Isabel Benet: MARTINET, història i natura

Descriurem un itinerari, apte per a tothom, que va des de Martinet, població de la Cerdanya limítrof amb l’Alt Urgell i situada al marge dret del riu Segre, fins a Sant Martí dels Castells, fortalesa del segle XIII bastida damunt una roca que domina un meandre d’aquest riu. Aquest itinerari coincideix, en part, amb “l’Itinerari de la llúdriga”, marcat amb estaques de fusta i plafons on es descriu l’hàbitat d’aquests mamífers seminocturns.

Sortim de la cruïlla de la carretera que des de Martinet es dirigeix a Estana. Un cop passat el pont sobre el Segre, a mà esquerra hi ha un aparcament amb una àrea de picnic i una bàscula municipal. Seguirem la pista asfaltada que passa a frec del riu amb marques grogues i un pal indicador.

Als talusos de la carretera afloren uns granitoides que es van emplaçar a finals del Paleozoic. Es calcula, mitjançant un mètode radiomètric, que tenen una edat de 270 Ma i que, per tant, pertanyen a l'Autunià (Permià). Aquestes roques es corresponen amb les cambres magmàtiques de les roques volcàniques (riolites) que vam veure prop del coll de Pendís (veure: Serrat de la Moixa, octubre'11)

Arribem a una altra àrea d’aparcament on s’inicia “l’Itinerari de la Llúdriga”.

A l’antiga Casa del Riu, s’ha instal·lat un centre d’interpretació amb una exposició permanent.

A partir d’aquí seguirem una pista de terra que passa a tocar d’un poliesportiu. Darrera el camp de futbol afloren unes roques dures: es tracta dels gresos i microconglomerats de l’Ordovicià superior (inicis del Paleozoic) afectats per l’escalfor que va desprendre el magma en refredar-se i que va originar els granitoides abans observats. A la trasformació de les roques que estan a tocar d’un magma que es refreda se l’anomena “metamorfisme de contacte” i provoca, entre d'altres canvis, una recristal·lització de les roques originals.

A tocar del riu podem anar veient els components d’un bosc de ribera: verns, saücs, freixes, salzes… i també la planta Sabonera (Saponaria officinalis) anomenada així perquè amb les arrels i les fulles s’obté una bromera la qual s’havia fet servir per a rentar, per això se l’havia cultivat a principis del segle XX.

Una altra planta que es pot trobar als prats és el Tarró (Salvia pratensis), molt semblant a la sàlvia de la que es fan infusions (Salvia officinalis) però no és tan aromàtica.

Quan el camí s’enfila una mica i deixa el marge del riu, entrem en un bosc de pins amb boix i al capdamunt hi ha un mirador on acaba “l’Itinerari de la Llúdriga”. En aquest punt podem observar un penyasegat format per les calcàries del Devonià (mitjans Paleozoic). Fa alguns anys un despreniment feia impossible la continuació de l’itinerari, però ara s’ha arranjat el camí amb una sòlida passera de fusta que permet de continuar fins a Sant Martí dels Castells; abans d’arribar, però, haurem de creuar el Torrent de Ridolaina per un petit pont de ferro i pujar a la granja que hi ha prop del castell. Als marges dels camps de conreu hi creix l’Onagra (Oenothera biennis), planta amb la que s’elabora un complement alimentici que ajuda a la regulació de la menstruació.

Del castell només es conserva sencera la façana sud que està bastida damunt les pissarres negres del Silurià (mitjans Paleozoic). Per sobre del castell s’alça una penya formada per les quarsites de l’Ordovicià superior, més antigues però en una posició més alta degut a la presència d’una falla inversa, que dóna a la fortalesa un aspecte inexpugnable.

Sembla que aquest indret va inspirar el poeta sevillà Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870) a escriure un relat de caràcter folklòric i esotèric que, amb el títol de “La Cruz del diablo”, va sortir publicat a la Crónica de Ambos Mundos de Madrid. Aquest relat, que no sembla tenir un origen concret, està inclos dins el recull Leyendas i el va escriure durant l’estada que va fer a Bellver per tal de guarir-se de la tuberculosi que patia de de l’any 1857. Avui dia una placa encara recorda el seu pas per aquestes contrades l’any 1860, concretament a Can Patanó de Bellver.

Des de dalt d’aquesta penya es domina el gran meandre que fa el riu Segre tot voltant-la. A l’altra banda del riu, a la cruïlla de la carretera nova amb la vella, afloren uns conglomerats pertanyents a l’Holocè recent (Quaternari) en els que s’havia trobat Zalesiita (arseniat de coure) i Al·lòfana (silicat alumínic hidratat) però que avui dia és molt dificil de trobar-hi res.

Zalesiita (foto: J.A.Soldevilla)

De tornada, que la fem pel mateix camí, es pot aprofitar per a visitar el “Parc dels Búnquers”, situat a l’aiguabarreig del Torrent del Cabiscol amb el riu Segre. Es tracta d’un conjunt d’edificacions que formaven part de l’anomenada “Línia dels Pirineus”. Aquest va ser un projecte de gran envergadura, dut a terme a mijans dels anys 40, per tal de construir una línia defensiva, entre el Cap de Creus i el País Basc, que ens havia de protegir de possibles invasions estrangeres. Aquesta línia, però no va estar mai operativa ni s’hi va destinar cap guarnició armada. Aquestes construccions formen part del conjunt d’edificis de la Guerra Civil i la Postguerra, agrupades sota el lema “Espais de Memòria” i que s’hi poden fer visites guiades. Per a més informació, consultar www.bunquersmartinet.net

Sortida realitzada el 31 de Juliol de 2011