Isabel Benet: TRIÀSIC (III): KEUPER

La tercera, i darrera, de les fàcies que conformen l’anomenat “Triàsic germànic” és la fàcies Keuper (pronunciat “coiper”) la qual també fou definida per l’alemany Friederich A. von Alberti l’any 1834. La paraula Keuper significa “coure” en un dialecte dels picapedrers alemanys, els quals utilitzaven aquesta paraula per a designar unes argiles bigarrades amb coure molt característiques.

Aspecte dels guixos de Keuper a Corbera del Llobregat

Els sediments marins de la part alta de l’anterior fàcies Muschelkalk, representen el punt màxim de la segona transgressió del Triàsic i, a partir de llavors, s’inicia una nova retirada del mar i el pas gradual al materials continentals detrítico-evaporítics (argiles, guixos i sals) de la fàcies Keuper, típics d’un ambient de plana fangosa amb llacunes hipersalines anomenades “sabkhas” dins el context d'un clima molt àrid.

A casa nostra la fàcies Keuper és present a la Serralada Costanera catalana i al Pirineu, i es caracteritza per estar formada per guixos grisos i vermells (degut a la presència d’argila) i per unes lutites verdoses amb nivells de carnioles, això són unes dolomies de tons grogosos amb forats (o vacuoles) deixats en dissoldre’s les evaporites (guixos i sals) que contenien. També són molt típics d’aquesta fàcies uns cristalls de quars bipiramidals comunament anomenats “jacintos de Compostela”.

Guixos grisos i vermells (per la presència d'argila)

Aspecte de les carnioles al camp (Colldejou)

Carniola en mostra de mà

Cristalls de quars bipiramidal

Les anàlisis palinològiques realitzades a les argiles i guixos de la Formació Miravet (Keuper inferior) donen una edat Carnià a aquests sediments.

La fàcies Keuper no forma relleus espectaculars com és el cas de les anteriors fàcies Buntsandstein i Muschelkalk i per això passa un xic desapercebuda perquè al damunt hi solen haver camps de cultiu, però els seus materials van tenir un paper molt important durant l’orogènia Alpina en convertir-se, degut a la naturalesa plàstica dels seus materials, en un dels principals nivells de desenganxada de molts mantells de corriment, com es veurà més endavant. És durant aquesta època que s’accelera el procés de trencament del supercontinent Pangea, com a conseqüència de l’estirament cortical que va iniciar-se ja a finals del Paleozoic. 

Aquest trencament dóna lloc a la intrusió de materials magmàtics que s’intercalen en forma de “sills” entre els sediments d’aquesta fàcies. Aquestes roques, a casa nostra, les trobem sobretot al Pirineu occidental (les quals s’estenen entre Santander i Quilhan) i al sector del Baix Ebre (Cavalls-Pàndols, Vandellòs-Tivissa, Cardó i els Ports) on també s’hi han trobat intrusions magmàtiques d’aquest tipus dins els materials de la fàcies Muschelkalk mitjà.

A aquestes roques ígnies intrusives se les anomena comunament “ofites”, mot que prové del grec ofis (serp) degut al fet que el seu aspecte pigallat recorda molt la pell d’una serp. Aquestes roques són generalment, objecte d’explotació en pedreres per a fer-ne grava. Però entre aquests materials s’hi poden trobar mineralitzacions molt interessants d’epidota, escolecita i aerinita (veure: “Les ofites d’Estopanyà del Castell”, de Jorgina  Jordà).

Aspecte de les ofites en mostra de mà (Abella d'Adons)

Ofites amb epidota (Abella d'Adons)

Escolecita (Estopanyà)

Aquestes ofites són basalts olivínics (també anomenats dolerites amb olivina) els quals mostren un cert caràcter “toleític”, això és el magmatisme típic de l’escorça oceànica i sembla ser que tenen relació amb altres dolerites d’aquesta mateixa època que afloren a punts dels voltants de l’Atlàntic central com són la Bretanya, al Marroc, al Massís Ibèric i a la costa est d’Amèrica del nord, els quals marcarien la distensió i fracturació continental que donarà lloc a l’obertura definitiva de l’oceà Atlàntic. Les anàlisis radiològiques efectuades a aquestes roques han revelat una edat de cristal·lització d’uns 200 Ma, edat en la que es situa el límit entre el Triàsic i el següent període del Mesozoic: el Juràssic.

Imatge extreta de Fossilia Ilerdae 2011, fòssils de la nostra terra.

La distensió i ruptura cortical provocarà una nova transgressió i el dipòsit d’unes calcàries, més conegudes a la Serralada Costanera catalana com Formació Imón, les quals comprenen la part alta del Carnià i el Norià inferior. Als Pirineus aquestes calcàries han lliurat fauna marina com estromatòlits, foraminífers, ostràcodes, lamel·libranquis i equínids del gènere Diademopsis, encara que aquests darrers ja són més típics del Juràssic.

Diademposis sp (els Dedals, Vandellós), Juràssic sup.

Encara que al sostre de la formació Imón s’evidencia una nova i ràpida emersió, amb erosió inclosa, la veritat és que a partir del Juràssic el mar s’instal·la definitivament a l’actual sud i centre d’Europa i Mediterrània occidental de manera que, a casa nostra, el paisatge que dominava era el d’unes poques terres emergides, amb escàs relleu. En no haver-hi terres per erosionar-se, i gràcies al clima tropical que imperava, al voltant d’aquestes illes es va instal·lar una plataforma on hi precipitaven els carbonats, donant a la zona un aspecte “caribeny”.

De fet, a casa nostra, no tornarem a sortir a la superfície del tot fins a finals del Cretaci superior, per obra i gràcia de l’orogènia Alpina, moment en què encara tindrem temps d’enregistrar el pas dels darrers dinosaures que van trepitjar la Terra.

Com sempre, en properes jornades es publicaran itineraris amb els quals es donaran a conèixer diferents aspectes de la fàcies Keuper.