la obra d’enginyeria d’uns éssers intel·ligents: els marcians.

Mapa dels “canals” de Mart de Schiaparelli

Materials diversos de Lowel relacionats amb els “canals”

Astrònoms seriosos, com Eugène Antoniadi, es van afanyar a qualificar els “canals” de mera il·lusió òptica, però la llavor de la possible vida a Mart ja havia arrelat molt profundament a la societat... tant que va donar els seus fruits tal i com es pot observar a l’exposició on s’hi pot veure una petitíssima mostra del material que va generar en forma de llibres, còmics, pel·lícules i novel·les d’autors tant consagrats com H.G. Wells o Ray Bradbury.

Crònica d’un viatge a Mart de Kindermann

Visionant un fragment d’una antiga pel·lícula




Tot això provoca un efecte “crida” en la qual inventors, com Tesla i Edison, i enginyers i físics com Paulet, Tsiolkovski, Goddard i Oberth, imaginen naus i sondes que poguessin arribar a Mart. Però això no serà possible fins l’arribada de Wernher von Braun, l’enginyer més important en la història de l’aeronàutica. Amb ell aquest projecte comença a prendre cos en dissenyar els coets que van dur l’home a la Lluna.

Wernher von Braun també somiava d’anar a Mart...

La tasca dels divulgadors científics, com l’astrofísic Carl Sagan i la seva cèlebre sèrie de TV «Cosmos», han fet arribar al gran públic la consciència i la resposabilitat de la ciència vers l’univers del qual formem part.

Espai dedicat a Carl Sagan

Tot seguit arriba un repàs, a través d’un quasi poètic audiovisual, de la successió de missions que s’han enviat a Mart (Mars, Mariner, Viking...) a la recerca de biomarcadors, vida actual o passada, i de les quals tant ens n’ha parlat Mn. Nicolau en les seves conferències. Els rovers Opportunity i Curiosity ens mostren una superfície marciana no gaire allunyada d’alguns indrets desèrtics terrestres.... això fa plantejar la pregunta: és aquest el futur de la Terra?

Comparació entre el Parc Miner de Riotinto (Huelva), a l’esquerra 
i les Muntanyes Nereidum (Mart), a la dreta


Mapa geològic d'una regió de Mart

Així passem al tercer i darrer àmbit de l’exposició ambientat en verd, el color tradicionalment adjudicat als habitants de Mart, on es fa un exercici d’imaginació en plantejar futurs projectes, més o menys seriosos, de viatges tripulats a Mart, i de com podria ser una vida a Mart, i de com podrien ser els éssers que hi viurien. I perquè ens ho imaginem millor en una gran pantalla es projecten les millors imatges de Mart.

Darrer àmbit de l’exposició

Belles imatges de Mart

Meteorit KG 002 /Col·lecció José Vicente Casado Martínez

Després de fer-nos volar amb la imaginació fins a Mart, abans de sortir de l’exposició ens posen de nou els peus a terra, i mai millor dit, en recordar-nos que, malgrat la infinitat de missions, sabem molt poc del nostre planeta germà ja que cap d’aquestes missions ha retornat amb material d’estudi i hem de confiar aquest a un centenar de meteorits que es coneix que procedeixen de Mart. Per tant l’exposició s’acaba tal i com ha començat: en una vitrina està exposat l’anomenat KG 002, un meteorit molt especial, descobert l’any 2010 al desert del Sàhara tunisià i l’únic que pertany a un estrat més profund del planeta vermell... estem només al principi del viatge, però amb paraules de Carl Sagan: «La imaginació ens durà sovint a mons que no han existit. Però sense la imaginació no anirem enlloc»

dilluns, 24 de maig del 2021

Mn. Francesc Nicolau: Enxaneta, el nostre satèl·lit d'observació

El passat 22 de març, a les 7h, 7m, 12s del matí, el satèl·lit Enxaneta va ser llançat a l’espai des del cosmòdrom de Baikonur (Kazakhstan). El seu nom és el resultat d’un concurs dut a terme pel programa InfoK del canal Super3 entre 10.000 nens i nenes que van proposar 203 noms, dels quals n’escolliren 10 que es van posar a votació i l’escollit fou Enxaneta, nom proposat per unes nenes de Vilassar de Mar, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat i Girona.


I com és aquest satèl·lit? Doncs no és gaire gros. Té un pes d’uns 10kgs dins d’un volum de tres decímetres cúbics (que és el mateix que dir tres litres). És que que s’anomenen nanosatèl·lits i és el primer que ha anat a càrrec de la Generalitat de Catalunya que ha ideat el programa NewSpace, amb la col·laboració de trenta empreses i dotze centres de recerca que hi han destinat 2,5 milions d’euros en la construcció d’aquest satèl·lit i encara d’una altre que es vol posar a l’espai a finals d’any. Tot plegat ha sortit relativament bé de preu perquè el mateix llançament servia per posar en òrbita una trentena més de satèl·lits d’altres centres espacials. El coet Soiuz-2 té la capacitat de posar en òrbita 2.000 kgr de pes. L’Enxaneta va quedar en una òrbita baixa, a uns 500 km d’alçada, i ara dona la volta al món dos cops al dia.

I per a què serveix? Quina utilitat té o quin servei farà? Us ho puc dir literalment: «Oferirà serveis de connectivitat d’internet i permetrà la comunicació i obtenció de dades a tot el territori. Això permetrà monitoritzar el cabal dels rius i les reserves d’aigua arreu del territori per millorar i fer més eficient la gestió de l’aigua, el seguiment i protecció de la fauna salvatge, la recepció de dades meteorològiques, el monitoratge de moviments del sòl per preveure desastres naturals i el monitoratge de ramats i de conreus per detectar malalties i definir-ne estratègies més eficients» No serà pas una eina inútil. Des d’aquí desitgem que vagi aconseguint tot això que s’ha proposat.

dijous, 13 de maig del 2021

Isabel Benet i Ventus: Itinerari geològic i històric pels voltants de Llívia

Després d’haver vist els espectaculars Esterregalls d’Olopte i les seves coves, tornem a la Cerdanya per a visitar una autèntica singularitat: es tracta de l’enclau de Llívia, un municipi situat a l’extrem nord-occidental de la fossa cerdana, entre els 1200 i els 1572 m d’alçada, però amb la particularitat que els quasi 13 km² de la seva superfície estan dins territori francès, com una illa... com és possible això? 

El nucli de Llívia sota el turó del castell

Esquema geològic general de la fossa cerdana 
extret del Mapa geològic de Catalunya, E 1:300.000, ICGC

Per a descobrir això, i moltes altres coses de l’enclau de Llívia, sortim de Puigcerdà, actual capital de la comarca, per la N-154 tot creuant la frontera amb França, però uns 3 km després tornem a entrar a Catalunya. Poc més enllà, i per la mateixa carretera, penetrem a la vila de Llívia, agrupació de cases sota un turó coronat per les restes d’un castell. Aquest és el punt d’inici d’aquest itinerari circular i apte per a tots els públics.

L’enclau de Llívia, extret del Mapa comarcal de Catalunya, ICC

Mosaic dedicat a Lampègia

Comencem l’itinerari tot prenent el carrer Puigcerdà pel qual entrem al nucli urbà de Llívia. A mà esquerra deixem la plaça Major i continuem recte fins una placeta on descobrim un gran mosaic dedicat a Lampègia, princesa de la pau i de l’amor. Un plafó ens explica la seva trista història que es remunta a l’època en què els musulmans emprenen la invasió de la terra dels francs (a partir de l’any 720), però a la batalla de Tolosa van ser derrotats per Eudes, duc d’Aquitània. Tanmateix el vencedor, en un gest de concòrdia, va casar la seva filla Lampègia amb el cabdill musulmà Utman Munusa l’any 725. La feliç parella es van establir a Medinet-el-Bab, antic nom de Llívia i que vol dir “Ciutat de la porta”. Diu la llegenda que, per influència de Lampègia, Munusa abraça el cristianisme cosa que enfurismà al valí de Còrdova, Abd-el-Rahman, qui captura i decapita Munusa i s’endú Lampègia amb ell. Verdaguer va immortalitzar la llegenda dels dos enamortas i la seva mala fí al poema Canigó.

Pel carrer Pujada de l’Església ens enfilem a la part més alta de la vila, coronada pel temple dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, obra dels segles XVI i VXII construïda damunt d’una església anterior. Al capdamunt de la pujada ens encarem a una esbelta torre circular: és la Torre de Bernat de So. Aquesta torre, juntament amb altres dues que flanquegen la façana oest de l’esgésia, on hi ha una portalada renaixentista, donen al temple un aspecte de fortalesa.

Torre de Bernat de So

Darrera tenim l’ajuntament i un espai museïstic allà on s’ubicava la farmàcia Esteve, una de les més antigues d’Europa ja que, tot i que està documentada a partir del 1594, hom pensa que va ser fundada a inicis del s.XV i va funcionar fins l’any 1926.

Antiga farmàcia Esteve

Al costat de la porta de l’ajuntament hi ha un plafó que ens assabenta del passat medieval de Llívia. El 842 el comte Sunifred, pare del famós Guifré el Pilós, va aturar una invasió musulmana, cosa que va proporcionar al territori un lloc de pas segur per a les mercaderies. Així Llívia, que aleshores estava dalt del turó i sota la protecció del seu castell, va esdevenir capital del comtat de Cerdanya. El 1257, Jaume I va donar permís als seus habitants per construir cases a la plana del peu del turó, i al 1528 l’emperador Carles V li va concedir el títol de Vila, cosa que tindrà la seva repercusió com veurem més endavant.

Sobre la porta de l’ajuntament es pot veure l’escut de Llívia, on s’hi representa la vila als peus del turó coronat pel castell i un camí d’unió. A l’extrem esquerre, i fora de l’àmbit de l’escut, hi ha un personatge, dit Ercules, amb toga i un ceptre....però, quina relació té el mític heroi grec amb Llívia?

Escut de Llívia, tal i com apareix al Llibre Ferrat del s.XV

Al voltant de tots aquests elements hi ha una orla que ens ho explica: LIVIM OPPIDUM EST INTER PIRENEORUM CONVALLES, MONTIUM PROVINCIA CATALONIA ET CERITANIA REGIONIS, AB ERCULE LIBICO ANTE XPISTUM NATUM 1678, que traduït al català ve a dir: Llívia és una plaça forta que es troba a les valls del Pirineu, a les muntanyes de la província de Catalunya i la regió de la Cerdanya, fundada per Hércules Líbic l’any 1678 abans de Crist. Aquí cal remarcar l’expressa precisió de la data de fundació de la ciutat la qual la fa remuntar a una de les més antigues del món!

I això és perquè els antics historiadors espanyols del renaixement van voler omplir els temps anteriors als textes grecs i llatins sobre la península ibèrica amb tot un seguit de fets portats a terme per personatges llegendaris com el rei Túbal, el gegant Gerió (fundador de Girona), i el príncep egipci Oron Líbic, fill d’Osiris Júpiter, qui va vèncer els fills de Gerió i es va coronar rei d’Espanya amb el nom d’Hèrcules Líbic. Entre les incomptables gestes que aquest personatge dugué a terme a l’occident de la Mediterrània, està la fundació de nombroses ciutats entre les quals estan Balaguer, la Seu d’Urgell, Vic, Manresa, Tarragona, Barcelona... i Llívia

I és que, a banda dels fets mitològics, la història de Llívia es remunta a finals de l’edat del Bronze i, a partir del 200 aC, va estar sota influència romana tal i com ho testimonien les recents excavacions que s’estan duent a terme sota la façana est de l’església, les quals han exhumat les restes d’un gran edifici, segurament un fòrum, datat entre finals del segle I aC i el segle II dC, un monument únic al Pirineu català. Aleshores Llívia s’anomenava Iulia Lybica nom derivat, potser, per la concessió d’un títol de municipi per part de Juli Cèsar.

Restes del fòrum de Iulia Lybica

De l’aparcament del darrera de l’església surt un costerut corriol pel qual ens enfilem cap al castell. Just a l’inici, però, a mà dreta i darrera d’uns matolls afloren unes argiles grogoses: són els materials de reompliment de la fossa cerdana, d’edat Miocè superior, i que ja vam veure a les Guillereres (o Esterregalls) d’All i d’Olopte. Tot seguit ja afloren les pissarres grises del Paleozoic que formen el cos del turó.

Esquema geològic dels voltants de Llívia
extret del Mapa Geològic Comarcal, núm 15 (Cerdanya), E 1:50.000, ICGC

Petit aflorament de materials miocens

Pel corriol acabem desembocant a una pista procedent del coll d’Estavar. Continuem per aquesta pista a la dreta amb enlairades vistes de la vila de Llívia tot estenent-se pel Pla de Fontanelles travessat pel riu Segre. Pels marges de la pista podem observar bé l’aspecte de les pissarres del Cambroordovicià (Paleozoic inferior). Totes aquestes roques van servir per bastir el castell i les seves muralles, de les quals comencem a tenir algunes mostres a la mateixa pista d’accés on apareixen les restes d’una torre quadrada de la muralla exterior del recinte. Ens fixem que a les cantonades de la torre apareixen uns grans carreus granítics que li donen més consistència.

Vistes de Llívia des de la pista d’accés al castell

Aspecte de les pissarres cambroordovicianes

Base d’una torre quadrada de la muralla exterior

A dreta i esquerra d’aquesta torre van apareixent més restes d’aquesta muralla exterior, rera la qual s’hi refugiava l’antiga població de Llívia. Als dos extrems excavats d’aquesta muralla exterior apareixen torres circulars, com la que es pot veure a l’altra banda de la pista, a la nostra mà dreta.

Restes de la muralla exterior

Torre circular de l’extrem est de la muralla exterior

Per la pista continuem pujant fins al capdamunt del turó que és un gran altiplà on s’hi estan fent obres d’excavació de la muralla exterior. Al punt més elevat de l’altiplà (1357 m) trobem les restes del castell el qual, des de l’any 2013, s’hi han fet diverses campanyes d’excavació i consolidació per part del Servei de Monuments de la Diputació de Girona. També s’hi han posat plafons informatius que ens assabenten de la seva història.

Torre circular de la muralla exterior recentment excavada

Restes del castell de Llívia al capdamunt del turó

Planta del castell, extreta d'un plafó informatiu

Des del castell ens adonem que aquest és un punt molt estratègic de vigilància de la plana cerdana així com també el pas pels ports de Pimorent i la Perxa, per això hom pensa que aquest punt podria estar ja fortificat en època ibèrica i romana (pels fragments de ceràmica que s’hi han trobat), però a les excavacions no s’han trobat restes de fortificacions anteriors al s.IX.

Passarel·la de fusta cap a la torre sud

Les restes més antigues del castell

Carreus en opus spicatum típic de l’època preromànica

Tanmateix les primeres dades documentades d’una fortalesa al cim del turó daten de l’època visigòtica (any 672) quan Llívia va tenir un paper destacat en la fracassada revolta del duc Pau contra el rei Vamba, i també durant el breu domini musulmà. A finals del s.XIII s’hi va fer una reforma total que és la que podem veure avui dia: planta quadrada regular, típica de l’època gòtica, amb quatre torres circulars a les cantonades (com el castell de Montgrí) i envoltada d’un fossat d’uns 2,5 m de fondària i 5 m d’amplada.

Vista del fossat i de la passarel·la d’entrada

Plafó d’orientació de la torre sud

Vistes al nord-est, cap als plans d'Estavar

A l’angle nord-est hi ha la base d’una torre quadrada (torre de l’homenatge) i les restes d’una cisterna. Aquest conjunt està separat de la resta per un fossat propi, això és, un castell dins del castell que actuava com a darrer reducte, amb escapatòria a través d’una passarel·la de fusta de posar i treure. Un altre element destacat és la gran cisterna de sota la plaça central i que s’alimentava d’aigua de pluja.

Fossat del darrer reducte ple de boles (projectils), 
bases de columnes i llindes de granit

La gran cisterna de sota la plaça

Aquest castell va perdurar fins la conquesta de Lluís XI al 1478, fet que va motivar el seu enderroc i amb les restes es va cobrir el fossat, per això avui dia es troben les estructures molt arrasades. Després de la destrucció del castell es va construir l’església de la vila amb les torres de defensa que hem vist. L’ús del castell per a activitats ramaderes va comportar l’actual obertura lateral de la cisterna per afavorir l’accés de l’aigua als ramats.

Després del Tractat dels Pirineus, signat entre França i Espanya l’any 1659 i que va posar fi a la Guerra dels Trenta Anys, una de les conseqüències fou la cessió a França del comtat del Rosselló i una part del comtat de Cerdanya, excepte Llívia que, pel seu estatus de Vila atorgat per Carles V al 1528, en va quedar fora del tractat i per això avui és un enclau, encara que perdé la capitalitat en favor de Puigcerdà.

Carreus granítics

En sortir del recinte del castell ens criden l’atenció un munt de carreus granítics dels que hem vist que es posaven a les cantonades de les torres per dona’ls-hi consistència... però, d’on han sortit tots aquests granits? Doncs de les pedreres de Dorres, un poblet situat al nord-oest de Llívia i on un bon nombre dels seus habitants eren picapedrers. Visitant el Museu del Granit d’aquest poble es poden conèixer més detalls d’aquest ofici. Aquests granits ja els vam poder veure al Caos de Targasona.

Vista de la pedrera de Llívia

Continuem l’itinerari tot abandonant l’altiplà del castell per un corriol que baixa cap al nord en direcció al coll d’Estavar. Des d’aquí tenim enlairades vistes de la pedrera de Llívia on s’exploten unes roques molt compactes dites corneanes per fer-ne grava. Les corneanes es formen pel contacte d’una massa de magma molt calent (batòlit o plutó) que s’intrueix i transforma les pissarres en una roca molt més dura i compacta, per això a aquest procés se l’anomena metamorfisme de contacte. Quan aquest magma es va refredar, es va convertir en el granit que aflora i s’explotava a Dorres, i que ara podem veure pels voltants del castell.

Esquema de la formació de les corneanes per metamorfisme de contacte

Cabana de pedra seca

A mitja baixada, i sota l’espés bosc de pi roig, trobem una cabana de pedra seca mig empotrada al costerut vessant. Al final de la baixada desemboquem al coll d’Estavar per on passa una pista procedent de Llívia. A mà esquerra també trobem la pista que puja al castell. Nosaltres aném a mà dreta en direcció a Estavar. Aquest és un tram del camí de Sant Jaume que travessa la plana ceretana d’est a oest. Uns metres més enllà deixem una altra pista a mà esquerra que s’enfila cap a la pedrera de Llívia i s’endinsa per l’estreta vall del riu de Targasona.

Pont romànic sobre el riu de Targasona

Travessem uns amplis camps de conreu, verds com un estany...

Després de creuar el riu de Targasona per un petit pont romànic, entrem en territori francès tot passant pel bell mig d’una gran esplanada encaixada entre el turó del castell de Llívia i el costerut vessant per on s’enfila una urbanització d’Estavar. El verd intens dels conreus fa que sembli que estem travessant un estany... i no anem mal encaminats ja que uns plafons ens informen que aquí s’havien explotat uns lignits formats fa 12 milions d’anys al fons d’un pantà quan la fossa ceretana era una conca tancada. A les capes de carbó s’hi van trobar ossos fossilitzats de mastodonts, predadors com l’Amphicion major, i d’avantpassats del cavall com l’Hipparion. I és que aquí ens trobem a les parts distals i lacustres d’uns ventalls al·luvials que tenien els seu vèrtex a la zona de Llo.

Plafó informatiu de les mines de carbó d’Estavar


Esquema del funcionament dels ventalls al·luvials a la fossa cerdana

Al final de la pista travessem la carretera i entrem al poble d’Estavar on val la pena anar fins la plaça on s’aixeca l’església d’origen romànic de Sant Julià, d’una nau amb un interessant absis decorat amb caparrons i un fris dentat.

Església de Sant Julià d’Estavar

Sortim del poble per un carrer a frec del Rec d’Angost. Quan arribem de nou a la carretera, anem a l’esquerra en direcció a Llívia. En travessar de nou el riu d’Angostrina, afluent del Segre, entrem a Catalunya i continuem pel marge de la carretera uns metres fins prendre una pista que surt a mà dreta i per la qual entrem a Llívia tot passant prop d’una sèrie d’antigues pedreres on podem observar la naturalesa dels materials que s’hi explotaven. Es tracta d’unes pissarres compactes però en les que encara es pot veure una fina alternància de bandes clares i fosques. A aquesta mena de pissarres cambroordovicianes se les anomena ritmites i ja en parlarem d’elles... en una altra ocasió.

Antigues pedreres a l’entrada de Llívia

Aspecte de les ritmites cambroordovicianes

Així entrem de nou al nucli de la vila on finalitzem aquest recorregut geològic i històric al voltant del turó del castell de Llívia.