Isabel Benet: MALPÀS, les mines oblidades

La tercera conca carbonífera de Catalunya és la de Pont de Suert-Sort, a ponent de la conca del Cadí. En ella també s’hi van dipositar sediments continentals des de finals del Carbonífer fins al Permià inferior, amb la formació de carbó, el qual fou explotat, sobretot als anys 50, a les mines de Malpàs.

Poble de Malpàs

Aspecte del "permotrias" prop d'Igüerri

El poble de Malpàs està situat a l’est de Pont de Suert (Alta Ribagorça) al capdamunt d’un pla a 1090 metres d’alçada, al peu del Tossal de Pollerini i a la sortida del barranc de Peranera. Les mines es troben al fons d’aquest barranc, aigües amunt, entre els turons andesítics on es troben els pobles d’Erillcastell i Peranera.

Erillcastell des d'Esperan

Peranera des de Malpàs

Durant el Carbonífer superior, en aquesta conca, es va produir una gran activitat volcànica de la qual encara resten els materials que els volcans van expulsar amb violència: ignimbrites (dipòsits originats per núvols roents), cendres, lapil·lis, “lahars” (colades de fang que descendien per les faldes dels volcans arrasant-ho tot al seu pas), tufs, i colades d’andesites (com les que es poden veure al poble d’Erillcastell).

De tant en tant aquestes erupcions arrasaven els ufanosos boscos que creixien als pantans. El carbó que es va formar com a conseqüència d’aquests enterraments fou l’antracita, el carbó mineral més ric en carboni (més del 90%) i per tant amb més poder calorífic. Aquest representa el darrer estadi de la carbonització dels vegetals. És de color negre brillant, lluïssor metàl·lica, fractura concoidea i no taca les mans. El seu contingut en volàtils és molt baix (menys del 10%).

Les primeres exploracions mineres a la zona les van dur a terme Felipe Bauzà i Eusebio Sánchez, cap a l’any 1861. Aquest darrer va estudiar sobretot la flora fòssil que contenien aquests carbons i això va fer que s’interessés el geòleg i enginyer Lluís Marià Vidal qui, l’any 1875, va anar a donar-hi un cop d’ull. L’any 1903 es va reconèixer flora westfaliana al terme de Guiró (o Aguiró), prop de la Torre de Capdella, i més tard també es va trobar flora d’aquesta època a Erillcastell. Això potser voldria dir que aquesta conca és la més antiga de les tres que hem estudiat.

Josep Closas i Miralles, en el seu detallat estudi “Los carbones minerales de Cataluña” de l’any 1948, esmenta que aquests carbons ja són explotats per MIPSA (Minera Industrial Pirenaica SA) i que aquests estan treballant en l’única capa de carbó que sembla tenir certa garantia d’explotació, encara que reconeix que: “Esto no significa que sea éste el único banco de hulla de la formación, pues por estar muy inclinada y recubierta (…) cabe esperar que a profundidades mayores sea posible encontrar otros potentes bancos de hulla, incluso, probablemente de mucho mejor calidad (…). Los datos geológicos que poseemos nos permiten creer que puede constituir una reserva formidable de combustible (…). El principal inconveniente (…) es la escasez de vias de comunicación y transporte”. Ja llavors es suggeria la construcció d’una mena de transport aeri, a través d’un cable, entre les mines de Malpàs i la carretera de Cabdella a la Pobla de Segur, passant per Aguiró.

Closas classifica aquest carbó com “hulla seca antracitosa” i adverteix que no s’ha de confondre amb “las pizarras ampelíticas (…) que, por ser muy negras, aparentan constituir potentes bancos de carbón sin ofrecer ningún interés industrial.”

Un xic abans, entre 1940 i 1941, l’enginyer de mines lleidatà Victoriano Muñóz i Oms (1900-2000), va recórrer l’Alta Ribagorça per mirar d’aprofitar els cabals dels rius de la zona per a produir electricitat. El llavors president del Instituto Nacional de Indústria, Joan Antoni Suanzes, va donar suport a aquesta iniciativa i així, d’aquesta manera, va néixer la Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana (ENHER), l’any 1946, de la qual Victoriano Muñóz en fou el seu primer president fins l’any 1963.

L’any 1947 s’inicien les obres, entre d’altres, dels embassaments de Canelles, Escales, Llesp, Bono, Senet, Santa Ana, Cavallers… i per a tot això el que més falta feia era ciment.

La fàbrica de ciment es va construir a l’indret de Xerallo (municipi de Sarroca de Bellera) situat sota el coll de la Creu de Perves, però al vessant del riu Noguera Pallaresa.

La transformació del petit poble de Xerallo i els seus voltants fou radical: la seva economia de subsistència es va veure alterada per la presència de la gran indústria la qual va comportar la construcció d’una extensa colònia per a allotjar els treballadors i les seves famílies; també va provocar un greu problema de contaminació mediambiental, amb les lògiques queixes de pagesos i ramaders degut a la polseguera qua aixecava la fàbrica, el qual es va solucionar, en part, amb la instal·lació d’un filtre a la xemeneia principal.

Per al funcionament de tan colossal indústria, es van haver de reobrir les mines de carbó de Malpàs, les quals proporcionaven el combustible necessari; però el transport era complicat perquè s’havien de superar els ports de Viu i de Perves per una carretera estreta i amb moltes corves, per això es va optar per recuperar la idea del transport aeri que ja s’apuntava al treball d’en Closas. Es va instal·lar un cable de quasi 7 quilòmetres de longitud, entre les mines i la fàbrica, que creuava la vall de Sas i el Prat de l’Or.

Per aquest cable hi circulava un giny que era capaç de transportar 20 Tm. de material cada hora i el qual es va posar en marxa l’any 1953. Recomano la visita del bloc: historiadeltransportcat.blogspot.com, amb l’article: “El tramvia aeri de les mines de Malpàs a la fàbrica de ciment de Xerallo” (novembre de 2011) on es poden veure moltes fotos antigues de la fàbrica, així com també de les mines.

Tant la fàbrica com les mines van tancar les seves portes l’any 1973 i des de llavors aquestes instal·lacions romanen en el més absolut oblit. A la fàbrica de ciment se l’anomena el fantasma del Pirineu i la majoria dels habitatges de la colònia de Xerallo s’han convertit en segones residències.

Les construccions relacionades amb l’explotació del carbó, sobresurten com poden d’entre la vegetació que amenaça d’empassar-se-les. Ignoro si hi ha cap pla de recuperació d’aquest patrimoni històric.

Estat de les instal·lacions l'any 2008

Per finalitzar direm que, el procés de fracturació, mitjançant el qual es van formar les fosses intramuntanyoses tardihercinianes, és el mateix que va tenir lloc a finals del Miocè i que va formar les actuals fosses de la Seu d’Urgell, Cerdanya, Sahorra-Taurinyà i la plana del Rosselló, i que com molt bé van dir els autors J. Brendan Murphy et al., al seu article publicat a la revista Investigación y Ciencia, “Rotura de las placas tectónicas” (maig’08): “Les cicatrius d’antigues col·lisions marquen el camí per on els continents tornen a trencar-se”.

• Josep Closas Miralles; “Los carbones minerales de Cataluña”; rev. Miscelánea Almera; VII (2ª parte); Instituto Geológico i Diputación Provincial de Barcelona; 1948; pàg.141-149.

• Joan Martí; “Geozona 116: Ignimbrites d’Erillcastell”; Direcció General del Medi Natural; Generalitat de Catalunya.

•  Josep Gisbert; “Els temps tardihercinians”; Història Natural dels PPCC; Vol I; 199-240; Enciclopèdia Catalana.

Isabel Benet: LA CONCA HULLERA D'OGASSA-SURROCA

Una bona manera de veure els carbons que es van originar a partir dels exuberants boscos carbonífers és visitant la conca minera d’Ogassa-Surroca i tot el que la seva explotació va comportar. Aquests jaciments es troben a l’extrem més oriental de la conca estefano-permiana de Castellar de n’Hug-Camprodon.

Ogassa i, sobretot, Surroca són petites poblacions disperses que van créixer al segle XIX arran l’explotació del carbó, i que estan situades a mig aire del vessant sud de la Serra Cavallera, al Ripollès. Per a accedir-hi cal prendre la carretera que des de Ripoll es dirigeix a Sant Joan de les Abadesses i, just abans de creuar el pont sobre el riu Ter, cal desviar-se a mà esquerra per una carretera que puja cap a Ogassa tot passant per les antigues estacions de tren de Sant Joan i Toralles.

L’accés a la conca minera és espectacular ja que un estrat subvertical de calcàries fa com de porta d’entrada.

Una bona part del poble d’Ogassa està construït damunt els sediments vermellosos de la fàcies garumniana (Cretaci superior) però tot seguit ja afloren els materials estefano-permians, amb capes de carbó i roques subvolcàniques (dacites).

Capa de carbó a la mina del Pinter

Aspecte de les dacites

Tot seguit arribem a la Plaça Dolça, veritable nucli de la població, on ja comencem a veure els edificis relacionats amb l’explotació del carbó i també algun plafó que explica la història d’aquestes mines.

Abans que es descobrís l’existència de carbó mineral a Catalunya, els pobles del Pirineu mantenien una indústria metal·lúrgica que va ser molt important fins ben entrat el segle XVIII. El mineral de ferro, que s’extreia de nombroses mines situades a les muntanyes, es baixava a les forges (situades a les valls) per a ser tractat, i aquestes forges funcionaven amb carbó vegetal. Això va provocar una progressiva desforestació, per la qual cosa calia buscar una nova font d’energia com el carbó mineral el qual ja es començava a importar d’Anglaterra.

La primera referència documentada sobre l’existència de carbó mineral a la zona d’Ogassa es remunta a l’any 1761 i, encara que en aquesta cita no s’especifica el lloc exacte, l’autor en destaca la superior qualitat d’aquest sobre el carbó vegetal. Les primeres prospeccions serioses a Catalunya, però, es van dur a terme l’any 1780, a càrrec de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona, tot i que ja s’explotaven les mines de carbó d’Astúries, Andalusia, Galicia i València.

L’any 1787 es produeix la primera petició a la Real Junta de Comercio d’una llicència per a explotar una mina de carbó a Surroca, aprofitant una llei dictada pel rei Carles III l’any 1780, que concedia privilegis i franquícies als explotadors de les mines de carbó tot i que per aquella època es creia que l’ús del carbó mineral era perjudicial per a la salut.

El tipus de carbó que s’extreia era l’hulla grassa, un carbó mineral que tenia un contingut en carboni entre el 74 i el 94% i que es va formar a partir de l’acumulació, posterior enterrament i compressió de restes vegetals, les quals es van carbonitzar degut a l’augment de la pressió i la temperatura, així com per l’acció de microorganismes que provoquen una sèrie de reaccions químiques molt complexes, les quals donaran lloc a un enriquiment en carboni i una pèrdua d’aigua, sofre i volàtils (oxigen, nitrogen i hidrogen principalment).

L’hulla grassa conté entre un 20 i un 33% en volàtils i és de color gris fosc-negre, de tacte suau, brillantor greixosa i fractura còncava. Els carbons del Carbonífer, com que són molt antics, han tingut més temps per a completar el procés de carbonització i per tant el seu poder calorífic és major enfront a d’altres carbons més “joves” com són els lignits.

L’any 1793 ja s’havien obert dues mines però el principal problema, per a la distribució del carbó, era el transport des de les muntanyes a la terra baixa on el carbó era necessari per a alimentar les màquines de vapor de la puixant indústria tèxtil. Després de superar múltiples dificultats i conflictes d’interessos, agreujats per la tercera guerra Carlina (1872-1876), el 17 d’octubre de 1880 s’inaugurava la línia fèrria Granollers-Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Toralles, per la qual cosa la conca minera va viure un moment d’esplendor amb l’obertura de noves galeries, plans inclinats, rentadors, nous tallers, i la producció de ciment a les fàbriques de Can Balaguer i Can Benet, situades al peu del Roc de les Aiades, on s’explotaven les calcàries eocèniques.

Rampa a la cimentera

Tremuja

Ruïnes de la cimentera de Can Balaguer

L’enginyer de mines i geòleg Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), expert en jaciments de carbó, va ocupar el càrrec de Ingeniero General de la Excavaciones durant els anys 1883 al 1887 i ell mateix va constatar que la suposada riquesa del jaciment (que es creia que era inesgotable) no era certa degut a la complicada estructura geològica de la zona, amb múltiples falles que tallaven sobtadament les capes de combustible.

Lluís Marià Vidal i Carreras

Després que Vidal deixés el seu càrrec l’any 1887, les mines van iniciar la seva decadència. No obstant això, el màxim d’explotació va tenir lloc l’any 1889, amb una producció de carbó de 66.800 Tm i que va coincidir amb l’arribada de l’electricitat al poble, el qual fou un dels primers de Catalunya a tenir-ne. També es van construir dues residències per a allotjar els treballadors que venien d’altres indrets, tanmateix les condicions eren molt dures ja que una mateixa habitació era compartida per sis treballadors.

L'edifici dels miners

Entrada a la Mina del Pinter

El carbó, que s’extreia majoritàriament de mines subterrànies, era transportat (o bé amb vagonetes tirades per cavalls o bé a través de plans inclinats), fins a la Plaça Dolça on es rentava i després es destriava segons la seva mida: els trossos més petits de 2 cm es pulveritzaven i es barrejaven amb brea per a convertir-los en “pans de carbó”.

Aspecte de la Plaça Dolça als anys vint

Els trossos grossos i els “pans de carbó” eren carregats a les vagonetes que feien el viatge cap a la fàbrica de ciment i cap a l’estació de tren de Toralles, a través d’unes vies i d’un pla inclinat per on baixaven i pujaven les vagonetes gràcies a un enginyós sistema que aprofitava la força de la gravetat.

Estació de Toralles

A partir del 1891, però, les mines de carbó catalanes ja no podien satisfer la creixent demanda de la indústria per la qual cosa, a Catalunya, cada cop s’importava més carbó d’Astúries i d’Anglaterra; això, unit a les dificultats de la seva extracció, feien l’explotació cada cop més inviable, tot i que durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial les mines van experimentar una certa revifalla.

Al 1948, un minuciós estudi de Josep Closas, amb col·laboració entre d’altres de Solé Sabarís, San Miguel de la Cámara i Bataller, va reconèixer que les explotacions estaven massa aïllades i que no valia la pena de fer-hi més inversions. A partir de 1953, però, van millorar les condicions dels treballadors i a finals dels anys 50 es van reobrir algunes mines, però tot seguit va arribar la caiguda del preu del carbó enfront del petroli, al mateix temps que el ciment ràpid era substituït pel ciment portland, per la qual cosa aviat les despeses van superar els guanys i les mines van tancar definitivament el 31 de desembre de 1967. Tot i que es va considerar la seva reobertura als anys 70, a ran de la crisi energètica, tal fet no es va arribar a produir.

Actualment aquest recorregut és conegut com la “Via Verda de la Ruta del Ferro” (“Ferro” de ferrocarril, no pas del mineral de ferro ja que les mines eren de carbó) i és una ruta que la fan a diari centenars de persones, a peu o en bicicleta, ja que és d’una gran bellesa. A més a l’antiga estació de Sant Joan de les Abadesses s’hi ha habilitat un alberg i un bar amb una exposició permanent de fotografies sobre l’activitat minera.

Avui està en projecte rehabilitar i recuperar aquest patrimoni miner per a l’ús turístic i ja s’havien restaurat alguns edificis i mines però, malauradament, l’actual estat de crisi ha aturat les obres i tot plegat ha quedat en suspens.

La fàbrica de pans, futura seu del Museu de les Mines

Es pot completar l’estada amb la visita a la Font Gran, molt abundosa i amb una petita àrea de pic-nic.

També es pot seguir per una pista asfaltada en direcció al Coll de Jou i Ribes de Freser passant pel coll de Can Camps, on hi havia hagut una explotació de carbó a cel obert i que els paleontòlegs coneixen bé degut al fet que, en aquesta pedrera, apareixen moltes restes vegetals, sobretot d’aletopteràcies.

Alethopteris sp. (Carbonífer superior) Ogassa-Surroca, col. Viader núm 52994 (3276)

Pecopteris polymorpha, Estefanià (Carbonífer sup.) Surroca

Aquests materials estan en contacte mecànic amb les calcàries devonianes les quals formen el cos de la Serra Cavallera. També passem a frec de l’ermita romànica de Sant Martí d’Ogassa, d’una nau amb absis i un campanar a la façana de ponent.

Just sota el Coll de Jou pot observar-se un bell aflorament on afloren les calcàries devonianes, que formen la base del Taga, encavalcant els materials subverticals de la fàcies garumniana de la Serra de Sant Amanç.

Un cop superat el Coll de Jou la pista asfaltada baixa de dret cap a Ribes de Fresser tot fregant les calcàries devonianes primer, i les lutites roges, gresos i calcàries de la fàcies garumniana després. Sota els nostres peus ja es veu el petit poble de Bruguera a redós de la falda occidental del Taga.

A Ribes es pot veure una cosa curiosa: un plafó que hi ha al passeig de vora el riu, el qual ens assabenta de la presència de l’únic granòfir que hi ha a Catalunya i del qual ja en parlarem… en una altra ocasió.

• Julio Gómez-Alba; La cuenca carbonífera de Surroca-Ogassa (Ripollès, Cataluña, España); Monografies del Museu de Ciències Naturals; núm. 4; 2007

• Fermí Bascompte et al.; El patrimoni miner de Catalunya; Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria; Departament de Treball, Indústria, comerç i Turisme; Generalitat de Catalunya, 2003

• Josep Gisbert; "Els temps tardihercinians"; Història Natural dels Països Catalans; Vol I; Geologia I; pp.221-227; Enciclopèdia Catalana

Amics del Museu: NOTÍCIA

Un cop més la revista pels més joves Cavall Fort (núm. 1190, febrer 2012), ha publicat un nou artícle de Mn. Francesc Nicolau sobre el tema “l’Univers de les galàxies”en el seu espai de La finestra. El títol de l’article és: “Hi ha un forat negre al nucli de les galàxies?”, i en ell s’explica el fenòmen dels quàsars, les AGN així com la seva evolució cap a galàxies comunes.

Des d’aquí us recordem que el proper dimarts 28 de febrer s’ionicia el quart, i darrer, cicle de conferències de l’Univers de les galàxies que Mn.Nicolau pronunciarà a la Sala Sant Jordi del Seminari. Us hi esperem

Jorgina Jordà: Visita al jaciment de Zinc de Mercadal. Cartes, Cantàbria

Al desembre del 2011, la meva família i jo, vam tenir l'oportunitat de visitar, amb uns amics i companys d'afició, el jaciment de zinc de Mercadal a Cartes, Cantàbria.

Només arribar al que seria l'inici de la nostra excursió, un petit pla al sud de la conca minera, ja vaig començar a veure que es tractava d'una gran exploració. El primer pas va ser equipar-nos adequadament, botes, casc, guants, frontals, llanternes i piles de recanvi per si de cas.

El segon pas, amb tot ja ben col·locat, va ser dirigir-nos a la mina, la sendera que ens portaria comença bé, sense dificultats aparents durant els primers dos-cents metres, però de seguida veig que més endavant està molt coberta de vegetació i que en alguns trams per culpa del fang la pujada va a ser complicada.

Una vegada en l'explotació, vam veure que es podia entrar per més d'una bocamina, de fet entrem per una de les galeries més antigues, la qual posteriorment em van explicar que ja va ser explotada pels romans, anomenada “Maximina”, i sortim per una altra bocamina d'època moderna anomenada “Primera”.

Una vegada a l'interior, a més de fixar-me molt per on caminava, ja que trobem pous, avencs i múltiples galeries, em vaig entretenir a contemplar la varietat de espeleotemes, estalactites, estalagmites i perles de les cavernes o pisolites, totes dignes d'observar i fotografiar. Quan arribem a la zona de labors, ens aturem a buscar i picar minerals, aviat van aparèixer, pirita, esfalerita, marcassita, guix, tot això en una sala cavernosa, que per la seva gran grandària no tenia res a veure amb cap de les mines que havia visitat a Catalunya. Va ser increïble i colpidor, quan la meva vista es va acostumar a la foscor i vaig poder distingir el que tenia que buscar, vaig gaudir molt d'aquesta, per a mi, nova experiència.

Autor: Pablo Cantero

I entre distreta que estava i suposo que per tanta estona il·luminant-nos amb la llum dels frontals, vaig perdre una mica la noció del temps, cosa que després em van dir que era habitual en les exploracions subterrànies, fins que el company que ens guiava va dir de menjar i vaig veure amb sorpresa que ja portàvem més de dues hores dins, va ser llavors quan vaig descobrir una cosa nova, el plaer de menjar dins de la mina, com els antics treballadors d'aquestes mines; ho vaig trobar tot boníssim.

Després d'aquest petit descans, vam seguir buscant minerals, aquesta vegada ens separem en dos grups, i jo vaig ser amb els qui buscaven galena, no massiva que és com la solc trobar, sinó que aquesta es trobava en petits cristalls, bé no tan petits, es veu que per allí no fan falta tants augments per veure els minerals.. Aquest mineral el trobem en una clau de galeria, la qual estava composta de roca calcària completament buida, amb geodes de dolomia i a l'interior d'aquestes, trobem els sulfurs.

Galena
Mida: 4mm
Autor: Màrius Asensi Jordà

Pirita
Mida 3,5mm
Autor: Màrius Asensi Jordà

Melanterita
Mida: 0,7mm (Cristall)
Autor: Màrius Asensi Jordà

Després d'embolicar amb tota la cura que vaig poder els minerals que anàvem traient, ens vam tornar a reunir tot el grup, disposats per a la sortida, que com he dit no va ser pel mateix lloc. Aquesta vegada em semblava que seria més fàcil, passem per una altra sala magnifica on vaig poder veure i recollir els últims minerals, secundaris de zones d'alteració i oxidació, smithsonita i hemimorfita, però m'equivocava quan vaig veure per on havia de pujar, ja que es veia la llum del dia molt a dalt, a uns vint-i-cinc metres, es tractava d'una terrera que em va semblar molt vertical, i em costà el seu ascendir-la, però al final vaig poder fer-ho en breu temps.

Solament he citat els minerals que vaig poder trobar, encara que la llista és molt més llarga.

Per ser el nostre primer contacte amb la mineralogia en majúscules, no podia haver estat en un lloc millor i amb millor companyia, ja que en els trams, que em costava passar, que van ser més d'un, em faltaven mans, peus, llum i sobretot experiència, amb una mica d'ajuda vaig arribar com tots, ho vaig aconseguir, vam estar dins unes sis hores, tota una aventura, també em va cridar l'atenció la quantitat d'humitat que hi havia a l'interior, el soroll de les aigües lliscant-se entre nivells, i la grandària de les sales, vaig quedar molt impressionada. Una experiència que sens dubte repetiré.

Autor: Pablo Cantero

Aquesta visita ha servit com a base, en l'elaboració d'un treball mineralògic sobre aquestes explotacions de zinc, que el Grup de Treball MINDIG, al qual pertanyo, ha publicat en la seva nova web i el qual pretén ser l'inici d'una llarga sèrie d'articles sobre la mineria i mineralogia espanyola, editats en diferents llengües, castellà, basc, català, gallec, anglès i francès. Enllaçaré aquí tant la pagina del grup, com el treball en la seva versió catalana.

Enllaç de MINDIG: http://www.mindig.org/

Enllaç article MINDIG (6 idiomes): Treball MINDIG