Amics del Museu: BATALLERIA 22

El passat mes de juny va sortir publicat el número 22 de la revista de Paleontologia Batalleria, amb set articles, tres d’ells en anglès, a més de l’acostumada crònica del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Foto portada. Lichas marocanus Destombes, 1987

 Col·lecció Corbacho, JC 200

El primer article, signat per Sebastián Calzada, Pedro Adserà i Joan Corbacho i s’estudia el gasteròpode del Cretaci Pyrazus pentagonalis, espècie que ara s’inclou dins el gènere Pyrazopsis tot proposant-se un neotipus.

José Francisco Carrasco és l’autor del segon article i en ell es proposa substituir l’equinoïdeu del Lutecià (Eocè) Equinanthus dorsalis per E. callosensis.

En el tercer article, Hannes Löser de la Universitad Nacional Autónoma de México, fa una revisió del gènere Pseudocunnolites, un corall solitari del Cretaci superior, util·litzant material de la localitat tipus situada a Vilanova de Meià.

El següent article el signen conjuntament el Dr. Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno i en ell es descriu un exemplar de bivalve del Devonià procedent de el Papiol el qual s’inclou dins el gènere Prosocoelus, però amb alguns dubtes.

Els Srs.José Francisco Carrasco i Jesús Cardiel-Lalueza, són els autors d’un extens article on es dóna a conèixer la primera troballa de Scutellina rotunda, un equinoïdeu del Lutecià de la zona sudpirinenca central, la qual cosa constitueix la primera cita d’aquesta espècie a Espanya.

En el sisé treball, els autors Joan Corbacho i Iván Corbacho (del MGSB), Scott Morrison (de la Universitat d’Oregon) i Martin Valent (del Departament de Paleontologia del Museu Nacional de Praga) ens presenten les darreres tècniques que s’util·litzen per a la falsificació de fòssils i així poder-los detectar correctament.

El darrer dels articles està signat per José Francisco Carrasco i en ell es cita per primer cop l’espècie Gitolampas cotteaui, un equinoïdeu de l’Ilerdià (Eocè inferior) a La Puebla de Roda.

A la crònica del MGSB es fa l’habitual repàs de les col·leccions, de la biblioteca i de l’arxiu fotogràfic, així com també de les visites d’estudiosos al Museu. També es comenta l’entrada d’holotipus de noves espècies de caròfites per part del Dr.Carles Martín-Closas. També es fa un esment sobre un article aparegut a la prestigiosa revista alemanya Abhandlungen der Senckenberg Gesellshaft für Naturforschung sobre els trilobits del carbonífer inferior de la Serralada Costanera Catalana escrit per Josef Gandl, Enric ferrer, Losep Magrans i Xavier Sanz. La major part del material d’estudi ha estat donat al Museu. I com a cosa curiosa cal dir que hi ha un acord de col·laboració entre el MGSB i un canal de la televisió japonesa arran un documental sobre els reductes de la Laurisilva a l’actualitat.

Batalleria és la revista de paleontologia que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona i en són director i co-director el Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno respectivament. L’Eduvigis és, a més, l’encarregada de la seva maquetació i disseny. Aquesta revista ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial, i està costejada en part per l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i pels Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Amics del Museu: DESCOBRIMENT D'UNA NOVA ESPÈCIE DE TRILOBIT

Després de les vacances reprenem el curs de les publicacions al blog fent-nos ressò d’una notícia apareguda el passat 22 d’agost al Diari de Sabadell sobre la troballa, per part del nostre consoci Joan Corbacho, d’una nova espècie de trilobit descoberta al Marroc. Aquí us trascribim aquesta notícia en la seva versió digital.

Un sabadellenc descobreix una nova espècie de trilobit de més de 500 milions d’anys

El sabadellenc Joan Corbacho, investigador del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, va fer aquesta important troballa en la seva darrera expedició per rocollir dades de jaciments de trilobits de l’Ordovicià al Marroc per al darrer llibre en el qual està treballant.

Però un dels seus col·laboradors li va mostrar uns trilobits d’un nou jaciment del Cambrià que daten de més de 500 milions d’anys. Entre aquests n’hi havia un que no mesurava més d’un centímetre de longitud. L’investigador sabadellenc de seguida es va adonar que no n’havia vist cap al Marroc i que, com a mínim, era una espècie nova i molt interessant.

Al cap de pocs dies de publicar-ho al web, el Dr. Gerd Geyer, professor de paleontologia de la Universitat Julius-Maximilian de Wuerzburg (Alemanya) i el millor especialista del Cambrià marroquí, es va posar en contacte amb Joan Corbacho. El Dr. Geyer va quedar sorprès per la troballa ja que no podia imaginar que a l’Àfrica, i en aquest nivell estratigràfic i edat geològica, pogués aparèixer aquesta espècie per la qual cosa el Dr. Geyer es va desplaçar a Sabadell per estudiar aquest peculiar trilobit.

D'esquerra a dreta: Joan Corbacho, Sebastián Calzada i Gerd Geyer

al Museu Geològic del Seminari de Barcelona

La nova espècie de Burlingiidae (Trilobita) és la més primitiva de tots els gèneres de la família ja que els fòssils trobats a Suècia i USA apareixen al Cambrià superior i el nou espècimen ho fa a la frontera entre el Cambrià mitjà amb l’inferior i s’amplia la seva distribució al continent africà.

Degut a la troballa, Gerd Geyer i Joan Corbacho han realitzat l’article The Burlingiidae (Trilobita): revised generic composition, stratigrafy and the first species from the early Middle Cambrian of West Gondwana, publicat a GFF, una de les revistes científiques internacionals més prestigioses del món.

Mn. Francesc Nicolau: FA CENT ANYS QUE COMAS I SOLÀ DESCOBRIA L'ASTEROIDE "HISPANIA""

Potser em direu que això no és cap novetat científica. I teniu raó. Però si que crec que es pot dir actualitat. És una efemèride que té la seva gràcia i no és cap despropòsit commemorar-la.

Com ja sabeu hi ha una multitud de petits planetes situats entre Mart i Júpiter que eren desconeguts dels astrònoms antics. Avui dia formen l’anomenat «Cinturó d’asteròides» i se sap que passen de dos mil. El primer descobert va ser el que pogué observar amb telescopi l’italià Giuseppe Piazzi el 1801. Rebé el nom de Ceres. Després se n’anaren descobrint més fins que a inici del segle XX ja eren 803 els que s’havien pogut observar amb els telescopis d’aleshores, la majoria a la segona meitat del segle XIX.

Quin era el mètode que es feia servir per detectar-los? Després de la invenció de la fotografia era molt senzill: posar una placa fotogràfica amb gran temps d’exposició en el telescopi enfocat a la regió del cel on era possible trobar-ne, fent que seguís el movimentaparent que fan els astres. Un cop retirada la placa al cap d’hores, les estrelles hi apareixien com piquets lluminosos i si allà hi havia un astre mòbil (un asteroide) es veu com una ratlleta que indica que s’ha mogut. Així ho feia l’astrònom alemany F. J. Wolf (1863-1932) que en trobà centenars. Però al 1915 ja feia temps que no se’n trobava cap.

Josep Comas i Solà a l'Observatori Fabra (www.enciclopedia.cat)

I tenim el nostre Comas i Solà (1868-1937), director des del 1904 de l’Observatori Fabra, que té una idea genial, encara que senzilla, per poder-ne trobar més: que el moviment del telescopi en seguir el cel sigui al revés de com ho feia Wolf: fer que el telescopi es mogui seguint no el curs de les estrelles sinó el moviment que de mitjana tenen els asteroides que és molt igual, ja que tots es troben aproximadament a la mateixa distància de nosaltres. Així s’aconsegueix que aquest petit astre estigui moltes hores impressionant el mateix punt de la placa i pugui aparèixer, mentre totes les estrelles van deixant una ratlleta.

És clar que això va inaugurar un nou mètode que va ser acceptat mundialment. El primer asteroide que va poder observar el nostre astrònom va ser el dia 20 de febrer de 1915 i el va batejar amb el nom d’Hispania, en homenatge a Espanya. I encara en va descobrir 10 més que reberen noms de Barcelona, Alfonsina (dedicat al rei espanyol), Mercedes (recordant la patrona de Barcelona), Pepita (pel seu propi nom de pila, en femení, perquè s’havia acordat que s’anomenessin ambnom femení), Amèlia, Reginita (noms de les seves filles), Gothlandia (que ja sabeu que vol dir Catalunya) i els tres últims ja van ser anomenats prosaicament 1927AA, 1928XA i 1929WG, perquè es va acordar per conveni internacional anomenar-los per l’any del descobriment i un parell de lletres majúscules. No cal dir, tanmateix, que els noms posats abans es conserven.

Com que les troballes de Comas i Solà van tenir ressò internacional, no crec que sigui fora de lloc recordar-les ara. El seu mètode va fer que altres astrònoms també l’apliquessin. L’Observatori Fabra tingué, per això, resposta mundial. I també per altres troballes fetes també per ell, com per exemple el cometa que descobrí el 1926 i que porta el seu nom; és periòdic, apareix cada 8 anys i mig, però és dels que no es veu a simple vista perquè és molt petit. I no cal dir que el Fabra encara avui dia és ben considerat i té missions d’àmbit internacional.

Mn. Francesc Nicolau: HI HA AIGUA A ENCELADE?

Sabeu on és Encelade? Es tracta d’un satèl·lit del planeta Saturn del nostre sistema solar. Segurament ja sabeu que Saturn té molts satèl·lits, passen dels 60 coneguts però només 17 tenen nom i la resta, segons sembla, són simplement meteorits captats per la gravetat saturniana.

Quan jo era nen (ara fa gairebé 80 anys) els llibres només en posaven nou, que són els que fins aleshores s’havien descobert amb telescopis ordinaris: Tità, el més gran detectat per Huygens el 1655, quatre més: Rea, Japet, Tetis i Dione, albirats per Cassini entre el 1671 i el 1684, dos més vistos per Herschel el 1789: Mimas i Encelade, i finalment encara dos més: Hiperió (descobert el 1848) i Febe (el 1898). Els vuit següents, amb nom, i tots els altres, sense nom i molt més petits, s’han descobert per sondes espacials enviades al planeta.

D’Encelade se’n parla entre els astrofísics per un detall que creuen important: aquest satèl·lit (que en castellà en diuen Encélado i en català alguns escriuen Encèlad, però que, i creiem que amb encert, la GEC anomena Encelade, que és el seu nom internacional), és de dimensions petites (té només 502 Km de diàmentre) i es troba a 238.000 Km de distància de Saturn (la nostra Lluna és a 384.000 Km de la Terra i té un diàmentre de 3.476 Km). Què és el que els astrònoms han vist en aquest astre que els hagi cridat l’atenció?

Des del 2004 una sonda espacial, anomenada Cassini (en honor de l’astrònom del segle XVII), va examinant els entorns de Saturn com un satèl·lit més. I va ser el 2005, gràcies a la sonda, quan se n’adonaren que Encelade expel·lia dolls de vapor pel pol sud. D’on provenia aquest emissió? Se li va manar a la sonda que precisés més el que detectava i ara s’ha arribat a la conclusiió que aquest satèl·lit de Saturn té un nucli rocós i es troba recobert per una gran capa de gel, però de manera que entre el gel i el nucli hi ha un oceà d’aigua líquida.

El satèl·lit Encelade (www.maxisciences.com)

Com han pogut arribar a aquesta conclusió? Amb càlculs molt precisos a partir de les petites variacions de la força de gravetat exercida per l’astre sobre la sonda durant diverses aproximacions. I és que la precisió de les mesures arriben fins a detectar modificacions de la velocitat de menys de 30 centímetres per hora. Segons aquests càlculs l’hemisferi sud d’Encelade té un oceà d’uns 10 Km de fondària recobert d’una de gel de 30 a 40 Km de gruix. El càlcul es basa en el fet que l’aigua líquida és més densa que el gel (un 7%), i d’aquí es determinà fins i tot el gruix aproximat de gel i aigua. Això ens ho va explicar Luciano Less, de la Universitat La Sapienza de Roma, en un article que es va publicar a la revista Science.

I què té d’important això? Els científics diuen: on hi ha aigua hi pot haver vida, encara que només sigui vida anaeròbia. Qui sap si l’aigua d’aquest astre ha donat la possibilitat d’una certa vida elemental! Què hi podem dir nosaltres? No sóm prou experts per a criticar-ho però creiem que en això hi ha una bona dosi d’optimisme, no us sembla?

Mn. Francesc Nicolau: JA S'HA POGUT "VEURE" LA LLUM D'UN EXOPLANETA

Ja sabem que gràcies al telescopi Kepler en òrbita s’ha detectat l’existència de més de 700 exoplanetes (o sigui, planetes de fora del sistema solar). El darrer fou el planeta anomenat Kepler-452b, situat a la constel·lació del Cigne (a 1400 anys llum de distància) i detectat el passat 23 de juliol. Però detectar no és veure’ls, és només deduir que hi són pel fet que fan disminuir la llum de l’estrella al voltant de la qual giren quan hi passen pel davant. La sensibilitat del Kepler arriba a captar les minves de lluminositat de només centmil·lèsimes. Per això se n’han descobert tants.

 Recreació artística del planeta Kepler-452b (www.en.wikipedia.org)

I encara hi hagué un altre mètode per detectar la presència d’un planeta de gran massa al voltant de la seva estrella: per les oscil·lacions o vaivens aparents de l’estrella a causa de la força de gravetat que el planeta exerceix sobre ella, ja que aleshores els dos astres s’influencien mútuament, fent que el planeta atregui també l’estrella. Naturalment d’aquesta manera només era possible trobar planetes de gran massa i molt propers a l’estrella.

Així i tot se’n descobriren alguns: el primer va ser l’anomenat 51 Pegasi b, l’any 1995, a 51 anys llum de nosaltres. Per l’oscil·lació de l’estrella (la qual, per cert, és molt semblant al Sol) es pogué deduir que el planeta hi feia una volta cada quatre dies, per tant molt pròxim i, en conseqüència amb una temperatura superficial de més de 1000º,  una massa com la meitat del nostre Júpiter (que és d’unes mil vegades la de la Terra), i amb un volum més gran per ser un planeta gasos a aquesta temperatura tan alta.

 L’Observatori Europeu Europeu (www.eso.org)

Doncs bé, aquest planeta que ja feia 10 anys que es coneixia se n’ha «vist» la llum. Com ha anat això? Curiosament no ha calgut el Kepler, s’ha pogut veure des de l’Observatori Europeu Austral, situat al desert d’Atacama (Xile) amb el seu telescopi de 3,6 metres de diàmetre. Com sabeu la llum d’un focus lluminós s’enrogeix si s’allunya de l’observador i es fa blavenca si s’hi acosta (efecte Doppler) i això es pot veure en les ratlles espectrals de la llum que emeti. Sabíem que era 4 dies de període de rotació del planeta pel moviment d’oscil·lació de la seva estrella. Ara bé, el planeta s’acosta i s’allunya de nosaltres més que l’estrella en el seu moviment orbital de 4 dies

.

No podríem veure les seves corresponents ratlles planetàries en la llum que ens arriba més corregudes (cap al roig i cap al blau alternativament) que les de l’estrella? En realitat la radiació lluminosa que rebem té una part, mínima però detectable, provinent del planeta. Mirem de captar-la. Això és el que es proposaren els de l’Observatori Austral. I ho aconseguiren! Aquesta és la notícia que s’ha publicat a la revista Astronomy & Astrophysics fent notar altres detalls que ara no cal comentar.

Amb aquest sistema s’espera poder detectar més llum de planetes amb el Very Large Telescope (VLT) de Xile. Es tracta de 4 telescopis de 8,2 metres de diàmetre, que s’acoblen i augmenten la seva potència com si fossin un de sol. Si detectem més llums planetàries ja ho sentirem a dir...

Mn. Francesc Nicolau: EL KEPLER-10c, UN EXOPLANETA MOLT INTERESSANT

Ja sabeu que els exoplanetes són els astres similars als que orbiten al voltant del Sol, com la nostra Terra, però que ho fan a l’entorn d’una altra estrella, fora del nostre sistema solar. I ja en portem més de 700 coneguts, però cap d’ells amb capacitat d’aixoplugar una vida com la que tenim al nostre planeta. No obstant això l’any passat es va conèixer l’existència d’un exoplaneta molt interessant: es tracta del Kepler-10c, i el nom li ve d’haver-lo detectat la sonda espacial que porta aquest nom.

Què té d’especial aquest astre? En primer lloc que és rocós i tenir una grandària notable: un diàmetre d’uns 29.000 Km (2,3 vegades el de la Terra) cosa que el fa 17 cops més massiu. Fins ara la teoria deia que un astre d’aquestes proporcions havia de ser de composició gasosa (com ho són Júpiter i Saturn) i d’aquí li ve la raresa.

 Recreació artística del planeta Kepler-10c (www.technemexico.com)

Es troba a la constel·lació del Dragó a uns 560 anys llum de nosaltres, gira a l’entorn d’una estrella molt més vella que el nostre Sol i ho fa en tan sols 45 dies. Es veu ben sòlid amb abundor de ferro i la seva magnitud ha fet que els astrònoms l’hagin batejat com una «Megaterra», nom molt expressiu que el fa d’una categoria superior als que fins ara s’anomenaven amb el nom de «Superterres» per ser també rocosos i un xic més grans que la nostra morada. A tot això hi hem d’afegir que, realment, aquest planeta ja s’havia detectat l’any 2011 però no és fins ara que se saben les característiques que hem dit. Les mesures s’han fet amb l’instrument HARPS del Telescopio Nazionale Galileo instal·lat a les illes Canàries.

L’estrella Kepler-10 que té aquest cos al seu voltant és molt vella ja que té uns 11.000 milions d’anys (el Sol en té 4.600 ma) i això ems fa pensar en un altre detall: com es va formar un planeta rocós tan gran en una època en què el que més abundava era l’hidrogen, amb poc heli encara, i amb molta escassetat de materials pesants? L’observació dels astres ens va donant cada vegada més sorpreses… De vegades teories que es creien segures veiem que no n’eren gaire.

Mn. Francesc Nicolau: ES VAN TROBANT MÉS PLANETES FORA DEL SISTEMA SOLAR

Des del març del 2009 el telescopi espacial Kepler va detectant planetes a l’entorn d’estrelles amb el sistema de mesurar fins a les centmil·lèsimes de variació la llum de l’astre, cosa que permet afirmar que un objecte de la mida d’un planeta està passant per davant d’una estrella si hi disminueix la brillantor per damunt d’una centmil·lèsima. Per saber-ho segur es mesura tres vegades de manera que es comprovi que la minva de lluminositat és realment periòdica, deguda a un ritme constant. Amb aquest mètode ja portem més de 700 planetes segurs orbitant més de 300 estrelles.

Guillermo Torres (www.themarknews.com)

Fins ara no se n’ha pogut trobar cap que amb seguretat presenti unes condicions semblants a les que té la Terra, com són temperatura adequada i aigua en abundor, però al gener d’enguany al congrés de la Societat Astronòmica Americana (AAS), Guillermo Torres del Centre Harvard-Smithsonian d’Astrofísica va informar dels dos planetes més semblants a la Terra trobats fins ara pel Kepler. Es tracta del Kepler-438b i del Kepler-442b. Tots els planetes descoberts amb el Kepler s’anomenen amb el nom d’aquest telescopi espacial seguit d’un nombre.

Aquests planetes tenen les següents característiques: tots dos es troben voltant estrelles de la constel·lació de la Lira, de les quals una d’elles està a 470 anys llum i l’altra a 1.000 anys llum de la Terra. Tots dos tenen una temperatura que hi permet l’existència d’aigua líquida en cas de ser planetes rocosos, i la probabilitat de ser-ho és força alta. El Kepler-438b té un diàmetre només un 12% més gran que el de la Terra i dóna la volta a la seva estrella en tan sols 35 dies, però tot i amb això la calor que en rep no és excessiva ja que l’estrella és més dèbil que el Sol. S’ha calculat que només rep un 40% més de llum respecte de la que rebem nosaltres del nostre astre rei, cosa que encara permetria la vida.

Comparació entre el planeta Kepler-442b i la Terra

(www.commons.wikimedia.org)

I el Kepler-442b és un terç més gran que la Terra i descriu l’òrbita en 112 dies i de llum en rep com un 65% de la que rebem nosaltres. Així, doncs, es tracta de planetes habitables? El coautor de la investigació, David Kippings, del mateix centre que Torres, ens diu: «No sabem segur si algun d’aquests planetes és habitable. Només podem dir que són candidats prometedors». I és clar que no n’hi ha prou amb tenir una superfície rocosa i corrents d’aigua, amb una temperatura adequada. Són condicions imprescindibles però no suficients. Calen molts altres factors. Un d’ells és la protecció dels raigs còsmics, que nosaltres tenim amb la capa d’ozó. Si des d’un altre sistema ens analitzessin el que hi ha al voltant del Sol, molt probablement ens considerarien aptes per haver-hi vida als planetes Mart i Venus i, com sabem, no n’hi ha pas.