Després d’haver visitat Gósol i les seves rodalies, tornem enrere per
la mateixa carretera B-400 per la qual
hem arribat, tot passant pel mirador del coll del Cap de la Creu i deixant
enrere l’accés al poble de Sorribes. Així anem fins al nucli de l’Espà que es
troba per sota la carretera i penjat a mig aire del vessant solei de l’Aigua de
Valls.
Mirador del Cap de la Creu amb vistes a la serra d’Ensija
Deixem el cotxe al poble, i pugem cap a la carretera per tal de visitar les
restes de l’explotació de carbó de la Mina
Clara, però abans recularem uns metres, fins al quilòmetre 21, on afloren
les calcàries del Cretaci superior. En elles apareix fossilitzat un magnífic
banc de rudistes en posició de vida.
Banc de rudistes
Esquema d’un rudista en posició de vida
Secció transversal d'un rudista
Els rudistes van ser uns bivalves de closques asimètriques, de manera que
la valva inferior (de forma cònica) els servia per fixar-se al fons del mar i
la superior (més plana) els servia de tapadora (o opercle). Com eren éssers
gregaris, vivien agrupats formant bioconstruccions com els coralls. Aquests
rudistes en concret pertanyen al gènere Hippurites
radiosus i són d’edat Maastrichtià.
Exemplars d’Hippurites radiosus de la col·lecció del Museu
Retornem a la cruïlla d’accés al poble on, a tocar d’un pont, hi ha un camí
carreter que s’endinsa al torrent del Reig i arriba a una gran esplanada on ja
es poden veure les restes de les tremuges de la Mina Clara adossades a una cresta rocosa.
Restes de les tremuges de la Mina Clara
Les primeres explotacions de carbó a l’Espà daten del 1932 quan a la Mina de Capdevila, sota el poble, s’hi
extreia el lignit per a fabricar ciment. Però l’època de més activitat fou a la
postguerra quan al 1939 ja es va començar a extreure carbó a la Mina Clara, i al 1942 a la Mina de ca l’Esquiroló, situada més
amunt del torrent just sota el coll de Jou.
Les tremuges
Vistes al nord des de les tremuges
L’Espà des de les tremuges
El carbó que s’hi extreia a la Mina Clara era de molt bona qualitat, per
això aviat l’empresa que l’explotava (Carbones y Transportes Cadí S.A.) va
obrir una altra bocamina sota de la primera, i al 1942 va posar en marxa el telefèric de l’Espà que, amb els seus 12
Km de recorregut, fou el més llarg de tota la comarca.
La Mina Clara en una imatge de l’època
L’estació de càrrega de l’Espà
A les tremuges hi arribava el carbó, procedent de la mina, en vagonetes
arrossegades per animals i des d’aquí es carregaven les vagonetes del telefèric
que podien portar uns 500 Kg de carbó cadascuna. Aquest telefèric, a diferència
del de Vallcebre, tenia un sistema de bicable, això és, mentre un cable (cable
tractor) es movia gràcies a uns motors i unes grans rodes situades als extrems
del telefèric, l’altre cable (cable via) suportava el pes de les vagonetes i
així es podia arribar fins a una velocitat de 9 Km/h.
Recorregut i perfil topogràfic del telefèric de l’Espà
extret de Els telefèrics de carbó, de J. Picas i A. Prat
Els cables estaven subjectats per unes torres de ferro i disposaven
d’estacions tensores que funcionaven amb un sistema de contrapesos. Les estacions
tensores estaven col·locades de tal manera que dividien el recorregut en trams
iguals; i com que el recorregut d’aquest telefèric tenia un parell de pujades i
un parell de baixades, sota el poble de Saldes hi havia, a més, una estació
d’angle de 153º amb un motor per a facilitar el moviment del telefèric.
Esquema simplificat de la tensora de Ca la Jana,
extret de Els telefèrics de carbó, de J. Picas i A. Prat
Imatge d’època de la tensora de Ca la Jana
Les vagonetes al seu pas per Saldes
Però tot aquest esforç no es va poder amortitzar, ja que el problema de la
Mina Clara era el grisú. I és que durant el procés de formació del carbó, a
partir de la torba, es produeix gas metà (el gas dels pantans), el qual circula
per les esquerdes i s’acumula en “bosses”. Quan s’extreuen les roques, el metà
s’allibera a l’interior de la mina on es barreja amb l’aire formant una barreja
potencialment perillosa en presència d’una flama.
Per a acabar-ho d’adobar, en aquesta zona les capes de carbó estan quasi
verticals, per la qual cosa
l’explotació del carbó s’ha de fer amb el sistema de testeres. Aquest mètode consisteix en crear cambres rectangulars, a
base de barrinades, que fan caure les roques cap avall, cosa que produeix una
gran polseguera de carbó a l’interior de la mina.
El
dia 10 d’abril de 1944 (dilluns de Pasqua), 34 miners van prendre la vida, i 6
van resultar ferits, en produir-se una gran explosió de gas, augmentada per la
presència de pols de carbó, cosa que va provocar l’esfondrament d’una part de
la galeria principal de la Mina Clara. Aquest és encara a dia d’avui el pitjor
accident de la mineria a casa nostra. A partir d’aquell moment van cessar les
activitats extractives a la Mina Clara, i el tram del telefèric entre la mina i
Saldes va deixar de funcionar.
Restes d’una cabana prop de la desapareguda bocamina
Cementiri de Sant Andreu de l’Espà
Al
costat de l’església de Sant Andreu de l’Espà, una gran roca roja amb una creu
clavada assenyala el punt on es va cavar la fossa que va acollir els miners
morts a l’accident. Es dona el cas que de les 34 víctimes, moltes vingudes
d’Andalusia, només una vintena van ser reclamades pels seus familiars i és que,
per aquella època, hi havia molts refugiats, gent indocumentada o que es
registraven amb noms falsos per defugir el règim franquista.
De fet l’escarpada
geografia del Berguedà va ser refugi del maquis, i el guerriller Ramon Vila,
més conegut com a Caracremada i fill
del poble de Peguera, havia treballat a les mines.
Monument a Saldes en recordança dels miners morts a la comarca
Després
d’això, hi va haver un altre intent d’explotació al segon nivell de la Mina
Clara, però un nou accident el juny del 1949, amb el resultat de 6 morts, va
aturar definitivament l’activitat i ja només quedava la Mina de cal Vicençó que, fins l’any 1954, va estar aprofitant el
carbó de les terralleres de la Mina Clara. El darrer intent va tenir lloc l’any
1960 en obrir-se una mina (Mina del
Sisquetó) entre el primer i el segon nivell de la Mina Clara, però de
seguida la van tancar pel seu perill d’incendi. El telefèric entre Saldes i
els Hostalets va funcionar fins a finals dels anys 50 del segle passat.
Aquí
acabem la segona part d’aquest repàs de les explotacions del carbó dels
voltants del Pedraforca. Pel següent itinerari anirem al coll de la Trapa i a
la Pleta de la Vila, excel·lent mirador de la vall de Saldes als peus de la
serra d’Ensija.
Bibliografia:
•
Ullastre, Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura,
Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
•
Soler R. & Oriola J.: Relleu
fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
•
Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a
l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
•
Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
•
Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics
de carbó, Zenobita Ed., 2004
•
Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada
per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
•
Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del
Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada