2 de març de 1373… Un dia qualsevol de finals d’hivern al petit poble de Montclús. Els seus habitants es disposen a feinejar als camps i a cuidar dels seus ramats d’ovelles i cabres. El que no saben aquests vilatants és que sobre aquest poble hi pesa una condemna i que aquesta és a punt d’acomplir-se.
Aquest nucli va néixer i créixer a redós del seu castell, l’origen del qual cal buscar-lo en les lluites entre cristians i musulmans que, en aquesta zona, es van acabar quan Arnau Mir de Tost va conquerir definitivament la Vall d’Àger l’any 1047.
La primera notícia que es té d’aquest castell data de l’any 1060 i el seu emplaçament és degut a raons estratègiques: des d’aquí es domina el pas del Congost de la Vall, on hi havia un dels pocs ponts sobre el riu Noguera Pallaresa, i que calia vigilar.
El Congost de la Vall vist des del cim del Montroig
Aquest castell, el qual formava part del conjunt de fortaleses de la frontera del comtat d’Urgell, es va construir damunt un turonet rocós, el qual ja estava lleugerament separat del vessant obac de la Serra Grossa. Aquesta esquerda conferia al castell una certa inexpugnabilitat però al mateix temps signava la seva sentència: l’esquerda era la cicatriu d’una antiga esllavissada de la qual aquella gent no en sabia res. Per a ells tot el que veien era etern i immutable.
Petits arcs d'unió d'esquerdes al castell
Per a la edificació del castell ja es van haver d’adobar algunes esquerdes amb reompliments de runa i petits arcs damunt els quals es va construir la plataforma sobre la qual s’asseu el castell. Deprés es va alçar una petita capella de planta irregular, ja que s’havia d’adaptar a l’espai disponible. La capella fou dedicada a Sant Urbà, un Papa que, com molts els sants, va patir martiri.
La capella de Sant Urbà
Després van arribar els pobladors que van construir les seves humils cases allà on podien, formant-se així el barri jussà al voltant del castell. Un xic més enllà, i separat per una petita però profunda esquerda, hi havia el barri sobirà (amb edificis més regis) unit al castell per una passera o petit pont de fusta.
La naturalesa de la condemna d’aquest poble rau en el tipus de roques i la seva disposició a l’espai, ja que es tracta de roques calcàries, d’origen lacustre, molt ben estratificades les quals anaven d’alló més bé per a obtenir carreus per a la construcció. Aquests materials pertanyen al Cretaci superior (fàcies garumniana) i en ells s’hi poden trobar petxades de dinosaures sauròpodes, els darrers que es van passejar per les nostres terres.
Les calcàries cabussen lleugerament cap al nord i, en erosionar-se els sediments que les cobrien, van quedar a la intempèrie a la mercè dels elements que les van esquarterar (amb diàclasis) i aquest fet facilita el moviment dels blocs damunt una capa argilosa que hi ha a la base; i això és el que va passar la matinada del 3 de març de 1373 quan un terratrèmol, que els experts situen a la Vall d’Aran amb una magnitud estimada de 6,2 graus, va fer trontollar, desplaçar i tombar els blocs on s’asseia el poble de Montclús, talment com si fossin les fitxes d’un dòmino macabre (veure l’entrada del maig del 2011: “La crisi sísmica del S.XV a Catalunya” clica aquí).
S’ignora si hi va haver víctimes com a conseqüència d’aquest sísme, però el més probable és que, després de les successives epidèmies de pesta i la pèrdua de valor estratègic del seu castell, el poble estigués ja abandonat o hi visqués molt poca gent, però una llegenda diu que tots els habitants de Montclús van ser castigats, pels seus pecats, a morir d’aquesta manera tan terrible i que només es va salvar una velleta que resava a l’esglèsia, l’únic edifici que, segons sembla, va romandre més o menys intacta.
D’aquests fets ara es compleixen 639 anys… Pot semblar molt de temps però en geologia és tan sols un instant, i el que un dia es va moure, se seguirà desplaçant.
Extret del llibre: “Montclús, misteriós naixement i desaparició d’un poble”; Joan Rosell et al.; col·lecció “El llenguatge de les pedres”; IGC; 2010
Per a més informació, podeu consultar “Montclús, un viatge en el temps”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada