Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (III)

En el capítol anterior ens vam quedar en el moment en qual Charles Lyell va tancar la controvèrsia entre uniformistes (liderats per Lamarck) i catastrofistes (liderats per Cuvier), tot decantant-se a favor dels uniformistes (o actualistes) amb la seva declaració The Present is the key to the Past (el present és la clau del passat). Aquí s’inicia la geologia moderna.

Els protagonistes de la controvèrsia entre uniformistes i catastrofistes

El coneixement de la geologia del vessant nord del Pirineu va estar estretament lligat al coneixement de la geologia general de França, així mateix el coneixement de la geologia del vessant sud també va estar estretament lligat al coneixement de la geologia d’Espanya, però aquí tot va anar, com sempre, amb cert retard car, per aquella època, la geologia encara estava dominada pels enginyers de mines.

No obstant això, per aquella època arriben a Espanya prestigiosos geòlegs europeus que faran que les coses es comencin a moure, tot substituint les velles tesis neptunistes pels nous corrents i mètodes d’estudi, com són el reconeixement dels diferents tipus de roques, els processos que les originen, i el valor dels fòssils com a marcadors estratigràfics. Entre els principals enginyers està Joaquín Ezquerra del Bayo qui, entre el 1847 i 1850, va traduir els Principles of Geology de Lyell i va traçar un dels primers esbossos del mapa geològic d’Espanya. També, juntament amb Casiano del Prado, l’any 1849 posen les bases de la que serà la Comisión del Mapa Geológico, institució que hauria d’elaborar el Mapa Geológico de España a escala 1:400.000.

Al mateix temps es comencen a publicar estudis geològics regionals, acompanyats de mapes geològics, entre ells alguns dins l’àmbit del Pirineu com el treball d’Amalio Maestre qui, l’any 1855, va publicar el Plano geológico de la cuenca carbonífera de San Juan de las Abadesas, el qual es considera el primer mapa geològic de Catalunya. D’aquesta època també són els estudis d’ Aldana de les mines de la Vall d’Aran, el treball de Rosales de les mines d’or de Colera, i els estudis de Sánchez sobre les mines de carbó d’Erill-Castell. I fora del Pirineu cal destacar la publicació, l’any 1856, de la Carte géologique des environs de Barcelone de Vézian, qui ja en distingeix els principals terrenys.

Quan, a partir del 1874, es comencen a publicar els mapes, acompanyats del Boletín y las memorias del Mapa Geológico de España, aquesta fou una obra molt meritòria donades les circumstàncies d’aquella època: les males comunicacions, la deficient base topogràfica, el migrat coneixement de la geologia del país, els pocs efectius humans que hi havia per a dur-ho a terme... Els mapes de les províncies catalanes, encarregades a Felipe Bauzà, mai van veure la llum degut al fet que aquest enginyer va ser nomenat president de la comisió i des d’aleshores es va dedicar a les tasques administratives, tanmateix per aquella època apareixen el català Lluís Marià Vidal i l’aragonès Lucas Mallada. Aquests dos enginyers de mines van coincidir a l’Escuela de Minas de Madrid i tots dos van formar part de la Comisión del Mapa Geológico.

Lluís Marià Vidal, entre els anys 1883 i 1887, va ocupar el càrrec d’Ingeniero General a les mines de carbó d’Ogassa-Surroca on ja va constatar que la suposada riquesa del jaciment no era certa degut a la complicada geologia de la zona. D’aquesta època és també el seu estudi Cuenca carbonífera de la Seo de Urgel. Va ser membre actiu i president del Centre Excursionista de Catalunya, on va fundar la secció de Gelogia i Geografia física, i va ser un pioner de la fotografia de muntanya. Entre els anys 1908 i 1910 va presidir el Instituto Geológico.

Lucas Mallada, en canvi, va ser un enginyer que més aviat va destacar pels seus escrits de caràcter socio-polític, en els quals es queixava amargament dels mals i la pobresa de la seva pàtria. Tanmateix el 1878 va publicar Descripción física y geológica de la província de Huesca, treball que anava acompanyat d’un mapa geològic. També se’l considera pare de la Paleontologia a Espanya per la seva Sinopsis paleontológica de España, obra que és més aviat una guia o catàleg pràctic per a que els enginyers poguessin reconèixer i datar els terrenys geològics pel seu contingut fossilífer.

Entretant el geòleg francès Léon Carez fa un reconeixement dels terrenys secundaris i terciaris dels Pirineus catalans i aragonesos a la seva obra Etudes des terrains crétaces et tertiaires du Nord de l’Espagne, publicat l’any 1881.

També per aquelles dates, a Escòcia els geòlegs Callaway i Lapworth descobreixen que unes roques arcaiques (de 3.000 milions d’anys) estàn situades damunt d’unes roques paleozoiques molt més joves (de 500 milions d’anys), fet que altera el lògic ordre estratigràfic establert per Steno l’any 1668, segons el qual les roques més antigues estàn sempre sota les més modernes. Això els va fer pensar que existien una mena de falles inverses, d’angle molt baix, que feien que els materials del bloc superior es desplacessin horitzontalment per damunt dels del bloc inferior. Al 1884, Archibald Geikie va batejar aquestes falles amb el nom d’encavalcaments.

El 1884 el geòleg francès Marcel Bertrand, fruit dels seus estudis als Alps i a la Provença, va més enllà tot sorprenent la Societat Geològica de França amb la publicació d’una breu nota, Rapports de stucture des Alpes de Glaris et du bassin houiller du Nord, on assegura que un plec pot arribar a tombar-se horitzontalment i desplaçar-se a grans distàncies, de manera que terrenys antics van a raure damunt de terrenys més moderns. A aquestes capes de transport les va anomenar nappes de charriage, són el que nosaltres anomenem mantells de corriment. Amb aquestes idees Bertrand va aconseguir que els geòlegs veiessin les muntanyes amb uns altres ulls, i per això se’l considera el pare de la tectònica.

Exemples de nappes proposades per Bertrand als Alps i a la Provença

Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, a Catalunya es desenvolupa una geologia al marge dels organismes oficials, més centrats en la mineria. Són els temps de la Renaixença i d’aquesta època destaca sobretot un nom: el del Dr. Jaume Almera i Comas, i encara que els seu principal camp d'estudi no va ser al Pirineu, llevat d'alguns petits treballs en llocs com la vall de Núria, les Alberes o la Cerdanya, val la pena conèixer la vida d’aquest geòleg considerat un dels puntals de la geologia moderna a Catalunya.

Jaume Amera, nascut a Vilassar de Mar l’any 1845, va cursar estudis eclesiàstics al Seminari i va ser ordenat prevere l’any 1872 i canonge de la catedral de Barcelona al 1885 però, a més, va cultivar el camp de les ciències en llicenciar-se en la secció de Físiques i tenia el títol de Doctor en Ciències Naturals, però per consell de Josep Landerer es va decantar cap a la geologia. Així, quan al 1874 als estudis que s’oferien al Seminari es va incorporar l’ensenyament de les ciències naturals, Jaume Almera fou nomenat professor i va ampliar l’antic Gabinet d’Història Natural, agregat a la Biblioteca Episcopal des del 1817, i va fundar el Museo de Geognosia y Paleontologia, embrió de l’actual Museu de Geologia del Seminari.

De la mà de Landerer va assistir al Primer Congrés Geològic Internacional, que es va celebrar a París l’any 1878, i amb ell va obtenir els primers contactes amb geòlegs estrangers, però la seva tasca més important fou l’aixecament del mapa geològic de la província de Barcelona amb la col·laboració d’Eduard Brossa, qui li confeccionà els mapes topogràfics a escala 1:40.000, treball que li fou encarregat l’any 1885 i del qual només es van publicar cinc fulls d’una gran qualitat i acompanyats de monografies paleontològiques i estratigràfiques en col·laboració amb Artur Bofill.

Sembla ser que a Espanya, el primer que va reconèixer les noves idees de l’estructura en nappes fou René Nicklès qui, entre el 1904 i 1906 les va identificar a la serralada Bètica. A Catalunya, entre els anys 1907 i 1911, Domènec Palet i Barba (amic de Jaume Almera) les va identificar a la serralada Prelitoral. Poc després Paul Fallot, basant-se en un treball previ de Bartomeu Darder, també les va identificar a la serra de Tramuntana de Mallorca.

Però fou arran del XIV Congrés Geològic Internacional, celebrat a Madrid l’any 1926, on Fallot, Jacob i Astre van presentar els resultats de les seves investigacions al vessant sud de la zona axial pirineca, que s’acceleren els estudis als Pirineus... però això ho veurem en el següent capítol d’aquesta història.

Bibliografia

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

• Bartomeu Darder, La paleogeografia de la Meditèrrania occidental (1928), reproduït a la rev. Ciència, núm. 47, 1986