divendres, 23 d’abril del 2021

Amics del Museu: Novetat editorial i nou espai de divulgació de la geologia de Catalunya

Avui que és Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, ho aprofitem per anunciar la publicació de la traducció al català de l’obra magna de Charles Lyell, Principles of Geology, a càrrec del Dr. David Serrat.

Es tracta d’una edició abreujada que publica l’Institut d’Estudis Catalans, i és el número XII de la sèrie Clàssics de la Ciència. Consta de 483 pàgines i 124 textos complementaris, així com també d’una introducció, i un estudi del viatge de Lyell per Catalunya, a càrrec del nostre consoci i col·laborador d’aquest blog el Sr. Enric Aragonès. Per a la seva adquisició es pot sol·licitar al mateix Institut d’Estudis Catalans.

Portada i contraportada del llibre

Així mateix, aprofitem l’avinentesa per donar a conèixer un nou espai de divulgació de la geologia de Catalunya: es tracta d’ESPAIGEA, una eina desenvolupada per l’Instutut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en col·laboració amb diversos departaments de les universitats de Barcelona, Autònoma, de Girona, Politècnica de Catalunya, així com també de l’Institut de Ciències del Mar, el CSIC, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Il·lustre Col·legi Oficial de Geòlegs i l’AEPECT.

Aquesta eina neix amb l’objectiu de millorar la formació, la cultura, i la recerca científica per tal d’incrementar el coneixement que la ciutadania té de les ciències de la Terra, car es tracta d’una plataforma de connexió d’institucions, associacions, entitats, museus, centres d’interpretació i divulgadors, així s’assegura la difusió de tot tipus de publicacions relacionades amb la geologia i ciències afins, tant per la ciutadania com per la comunitat educativa.

Felicitats per ambdues iniciatives i feliç diada de Sant Jordi a tothom!!!!

dilluns, 19 d’abril del 2021

Amics del Museu: Exposició Joan Vicente i Castells

El passat 18 d’abril va fer 100 anys del naixement d'en Joan Vicente Castells, personatge molt conegut per la seva bona tasca i descobriments relacionats amb el món de la paleontologia. La seva activitat científica va ser molt àmplia i també cal destacar estudis, publicacions i conferències en altres camps de les ciències naturals, l'arqueologia o la història.

Per commemorar aquesta efemèride i donar a conèixer la figura d’aquest rellevant científic polifacètic, el Museu Torre Balldovina, ha elaborat l'exposició "Joan Vicente i Castells. L'home de la cartera".



L’exposició es podrà visitar del 16 d'abril al 3 de juliol del 2021 al mateix museu.

Museu Torre Balldovina
Plaça de Pau Casals, s/n
08922 Santa Coloma de Gramenet

Així doncs, encara hi ha temps per visitar-la, i per tant, us convidem a fer-ho, sempre que la normativa derivada de la situació sanitària ho permeti.

dissabte, 10 d’abril del 2021

Isabel Benet: Itinerari geològic i històric pels turons de Barcelona

Des del privilegiat balcó de l’observatori Fabra tenim als nostres peus el Pla de Barcelona, tot urbanitzat... tot? No, tot no! Entre el ciment, el ferro i l’asfalt sobresurten, com illes, un conjunt d’elevacions boscoses paral·leles a la serra de Collserola. Es tracta dels turons de Barcelona, altius miradors i pulmons verds de la ciutat per excel·lència, amb una geologia molt particular.

Els turons de Barcelona vistos des de Montjuïc... 

:... i des de Collserola

Hom hi ha volgut veure la quantitat de set turons, per comparació amb els set turons de Roma, però en realitat són sis els que destaquen pel seu relleu i que són (d’est a oest): Turó de la Peira, Turó de la Rovira, Turó del Carmel (o Muntanya Pelada), Turó de la Creueta del Coll, Turó del Putget (o Putxet), Turó de Monterols, i el totalment urbanitzat Turó de Modolell.

Area que ocupen els turons de Barcelona, 
sobre el Mapa Comarcal de Catalunya, núm.13, ICC

Els turons estan emmarcats per grans artèries de comunicació com són la Ronda de Dalt al seu pas per la Vall d’Hebron (al nord), la Via Augusta (a l’oest), la Ronda del General Mitre-Travessera de Dalt-Ronda del Guinardó (al sud), i el Passeig de Valldaura (a l’est); i ensems són també travessats de dalt a baix (i per sota), per altres grans artèries com el Passeig de Fabra i Puig, el Passeig Maragall, la Rambla del Carmel-túnel de la Rovira, l’Avinguda de Vallcarca i el carrer Balmes.

En aquests dies de confinament, on els barcelonins amb prou feines podem abandonar els límits de la nostra ridícula comarca, podem aprofitar l’excusa per visitar aquests indrets, a voltes molt desconeguts, a través d’un itinerari d’uns 12 Km de recorregut i uns 600 metres de desnivell que va enllaçant els turons de Barcelona començant pel turó de la Peira i acabant al de Modolell.

Esquema del recorregut sobre el mapa 
Serra de Collserola, Ed. Alpina

Abans de veure la geologia dels turons “en vivo y en directo”, però, al balcó de l’observatori Fabra hi ha un plafó informatiu d’aquesta geologia, instal·lat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, on els turons destaquen com un trencadís gaudinià ...coneixia Gaudí aquest fet? Bé podria ser que sí, ja que el mapa geològic de la província de Barcelona de Jaume Almera es va publicar l’any 1891 i les obres del Park Güell, situat al vessant sud del turó del Carmel, van començar l’any 1900... i a Gaudí no se li escapava res!

Esquema i tall geològic dels turons de Barcelona, 
extret del plafó informatiu del ICGC

Facsímil editat per l’ICGC a l’Any Almera

Trencadís de Gaudí al Park Güell

En aquest mapa es veu que les roques que afloren als turons pertanyen a l’Era Primària (o Paleozoic), i que els materials més abundants són les calcàries del Siluro-Devonià (Paleozoic mitjà) que, per les seves característiques, van ser àmpliament explotades en pedreres pel seu ús en la construcció i per la fabricació de calç de morter. Aquestes calcàries també afloren als extrems de Collserola (Puig d’Olorda i Turó de Montcada) on també van ser explotades per fer-ne ciment. La resta de materials que veurem als turons seran pissarres... però també alguna sorpresa.

Ara sí, anem a veure les roques de la vora, i per això iniciem el recorregut a la sortida de l’estació de metro de Vilapicina, situada al passeig de Fabra i Puig. Des d’aquí ens enfilem al proper turó de la Peira per les escales del carrer Canfranc, al final de les quals girem a l’esquerra pel carrer Vall d’Ordesa. Aviat apareixen unes pissarres molt deteriorades i extraordinàriament deformades. Sense desanimar-nos pel deplorable aspecte de les primeres roques del dia, continuem fins entrar al parc i pugem fins al seu cim (136 m) coronat per una gran creu i amb vistes al nostre proper objectiu: el turó de la Rovira.

Entrem al Parc del turó de la Peira

Des del cim amb vistes al turó de la Rovira

Baixem del cim pel costat oest del turó on, als vessants de la muntanya, podrem observar unes roques una mica més agraïdes: són les calcàries de color ocre i aspecte nodulós del Siluro-Devonià. En una placeta hi ha uns quants monòlits que permeten una millor observació d’aquestes roques.

Aspecte de les calcàries del Siluro-Devonià

Sortim del parc i baixem per Fabra i Puig fins trobar el carrer Petrarca per on anem fins desembocar al passeig Maragall. Girem a l’esquerra i després de creuar un torrent que baixa per l’antic carrer de la Carabasa (ara Peris Mencheta), passem a frec d’un antic mas declarat Bé Cultural i reconvertit en l’Escola Municipal de Música d’Horta-Guinardó. Es tracta de Can Fargas (o Mas Pujol) que té el seu origen en una torre de defensa medieval.

Can Fargas quan era domicili particular

Seguim pel passeig Maragall fins al carrer Font d’en Fargas on, a la cantonada, trobem la Torre Giol d’estil modernista. Per aquest carrer pugem quasi directament al turó de la Rovira entre senyorials cases amb bells mosaics, esgrafiats a les parets i refistolats treballs de forja. Entrem a l’àmbit dels Tres Turons.

La Torre Giol

Així anem en forta pujada, tot deixant a l’esquerra la parròquia de Sant Antoni de Pàdua, fins a la plaça de la Font d’en Fargas on sota una balma artificial feta amb calcàries devonianes trobem la font i, al costat, les restes d’un quiosc amb sostre de trencadís, tot plegat en un lamentable estat de conservació. Ja som a mitja pujada del turó de la Rovira i des d’aquí gaudim de la vista del Turó de la Peira i de l’extrem més oriental de Collserola.

Vista des de sobre la Font d’en Fargas

Anem en suau pujada pel vessant est del turó, per damunt del Parc del Guinardó, tot fent llaçades per unes rampes on afloren unes pissarres grises, presumiblement del cambroordovicià. Són els materials més antics que es poden trobar a l’àmbit dels turons i són els mateixos que apareixen al vessant sud de la serra de Collserola.

Aspecte de les pissarres cambroordovicianes

Seguim revoltant el turó i arribem al l’entrada del carrer Labèrnia on hi destaca el casal de Can Bassols, una de les primeres edificacions d’aquest indret a inicis del s.XX. Aquí havia hagut un poblat ibèric, excavat als anys 30 i datat entre els segles IV i II aC. El poblat no es va poder conservar per causa de la pressió urbanística, però les troballes que s’hi van fer estan dipositades al Museu Arqueològic de Barcelona i al Museu d’Història de la Ciutat. Els detalls de l’excavació, i altres temes del barri del Carmel, es poden consultar al llibre de Lluís M. Bou i Eva Gimeno El Carmel ignorat. Història d’un barri impossible, editat per l’Ajuntament de Barcelona.

Enfilem el turó de la Rovira

Anem pel carrer paral·lel de Marià Labèrnia, flanquejat de petites casetes entre les quals hi ha una que fou construïda l’any 1927 per l’arquitecte J.M. Jujol, deixeble de Gaudí. Així arribem al cim del turó de la Rovira (261 m) coronat per antenes, un dipòsit d’aigua, els edificis de les bateries antiaèries de la guerra civil, i les restes de les barraques que es van construir els immigrants que arribaren durant la postguerra.

Vistes al sud amb les restes de les bateries antiaèries

Plafó informatiu

Al cim afloren àmpliament les calcàries Siluro-Devonianes que aquí es presenten sota dos aspectes diferents: les calcàries massives de color ocre que ja hem vist i unes altres calcàries noduloses de color gris. Totes aquestes calcàries van ser intensament explotades en pedreres. Una de les pedreres més grans fou la de Can Baró, situada als peus del vessant sud del turó, la qual va estar activa des de les acaballes del s.XIX fins a finals dels anys 60. Des del cim podem veure aquesta pedrera i el nostre proper objectiu: el turó del Carmel o Muntanya Pelada, on hi destaca el modern santuari homònim.

Els dos tipus de calcàries que afloren al cim del turó de la Rovira

Aspecte nodulós de les calcàries grises amb una petita falla

El turó del Carmel i el modern santuari

Per donar un cop d’ull a la pedrera de Can Baró, retornem al carrer de Labèrnia des d’on prenem unes escales que ens deixen a una pista que passa sota les construccions de les bateries i per damunt d’un espectacular pont de ferro: és el pont Mülhberg, col·locat l’any 1991 per unir, provisionalment, el parc del Guinardó amb la carretera del Carmel. Des del pont gaudim d’enlairades vistes de la pedrera, espai que s’ha de convertir en el parc dels Tres Turons.

El pont Mülhberg sobre la pedrera de Can Baró

Passat el pont anem pel carrer Mülhberg. Es dona el cas que l’any 1930, i durant les obres d’obertura d’aquest carrer, van aparèixer restes fòssils de conills, ratolins, cèrvols, cabirols, linx, tortugues... i rinoceronts! Tots ells atrapats a l’interior d’una antiga cova del Quatrenari. Aquest material va ser estudiat pel Dr. Josep Ramon Bataller qui, l’any 1932, va escriure un treball titulat El jaciment fossilífer del Carmel (Muntanya Pelada). Ben aviat, però, les obres van malmetre el jaciment que va acabar per desaparèixer.

Al capdavall del carrer Mülhberg, al coll entre els dos turons, desemboquem a la carretera del Carmel on trobem el bar Las Delicias, immortalitzat per Juan Marsé a la seva novel·la Últimas tardes con Teresa. A tocar del bar apareixen unes roques molt deteriorades, potser per la presència d’una falla, en les quals es poden distingir uns fragments que tenen l’aspecte de lidites, una mena de quars negre, i de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Possibles lidites a tocar del bar Las Delícias

Antiga ermita del Carmel

Creuem la carretera i ens comencem a enfilar per un costerut corriol, tot trepitjant les calcàries ocres i passant a frec de l’antiga ermita del Carmel, dedicada a la Mare de Déu del Carme i construïda l’any 1864. El flamant nou santuari es va inaugurar l’any 1962. Anem a frec del mur que delimita un recinte on es veu el campanar de l’ermita de la Mare de Déu de Fàtima i on estava previst de construir un hospital antituberculós.

Camí del cim del turó del Carmel

Des del capdamunt del Carmel (265 m), el punt culminant dels turons, a més de la Rovira, veiem el nostre proper objectiu: el turó de la Creueta del Coll. També tenim vistes de l’extrem de la carena del Carmel, el conegut com ”Turó de les Tres Creus”, monticle artificial i que es troba dins el recinte del Park Güell, i dels turons del Putget i Monterols. A l’extrem oest de Collserola destaca Sant Pere Màrtir (o Mont d’Orsà).

Vistes a la Creueta del Coll

Vistes a l’oest amb els turons del Putget i Monterols

Abandonem el cim per la carena nord i baixem pel carrer de les Coves d’en Cimany, nom que recorda que per aquí hi havia hagut les mines de ferro de Can Xirot. El període d’explotació va ser molt curt perquè el material era escàs i de mala qualitat però les seves galeries van ser explorades per membres del Grup d’Espeleologia de Badalona. Així arribem al carrer del Santuari des d’on anem a l’esquerra fins a les envistes del temple, originari del s.XI i que conserva elements romànics.

L’absis i la torre de la Mare de Déu del Coll

A tocar d’aquest temple afloren uns conglomerats de color vermellós, i si ens hi acostem la sorpresa és majúscula: el conglomerat està format per còdols arrodonits de quars ja que es tracta dels conglomerats basals de la fàcies Buntsandstein del Triàsic (Era Secundària o Mesozoic), i que hem vist a tants llocs... però aquest és l’únic aflorament a Collserola i que ha quedat preservat per un conjunt de falles normals i inverses.

Aflorament de conglomerats...

... amb còdols arrodonits de quars de la fàcies Buntsandstein

Esquema del conjunt de falles que van 
preservar els conglomerats triàsics

Anem al turó de la Creueta del Coll pel carrer del Santuari i pel passeig de la Mare de Déu del Coll, tot passant a frec de la finca Sansalvador, d’estil modernista i que té la particularitat que durant un breu espai de temps es van explotar i comercialitzar les aigües d’un pou de suposades propietats medicinals fins que aquest es va esgotar. El més curiós és que, per accedir a aquest pou, es van excavar un conjunt de túnels que ara es poden veure en una visita guiada.

Entrada a la finca Sansalvador

Laberint de túnels

Més endavant prenem una rampa que ens condueix a l’entrada del parc de la Creueta del Coll, ubicat a l’interior del forat deixat per la segona més gran pedrera dels turons: la pedrera de Vallcarca. A l’estany del parc s’emmiralla l’escultura de Chillida Elogi de l’aigua. Darrera l’àrea de pícnic prenem un dreturer corriol per pujar al punt culminant del turó (245 m), coronat per una gran creu. Per aquest corriol afloren unes pissarres lluents i d’un gris metàl·lic que sembla ser que són del Silurià. Per damunt tenim les calcàries devonianes que van ser objecte d’explotació.

Estany i escultura de Chillida al fons

Aflorament de pissarres silurianes

Baixem del cim a frec de la tanca que ens separa del front d’explotació, amb enlairades vistes sobre el parc i el proper turó del Carmel. És moment de deixar l’àmbit dels Tres Turons i d’enfilar el camí cap al proper objectiu: el Putget.

Vistes des del front d’explotació de la pedrera

Per això desemboquem de nou el passeig de la Mare de Déu del Coll i anem a la dreta en direcció a Vallcarca. Passem per damunt del viaducte inaugurat l’any 1923 i el primer que va construir amb ciment armat. Creuem l’avinguda República Argentina i pugem pels carrers Claudi Sabadell, Portolà i Marmellar per entrar al parc del Putget, dissenyat per Joaquim  Casamor l’any 1970 sobre uns terrenys de la família Morató. Anem fins al seu cim (182 m) des d’on tenim bones vistes del pla de Barcelona, on hi destaca Montjuïc (que és una altra història) i del mar.

El pla de Barcelona des del Putget

Possibles lidites

Baixem del cim pels camins que fan llaçades. Tot el turó està bellament enjardinat i no afloren massa roques però en algun racó  podem veure de nou les roques negres que semblen lidites. Tots aquests camins conflueixen a la sortida pel carrer Manacor que prenem a la dreta fins a la cruïlla amb el carrer Putxet pel qual baixem fins a la ronda del General Mitre.

Edifici Alhambra

Creuem la ronda i anem a la dreta però hem d’estar atents perquè passat Balmes hem de pujar pel carrer Berlinés on s’aixeca un curiós edifici d’estil arabesc dit Edificio Alhambra. Així desemboquem a la plaça Bòston, ciutat agermanada amb Barcelona i per això la plaça llueix una llagosta (The Boston Grasshoper) que és el símbol del seu ajuntament. Pel passatge Hercegovina pugem al darrer turó de l’itinerari: el turó de Monterols.

The Boston Grasshoper 

Calcàries siluro-devonianes al turó de Monterols

El petit turonet s’eleva 124 m sobre el nivell del mar i està ocupat per una vegetació mediterrània d’alzines, roures, pins i garrofers. En ell hi ha un bon aflorament on podrem observar les darreres roques de l’itinerari: les calcàries siluro-devonianes. Baixem del turó pel seu vessant oest cap a la plaça Adrià on hi ha la Font de la Lliçó, obra del valencià Silvestre de Ereta, i un monument de Josep Admetlla dedicat a l’advocat i polític Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat per Franco l’any 1938.

Font de la Lliçó

Després de creuar el carrer Santaló, anem per Vallmajor fins al capdamunt del darrer turó: l’imperceptible i totalment urbanitzat turó de Modolell (126 m), coronat pel convent de Maria Magdalena. Però la millor manera de finalitzar aquest itinerari és visitant els jardins que envolten Can Castelló, finca construïda l’any 1930 seguint l’estil d’una masia rural i que ara és un centre cívic i un casal de gent gran.

Can Castelló

Des d’aquí baixem a la transitada Via Laietana i anem a buscar l’entrada de l’estació de Muntaner dels FFCC Catalans, on posem punt i final a aquest llarg itinerari geològic i històric pels turons de Barcelona.