Mn. Francesc Nicolau: L'origen de la Lluna

És cosa ben sabuda que la Terra presenta clarament, des del punt de vista científic, una edat que ronda els 4.600 milions d’anys i que la Lluna té gairebé la mateixa edat, potser només uns 200 milions d’anys menys, dins de l’univers que fa uns 13.800 milions d’anys que existeix. Ara bé, la Lluna, com a satèl·lit, és un cas fora de sèrie perquè és molt gran, té una massa que fa 1,7% de la Terra, mentre els satèl·lits més massius de Saturn i Júpiter la tenen de només 0,2% i 0,008% de la massa dels respectius planetes. A més, la Terra és l’únic planeta dels quatre menors (els altres tres són Mercuri, Venus i Mart) dotat amb el privilegi de tenir satèl·lit, perquè els dos petits que té Mart no són originàriament sinó asteroides capturats. Per què aquest privilegi de la Terra?

enciclopedia.cat

Ja fa anys que la solució es posà en un cataclisme que hagués fet desprendre de la Terra una porció d’ella que acabaria sent la Lluna, i qui ho va raonar amb més extensió fou el geòleg canadenc Reginald A. Daly l’any 1946, que explicà com la Lluna seria el resultat d’una col·lisió gegantina entre una jove Terra i un cos de gran volum.

Reginald Aldworth Daly (1871-1957)

Wiquipedia

Tenia raó Daly? La resposta que avui dia es dona és que sembla que sí. Gràcies a l’estudi cada vegada més detallat de la composició del terreny de la Lluna, i a les poderoses simulacions fetes per ordinador, s’han anat encaixant les peces d’aquest sorprenent relat amb el convenciment que aquest és el millor model que tenim per explicar l’origen de la Lluna fa uns 4.400 milions d’anys.

Viquipèdia

Què va passar? Doncs que una Terra acabada de formar, i encara poc ferma, va xocar amb un astre gran com el planeta Mart, anomenat Teia, i el xoc va enviar quantitats enormes de material a l’espai que després es va anar agregant per constituir la Lluna. El satèl·lit acabat de néixer es va anar allunyant tot giravoltant la Terra per atracció gravitatòria i aquest allunyament encara dura ja que la Lluna s’aparta de la Terra uns 3,8 cm cada any segons càlculs molt acurats dels astrònoms.

Nosaltres només hi afegirem que sense la Lluna no hi hauria les marees que beneficien tant la vida marina com la terrestre, i que en l’existència del nostre satèl·lit hi veiem, una vegada més, la Providència divina.

Amics del Museu: Visita a l'exposició Paisatges Geològics de Catalunya (2a edició)

Queden pocs dies, fins al 5 d’aquest desembre, per gaudir d’aquesta magnífica mostra de fotografies que Jordi Lluís Pi ha fet d’alguns paisatges amb un interès geològic de primer ordre. Es tracta de 50 fotografies de gran format d’indrets molt variats que van des del Pirineu al Baix Ebre, passant pel Berguedà, la Noguera, el Priorat, el Segrià etc, i que ocupen la sala Jaume Miranda i Canals de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Plafó de localització de les fotografies

Cada fotografia està datada i acompanyada d’un text del geòleg Isaac Camps, qui va rebre el prestigiós Premi Carmina Virgili l’any 2023. L’escrit ens ajuda a situar-nos en el context geològic en un llenguatge planer i molt didàctic tal i com l’Isaac ens té acostumats. També s’expliquen algunes curiositats interessants com que el concepte internacionalment acceptat de discordança progressiva va ser definit pel geòleg Oriol Riba i Arderiu al Tossal de la Creu del Codó del Solsonès.

L’entrada a l’exposició és lliure i gratuïta i es pot visitar de dilluns a divendres de 9 a 18h.