Tal i com vam prometre en l’anterior capítol dedicat a ressaltar alguns aspectes generals de la geologia i estructura del mantell de les Serres Marginals, iniciem aquí una sèrie de ressenyes que completaran aquesta visió i que aniran de nord a sud. Així comencem a l’espectacular indret de Finestres, un despoblat a la frontera amb Osca i a tocar del pantà de Canelles, on hi ha unes formacions rocoses conegudes com a Roques de la Vila, o més banalment “Muralla China de Huesca”, i que són l’admiració de propis i estranys.
L’accés no és gens fàcil, però la millor manera de fer-ho és des d’Estopanyà on es pren una pista en relatives bones condicions fins al pont de Penavera, una estreta passera sobre el riu Guart. Tant abans de passar com a l’altra banda del pont ha aparcaments per qui no tingui un cotxe alt ja que, a partir d’aquí, la pista empitjora molt. En total són uns 6 km fins al pont i altres 6 fins a Finestres on, a l’entrada del poble, hi ha un petit aparcament.
Un cop situats a Finestres (565 m), ens dirigim a la plaça d’aquest poble abandonat per causa de la construcció del pantà de Canelles l’any 1960, el qual va negar els camps de conreu i el va deixar aïllats dels pobles de l’altra riba de la Noguera Ribagorçana amb qui tenien més relació. Així mateix es van abandonar els pobles d’Estall, Fet i Montfalcó, encara que aquest darrer ara funciona com a centre d’activitats turístiques.
La plaça està presidida per una gran font amb safareig, ara seca, i per les ruïnes de les cases i de la seva església parroquial. Només el casal de Cal Coix roman dempeus. Abans d’acostar-nos a les muralles rocoses, però, val la pena anar fins al turonet on s’asseu l’ermita de Sant Marc per tenir una de les millors vistes del conjunt. Així sortim de Finestres pel carrer principal i prenem el primer trencall a la dreta per on surt el corriol que s’enfila al citat turonet i des d’on tenim una visió frontal de la doble cresta, enmig de la qual hi ha les restes del castell del Vilot i de l’ermita de Sant Vicenç... un espectacle incomparable!
A l’interior de l’ermita podem veure un curiós mural modern que és la còpia d’un mosaic medieval que es conserva a la basílica de Sant Marc de Venècia i que fa referència a un miracle d’aquest evangelista. Pels voltants de l’ermita, a més de bones vistes sobre el pantà de Canelles, també podem observar com aquesta està construïda damunt uns conglomerats poligènics.
Feta aquesta visita, retornem pel mateix camí fins a una esplanada d’on surt un corriol a mà dreta que ens apropa a la muralla més externa, estreta i esmolada i que creuem amb una petita grimpada. Així desemboquem al sender provinent del poble pel qual anem baixant cap al barranc de Sabinós.
Des d’aquí ja podem veure com n’estan de drets els estrats i el poc gruix que tenen, de manera que semblen ben bé parets d’una construcció i entre elles tenim les restes del castell i l’ermita de Sant Vicens. Això és degut a que ens trobem al flanc sud de l’anticlinal de les Conclues que, si recordem, és un plec asimètric d’eix molt inclinat, amb un flanc nord de cabussament suau i un flanc sud de cabussament vertical.
Anem per un corriol en forta baixada tot saltant per damunt uns quants estrats verticals de calcàries, els quals ressalten en el paisatge perquè s’alternen amb altres de margues no tan resistents a l’erosió. Així arribem al fons del barranc on trobem unes argiles d’un color roig cridaner; es tracta de les lutites garumnianes del Paleocè. Per sobre, i en contacte discordant molt vistós, tenim els conglomerats oligocens, que ja hem vist a Sant Marc, i dels quals ja en parlarem abastament més endavant.
Travessem un barranc secundari, excavat a les lutites vermelles, i arribem a tocar de la capa vertical de calcàries garumnianes per on el torrent de Sabinós s’escola a traves d’un vistós trau obert al pany de paret. Fins a aquest punt hi arriben les aigües del pantà de Canelles quan està ple i aquestes penetren a través de la gran bretxa central, cosa que no passa des de que estem en situació de sequera alarmant.
Creuem el torrent i comencem a remuntar, a frec de la paret, per a situar-nos a un replà on hi ha un pal indicador. A mà esquerra, sobre la capa de calcàries, tenim una torre de guaita quadrangular que també formava part del castell. Prenem la direcció sud i seguim pujant entre murs de roca fins a la cresta on trobem les restes de la muralla del castell. Des d’aquí observem com damunt la torre de guaita hi ha una massa aïllada de conglomerats que també sembla una torre del castell. Per accedir al recinte del castell, però, hi ha un ressalt de paret llisa equipada amb cinc grapes de ferro i un cable d’acer que ens permeten de baixar-la sense massa dificultat.
Així arribem al recinte principal de l’antic castell presidit per l’ermita romànica de Sant Vicenç del Vilot (s.XII) d’una nau allargassada, sense sostre i molt estreta ja que s’adapta a l’espai existent entre dos estrats de calcàries de l’Eocè inferior on hi apareixen els petits foraminífers dits Alveolines. Uns treballs de consolidació han permès refer l’absis i les parets laterals de l’edifici, el qual conserva dues finestres de doble esqueixada.
Iniciem el retorn pel tram equipat, tot donant un darrer cop d’ull al mur nord de l’ermita perfectament camuflat sobre la cresta rocosa. En travessar de nou el torrent de Sabinós, si les condicions ho permeten val la pena baixar fins al gran trau de la muralla sud i porta d’entrada de les aigües del pantà quan aquest està ple.
Així, després d’aquesta espectacular visita a les muralles de Finestres, retornem pel mateix camí d’anada, ara en forta pujada, fins al capdamunt d’un turonet als afores del poble on s’aixeca una antiga casa forta dita la Casa del Senyor, de murs gruixuts i planta rectangular. El nom d’aquesta casa fa referència a que havia estat la residència dels senyors de Finestres, els quals depenien dels vescomtes d’Àger. Actualment conserva un sol pis dels dos que devia de tenir, i dona la impressió d’haver-se convertit en magatzem o graner.
Retornem al poble tot creuant de nou el seu carrer principal, flanquejat de cases en ruïnes, fins a l’aparcament on tanquem aquest cercle amb el desig de tornar-hi quan les condicions de sequera hagin millorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada