dimarts, 27 d’octubre del 2015

Isabel Benet: JURÀSSIC (II). L'era dels ammonits

Si durant el Mesozoic (o Era Secundària) els dinosaures van ser els reis de la terra ferma, els ammonits ho van ser dels mars oberts, i van ser tan abundants i variats, al llarg de tota aquesta Era, que els seus fòssils són molt importants per la Paleobiologia, la Bioestratigrafia i la Cronoestratigrafia ja que, gràcies a ells, els paleontòlegs són capaços de datar els materials on han estat trobats, adjudicant-los a un període o a una època determinada o, fins i tot, a un pis geològic concret.

Recreació d'un grup d'ammonits (www.simonstalenhag.se)

 Hildoceras bifrons és un ammonit que caracteritza el pis
 geològic Toarcià inferior (Lias, Juràssic inferior). Col.del Museu

Però… què són els ammonits? Molta gent, per la seva forma, es pensa que són fòssils de cargols o serps petrificades, però els ammonits van ser uns animals marins pertanyents a la classe dels cefalòpodes, tal i com ho són avui dia les sípies, els calamars, els pops i els nàutils. Els cefalòpodes, juntament amb els coneguts gasteròpodes i bivalves (i d’altres no tan coneguts com són els monoplacòfors, amfineures, rostroconquis, escafòpodes, aplacòfors, hiòlits i solenogastres) formen el gran grup dels mol·luscs, animals de cos tou però, que la majoria d’ells, es caracteritzen per poseir un esquelet (extern o intern) susceptible de fossilitzar; per això el grup dels mol·luscs és el que té un major nombre d’exemplars dins el registre fòssil, i per això són molt importants en el camp de la Paleontologia.

El Nautilus pompilius, és un autèntic fòssil vivent (ca.wikipedia.org)

Els cefalòpodes són, de tots els mol·luscs, els més evolucionats i es caracteritzen per tenir un cap ben diferenciat, amb uns ulls molt desenvolupats i un peu transformat en tentacles al voltant d’una boca en forma de bec corni. Són depredadors i poden ser nectònics i bentònics. Les seves dimensions, molt variables, van des d’uns pocs centímetres fins a formes gegantines.

Calamar gegant (www.vistaalmar.es)

Dins dels cefalòpodes fòssils, els ammonits són els representants més coneguts del gran públic i es caracteritzen per tenir una closca externa, enrotllada i aplanada com una banya. De fet la paraula “ammonit” prové del nom del déu egipci Amon (o Ammó), el qual se’l representa amb cap de moltó, i fou l’historiador romà Plini el Vell qui així els va batejar anomenat-los Ammonis cornua (banyes d’Amon).

Estatua sedent d’Amon tallada en quarsita durant l’Imperi Nou,
probablement procedent de la regió de Tebes o Núbia. 
De l’exposició Animals i Faraons del CaixaForum

Gràcies al fet que encara tenim representants del gènere Nautilus podem suposar, per la seva semblança, com deurien ser els ammonits al seu dia i com es desplaçaven. En els nàutils actuals, la part dorsal del cos (el mantell) és l’encarregada de fabricar la closca, constituïda per matèria orgànica (conquiolina) i carbonat càlcic (aragonita i calcita), i aquesta està dividida entre la part que ocupa el cos (cambra corporal) i una part buida (fragmocon) compartimentada per diversos septes. És molt important, com després veurem, la línia que dibuixa el contacte entre la closca i els diferents septes, l’anomenada línia de sutura, que en el cas dels nàutils és llisa i lleugerament corbada enrera.



Closca de Nautilus pompilius (exposada a CosmoCaixa)

Ortoceres del Devonià del Marroc

Les cambres del fragmocon estan communicades entre elles per un tub permeable (el sifuncle) el qual permet a l’animal d’omplir les cambres de gas o líquid tot variant la seva densitat amb respecte de l’aigua que l’envolta, i així poder pujar o baixar a voluntat. El moviment horitzontal l’aconsegueix per retropropulsió gràcies a l’hiponoma, un tub amb el qual l’animal expulsa aigua a pressió tot desplaçant-se en sentit contrari al de l’explusió de l’aigua.


D’igual manera que els nàutils actuals, els ammonits tenen una closca dividida en dues parts: la cambra corporal i el fragmocon. La diferència està en les parets (o septes) que separen les cambres del fragmocon: mentre que en els nautiloïdeus aquestes parets són llises i això dóna, com ja hem dit, unes línies de sutura rectes, en els ammoïdeus aquestes parets estan molt replegades per les vores, de manera que el contacte d’aquestes parets amb la closca dóna com a resultat unes línies de sutura molt complexes però que, si s’han conservat, són molt útils a l’hora de classificar l’exemplar i determinar-ne el gènere i, fins i tot, l’espècie.



Sphenodiscus lenticularis (Cretaci sup.) USA. (exposat al CosmoCaixa)

Una altra diferència important està en l’ornamentació de la closca ja que els nautiloïdeus la tenen completament llisa mentre que els ammonoïdeus la tenen sovint molt ornamentada amb costelles, espines, nòduls tubercles, quilles, solcs, grànuls, etc, cosa que també serveix per a classificar-los. Els ammonits podien tancar-se dins la closca amb una mena de tapadores, anomenades aptychus, les quals també solen trobar-se fòssils.



Reineckeia anceps del Cal·lovià de Deux Sevres (França). Col. Joan Vilella

Els ammonits sembla que apareixin de cop i volta al registre fòssil en encetar-se el Juràssic, quasi al mateix temps que els nautiloides (que fins aquell moment havien mantingut l’hegemonia dins dels cefalòpodes) experimenten una forta davallada. Des d’aleshores els ammonits es constitueixen en el grup de cefalòpodes més nombrós, i així ho van ser fins la seva total extinció ocorreguda a finals del Cretaci.

Arbre genealògic dels cefalòpodes

Però res no apareix de sobte, i els ancestres dels ammonits cal anar-los a buscar al període Silurià del Paleozoic quan, potser, aquests es van separar de la branca dels ceratitins (més coneguts com ceratits) per això els ammonits i els ceratits se’ls agrupa dins la mateixa subclasse Ammonoidea; però, en definitiva, tots els cefalòpodes més coneguts provenen dels El·lesmocèrides els quals ja van aparèixer a finals del Cambrià de l’Era Primària. Es pensa, doncs, que l’evolució va anar en aquest sentit: partint d’una conquilla ortocònica aquesta es va anar enrotllant al voltant d’un eix i així, d’aquesta manera, l’animal podia crèixer fins, en alguns casos, assolir dimensions realment notables sense que això afectés el seu equilibri perquè “l’espiral empaqueta”.


Evolució de les conquilles espirals

Plafó del CosmoCaixa

Un ammonit de grans dimensions trobat a 
Lyme Regis (Dorset Anglaterra) (www.matemolivares.blogia.com)

També hi va haver canvis en la forma dels septes que separaven les cambres del fragmocon, de manera que aquests septes es van començar a arrugar pels marges seguint una pauta fractal: Un fractal és una forma amb parts que, degudament ampliades s’assemblen al tot. I passa el mateix amb les parts respecte de les seves pròpies parts, i així una vegada, i una altra i una altra... És potser la manera més simple de crear complexitat .(definició extreta de l’exposició del CosmoCaixa).

Plafó del CosmoCaixa

El mantell s’adhereix al septe ondulat mitjançant uns músculs, i a les ondulacions còncaves amb respecte a l’obertura se les anomena lòbuls  mentre que les ondulacions convexes se les anomena cadires; d’aquesta manera s’aconseguia una major resistència de les closques i així podien ser més primes i lleugeres. Les línies de sutura haurien evolucionat des de les més antigues, del tipus goniatític, amb lòbuls i cadires llises; després vindrien les sutures de tipus ceratític, on els lòbuls són dentats mentre que les cadires encara són llises i, finalment, arribariem a la sutura de tipus ammonític, on tan lòbuls com cadires són dentats.


A casa nostra, en no tenir sediments continentals d’època juràssica, no tenim restes de dinosaures d’aquesta època geològica, però sí que tenim restes d’ammonits i de molts altres animals marins com bivalves, braquiòpodes, equinoderms...  com els que es poden trobar a l’extrem sud-occidental de la serralada Costanera Catalana i el Pirineu occidental.

Els fòssils d’aquests animals no són tan espectaculars com els dels dinosaures, però són tan o més importants a l’hora de correlacionar els sediments d’una conca marina amb els d’una altra, i així poder conèixer la paleogeografia d’un sector concret en una època determinada, donat que els animals marins no tenen barreres geogràfiques tan abruptes com les terrestres que impedeixin la seva distribució. En canvi els animals terrestres solien viure en conques aïllades les unes de les altres, fet que fa més dificil aquesta correlació. A més les condicions per a la fossilització són sempre més favorables en ambients marins que en terra ferma.

Finalment només ens queda repetir que els ammonits són uns fòssils molt agraïts, perquè en un “curt” espai de temps (uns 335 milions d’anys) varien molt de forma i amb un sol fragment ben conservat de la conquilla, un expert en la matèria és capaç de classificar l’ammonit en qüestió i de determinar si la roca on s’ha trobat pertany al període Juràssic o Cretaci. Per això si algun dia, anant per la muntanya, us topeu amb un fòssil d’aquesta mena, contempleu-lo com el record d’un mar pretèrit, car s’ha de recordar que endur-se els fòssils a casa està prohibit per llei.

divendres, 23 d’octubre del 2015

AMICS DEL MUSEU: El Professor Giorgio Pilleri

El Prof. Giorgio Pilleri (nascut a Triest, Itàlia, el 16 de juny de 1925) va estudiar medicina a la Universitat de Pàdua (1950-52) i després a Viena (1952-55). Des de 1955 a l'Hirnanataomischen Institut (Institut d'Anatomia Cerebral) de la Universitat de Berna, primer com assistent i des de 1970, professor de Neuroanatomia i Neuropatologia comparada, emèrit des de 1990.

Des de 1960 va crear a Berna un delfinari, des d'on va iniciar els seus estudis sobre els cetacis i altres mamífers marins, especialment dels fòssils -i principalment els europeus-.

A partir de la troballa al 1982 del sireni de Montserrat per membres de l'Institut Català de Mineralogia Geomologia i Paleontologia, el Dr. Pilleri el 1987 va entrar en contacte amb el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, especialment amb Mn. Via, procedint a l'estudi d'aquell exemplar, i d'altres de l'eocè i miocè catalans (Manresa, Tona, Sant Feliu de Codines, Olèrdola, etc) i publicant una monografia (juntament amb el Dr. Via i el Sr. Biosca, pel que fa a la part geològica, la qual ha esdevingut tot un clàssic, amb la descripció per part del Dr. Pilleri, de dues espècies noves eocenes. Podeu llegir-ho més extensament a "El sireni de Montserrat. Sintesi històrica" que forma el número 3 de la sèrie Poikilia, de "Scripta Musei Geologici Seminari Barcinonensis" publicada el 2013.


El professor Giorgio Pilleri amb la seva muller Rösli, es seus tres fills Olaf, Ralph i Boris i els seus dos nets Lou i Nelson el dia del seu 90è aniversari.

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Amics del Museu: EL "BARCELONA GALLERY WEEKEND" AL MUSEU

Els passats dies 1 al 4 d’octubre, la sala d’exposició del Museu Geològic del Seminari de Barcelona fou un dels molts escenaris on es va dur a terme la primera edició del Barcelona Gallery Weekend, un esdeveniment fruit de la iniciativa d’Art Barcelona (Associació de Galeries d’Art Contemporani). Aquest fet va reunir més de 60 artistes rellevants dins el món de l’art contemporani,  els quals van desplegar la seva passió en un seguit de rutes guiades, intervencions comisariades, espais independents i activitats diverses, dutes a terme en aquests quatre dies, amb la intenció de posar de relleu el potencial creatiu i artístic de Barcelona.


A tots els que habitualment freqüentem el Museu els dijous, ens va sorprendre la inauguració del tal esdeveniment per la gran quantitat de gent que es va acostar a contemplar, en rigurós silenci, l’obra de Jordi Mitjà enmarcada dins el programa Composicions. Les seves escultures, realitzades amb materials translúcids, es reflectien, mitjançant retroprojectors, al sostre i a les parets de la sala en penombra, creant així un ambient de misteri i recolliment. Iniciatives com aquesta demostren, un cop més, que entre Ciència i Art hi ha un espai de concòrdia.

divendres, 9 d’octubre del 2015

Mn. Francesc Nicolau: EL PLANETA CERES ESTÀ D'ACTUALITAT

Crec que tots vosaltres ja haureu tingut present de quin astre parlem quan diem Ceres. Es tracta de l’objecte més gran del conjunt anomenat «Cinturó d’Asteroides» del nostre sistema solar situat entre Mart i Júpiter. Va ser el dia primer de gener de l’any 1801 que el sacerdot i astrònom italià Giuseppe Piazzi (1746-1826) el va descobrir, buscant el «planeta perdut» que hi havia d’haver (segons havia dit Johann D. Titius el 1766) entre Mart i Júpiter. Li va posar el nom de Ceres, una deessa romana, segons el costum de designar els planetes amb noms mitològics.

Giuseppe Piazzi (www.biografiasyvidas.com)

Però la sorpresa va ser que no era l’únic «planeta» d’aquesta regió; poc després se’n descobriren tres més, més petits, que reberen els noms de Pal·las, Juno i Vesta. I actualment passen de 2.000 els catalogats en aquest indret del sistema solar i formen el «cinturó» que hem dit (el nostre Josep Comas i Solà en va descobrir onze, entre ells l’«Hispania»)
.
Ara bé, de Ceres, Piazzi en digué «planeta», però per la seva petitesa (té un diàmetre de només 767 Km) es preferí dir-ne asteroide, com així també s’anomenen els altres. Cal dir però que, des del 2006, quan hi hagué la qüestió sobre si Plutó calia continuar anomenat-lo planeta, es decidí dir-ne «planeta nan» tant d’un com de l’altre (si bé no tots els astrònoms ho han acceptat), perquè Ceres és prou gran per tenir forma esfèrica encara que no arribi a la mida dels planetes grans, i té una massa que fa un terç de la de tots els altres 2.000 asteroides plegats.

 Misteriosos reflexes a Ceres (www.diariovasco.com)

Doncs bé, l’actualitat li ve ara del fet que una nau espacial, la Dawn de la NASA, ja està orbitant al seu entorn. Aquest enginy va ser llançat a l’espai el 27 de setembre del 2007 i després de recòrrer 4.900 milions de quilòmetres hi ha arribat el 6 de març d’enguany al cap de 7 anys i mig, després de passar a 5.200 Km de Vesta (el 16 de juliol de 2011) i treure’n algunes fotografies. Els americans estan eufòrics per l’èxit i pensen mantenir l’artefacte girant al voltant de Ceres durant un any i mig. Així ho diu Chris Russell, investigador principal de la missió Dawn.

L'investigador Chris Russell (www.newsroom.ucla.edu)

Contents perquè, malgrat una avaria, s’hi ha arribat. L’avaria va ser el 27 de juny de 2011: un motor se li va apagar, però l’altre que tenia ha estat suficient per poder fer-lo aconseguir el terme de la seva missió. I quines novetats ens ha mostrat fins ara? Les fotografies ham mostrat una semblança molt granamb la Lluna, com era d’esperar, però a més s’hi ha vist un fenòmen ben interessant: hi ha punts que reflecteixen amb intensitat la llum del Sol, gairebé com uns miralls. Sobretot un que es troba cap al nord de l’astre. Quin material tenen que faci aquest efecte?. És el que es vol esbrinar. Seguiran les fotografies des de diversos angles. Hem d’esperar que ens diguin alguna cosa més...

divendres, 2 d’octubre del 2015

Mn. Francesc Nicolau: EL VIATGE A PLUTÓ DE LA NAU "NEW HORIZONS"

Suposem que molts dels nostres lectors deuen estar esperant que diguem alguna cosa de la nau New Horizons la qual el passat 14 de juliol va arribar a les envistes de l’últim planeta del sistema solar, data que alguns van qualificat d’històrica per a la ciència dels astres. Amb la intenció de satisfer els nostres lectors resumirem el que n’hem pogut saber.

Recreació de la la New Horizons camí de Plutó (www.startres.net)

La nau exploradora, amb tot el conjunt de sofisticats aparells, ha estat obra del laboratori de la Universitat Johns Hopkins de Maryland, amb Alan Stern com a cap de la comesa, que ha costat més de 700 milions de dòlars i s’enlairà des de Florida el 19 de gener del 2006. Passava a prop de Mart el 7 d’abril i travessà el cinturó d’asteroides el 13 de juny del mateix any. I el 28 de febrer del 2008 sobrevolava Júpiter que amb la seva gravetat donà un impuls sobreafegit a la velocitat que duia fins a uns 50.000 Km/h, si bé després s’anà perdent. El 18 de març del 2011 sobrevolà Urà i l’1 de juliol del 2013 ja prenia la primera foto de Caront, que és el satèl·lit més gran de Plutó(que en té quatre més, molt petits: Nix, Hydra, Kerberos i Styx, amb uns diàmetres que van d’uns 28 a 58 quilòmetres). Al gener ja prenia fotos d’altres objectes de l’anomenat cinturó de Kuiper (al qual pertany Plutó) i se’n posa a treure tot seguit de Plutó i de caront, amb l’objectiu de mapar els dos astres.

L’investigador Alan Stern (www.astronomynow.com)

I, finalment, el 14 de juliol d’enguany, a les 11h 48m a Maryland rebiem la notícia que ja estava a la màxima proximitat del planeta, a només 12.472 Km de la seva superfície (o sigui a 13.658 del seu centre). Anava a 13,17 Km/s (28.800 Km/h) i durant mitja hora es posà a treure multitud de dades de Plutó i Caront, segons els objectius que els americans s’havien proposat, principalment: geologia i morfologia dels dos astres, composició química de les seves superfícies i com és la tènue atmosfera que posseeix el planeta. El resultat obtingut, la New Horizons l’anirà transmetent de mica en mica durant 16 mesos. I després en vindrà l’anàlisi, que encara hi afegirà més temps.

I la nau, que ara va a 14,52 Km/s (uns 32.000 Km/h), seguirà prenent dades dels astres del cinturó de Kuiper fins que les seves possibilitats energètiques diguin prou. Bona sort!