Segurament recordeu
que la sonda New Horizons que va ser
llançada a l’espai el 19 de gener del 2006 amb l’objectiu d’anar fins a Plutó
per estudiar-lo. Aleshores Plutó encara era el nové planeta del sistema solar,
però a partir del 24 d’agost d’aquell mateix any se’l va considerar com a un “planeta
nan”, un objecte més del «Cinturó de Kuiper». Alan Stern, l’investigador
principal del projecte d’estudi de Plutó, va publicar a la revista Investigación y Ciència del passat mes
de juny, un llarg article dedicat a resumir les observacions fetes fins ara per
la sonda New Horizons.
Recreació de la sonda New Horizons
Llançament de la sonda des de Cap Canaveral (USA)
La història
d’aquesta sonda és molt llarga. La NASA, després de cancel·lar l’any 2000 una
possible missió a Plutó pel seu alt cost, cosa molt protestada pels científics,
va acceptar que es fes un concurs d’idees per a una realització més econòmica.
Es van presentar cinc propostes i va guanyar la de Sol Alan Stern amb un presupost de
650 milions de dólars.
Sol Alan Stern (1957)
La sonda,
llançada el 19 de gener del 2006 com ja s´ha dit, va arribar al seu màxim
acostament a Plutó el 14 de juliol del 2015. En l’article l’Alan Stern ens
explica com ell i Charles Bolden, director de la NASA, així com també nombrosos
astrònoms, aquell dia esperaven amb neguit la resposta de la sonda que ja tenia
posats en marxa els seus aparells, i en rebre el senyal correcte hi va haver un
gran esclat d’alegria.
La sonda no
es va quedar en òrbita de l’astre, però en va obtenir una gran quantitat de
dades. Més de 400 observacions, d’una durada de 8 minuts, fetes amb set
aparells molt sofisticats que analitzaven la temperatura, la pressió
atmosfèrica, la densitat i la composisció de l’atmosfera, les interaccions amb
el vent solar i altres detalls i, a més, amb les fotografies es va confeccionar
un mapa molt complet de Plutó.
Els aparells de la sonda
L’estudi de
les dades i la seva interpretació va durar uns quants mesos i amb elles s’ha
pogut tenir una nova visió de l’astre, perquè a més del seu diàmetre, 2.377 Km
(una mica més gran del que es creia), s’ha vist que la seva densitat mostra que
ha de tenir una capa d’aigua líquida a les seves profunditats. Tampoc la seva
superfície és tan plana com es creia: hi ha muntanyes que arriben a 4.500 m
d’alçada amb vastes glaceres de gel de nitogen, falles de molts quilòmetres,
terrenys caòtics, penya-segats de metà. La gelera més gran ha rebut el nom d’Sputnik Planitia i cobreix una àrea de
800.000 Km².
Imatge de Plutó presa per la New Horizons
La New
Horizons també va prendre detalls dels cinc satèl·lits de Plutó, i que us ho
explicaré en una altre capítol, i ara està seguint la seva marxa per l’espai
camí del seu proper objectiu: l’astre kuiperià 2014MU69 del qual també en farà
un estudi i això serà a primers del 2019. Els seus aparells es troben en bon
estat i els de la NASA es mostren optimistes. Ja ens diran alguna cosa quan es
produeixi l’encontre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada