La tercera, i
darrera, de les fàcies que conformen l’anomenat “Triàsic germànic” és la fàcies
Keuper (pronunciat “coiper”) la qual
també fou definida per l’alemany Friederich A. von Alberti l’any 1834. La
paraula Keuper significa “coure” en
un dialecte dels picapedrers alemanys, els quals utilitzaven aquesta paraula
per a designar unes argiles bigarrades amb coure molt característiques.
Aspecte dels guixos de Keuper a Corbera del Llobregat
Els sediments
marins de la part alta de l’anterior fàcies Muschelkalk, representen el
punt màxim de la segona transgressió del Triàsic i, a partir de llavors,
s’inicia una nova retirada del mar i el pas gradual al materials continentals
detrítico-evaporítics (argiles, guixos i sals) de la fàcies Keuper, típics d’un
ambient de plana fangosa amb llacunes hipersalines anomenades “sabkhas” dins el context d'un clima molt àrid.
A casa nostra
la fàcies Keuper és present a la Serralada Costanera catalana i al Pirineu, i
es caracteritza per estar formada per guixos grisos i vermells (degut a la
presència d’argila) i per unes lutites verdoses amb nivells de carnioles, això
són unes dolomies de tons grogosos amb forats (o vacuoles) deixats en
dissoldre’s les evaporites (guixos i sals) que contenien. També són molt típics
d’aquesta fàcies uns cristalls de quars bipiramidals comunament anomenats
“jacintos de Compostela”.
Guixos grisos i vermells (per la presència d'argila)
Aspecte de les carnioles al camp (Colldejou)
Carniola en mostra de mà
Cristalls de quars bipiramidal
Les anàlisis
palinològiques realitzades a les argiles i guixos de la Formació Miravet
(Keuper inferior) donen una edat Carnià a aquests sediments.
La fàcies
Keuper no forma relleus espectaculars com és el cas de les anteriors fàcies
Buntsandstein i Muschelkalk i per això passa un xic desapercebuda perquè al
damunt hi solen haver camps de cultiu, però els seus materials van tenir un
paper molt important durant l’orogènia Alpina en convertir-se, degut a
la naturalesa plàstica dels seus materials, en un dels principals nivells de
desenganxada de molts mantells de corriment, com es veurà més endavant. És durant
aquesta època que s’accelera el procés de trencament del supercontinent Pangea,
com a conseqüència de l’estirament cortical que va iniciar-se ja a finals del
Paleozoic.
Aquest
trencament dóna lloc a la intrusió de materials magmàtics que s’intercalen en
forma de “sills” entre els sediments d’aquesta fàcies. Aquestes roques, a casa
nostra, les trobem sobretot al Pirineu occidental (les quals s’estenen entre
Santander i Quilhan) i al sector del Baix Ebre (Cavalls-Pàndols,
Vandellòs-Tivissa, Cardó i els Ports) on també s’hi han trobat intrusions
magmàtiques d’aquest tipus dins els materials de la fàcies Muschelkalk mitjà.
A aquestes
roques ígnies intrusives se les anomena comunament “ofites”, mot que prové del
grec ofis (serp) degut al fet que el
seu aspecte pigallat recorda molt la pell d’una serp. Aquestes roques són
generalment, objecte d’explotació en pedreres per a fer-ne grava. Però entre
aquests materials s’hi poden trobar mineralitzacions molt interessants
d’epidota, escolecita i aerinita (veure: “Les ofites d’Estopanyà del Castell”, de Jorgina Jordà).
Aspecte de les ofites en mostra de mà (Abella d'Adons)
Ofites amb epidota (Abella d'Adons)
Escolecita (Estopanyà)
Aquestes
ofites són basalts olivínics (també anomenats dolerites amb olivina) els quals
mostren un cert caràcter “toleític”, això és el magmatisme típic de l’escorça
oceànica i sembla ser que tenen relació amb altres dolerites d’aquesta mateixa època
que afloren a punts dels voltants de l’Atlàntic central com són la Bretanya, al
Marroc, al Massís Ibèric i a la costa est d’Amèrica del nord, els quals
marcarien la distensió i fracturació continental que donarà lloc a l’obertura
definitiva de l’oceà Atlàntic. Les anàlisis radiològiques efectuades a aquestes
roques han revelat una edat de cristal·lització d’uns 200 Ma, edat en la que es
situa el límit entre el Triàsic i el següent període del Mesozoic: el Juràssic.
Imatge extreta de Fossilia Ilerdae 2011, fòssils de la nostra terra.
La distensió
i ruptura cortical provocarà una nova transgressió i el dipòsit d’unes
calcàries, més conegudes a la Serralada Costanera catalana com Formació Imón,
les quals comprenen la part alta del Carnià i el Norià inferior. Als Pirineus
aquestes calcàries han lliurat fauna marina com estromatòlits, foraminífers,
ostràcodes, lamel·libranquis i equínids del gènere Diademopsis, encara que aquests darrers ja són més típics del Juràssic.
Diademposis sp (els Dedals, Vandellós), Juràssic sup.
Encara que al
sostre de la formació Imón s’evidencia una nova i ràpida emersió, amb erosió
inclosa, la veritat és que a partir del Juràssic el mar s’instal·la
definitivament a l’actual sud i centre d’Europa i Mediterrània occidental de
manera que, a casa nostra, el paisatge que dominava era el d’unes poques terres
emergides, amb escàs relleu. En no haver-hi terres per erosionar-se, i gràcies al
clima tropical que imperava, al voltant d’aquestes illes es va instal·lar una
plataforma on hi precipitaven els carbonats, donant a la zona un aspecte
“caribeny”.
De fet, a
casa nostra, no tornarem a sortir a la superfície del tot fins a finals del
Cretaci superior, per obra i gràcia de l’orogènia Alpina, moment en què encara
tindrem temps d’enregistrar el pas dels darrers dinosaures que van trepitjar la
Terra.
Com sempre,
en properes jornades es publicaran itineraris amb els quals es donaran a
conèixer diferents aspectes de la fàcies Keuper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada