Jorgina Jordà: MINERALEXPO SANTS 2015

Un any més i ja van onze edicions, s‘ha celebrat, a les Cotxeres de Sants, la fira de minerals i fòssils MINERALEXPO Sants 2015 organitzada pel Grup Mineralògic Català, on a més de poder adquirir minerals, fòssils i estris relacionats amb el seu estudi també s’ha pogut gaudir d’un gran nombre d’activitats.

Pel que fa als minerals es va poder gaudir d’exemplars de tots colors i mides que, molt amablement, els expositors ensenyaven a tothom que tingués curiositat. Els preus segueixen la tònica habitual i hi havia material per a totes les butxaques, amb exemplars que anaven des de l’euro a xifres de fins a quatre zeros.

Per citar-ne alguns, es van poder veure exemplars de brochantita de la Mina Milpillas, Mèxic  malaquita pseudomòrfica d’atzurita de al mateixa localitat; quarsos maclats de la zona de la Vall d’Arun, Nepal;  malaquita, atzurita, vananidita i un gran assortit de minerals del Marroc, fluorapatita de Panasquerira, Portugal; pirrotita de la mina Stari Trg, Kosovo o els famosos òpals fluorescents de Zacatecas, Mèxic, novetat de la fira de Tucson del 2014 i la localitat exacta dels quals continua sent un misteri i vauxita rar fosfat, procedent de la localitat-tipus a Bolívia.

De material espanyol cal destacar com a novetats les wavellites d’Aliseda, Càceres; les proustites de Cármenes, Sevilla o unes simpàtiques fluorites de Vera de Bidasoa, Navarra, de baixa qualitat però que destacaven pel seu color blau intens. Material català n’hi havia per triar i remenar i, fins i tot, es podien trobar espècies rares entre les quals em va cridar l’atenció un exemplar de kahlerita de la Mina Atrevida, Vimbodí, citat a la bibliografia però del qual no havia vist mai un exemplar en directe. 

Com ja és habitual a les fires de les nostres contrades vam poder gaudir del gran “show” de les fluorites, provinents de diverses localitats: Alumbres, Murcia, Yanci, Navarra o les clàssiques de localitats asturianes (mina Moscona, Jaimina, La Viesca, Berbes, etc.). També material clàssic com pirites de Navajún i Valdeperillo, aquestes últimes d’hàbit prismàtic, barites de La Unión o les excepcionals bavenites i stokesites de les pedreres de granit de Cadalso de los Vidrios, Madrid.

Pel que fa als fòssils, cal dir que hi havia pocs expositors però que anaven molt ben proveïts amb material de tota mena, mida i preu: ammonits, trilobits, peixos, decàpodes, etc.

A més, també hi havia parades dedicades a altres temàtiques com els meteorits, la venda d’instruments de talla i polit, accessoris diversos, lupes binoculars i microscopis o bijuteria que també va fer acte de presència, tot i que de forma molt testimonial i generalment com a complement en les parades d’alguns expositors de minerals.

Durant el transcurs de la fira es van realitzar una sèrie d’activitats paral·leles relacionades amb el món de la mineralogia:

EXPOSICIÓ de FOTOGRAFIES de JOAN ASTOR

Aquesta exposició va servir d’homenatge al recentment desaparegut Joan Astor, gran fotògraf naturalista i amant dels minerals, molt vinculat al Grup Mineralògic Català des de els seus inicis.

Les fotografies exposades, realitzades en format analògic, van ser una selecció de la seva extensa obra que ja es va poder admirar el passat mes de maig durant la V Taula d’Intercanvi de Minerals de Canyelles.

 TALLER d’INICIACIÓ als MINERALS per a NENS i NENES

Activitat organitzada per donar a conèixer el món de la mineralogia als més menuts on es va explicar que és un mineral o una roca i es van donar a conèixer les principals propietats dels minerals tals com l’exfoliació, la fluorescència o el gust... i és que més d’un va poder tastar algun trosset d’halita o silvita.

Sergio Evangelio un any més ensenyant  a tots menuts i grans 

APERTURA de GEODES

En aquesta activitat es podia gaudir d’una de les experiències més boniques en la recerca de minerals: obrir una geoda que, un cop partida ens mostra la bellesa dels cristalls al seu interior.

TALLER LAPIDARI

Amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona, una professora experta en el treball de la pedra, mostrava com polir i donar forma a diversos minerals i roques.

LA BELLESA DE LES PEDRES. PRESERVAR-LES TOT GAUDINT-NE

A càrrec de l’arqueòloga Dra.Margarida Genera i Monells, l’activitat va consistir en mostrar el valor del material petri en l’evolució de la humanitat. L’ús de la pedra com a eina i ornament i els processos d’obtenció de metalls.

Per acabar, és parada obligada la visita a l’stand del Grup Mineralògic Català, punt de trobada per a molts aficionats. En aquesta ocasió vam poder recollir el darrer número de l’Infominer butlletí informatiu sobre mineralogia que serveix de nexe entre els socis i l’associació. Recordar que aquesta publicació és oberta a tothom interessat en publicar alguna crònica relacionada amb aquesta fira o alguna altra activitat. Destacar també que, de nou, vam poder recollir la Revista Paleomina  gràcies a la renovada col·laboració amb els companys de l’Associació Mineralògica i Paleontològica de Sant Vicent del Raspeig

Sandra Lensen com sempre atenent a tothom amb molta simpatia

                         

Finament, només en resta dir que vam gaudir molt de la jornada i esperem tornar-hi l’any vinent.

Fotos: Agustí Asensi

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ HI DIU LA CIÈNCIA DE L'EXERCICI MUSCULAR?

Tothom ho sap. Fer exercici dels músculs és bo per a la salut. És un fet d’experiència. Es pot dir que aquesta afirmació pertany ja a la saviesa popular. Però s’ha pogut comprovar científicament la seva veritat? Doncs sí! Hi ha científics que s’han esforçat a estudiar els efectes de l’exercici en el cos humà i han arribat a aquesta conseqüència amb detalls ben interessants. I és que s’han fet últimament moltes investigacions.

La llista de beneficis que han trobat en el fet de l’exercici físic és gairebé interminable: minva el risc de morir de cardiopaties, d’accidents cerebrovasculars, de diabetis, de certs tipus de càncers... millora l’estat d’ànim, enforteix ossos i músculs, augmenta la capacitat pulmunar, redueix el risc de caigudes i fractures, ajuda a mantenir el pes corporal... fins i tot augmenta, segons sembla, la capacitat intel·lectual, cosa que fa més eficients les tasques que requereixen atenció, organització i planificació, i redueix els simptomes de la depressió i ansietat, a més reforça el sistema immunitari. Tantes coses? Sembla que sí!

No he fet més que transcriureel que es diu en un article aparegut a la revista Investigación y Ciencia titulat “Els beneficis de l’exercici” , prou de fiar com tothom sap, i està signat per tres experts en la matèria: Shari S. Bassuk (epidemiòloga investigadora de l’Escola de Medicina de Harvard), Timothy S. Church (director del Laboratori sobre Medicina Preventiva i professor de la Universitat de Louisiana) i Johann S. Manson (professora de l’Escola de Harvard, a més d’altres càrrecs), els quals ens diuen: “I aquests són només alguns dels efectes més coneguts...”

El professor Timothy S. Manson

I d’on provenen, doncs, tants beneficis? En el llarg article que firmen aquests tres investigadors ho exposen amb alguns detalls. No cal que us els expliqui, perquè ens podem fiar dels resultats. Fonamentalment ens diuen que els beneficis que es van observant en l’organísme dels qui fan exercici vénen sobretot dels canvis, entre lleus i moderats, que es fan en molts aspectes de la fisiologia, no pas d’efectes grans en uns pocs processos cel·lulars o tissulars.

I ens diuen també que per millorar la salut no cal fer pas el que fan els grans atletes, n’hi ha prou complint, èr exemple., el que les últimes recomanacions que sobre exercici muscular ha donat l’entitat que als Estats units d’Amèrica té l’encàrrec d’això, i ha indicat com a convenients per a tothom: uns 30 minuts diaris almenys 5 dies per setmana de caminar, o bé fer un total de 75 minuts de córrer almenys cada setmana afegint-hi dos dies més d’enfortiment muscular amb aixecament de pesos durant 30 minuts.

Els beneficis comencen a notar-se quan la pràctica dita es converteix en un hàbit rutinari. Comprovat estadísticament. I és que aleshores el cos s’adapta a l’augment de demandes que fan els òrgans en resposta a l’exercici: eñls pulmons processen més oxígen, el cor bombeja més sang a cada batec... i tot això és beneficiós per al cos.

L’article acaba fent una recomanació als metges, fent-los notar la importància que han de donar al fet de l’exercici a fi que els malalts ho tinguin ben present... I nosatres afegirem: I també explicar-ho a tothom ben explicat perquè sapiguem que una vida d’estar sempre asseguts (cosa que va pels teleadictes) és perjudicial, però també s’ha de dir que l’exercici físic portat al límit del cos tampoc no és gens saludable. L’exercici muscular s’ha de fer sempre amb moderació i coneixement de les limitacions de cadescú.

Isabel Benet: EL CAOS DE TARGASONA

El Caos de Targasona és un d’aquests indrets interessants que val la pena de visitar en qualsevol època de l’any. Es troba a l’oest del poble de Targasona, a l’Alta Cerdanya, entre els 1500 i 1600 metres d’alçada i el travessa la carretera D-618 que va d’Ur a Font Romeu. De fet, a partir del km 6 d’aquesta carretera es van trobant petits aparcaments al seu voral des d’on diversos senders penetren a l’interior del Caos. I és que, d’un temps ençà, aquest indret s’ha convertit en un espai d’escalada en bloc d’alt nivell i per això molt freqüentat per joves escaladors de tota Europa amants d’aquesta modalitat esportiva.

El Caos de Targasona és un conjunt de blocs granítics, arrodonits i amuntegats tot formant petits turons escampats sobre el vessant sud del Pic dels Moros (2137 m). D’aquest amuntegament prové el curiós nom de “caos”, mot que ve del francès chaos i que significa “esllavissada” encara que, com veurem, aquest no és exactament el seu origen.

Geològicament el Caos de Targasona està situat a la Zona Axial Pirinenca, concretament al batòlit granític d’Andorra-Montlluís, el segon més gran, en extensió, dels Pirineus. Es tracta d’una intrusió tardiherciniana, de composició granodiorítica, molt fracturada i limitada al sud per la semifossa de la Cerdanya.

Les característiques geomorfològiques del Caos de Targasona és el resultat de diversos processos el més important dels quals és l’alteració química dels feldspats (ortosa) i la hidratació de les miques cosa que fa que aquests minerals es trasformin en argiles i els granitoides esdevinguin una mena de sorra: el sauló. També és important l’acció física de l’aigua que s’escola entre les esquerdes i que, en congelar-se, actua com una falca trencant les roques. La descamació és la manera com es meteoritzen els granitoides d’aquest sector, deixant a l’aire lluire els nuclis, en forma de boles, de la roca sense alterar. A aquest fenomen se l’anomena disjunció esferoïdal.

Malgrat que aquests rocs no són blocs erràtics deixats per la llengua d’un glaciar, sí que els processos periglaciars, ocorreguts durant la darrera glaciació quaternària, han intervingut en el modelat del paisatge actual, i per poder veure aquesta mena de paisatge us proposem un petit itinerari amb inici i final al poble d’Angostrina.

Per començar l’itinerari, cal anar fins l’extrem oriental del poble i travessar el riu Angostrina pel pont de la carretera. Aquest riu neix als peus del massís del Carlit i vessa les seves aigües al Reür, afluent del Segre. Des d’aquest pont es pren el camí marcat en vermell i groc, corresponent al GRP Tour de Cerdanye, el qual s’enfila pel vessant oest de l’ampla vall d’Angostrina, d’origen glacial, tot guanyant alçada ràpidament entre marges d’antics camps de correu.

Angostrina

Blocs de la morrena lateral

Per aquest camí aviat veiem un munt de grans blocs granítics arrodonits que sobresurten entre els matolls: es tracta de les restes de la morrena lateral deixada per la llengua glacial que, procedent de la conca d’alimentació situada al massís del Carlit, va lliscar per la vall d’Angostrina fins a desembocar a la plana cerdana. Per aquesta raó la vall d’Angostrina conserva la típica forma en U. Entre els pobles de Cereja i d’Angostrina es pot observar un escampall de blocs granítics damunt el substrat de pissarres cambroordovicianes: són les restes de la morrena frontal.

Així d’aquesta manera arribem al capdamunt de la cresta de la morrena lateral des d’on podem veure clarament la torre de la Central solar Thémis, avui convertida en un centre d’investigació solar i un museu dedicat a les energies renovables.

Aquí deixem les marques del GRP, les quals segueixen cap al nord, i baixem de la cresta morrènica cap als prats que tenim just al dessota, tot acostant-nos al marge occidental del Caos de Targasona, al qual entrem per un dels molts senders que en recorren el seu interior.

Tot seguit ens veiem envoltats pels blocs d’un dels monticles rocosos que els escaladors anomenen sector del Dolmen. Passadissos, gateres, esquerdes, agulles, torres, són els elements esculpits pels elements entre els quals anem desplaçant-nos com dins d’un fantàstic laberint poblat d’avellaners i bedolls, arbres que aprofiten qualsevol racó recerat per arrelar.

També podem veure l’aspecte dels granitoides, com es transformen en sauló, les diàclasis ortogonals que els afecten, el fenomen de la descamació...

Diàclasis

Aspecte dels granitòides parcialment convertits en sauló

Enclau de roques màfiques

Després anem baixant pel sender principal que travessa el sector Diex-Païens fins arribar a uns prats a tocar de la carretera D-618.  Creuem aquests prats en direcció oest fins arribar altre cop al peu de la cresta morrènica, la qual assolim després d’una breu pujada per qualsevol dels molts corriols oberts pel bestiar. Al capdamunt recuperem els senyals del GRP que seguim a l’inversa per retornar a Angostrina.

Vista del Puigllançada (esquerra) i Tossa d'Alp (dreta) 

des del Caos de Targasona

Sant Andreu d'Angostrina

Un cop al poble es pot visitar l’ermita romànica de Sant Andreu d’Angostrina, situada al capdamunt del poble, d’una nau, campanar de cadireta, porta amb columnes i capitells de granit i absis amb arcuacions. En el seu interior es conserven pintures murals, una Majestat, un frontal d’altar i un retaule del segle XIII.

Mn. Francesc Nicolau: L'HEPATITIS C JA ESTÀ MÈDICAMENT SOLUCIONADA

L’hepatitis C, molts ja ho sabeu, és una malaltia greu del fetge ocasionada per un virus que acaba provocant la mort del pacient enj un 35% deks casos, si no és prou ben tractada. En el món es calcula que hi ha 150 milions de persones afectades i a Espanya en són uns 800.000 els que pateixen aquesta infecció.

El Dr. Michael Hougton

Fa 27 anys, el 1988, començava el procés que ha culminat amb la troballa d’un medicament eficaç contra aquesta malaltia. Aquell any a Lovaina el britànic Michael Hougton presentava al Cngrés Europeu del fetge els resutats de les seves investigacions que n’iniciaven la història quan, en aquella època, eren pels volts de mig milió de persones les que cada any morien per la seva causa. Havia descobert uns anticossos especials a la sang dels malalts que mostraven que la malaltiahavia de ser provocada per un virus. No havia descobert encara aquest agent infecciós, però es veia ja possible trobar el camí cap a la solució.

El Dr. Juan Carlos López-Talavera

Acabada la conferència se li acosta el metge barceloní Juan Carlos López-Talavera, que en aquell moment té 26 anys, que li diu que fa dos anys que recull mostres de sang de pacients amb aquella dolència hepàtica, abans i després de rebre una transfusió de sang, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, fins a unes 1.100 mostres, però que encara no ha pogut trobar el virus. Aleshores Houghton se li ofereix a col·laborar amb ell per fer-hi les anàlisis pertinents. Llavors la malaltia passa a anomenar-se hepatitis C, diferent de les hepatitis A i B. A l’any següent ja poden publicar a les revistes Science i Lancet que han identificat el virus.

D’això fa més de 25 anys durant els quals el nostre barceloní Juan Carlos López-Talavera s’ha mantingut en primera línia en la investigació. Després d’uns mesos a l’Hospital Clínic anà el 1991 a Amèrica, a Yale. Quatre anys més tard torna a la Vall d’Hebron i al 1999 un altre cop torna a Amèrica per ser membre de la Universitat de Pittsburg. On han portat els seus treballs?

Gràcies a un interferó comença combatent la malaltia amb un 15% d’èxit, després amb ribavirina ja va arribar al 50%, i amb noves combinacions antivirals ara ha aconseguit una taxa de curació que arriba al 95%, amb només tres mesos de tractament. I continua traballant-hi. El seu objectiu és fer que tots els pacients que necessiten aquest tractament en qualsevol lloc del món hi tinguin accés, perquè aquest és un altre tema, i es planteja a més treballar perquè altres malalties del fetge, com el càncer hepàtic i la cirròsi, trobin també el tractament adeqüat. Que Déu li doni salut i encert!

Amics del Museu: SCRIPTA II (Sèrie Malacològica)

S’acaba de publicar el segon número de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta), de la sèrie malacològica.

Portada de la revista amb la foto d'un 

exemplar de Xerocrassa ferrutxensis

S’hi han publicat dos articles, el primer dels quals en són autors Maximino Forés, de la Societat d’Història Natural de les Balears, i Cristian R. Altaba del Laboratori de Natura del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. En aquest article es descriu un gasteròpode terrestre actual i endèmic de l’extrem nord-est de l’illa de Mallorca. Basant-se en dades anatòmiques i conquiològiques, en aquest article es proposa una nova espècie per aquest gasteròpode que passaria a denominar-se Xerocrassa ferrutxensis. Com a novetat, acompanya l’article unes fotografies en color dels exemplars analitzats.

El mateix Maximino Forés signa el segon article de la revista on s’analitza la presència i distribució a Tarragona del gasteròpode continental Helicella bolenensis, del qual ja en donava informació una llista actualitzada, elaborada per Alba et al. al 2011.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Malacològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, on es recullen els treballs d’aquest museu, essent els directors de la sèrie José M. Asensi i Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es

Isabel Benet: UN TOMB PELS MOTLLATS

Per poder donar un cop d’ull a uns dels primers sediments del Juràssic que es van dipositar a casa nostra, aquí us proposem un itinerari circular, de mitjana dificultat però carregat de belleses naturals que des del poble de Capafonts s’enfila als Motllats, una mola calcària que s’alça entre la fossa del Camp de Tarragona i la Serra de Prades i que forma part de la Serralada Prelitoral, dins de la unitat de Serres i Depressions Costaneres (o Serralada Costanera Catalana) en plena comarca del Baix Camp.

Els Motllats des de Mont-ral

Aquest itinerari és com una continuació del que vam fer a les Fonts del riu Glorieta, on vam poder observar el sòcol paleozoic i totes les fàcies del Triàsic fins a les calcàries de la Formació Imón (Triàsic superior-Juràssic inferior) sobre les quals s’asseu el poble de Mont-ral. També vam poder veure aquests mateixos materials, de manera més extensa, a l’itinerari de la Serra de Llaberia.

L’itinerari s’inicia en un petit aparcament situat al marge de la carretera TV-7041, just sota el turó on s’alça el poble de Capafonts (692 m); mirant cap al sud se’ns desplega la mola dels Motllats coronada per un cingle calcari. Des d’aquest aparcament cal baixar per la carretera uns metres i prendre una pista mig asfaltada que surt d’una corba i on hi ha un pal indicador que assenyala la direcció de la Mussara. Poc més enllà hem de creuar el barranc del Ribatell per un gual de ciment i continuar per una pista que travessa uns camps conreats damunt les argiles, margues i carnioles de la fàcies Keuper del Triàsic superior, tot acostant-nos a la vall del riu d’Horta o de la Font Nova.

Quan arribem a una cruïlla, prenem la pista de l’esquerra tancada amb una cadena i anem per aquesta pista fins al final situat a la riba del torrent del riu d’Horta on, si el cabal del torrent ho permet, val la pena creuar-lo per anar a visitar la propera Font de la Llúdriga, un brollador que es troba en el contacte entre les argiles i margues de la fàcies Keuper i les dolomies taulejades de la Formació Imón (Retià-Hettangià) a la frontera entre el Triàsic superior i el Juràssic inferior (anomenat també Liàsic o simplement Lias)

Per continuar l’itinerari, des de la font cal tornar a la pista i refer el camí fins trobar, a mà esquerra, un viarany que s’enfila costerut en direcció a La Mussara. El sender està equipat amb uns esglaons de fusta que ens ajuden a pujar a través d’un bosc espès. Per aquest camí anem a sortir a una clariana situada en un punt elevat des d’on podem contemplar els materials pertanyents a la Formació Carnioles de Cortes de Tajuña (Sinemurià, Lias), un paquet on s’alternen capes de dolomies cavernoses (roques dures que formen els cingles) amb capes de margues (roques més toves), les quals donen al paisatge un aspecte esglaonat i enèrgic per on es despengen les aigües dels torrents de la Pixera i de la Font Nova.

Salt de la Pixera

Un xic més enllà un pal indicador ens assenyala el camí optatiu d’accés a la Cova de les Gralles, una immensa balma, com una mossegada oberta al cingle, per on es precipita, si ha plogut recentment, l’aigua del torrent de la Font Nova i que val la pena de visitar. El sender està marcat amb fites de pedra i marques de pintura, però per arribar al peu del salt s’ha anar en compte sobretot si el camí està humit; també cal estar atents perquè s’ha de travessar un estret pas entre blocs de roca caiguts del cingle.

La Cova de les Gralles

Pas entre blocs

La Cova de les Gralles està excavada a les dolomies (roques dures) on les aigües subterrànies que s’escolen erosionen la base del cingle formada per les argiles i margues (roques toves), fent recular el cingle aigües amunt per retrogradació.

Per continuar, des de la Cova de les Gralles ens cal retornar al camí principal el qual s’enfila per tal de superar l’esglaó rocós, i un cop situats al capdamunt de la Cova de les Gralles trobem una cruïlla de camins: el sender de l’esquerra segueix el curs del torrent de la Font Nova fins a desembocar a una pista principal prop d’aquesta font, i el sender de la dreta segueix enfilant-se fort en direcció al Pont de Goi, un forat a la roca que fa de pont natural i per on el camí passa primer per sota i després per sobre tot fent un vistós traçat helicoïdal. 

El Pont de Goi

Passant sota el pont natural

Passant per sobre del pont

El camí acaba desembocant en una de les moltes pistes que recorren l’extensa mola dels Motllats. Seguim per aquesta pista a mà esquerra, en lleugera baixada, en direcció a la Font Nova. Poc abans d’arribar a la font, però, trobem a mà dreta la desviació optativa que porta a la Creu Trencada, un mirador situat a uns 1025 metres d’alçada i encarat a ponent des del qual es té una bona vista del Montsant. La pista que seguim recte passa a frec de la Font Nova situada a mà dreta i mig oculta per la vegetació just a la cruïlla amb una altra pista. Nosaltres hem de seguir en direcció a ponent fins a la font de l’Abeurada, capçalera del barranc de la Pixera.

La Font Nova

A partir d’aquí deixem la pista principal per prendre un camí carreter que passa prop d’una caseta metàl·lica que fa la funció de petit refugi. Tot seguit el camí carreter es converteix en un corriol pedregós pel qual arribem a la Cova del Grèvol, profunda balma a l’interior de la qual hi ha una font abundosa i una petita cavitat kàrstica. El camí continua planejant per una estreta feixa, amb el barranc a mà esquerra i el cingle a mà dreta, així veiem de ben a prop com n’estan de corcades aquestes roques i el perquè les anomenen “dolomies cavernoses” ja que semblen unes carnioles a gran escala. Algunes d’aquestes balmes s’havien utilitzat com a corrals.

Aspecte de les dolomies cavernoses

Així arribem al Puntal del Colomer, portentós balcó sobre els barrancs de la Pixera i de la Font Nova, per on hem pujat, i des d’on ja veiem el poble de Capafonts situat al peu dels Motllats i a redós de la serra de Prades.

Capafonts des del Puntal del Colomer

Pont natural de La Foradada

A partir d’aquí el camí baixa decidit per la qual cosa s’ha d’anar en compte si les roques estan humides. Tot seguit passem sota La Foradada, finestra oberta al cingle on s’emmarca el poble de Capafonts. Tot seguit el descens continua, ara, per l’interior del bosc i les vistes es fan més escadusseres. El sender finalitza a la carretera TV-7041 per la qual seguirem a mà esquerra en direcció al poble fins a l’aparcament on finalitza aquest itinerari i des d’on encara podem donar un darrer cop d’ull als cingles dels Motllats tocats pel sol ponent.

Si es té prou temps val la pena visitar el poble on, als baixos de la Casa de la Vila, es pot visitar un molí medieval del segle XIII, una joia del patrimoni històric de Capafonts que va estar en funcionament fins al 1985, per aquesta raó es troba en perfecte estat de conservació.