divendres, 28 de desembre del 2012

Sergi Falguera: LA MINERIA DE LES SALS SÒDIQUES I POTÀSSIQUES AL BAGES


Encetavem l’any 2012 amb el recordatori d’un centenari: el de la conferència on Alfred Wegener explicà, per primer cop, la seva teoria de la Deriva Continental; i l’acabem amb un altre centenari: el del descobriment de les sals potàssiques al pou “Salí” de Súria per part d’Emili Viader i René Macary i del qual ja es va fer esment, en aquest bloc, el passat mes de març a la ressenya sobre la fira Mineralexpo de Sants. Per aquest motiu volem reproduir aquí una conferència, convenientment actualitzada, pronunciada per en Sergi Falguera l’any 2006 i que fou publicada al butlletí intern dels Amics del Museu núm. 50.

Els clorurs englobats dins la franja evaporítica marina de finals del Bartonià-Priabonià, s’estén dins del perímetre Manresa-Vic-Berga-Guissona-Balaguer i tenen el seu origen en l’antic braç de mar, el qual formava part del més extens oceà Atlàntic, i que ocupava tota la depressió de l’Ebre, obert al dit oceà pel País Basc, així com també estava obert al mar de Tethys per l’Empordà. En aquella època, l’acostament de la placa Europea amb la subplaca Ibèrica, tancà les comunicacions de dit braç amb l’oceà Atlàntic i el mar de Tethys, i el resultat fou la seva total evaporació. En els marges de la conca es diposità el guix (sulfat càlcic hidratat) i en l’espai indicat (i també a Navarra) es dipositaren halurs tals com la sal comuna o halita (clorur sòdic), la silvinita (clorur potàsic) i la carnalita (clorur potàsic i magnèsic hidratat).


Un cop dipositades les sals, foren recobertes per materials detrítics d’origen continental deguts a cursos hídrics procedents principalment del Pirineu i, en menor grau, de les Serralades Costaneres; el seu gruix pot assolir centenars de metres, amb edats que van des de l’Eocè superior a l’Oligocè.

Salí de Súria i la Fm. Artés en posició invertida

Anticlinal fallat a Sallent. Foto: Isabel Benet

Els moviments d’acostament citat es tradueixen en una compressió i plegament de tots aquells materials. Aquest fet, unit a la plasticitat de les sals i la seva menor densitat en respecte de les roques que l’envolten (com l’oli sota l’aigua que té tendència a pujar a la superfície) fa que es trobin importants gruixos d’evaporites als anticlinals i menor als sinclinals. Això és especialment manifest a Cardona on la sal ha estripat completament la cobertora i aflora en forma de diapir a la Muntanya de Sal.

Muntanya de Sal a Cardona. Foto: Agustí Asensi

També afloren a Súria, a la zona propera al Mig Món (plec anticlinal complex) al sud del qual, al riu Cardener, afloren guixos i pocs metres per sota de la superfície, els clorurs. Per aquest motiu les concessions mineres que s’otorgaren al segon deceni del s.XX segueixen els eixos dels anticlinals, ja que en aquests punts cal perforar molt poca cobertora per trobar la sal, la qual cosa disminueix les despeses d’explotació. També els sondatges d’investigació es troben ubicats ampliament en aquests llocs.

La sal a Cardona és coneguda des dels temps prehistòrics i ja fou explotada pels romans. A l’edat mitjana s’hi fomentà el Vescomtat de Cardona, posteriorment convertit en ducat i cap de la noblesa de Catalunya; els ostentors tenien el dret d’explotació de la sal de Cardona. Amb Felip V, l’any 1716, es produeix l’estancament de la sal, el qual perdurà fins al 1870 quan fou recuperat novament el dret d’explotació pel Duc de Medinaceli, descendent dels Cardona. Llavors s’explotava en pedreres i no és fins al 1900 que Viader, administrador del duc, modernitza els sistemes començant a excavar un pou d’uns 50 metres de fondària el qual fou abandonat l’any 1934.

Unión Explosivos compra les concessions que pertanyien a Solvay i al Duc de Medinaceli i, a mitjans de la dècada dels anys 20, inicia les excavacions dels pous “Nieves” i “Alberto”, en ple rendiment el 1930, i la fàbrica de tractament “Manuela”. El 1960 treballaven uns 2.000 empletats i la profunditat assolida als pous ja era propera al miler de metres, amb temperatures pròximes al 50ºC. La empresa expotadora es transformà en Unión Explosivos Riotinto (UER) i després ERCROS. El 1989 es tancà definitivament l’extracció de la sal potàssica a la mina “Nieves” i concessions colindants, on s’arribà a una profunditat màxima de 1.308 metres i un total de 209.591 metres de galeries excavades, sense comptar les diverses grans cambres de major grandària.

Pocs anys després, el 1993 es constitueix una nova empresa minera, amb el nom de salinera de Cardona SL per a l’extracció només de sal mineral, mitjançant la concessió minera “Las Salinas” de Cardona. L’ús principal d’aquesta sal és el manteniment de les carreteres a l’hivern i per a l’alimentació de bestiar. Una gran part de la producció s’exporta cap a França ja que, a més de les salines marítimes de Sant carles de la Ràpita, són de les més productives avui dia existents al sud d’Europa. De les antigues colònies mineres construïdes per les diverses empreses, encara avui es continua vivint en algunes d’elles, com és la “Manuela”, al Raval de la Coromina i dels Escorials.

Antiga colònia minera de Sallent. Foto: Isabel Benet

A l’actualitat solament hi ha explotacions a Súria, Sallent i Balsareny. La mena beneficiada és la silvinita, malgrat ser un dels minerals primaris juntament amb l’halita i la carnalita. Es consideren minerals secundaris el guix, la illita (silicat del grup de les argiles) i l’anhidrita (sulfat càlcic anhidre) els quals s’alternen en forma de capes mil·limètriques amb els primaris, que ho fan en capes concèntriques.

El Salí de Súria

Capes plegades a l'interior de la mina


A Súria, fora d’un curt periode d’explotació al 1837, no és fins el 1876 quan s’inicien els treballs miners. El 1910 el francés Macary sol·licita una concessió i, juntament amb Viader, crearen la Societad Macary y Viader per a l’explotació de les sals que havien descobert i que començaren a la mina “Roumanie” el 1912. A 68 metres de profunditat la sal roja que extreien era rebutjada per les cabres i ovelles ja que el gust de la silvinita és amargant i no salat.  Les anàlisis d’aquestes sals foren efectuades pel farmacèutic Joan Bofill, cosí de l’esposa de Viader. Mesos després en Viader arribà a realitzar un total de quatre sondeigs per a assegurar-se plenament de la gran descoberta efectuada. Una primera valoració feta pels enginyers de mines César Rubio i Agustín Marín, de l’IGME, motivà que l’Estat creés una reserva al seu favor.

Extensió de la concessió "Roumanie"

El 1913 es constitueix la primera empresa Fondina SA amb capital toltalment estranger mitjançant  l’adquisició de 9 concessions mineres, d’aquesta manera el sindicat alemany de les sals potàssiques mundial, el Deutshes Kalisyndicat, s’establirà a la futura conca potàssica de l’estat espanyol per a un millor control de la resta d’empreses interessades. Mentrestant l’empresa franco-belga Solvay et Compagnie arriba a un acord amb Macary i Viader adquirint tots els seus drets miners. Poc temps després aquesta companyia efectua tres nous sondejos dins la concessió “Roumanie” i “Saladita” al voltant del pou “Salí” de Súria i així s’inicia una “guerra” entre empreses i particulars per arribar els primers a explotar aquesta riquesa tant valuosa per a l’indústria.



Aquell mateix any l’Estat suspén temporalment qualsevol nou registre miner en aquesta zona fins que els enginyers de l’IGME no finalitzin el seu treball d’investigació. La suspensió es va allargar fins dos anys i el propi estat espanyol es declarà el primer interessat a beneficiar-se’n  de manera que, a finals d’any, una nova empresa (Unión Española de Explosivos) vol avançar-se a Fodina SA i a Solvay et Compagnie en la zona del Salí de Cardona on Viader també havia descobert la presència de sals potàssiques.

El Salí de Súria

El 1917 ja s’havien realitzat 18 sondatges i a l’any següent arribà el ferrocarril de via estreta procedent de Manresa Alta. Al 1920 es constitueix la Sociedad Minas de Potasa de Suria (MPS), amb els socis fundadors de Solvay et Compangnie (82% de les accions) i la Societé Bordelaise des Produits Chemiques (18% de la resta de l’accionariat). L’any 1922 comença la producció de sal potàssica a Súria mitjançant el pou “Maestro”, dins la concessió “Roumanie”, i tal fou l’importància que assoliren les mines que fou construïda una colònia obrera (a l’igual que en altres poblacions que s’esmenten). L’alt cost i les dificultats per obtenir la sal potàssica mitjançant l’extracció de carnalita, els directius i tècnics de l’empresa decideixen d’extreure també la silvinita. Finalment, fins l’any 1936, només s’explotarà la silvinita.

Una antiga prospecció de sals potàssiques

El 1918 continuen els treballs de prospecció al voltant del pou “Salí” i es comença la perforació del que serà el primer pou rendible de sal potàssica de l’estat espanyol i del sud d’Europa. Dos anys més tard es constituirà l’empresa Minas de Potasa de Suria, filial de Solvay et Compagnie, la qual fou adquirida per l’Estat entre els anys 1982 i 1986, mitjançant una empresa pública que poc després serà Suria K. El 1989, en finalitzar la concessió, l’explotació fou recuperada per l’INI (Instituto Nacional de Industria).

Instal·lacions actuals de Sallent. Foto I.Benet

A Sallent els pous “Luís” i “Enrique” foren excavats al 1929 i la sal potàssica apareix a 300 m de profunditat. El 1970 foren explotades per la UER, després per l’INI i actualment per Iberpotsh. Les explotacions d’aquesta zona presenten el problema dels despreniments interiors que es manifesten en superfície amb l’enfonsament del terreny com passa al barri de l’Estació, on totes les construccions presenten nombroses esquerdes.

Vista de les instal·lacions a Vilafruns (Balsareny) Foto: I.Benet

A Balsareny les explotacions s’inicien al 1956 quan Explotaciones Potásicas excava el pou el pou mestre a la mina “Emerika” la qual assoleix els 529 metres de profunditat. Abans, però, l’Estat en un sondeig practicat a l’any 1920, va trobar-hi potasa. La zona també havia estat reconeguda per l’alemanya Fondina que no va realitzar cap mena d’explotació. El 1996 la mina de Vilafruns a Balsareny, de l’empresa Potasa Ibéricas SA, és absorbida finalment per Suria K

Entrada de les mines de Sallent. Foto: I.Benet

El 1998 totes les concessions, mines i instal·lacions en actiu al Bages, passen a una única empresa de la qual avui continua la seva explotació intensa. Aquesta de capital israelià i filial de Dead Sea Works Limited, va constituir la societat espanyola Iberpotash SA. Així mateix Dead Sea Works és filial del grup químic israelià Israel Chemicals Llimited.

Per a acabar farem un repàs a alguns actes de commemoració del centenari com són: la recostrucció de l’indret on s’ubicava l’antic pou d’en Macary i Viader al Salí de Súria gràcies a la pròpia empresa minera actual Iberpotash, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Súria; la restauració dels pous I, II i IV de les mines de sals potàssiques explotades actualment per Iberpotash. El dies 20 al 23 de setembre es va celebrar a Manresa el XIII Congreso Internacional sobre Patrimonio geológico y Minero, organitzat per Iberpotash, i es va fer una sortiga geo-minera al pou “Salí” de Súria. El passat 4 de desembre (dia de Santa Bàrbara) a Cardona, durant la festivitat dels miners, s’inaugurà una placa en homenatge a Emili Viader a la plaça d’entrada al  Parc Cultural de la Muntanya de Sal. Finalment el dia 10 de desembre, l’Ajuntament de Súria va nomenar a Emili Viader i René Macary, fills adptius d’aquesta vila bagenca, també es preveu que el parc municipal “El Casino” s’anomeni a partir d’ara, Parc Municipal “Macary y Viader”.


divendres, 21 de desembre del 2012

Mn. Francesc Nicolau i Antonio Abad: MIG SEGLE DEL TRASPÀS DE Mn.JOSEP RAMON BATALLER


 La vigília de Nadal d’enguany s’acomplirà mig segle de la famosa nevada que caigué a Barcelona, la del 1962. Segurament, moltes persones que la visqueren la recordaran. I per als que no la visqueren, els mitjans de comunicació se’n faran ressò. Però el dia vint-i-dos, un parell de dies abans, farà el mig segle de la mort del Dr. Josep Ramon Bataller, de Mossèn Bataller, que era com li agradava que l’anomenessin. El Dr. Bataller, Mn. Bataller, fou una persona molt determinant de la història del Museu. Tots sabem que durant els luctuosos dies de la guerra de 1936-1939, les col·leccions es varen perdre en la seva quasi totalitat. La biblioteca va poder ser salvada per obra del Centre Excursionista de Catalunya i després se’n feu càrrec la Generalitat. Un recent i documentat estudi del nostre Amic i Consoci Enric Aragonès ha pogut reconstruir i aclarir aquells esdeveniments. Aquells dies, Mn. Bataller s’instal·là als soterranis de l’Escola d’Agricultura, d’on era professor, i no fou molestat. Es dedicà a continuar els estudis paleontològics. Inclús va sortir el 1938 per anar a França a un congrés geològic i en va tornar a Barcelona (per aquests fets li calgué passar una depuració a començaments dels 1940). Els qui no el vàrem conèixer, tot això ens indica la fermesa del seu caràcter i la seva gran vocació científica.


Però, avui veiem el Museu com una gran institució, reconeguda a nivell nacional i internacional, amb una vida molt intensa i que mira d’ajudar els professionals i els afeccionats, encabint-los tots sota d’un mateix sostre ¿Seria tot això possible sense que Mn. Bataller, pel febrer de 1939, no hagués tingut el ferm propòsit de fer renéixer el Museu de les seves cendres? Creiem que si Mn. Bataller no hagués agafat aquell carro i ajudat per uns nois de la casa de la Caritat, no hagués anat a visitar a aquelles persones que havien guardat exemplars de fòssils i minerals que havien format part de les col·leccions, i no hagués recuperat la biblioteca emmagatzemada en un dipòsit, el Museu ara no existiria. Ningú hauria tingut la capacitat i l’entrega per fer-ho. Si quan ja va començar a sentir el pes dels anys, no hagués demanat al Bisbe que Mn. Via es preparés per succeir-lo algun dia, tampoc. Un cop hagués mort Mn. Bataller, el Museu, de manera inevitable, hauria tancat les seves portes.

Fuentespino de Moya (Cuenca) juliol 1959

Les investigacions geològiques de començaments del segle XX eren molt més dures que ara. Mn. Bataller és el pont que ens uneix amb el Dr. Jaume Almera, fundador del Museu el 1874; o amb l’enginyer Lluís Marià Vidal, a qui ajudava a la conservació de la seva extensa col·lecció particular. Les investigacions dels 1940 i 1950, amb les penalitats i caresties de totes classes, encara més. Però no eren obstacle per a Mn. Bataller. Ni la diabetis que patia ho fou; tots recordem aquella fotografia del 1959, al damunt del carro anant a visitar els jaciments de Fuentelespino de Moya, amb la cama tallada des del 1955. Els seu grau de coneixement geològic i paleontològic era quasi infinit. La memòria fotogràfica que tenia per saber de quin treball procedia una figura. Conten que quan es presentà a la càtedra de Paleontologia de la Universitat de Barcelona, el 1949, i de la qual fou el primer titular, els savis estrangers no entenien qui a Espanya podia examinar al Mn. Bataller. Les altres persones que també es presentaren a aquelles oposicions havien decidit de no examinar-se. A la part pràctica de determinació de fòssils, després deu minuts (quan els altres haguessin hagut de menester tot un dia) va donar al tribunal tots els noms correctament.

Mn. Bataller entre el pare Calzada i Mn. Via a Salou (1961) Foto: Joan Rosell

Va estimar molt als seus alumnes, del Seminari, de la Universitat, de l’Escola d’Agricultura. Expliquen que Mn. Bataller semblava revestit d’una crosta d’un cert caràcter difícil, però que amagava al seu interior una gran bonhomia i generositat. Els seus deixebles (fins i tot el Cardenal Jubany) recordaven els seus famosos “atracos” o exàmens sobtats  que feia als alumnes a la sala d’actes o el mateix Museu Geològic, de manera imprevista sense avisar. De vegades també feia preguntes d’Història Natural, de manera sobtada i sense esperar-ho pels corredors del Seminari. Però també les estrenes que feia pel dia de Sant Josep als que eren més pobres; o pagar personalment la beca als alumnes que suspenien la seva matèria. També poderm resaltar les tres-mil pessetes que donà als estudiants Bastida i un de nosaltres per haver-li portat fòssils del Trias de San Paolo dei Cavalieri (Itàlia).

L’any 1952, l’Arquebisbe va voler que l’acompanyés a Roma en una visita al Sant Pare. En restar uns instants a soles amb el Papa, Mn. Bataller, responent als elogis que li feia el Pontífex, va dir-li que ja era un vell, i el Papa li va contestar que ell també ho era!

Així, no ens ha de causar sorpresa que el dia 18 de desembre de 1962, encara donés al Seminari la seva classe de Geologia, portat a pes de braços i cadira de rodes pels seus alumnes, i assistís a la tarda, de la mateixa manera, a la reunió del claustre de professors que presidia l’Arquebisbe.

Quatre dies després d’aquell divuit de desembre va lluitar contra la mort un cos molt debilitat per la diabetis, les xacres, segurament el tabac, ja que havia estat tota la vida un fumador empedreït (era d’aquells que encenen una cigarreta amb la burilla del que acaben).

Des d’aquest mig segle de distància, el Museu segueix amb les activitats que Mn. Bataller havia iniciat des de la mort del Dr. Almera i després de 1939. De d’aquí li donem les Gràcies. Gràcies Dr. Bataller, Mn. Bataller, per haver fet ressorgir el Museu de les seves cendres!

divendres, 14 de desembre del 2012

Mn.Francesc Nicolau: CERTESES CIENTÍFIQUES I FE CRISTIANA (I)


Primer cicle de cinc conferències sobre el tema “Certeses científiques i fe cristiana”, pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 23 i 30 d’octubre, i 6, 13 i 20 de novembre de 2012 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

1ª Conferència: FE I CIÈNCIA. VISIONS COMPLEMENTÀRIES DE L’UNIVERS

Primer cal precisar què és fe i què és ciència. La solució d’aquest dilema ve donada per la definició de les paraules usades.

Ciència en sentit estricte és només el que podem conèixer, a partir dels nostres sentits, d’allò que ens envolta. En forma part la física, la química i les ciències naturals; totes elles fan observació i experimentació. Estudien les lleis, és a dir principis generals que s’acompleixen sempre i generalment s’enuncien amb una fòrmula matemàtica. No s’inclouen aquí les ciències socials, les històriques etc, les quals no vénen de l’observació del món material. La ciència, però, relaciona els fenòmens i no coneix la seva essència. L’estudi de la matèria ha portat a una millor explotació del recursos naturals i d’aquí ve que la ciència sigui avui dia molt considerada per tothom, i que persones que abans pensaven en Déu ara recorren a la ciència i el deixen de banda com si poguessim prescindir-ne: és aquesta una concepció utilitarista.
La fe ens diu que la natura té un pla diví i les seves fonamentacions es troben en la revelació divina i que té base racional el creure-hi i és interpretada per l’Església. La Bíblia està inspirada per Déu, però està escrita amb un gènere literari que cal interpretar-lo correctament. 


Fe i ciència no es contradiuen. Les certeses científiques són fruit de la ciència . I què fa la ciència? Les seves característiques esencials, l’experimentació o l’observació, així com també la formalització, això és, l’expresió matemàtica dels fenòmens, tenen una base sensorial i, per tant, no es basen en elucubracions ni rumors. Després s’ha d’escriure en un llenguatge matemàtic o el més matemàtic possible. Els positivistes del cercle de Viena diuen que per veure si una llei és certa, no hi ha prou amb experimentar sinó que s’ha de verificar. Aquesta definició és dificil d’aplicar en enunciats com ara l’evolució (no podem anar al passat i crear les seves condicions) i cal recórrer a la Paleontologia.

Quan una proposició és una veritat científica? Només quan ho digui la comunitat científica? Què voldir veritat? Si la llei s’interpreta com a veritat és perquè expressa regularitat. Així no ha de tenir excepcions. Però sí que n’hi ha, com ara els miracles en els quals Déu ha fet excepcions al compliment de les lleis científiques. A quin grau de certesa porta el científic? La llei (1) s’ha de poder verificar; (2) les que no es poden verificar no tindrien un grau de certesa com les anteriors.

Els Pitagòrics van inaugurar el “veure” matemàtic de la ciència. Per a Aristòtil, a les lleis científiques s’arriba per inducció que permet accedir a la llei general; després ha de portar a deduccions vàlides i així es veurien les causes.


Al Renaixement i, més tard amb Galileu, pensen, com els pitagòrics, que la natura estaria escrita amb un llenguatge matemàtic. Descartes pensa que és la raó la que dirà què és una veritat: quan de manera clara i distinta ho vegi la ment. I totes les veritats científiques són expresades de manera matemàtica. Per a Francis Bacon no hi hauria cap llei: tot serien observacions i per a Hume tot allò que no és matemàtic (que no pot observar-se o experimentar-se) no té raó de ser.


Newton en els Principia Mathematica, o Lavoisier, duen a una puixança de la ciència com a veritat. Kant diu que la veritat fonamental dels enunciats científics de tots els judicis de la natura es fa per la nostra raó en categories (espai, temps i d’altres) i desemboca en el coneixement sistemàtic. No es pot dubtar de la capacitat de la ment humana de veure les lleis de la natura.

Totes les teories científiques tenen un marge de proximitat. Una cosa són les lleis i una altra la teoria científica. Les lleis de la química, les combinacions dels elements entre ells, es fan segons les proporcions múltiples i així es verifiquen i experimenten. Però la teoria serà la de les valències que és com els electrons actuen. Només la fe ens donarà el perquè de les lleis físiques. Déu ha fet un suport natural perquè l’home li doni glòria, gràcies, faci una bona vida i es prepari per a l’eternitat.


Niels Bohr va dir que ona i partícula eren una dualitat complementària, a l’igual que ho són ciència i fe, però s’ha de respectar l’autonomia de la ciència i de la fe i així d’aquesta manera no hi ha d’haver cap contradicció entre l’una i l’altra.

2ª Conferència: VISIÓ FILOSÒFICA I TEOLÒGICA DE LES CERTESES CIENTÍFIQUES

Des del punt de vista filosòfic hi ha actualment dues postures extremes davant els enunciats científics que són el realisme (la ciència expressa com és la realitat) i l’instrumentalisme (la ciència només és l’instrument útil per a interaccionar amb el món). Hi ha, però, tres classes de realisme (l’ingenu, el crític i el no representatiu) i dues menes d’instrumentalisme (l’absolut i el moderat).

En el realisme ingenu, el coneixement és un calc de la realitat i prou (però sabem que el blau és blau perquè en els colors de l’objecte hi són tots menys el blau); la intimitat de la matèria no la podem captar per la seva enorme complicació. En el realisme crític s’hi manté que el que coneixem és el món real, però conegut de manera incompleta. Només captem els seus fenòmens amb els nostres sentits. La vista és un dels sentits que només capta ones electromagnètiques d’una certa longitud. El realisme no representatiu diu que la ciència no representa adecuadament la natura del ser, la qual és més rica de la que poden apreciar els sentits.

L’instrumentalisme moderat creu que la ciència no duu un pensament real i les teories només són descripcions útils (veiem el mapa de carreteres però no les carreteres) i no es pot parlar d’èxit; és pròxim al realisme no representatiu.


August Comte va ser el primer instrumentalista absolut i en el seu curs de filosofia positivista va destacar tres edats de la humanitat: la religiosa, la filosòfica i la positiva; sense causes ni efectes ja que al món no hi ha causalitat, amb relacions de successió en el temps. De les lleis només se’n pot parlar metafòricament, però hi ha d’haver un saber per a preveure i la ciència seria el simple mitjà de previsió per demanar l’actuació de la naturalesa i crear benestar. La sociologia estudiaria les relacions entre els homes.

Aquesta manera de posar en dubte el valor de la veritat de tots els enunciats científics es va revifar amb el Cercle de Viena, fundat el 1929 el qual va desenvolupar el neopositivisme o positivisme lògic que afirma que l’únic criteri que val és la verificació per l’experiència. Resoldre el llenguatge lògic i el llenguatge científic només ha de fer-se a partir de les sensacions i veure si la llei es verifica sempre, o no.


Amb Karl Popper la lògica es separa de la investigació científica i fa notar que, com que la verificabilitat per l’experiència és en general impossible, tots els enunciats de la ciència són provisionals i cal tenir com a critèri vàlid la falsació (experimentar si és falsa).

Les lleis tenen un gran marge de provisionalitat i sempre es troben matisos, com en el cas de la llei de la gravitació de Newton la qual no té en compte el temps en considerar-se instantània; però segons la teoria de la relativitat sabem que no hi pot haver un fenòmen més ràpid que la velocitat de la llum; Einstein ho va demostrar a partir de l’òrbita de Mercuri : segons la llei de Newton dóna una desviació de 40 segons cada 100 anys i, en canvi, la teoria relativista vindria a demostrar que la gravetat només es propaga a la velocitat de la llum, no instantàniament.


Nosatres direm que cal distingir entre lleis (fruit de l’obsevació) i teories (resultat de fer-hi una explicació). Hi ha lleis empíriques (com les de Kepler) i lleis axiomàtiques (o fonamentals del pensament humà). I encara cal distingir entre lleis i lleis, com per exemple són diferents la gravitació universal, l’electromagnetisme, la relativitat general, la tectònica de plaques…

És la teologia una ciència? En un sentit ampli, i amb les seves limitacions, es pot considerar que la teologia és la ciència de Déu i, a partir de la fe, es van extraient les conseqüències. Sant Anselm definia la teologia com a “la fe que busca entendre”: formalitzar en llenguatge planer el que ens diu la fe i es fa amb un mètode racional sobre el camp de la fe. Quin crèdit es dóna a la teologia? El grau de certesa dels raonaments teològics no pot ser com el dels raonaments científics, sinó que es basa en la Revelació divina a partir de la Bíblia . Cal tenir en compte el que pertany a la Revelació i el que no en forma part com per exemple l’existència dels llimbs: es deia que els infants sense batejar no podien anar ni al cel n i a l’infern i que romanien en un estat intermedi tota l’eternitat, cosa que no diuen les escriptures. El catecisme actual ens diu que es permet esperar que tenen un camí de salvació corregint el que deien molts teòlegs. L’ànima no és una substància separada del cos, la Bíblia no diu res al respecte.


En les ciències trobem molts exemples de teories que s’han hagut de revisar: la dels quatre elements, la constitució de l’àtom, la graviatció universal, la teoria de l’evolució, la tectònica de plaques, la genètica, la física dels forats negres… Les teories de la ciència s’han de veure amb prevenció, sobretot quan no són purament descriptives.

3ª Conferència: HI HA RAONS CIENTÍFIQUES QUE AJUDIN A LA FE EN DÉU?

Ciència i fe són dos camps diferents (i complementaris), però… no tenen connexions? És clar que el mètode científic es basa en les observacions que captem amb els sentits i, per això, no ens pot donar coneixement del Trascendent. Hi ha hagut científics cristians que de bona fe han pensat que amb la ciència n’havia prou, i no desllinden metafísica de ciència. Però el límit entre ciència i filosofia no és del tot nítid, i hi ha hagut autors que han afirmat que la sola ciència ja porta a Déu.


Per a William Paley la unitat de la natura seria una prova de l’existència de Déu. Per a Thomas Paine la ciència ensenya que les lleis són divines i demostren la Seva existència. La teoria de l’evolució actual fa que els més aptes, amb les mutacions favorables, es mantinguin; seria l’objecció d’un ateu. Segons la teoria del disseny intel·ligent serien fruit de l’evolució orientada perfectament i seria aquest fet suficient per a creure en Déu. En la nostra opinió no són suficients per a arribar al coneixement de Déu i cal un raonament filosòfic.

Creiem que no és aquest el camí perquè els resultats de la ciència són revisables. El concili Vaticà I va establir que la raó humana permet arribar a conèixer a Déu, i no solament la ciència. El camí de l’existència de Déu ha de ser afegint-hi una consideració filosòfica: el principi de causalitat que diu que tot allò que existeix, perquè ha tingut un començament o és contingent, té una causa que l’ha portat a l’existència. Les coses del món no tenen causa en sí mateixes. Si el món sempre hagués estat igual no demostraria l’existència d’un creador; però com que hi ha hagut un principi, hi ha hagut un creador o causa que l’ha produït. Hi ha d’haver, però, una causa incausada que és Déui que existeix per raó de la seva essència mateixa. No cal creure en el Big bang per a arribar a creure en Déu.


Les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino serien una mena d’il·lustracions del que lliga el Cosmos i que la fe ratifica:

• Primera, el moviment: tot el que es mou es mou per una altre fins arribar al primer motor que no el mou ningú i que és Déu.
• Segona, les causes: cada cosa té una causa segons un ordre fins arribar a una causa incausada.
• Tercera, la contingència de la natura: les seves coses podrien no ser-hi fins arribar a una cosa que no necessita de cap altra per existir.
• Quarta, els graus de perfecció: ens diuen que cal arribar a un ésser perfectíssim.
• Cinquena, l’ordre de la natura: els èssers naturals tenen la facultat d’orientar-se segons la seva finalitat, que els ha d’haver posat Déu.


També hi ha altres vies com les de Sant Agustí entre les quals posa també l’argument de la finalitat així com les altres vies de la contingència. Els llibres dels apologetes indiquen que hi ha més vies:

• La via moral: els homes es respecten segons regles morals. Aquest sentiment no ve de la matèria sinó d’un ser superior.
• La via psicològica: el desig d’una felicitat plena i d’una vida eterna vindria donat per Déu.
• La via ideològica: el nostre enteniment és il·limitat i vindria d’un ser completament savi.
• La via antropològica: no s’ha trobat un grup humà del tot ateu, fins i tot en els pobles més primitius.
• La via racional: la vida racional que tenim hauria vingut d’un ésser racional del tot i que fóra Déu.

La creença té llibertat i la fe no vindria per la mateixa raó filosòfica sinó per la Gràcia de Déu.
La fe en la religió cristiana es pot justificar també amb l’ajuda de la ciència? No és el cas però a partir d’admetre l’existència de Déu podem trobar-hi justificació: la teologia fonamental ho exposa (exemple, Salvador Pié).


Si hi ha un creador l’home ha de conèixer que l’ha creat per la raó natural o per revelació de les manifestacions de la religió cristiana, la qual té avals divins com són els miracles (intervencions de Déu contra les lleis de la natura), profecies (pressentiment de fets que després es produeixen). El miracle de la resurrecció seria la prova més manifesta: Jesús va ressucitar després de morir crucificat i aquest fet mogué els apostols a predicar amb fermesa; si no hagués estat cert no ho haurien portat a terme. Sense la Gràcia de Déu no tindriem la fe que ens il·lumina l’interior, la qual no té demostració matemàtica ni és un teorema físic, coses que són pròpies de la ciència i en les que intervé la raó. La fe és lliure i per això hi ha agnòstics i ateus. Però, com es pot tenir fe? Com que l’argument no és apodictic cal posar-se amb actitud humil perquè la fe entri en l’ànima; per això cal una consciència neta.

Què cal dir de les actituds que generen conflictes entre ciència i fe cristiana? Vénen de no tenir clar què ens diu la fe o de no tenir clar el que és certesa científica (dels científics que no ho són del tot o dels de fe exagerada); el literalisme bíblic és un error com seria el cas del llibre de Josué on diu que Déu va parar el Sol, quan en realitat la intervenció de Déu feu que la llum durés més estona. També és un error el “creacionisme” de certs americans el qual pot originar confusió així com també l’afirmació materialista de certs científics actuals la qual és una intromissió il·legitima en un camp que no és el seu, ja que diuen que la ciència parla de coses d’aquí baix i que aquestes són les úniques coses que existeixen. D’això en parla el Papa Benet XVI al seu llibre “Llum del món”.


Leach, Gould, Poincaré, Cantor… diuen que les matemàtiques fan pensar en l’infinit, i com que només Déu és infinit en perfecció, les matemàtiques també poden portar a Déu.

4ª Conferència: EL MATERIALISME CIENTÍFIC NO ES POT ADMETRE

Materialisme és afirmar que només existeix la matèria. El materialisme científic ho afirma en nom de la ciència i té tota una història. Va néixer amb els primers pensadors grecs com Leucip i Demòcrit el qual deia que la metèria està composta d’àtoms (allò que és indivisible), i després van venir els pensadors llatins com Lucreci.


A l’edat moderna Hobbes, al seu llibre “Sobre el cos”, diu que no cal res espiritual i que no hi ha esperit perquè aquest no es pot veure; això no és propiament científic. Altres materialistes són Lamettrie, Diderot, d’Holbach, Comte. Tots ells es manifestaren ateus però no són científics ja que els seu punt de vista és purament filosòfic. La nostra resposta és que no és lògic afirmar que només existeix allò que sigui captable pels sentits.


La Teleonomia de Monod (la llei de la necessitat o l’orientació de l’evolució biològica) indica que hi ha d’haver un pla intel·ligent ja que es veu una orientació en l’evolució. La suficiència de Weinberg i Hawking no demostra que l’univers s’hagi fet sol. Per a Weinberg la ciència vol fer entenedor el món però no tindria cap sentit i per a Hawking l’univers s’ha creat a si mateix del no res, en cert sentit fa de l’univers un déu (panteisme). La ciència no s’interroga sobre altres coses fora de la naturalesa; el materialisme no és part ni conseqüència de la ciència sinó una ideologia.


Recordem alló que diu Laplace “No es necessita aquesta hipòtesi”, referint-se a Déu, per a explicar el comportament del sistema solar i això no exclou el Creador i, a més, és un argument al seu favor ja que Déu no té el perquè corregir la seva obra amb intervencions puntuals.

No s’identifica allò que sabem per la ciència amb tota la realitat existent, i la mateixa complexitat de la matèria ens ofereix uns interrogants que no podem respondre si nó és recorrent a una Intel·ligència superior… quarks, leptons, bosons, les forces que actuen entre ells, l’equivalència de massa i energia… Què dir-hi? Només es pot dir que la ciència és essencialment incompleta: hi ha proposicions matemàtiques que són deduïbles dels seus axiomes però n’hi ha que són indecidibles. Partint del Big bang, quan no hi havia elements, es va necessitar un temps llarguíssim fins que es formaren a partir de les estrelles (“un dia és com mil anys i mil anys són com un dia”, diu la carta de Sant Pere); això no és una dificultat per a la fe. El sentit religió és innat a l’home.

La fe dóna resposta a certs interrogants de la ciència, no els immediats, solament els metafísics si bé no podem concebre un Déu matusser. Michael Heller amb la seva “Teologia de la ciència” ens dóna la visió del cosmos donada per la ciència sota la perspectiva de la creació i reflexiona, a la llum de la fe, sobre el que diuen els científics i interpreta la realitat des de la fe. Amb anterioritat, però, Teilhard de Chardin, en “El medi diví” i “El fenòmen humà”, ja havia exposat una consideració semblant.


5ª Conferència: L’INDETERMINISME FÍSIC NO VA CONTRA LA FE EN UN DÉU PROVIDENT

El principi d’incertesa (o indeterminació) afirma que no podem mesurar amb exactitud alhora la posició i la quantitat de moviment d’una partícula. Cal interpretar això com una indeterminació real de la partícula? La física clàssica era determinista: Galileu deia que la natura un llibre expressat en llenguatge matemàtic i donada una causa sempre seguiria el mateix efecte.


El seguiren Newton, Laplace, Kant… Per a Laplace l’estat present de l’Univers és efecte de l’anterior I causa del futur; si hi hagués un ésser que pogués veure tot l’estat de l’Univers, podria conèixer tot el seu futur. Per a Descartes la matèria és “res extensa” que segueix les lleis físiques, i hi ha la “res cogitans”, pensant, que actua sobre la matèria; però, com actua la “res cogitans”?

El 1922 Heisenberg enuncia (i demostra) aquest principi d’indeterminació. Com interpretar-lo? Niels Bohr fa la “interpretació de Copenhaguen” segons la qual la matèria de vegades és ona i de vegades corpuscle. Però Einstein diu que “Déu no juga als daus” i Bohr li replica “no li digui a Déu el que ha de fer”.

El 1982 Alain Aspect, a l’Òptica d’Orsay, i Richard Feynman amb l’experiment dels forats, donen la certesa del doble comportament de la matèria com a ona i com a partícula. Tindran llibertat les partícules? No però sí indeterminació que fa que l’ànima pugui actuar en el cos sense haver de crear energia.


John Eccles, el 1988, amb recerques a nivell mol·lecular, afirma que els esdeveniments mentals poden causar la trasmissió sinàptica segons la física quàntica; l’exocitosi és l’ordre de la probabilitat en la mecànica quàntica.

Com interpretar l’indeterminisme quàntic? Pius XII, el 1955, es col·loca entre l’indeterminisme purament probabilista i el mecanicisme i diu que hi ha un indeterminisme de contingència, un determinisme ontològic, malgrat l’indeterminisme observat. Això ja ho havia exposat Cornelio Fabro uns anys abans i també ho explicarà el P. Filippo Selvaggi el 1964.

Però, d’on ve l’indeterminisme? Aquest és un dels interrogants de la ciència i això planteja com actua l’ànima a través del cos. Sant Agustí, influït per la filosofia platònica, és dualista: l’ànima governa el cos i són dues entitats separades; però Sant Tomàs, com Aristòtil, creu que l’ànima és “la forma substancial del cos”, formant una unitat.


Per part dels materialistes, com Bernard Russell, es diu que “tot és el resultat de processos físics” i diuen que tot es fa com als ordinadors: “l’ordinador és un model de la ment” (funcionalisme). L’Església ha definit que l’ànima és única (concili de Vienne, 1311), i que la salvació és de l’home tot sencer; hi ha, doncs, una unitat que serà per tota l’eternitat.


Els materialistes extrems neguen això que és anhel de tot cor humà i només hi hauria matèria i un cop morts s’acaba tot. Per exemple Quentin Smith que diu: “ procedim del no res, per no res i per a no res”. La revelació cristiana sí que ens dóna la raó de tot i contesta els perquès sense contradir la ciència!

divendres, 7 de desembre del 2012

Antoni Riera: LES COVES DEL TOLL


Les Coves del Toll són un dels jaciments peleontològics més importants del Quaternari català; la gran quantitat de restes arqueològiques trobades donen fe que l’ocupació humana d’aquestes coves va anar des del Paleolític mitjà fins a començaments de l’Edat del Bronze. Aquestes coves estàn situades en els marges del Torrent Mal, en una desviació de la carretera de Moià a Collsuspina, a l’alçada del Km 32.


Les coves són un riu subterrani i en èpoques de pluges queden inumdades. Ja en la primera exploració efectuada l’any 1948, per membres del GES del Club Muntanyenc Barcelonès, l’equip es trobà amb la presència d’aigua des de molt aprop de la boca d’entrada, cosa que feu difícil aquesta com les posteriors exploracions portades a terme.


Les Coves del Toll tenen una llargada d’uns 1.148 metres aproximadament. A poca distància de l’entrada, que forma una boca de grans dimensions, hi ha una sèrie de galeries estretes que s’estenen durant uns 700 metres i més endavant un laminador vertical que fou anomenat “la Clau del Toll” per la dificultat que presentà superar-lo; això no va ser possible fins l’any 1952, en que F. Rovira i un equip del GES, arribaren als 750 metres de l’entrada, descobrint més endavant les enormes sales que hi ha al fons de la cova.






Allí van trobar unes grans àmfores neolítiques que era impossible que haguessin estat portades seguint el camí fet pels espeleòlegs; això els va fer suposar que, en l’època neolílica, hi havia una altra entrada. Després de diverses exploracions i de fer el plànol de la cova, excavaren en un punt del marge del Torrent Mal i trobaren l’entrada primitiva que seguia la galeria sud i estava obstruïda per una gran esllavissada. Des d’aquesta entrada es varen realitzar moltes troballes d’un gran interés científic.

Les excavacions van ser dirigides pel comissari local d’excavacions, Sr. Oller, amb la col·laboració dels Srs. Surroca i Farràs. L’estudi de les restes arqueològiques les realitzà el Dr. Serra Ràfols, i els de la fauna quaternària els van duur a terme el Dr. Villalta i el Sr. Casajuana.

Els ossos fòssils són de l’època en que la cova era habitada per l’ós de les cavernes (Ursus spelaeus) i dels quals s’han trobat restes d’uns vuitanta individus; també s’han trobat restes de lleons, hienes, bisons, rinoceronts del gènere Tichorhinus, hipopòtams, linxs, castors, cavalls salvatges, elefants, etc. Aquests animals no vivien a les coves sinó que van ser portats pels corrents d’aigua o pels carnívors que els caçaven.


Referent a l’ocupació humana, les troballes més antigues són molt escasses, però prou significatives per a situar-la des del Paleolític mitjà (durant la segona meitat de la glaciació del Würm) i pertanten a la cultura del Musterià, representada a les Coves del Toll per eines de pedra picada, nòduls i lasques. En altres nivells de l’excavació, s’han trobat restes del que permeten suposar que el Toll va ser habitat per l’home del Neolític de forma continuada durant 2.000 anys. S’han trobat restes de ceràmica, puntes de fletxa de sílex, destrals de basalt i de pedra polida i petxines foradades que formaven part dels collars que es trobaren acompanyant els diferents enterraments.




Els esquelets humans de 5.000 anys d’antiguitat es van trobar lligats en posicions violentes, segons la creença de l’home del neolític, per impedir que els esperits poguessin escapar-se del cos i venir a trobar els vius. Aquesta pràctica és seguida encara per molts pobles primitius.
A diversos nivells s’ha trobat ceràmica amb decoració cardial i en els nivells superiors alguns vasos campaniformes; també molins de mà de pedra i sobretot la mostra més important d’os treballat de l’Eneolític trobada al nostre país. Actualment les troballes de les Coves del Toll es poden admirar al Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià, situat a la casa natal de Rafel Casanova. La cova ha estat tancada amb una porta metal·lica per tal de salvaguardar aquests importants testimonis del nostre passat.


L’any 1982 es produïren unes greus inundacions a l’interior de les coves que malmeteren gran part dels sediments arqueològics de la Galeria Sud. Per deixar de nou visitable l’indret, el Servei d’Arqueologia de la generalitat i l’Ajuntament de Moià, endegaren, l’estiu de 1985, els treballs necessaris d’acondicionament i neteja dirigits per M. A. Petit, els quals permeteren recuperar diversos elements prehistòrics de gran interès. Mencionarem també les tasques de condicionament i presa de mostres, realitzades l’estiu de 1995 i dirigides pels Drs Serrat i Lumley de la Universitat de Barcelona i del Musée de l’Homme de París, respectivament.

NOTA: Trascripció de l’article publicat al "Butlletí Intern dels Amics del Museu", núm 28. Fotos extretes del bloc Espeleobloc (amb permís).