Isabel Benet: PER QUÈ TREMOLEN LES TERRES DE L'EBRE?

Els primers dies d’aquest mes d’octubre, les Terres de l’Ebre i del Sènia es despertaven a causa de dos terratrèmols de més de 4 graus en l’escala de Richter (de 4.2 el dia 1 i de 4,1 el dia 2, respectivament), fet força inusual per aquests topants de relativa calma sísmica. El més estrany és que no han estat els únics sinó que, ens darrers dies, s’han produït més de 400 sismes, 10 dels quals superiors als 3 graus i això és més dels tremolors que es registren a tot Cataluny al llarg d’un any. Què està passant?

A principis de setembre, una important empresa (Escal UGS), avalada per l’Estat i per la Unió Europea, comença a bombar gas des d’una planta d’operacions situada al nord de Vinaròs, i a través d’un gasoducte de 30 Km de longitud, cap a un magatzem subterrani que no és més que un antic jaciment petrolífer situat a 22 km mar endins entre Vinaròs i les Cases d’Alcanar. Aquest jaciment fou descobert l’any 1970 i va ser explotat per la companyia Shell des del 1973. Una dècada més tard, però, ja es va veure que les seves reserves eren força limitades i que el petroli que s’extreia era molt espès i difícil de refinar, per la qual cosa, un cop buit, es va abandonar. Aquestes són les instal·lacions que es miren de reutilitzar per a emmagatzemar gas natural, en una operació que s’ha anomenat Proyecto Castor.

Plataforma petroliera del Proyecto Castor (extret de lavanguardia.com)

Immediatament al bombament del gas comencen a produir-se una sèrie de microsismes, la major part imperceptibles, però que el més important dels quals arriba a la gens meyspreable magnitud de 3.6 graus en l’escala de Richter. Tots aquests tremolors van ser, al seu dia, considerats com a “normals” en el decurs d’aquesta mena d’operacions. L’empresa afirma que el dia 16 de setembre deixa d’injectar gas, per la qual cosa l’activitat sísmica baixa considerablement i sembla que aquí no hagi passat res. Però el 24 de setembre comencen a registrar-se una nova sèrie de sísmes cada cop més intensos, fins al punt que dos d’ells superen els 4 graus. Val a dir que a partir del grau 4.5 comencen a patir els seus efectes les construccions més velles i febles!

Aquests sismes, clarament perceptibles per una bona part de la població i en punts tant allunyats com el Baix Llobregat, no han provocat danys materials però sí certa alarma i la indignació dels ajuntaments dels pobles més propers a la plataforma degut a la manca d’informació per part de l’empresa promotora d’aquest projecte, ja que entre les Terres de l’Ebre i Tarragona està la central nuclear de Vandellós a més d’una important indústria petroquímica. Què està passant?

Les àrees més símiques del nord, nord-est i est de la Península Ibèrica

Aquesta és la pregunta que, en un programa de TV3, se li va formular a Xavier Goula, cap de l’àrea de sismologia de l’Institut Geològic de Catalunya, i aquest no va dubtar a relacionar els primers sismes amb les injeccions de gas, però també va assenyalar que a partir del dia 24 no sols s’observa un augment de la magnitud dels sismes, sinó també un canvi del seu moldel, ja que passen d’un règim compressiu (pròpi de quan s’està bombant gas cap al magatzem) a una altre més pròpi de les falles normals o distensives; a més els epicentres es concentren al llarg d’una línia a tocar de l’antiga plataforma petroliera i això ha desconcertat a més d’un. Als mitjans de comunicació ja es parla obertament de crisi sísmica i la Generalitat ha activat, per primer cop, el pla Sismicat en fase d’alerta perquè sembla ser que això podria durar dies, mesos o, fins i tot, anys!

El Dr. Mariano Marzo, catedràtic de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, va suggerir que la injecció de gas podria haver desestabilitzat el sistema de falles relacionades amb la falla d’Amposta. Però quina, d’entre el munt de falles que solquen el territori, és la falla d’Amposta? I quin és el seu origen?

Entre la Franja Costanera emergida i el Promontori Balear hi ha una profunda depressió anomenada conca Catalano-balear, per on discorre el canal de València, una vall submarina que baixa suaument cap al NE. L’evolució d’aquesta conca està molt lligada a la tectònica neògena ja que entre finals de l’Oligocè i durant el Miocè inferior, al mateix temps que s’emplaçaven les làmines encavalcants del sector NE de l’orogen Bètic (les quals donen lloc al Promontori Balear), al davant d’aquestes làmines es produeix un fenòmen extensiu anomenat “rifting”responsable de la formació de horsts (o pilars) i fosses que fan que aquesta conca es submergeixi sota el nivell del mar i que, en aquest sector, l’escorça sigui anormalment prima (entre 20-25 Km o fins i tot menys), aquest fet provoca l’aparició d’un vulcanisme bàsic recent, equivalent al vulcanisme d’Olot, que fins i tot aflora per sobre el nivell del mar a les illes Columbrets, enfront la costa de Castelló de la Plana.

Aquest procés de “rifting” s’estén des del mar d’Alborán al mar del Nord englobant fosses tan conegudes com la fossa del Vallès-Penedès, la vall del Roine o la fossa del Rin.

I és que les Terres de l’Ebre i del Sènia, malgrat la seva aparent calma sísmica, es troben en un lloc ben compromès: la Península Ibèrica és una subplaca que, com un tascó, es troba sotmesa als moviments de les grans plaques eurasiàtica (al nord) i africana (al sud), per això s’ha d’anar molt en compte de no trencar aquest equilibri tan delicat. Per altra banda des de l’Observatori de l’Ebre a Roquetes, es va dir que podria ser que aquests moviments haguessin ajudat a descarregar les tensions acumulades per les falles que potser, tard o d’hora, haurien provocat un terratrèmol de més magnitud.

Davant aquesta allau de crítiques el Sr.del Potro, president d’Escal (UGS), declara que la injecció de gas queda momentàniament aturada a l’espera de nous informes tècnics per tal de garantir la seguretat, Els anteriors informes només havien estat capaços de preveure sismes de fins 2 graus tot i que, tant la companyia Shell com el CSIC, sembla que ja havien advertit a aquesta empresa sobre el risc sísmic de la zona.

A hores d’ara la magnitud dels sismes ha baixat molt, però les administracions públiques i els veïns propers a la plataforma demanen el tancament definitiu del magatzem i els seu posterior desmantellament ja que, fins i tot, culpen als tremolors del descens en les captures de pops i sípies. Però això sembla que no és possible donat que, en cas de cancel·lació dels treballs, l’Estat s’hauria de fer càrrec d’una indemnització de 1.300 milions d’euros per les inversions fetes per aquesta empresa i, com va dir el professor Luís Gonzalez de Vallejo, catedràtic d’Enginyeria Geològica de la Universitat Complutense de Madrid, la solució passi per mirar d’injectar el gas a menys pressió encara que això costi més temps i més diners. Haurem d’estar atents.

Jorgina Jordà: MUSEU DE GEOLOGIA I DEL GUIX DE VILOBÍ DEL PENEDÈS

El dissabte passat dia 28 de setembre vàrem poder visitar el Museu del Guix de Vilobí del Penedès.

Aquest Museu va ser fundat pel senyor Josep Rovira l'any 1986 i consta d'una  col·lecció de maquetes d'antics forns de guix, minerals i fòssils.

En entrar ja destaca un mapa de la Geologia del Penedès i el seu entorn, fruit de la col·laboració entre altres del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Amb molta amabilitat el Sr. Rovira ens ha començat la visita per la sala que alberga les maquetes dels forns de guix, fetes a escala 1:20 i realitzades amb roques originals.

La majoria d'aquest forns  eren actius fins als anys seixanta del segle XX, quasi tots són de Catalunya, i  procedents  del mateix  poble de Vilobí un pot contemplar les maquetes d'una pedrera i dos forns  dels avantpassats del propi Sr. Rovira.

Després hem continuat  per la sala  dedicada  al guix, motiu principal d'aquest museu,  on crida l'atenció un exemplar amb sofre natiu dins la vitrina només dedicada als guixos de Vilobí.

A les altres vitrines hi ha una extensa representació de guixos d'Espanya i del món.

A continuació li tocà el torn a la resta de minerals, que són la majoria de Catalunya, amb una espectacular calcita de Sant Bartomeu del Grau,  fluorita de Papiol, ... i es complementa amb boniques goethites, pirites, halites, fluorites de la resta d'Espanya.

Acabàrem a la sala dedicada a la Paleontologia, seguint l'ordre, amb vitrines de la comarca de l’Alt Penedès, en especial, del miocè i del cretaci inferior, un altre amb paleobotànica amb fulles de molts períodes, una  de mol·luscs del pliocè dels Estat Units, etc.

Em fa especial il·lusió la vitrina dedicada al Dr. Luis Via Boada, fundador de la secció de geologia del Museu de Vilafranca i antic director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb un conjunt de crustacis decàpodes fòssils, per la seva gran tasca d'investigació i estudi  sobretot en aquest tipus de fòssils.

Per tots nosaltres ha sigut una grata sorpresa veure aquestes col·leccions on es fa palesà la gran feina feta del Sr. Josep Rovira que ha comtat amb poques ajudes i ho ha compensat amb moltíssimes hores de dedicació, esforç  i treball.

Moltes gracies per l'interessant visita.

Només resta afegir l'adreça i telèfon 

Crta. Diputació, 7 (Can Casavell)

 08735 Vilobí del Penedès

Cal trucar primer i concertar visita Tel 93 8978027

Fotografies: Montserrat Herms i Agustí Asensi.

Mn. Francesc Nicolau: LA SONDA ESPACIAL "VOYAGER I"

El 25 d’agost d’enguany als diaris va aparèixer la notícia que la sonda Voyager I acabava  d’abandonar el sistema solar.

Segurament els més interessats en el tema dels viatges a l’espai recordareu que fa 35 anys la NASA va enviar dues naus bessones, la Voyager I i la Voyager II a explorar el sistema solar. Això va ser exactament el dia 5 de setembre de 1977. Els dos artefactes van complir la seva missió amb tota fidelitat segons se’ls havia programat. 

Detall del disc fonogràfic de coure recobert d’or, amb un missatge dissenyat per Carl Sagan. Conté, a més, una selecció de música, fotografies del planeta Terra i dels seus habitants, així com també sons naturals i tecnològics

El 1979 les sondes ja enviaven unes fotos magnífiques del planeta Júpiter des de gran proximitat; la Voyager I al març, i la Voyager II al setembre. Continuant el viatge la primera passà a prop de Saturn el novembre del 1980 i, després de fotografiar-lo, s’endinsà cap a les profunditats de l’espai, mentre que la segona, que també prengué fotos d’aquest planeta, s’orientà cap als planetes Urà i Neptú i entre 1986 i 1990 va anar enviant més imatges d’aquests astres. Les fotografies preses per les dues naus van arribar a milers i es consideren d’un valor incalculable.

El planeta Júpiter

Recreació de la sonda Voyager I acostant-se a Saturn

La Voyager I estava programada per sortir del sistema solar amb la missió d’esbrinar com és el final del domini del Sol (també la Voyager II acabarà deixant el nostre sistema però ho farà més tard). Com ja debeu saber, s’anomena heliosfera el conjunt de l’espai que comprèn tota aquella regió entorn del Sol que té una densitat d’energia del vent solar superior a la del medi interestel·lar. El seu límit s’anomena heliopausa, que és la gran esfera que ens rodeja caracteritzada per tenir igual energia de vent solar que el medi interestel·lar.

El 15 de desembre de 2005, la Voyager I ja es trobava en el punt en què la velocitat del vent solar disminuia bruscament i es començaven a sentir els efectes del vent interestel·lar, però l’energia de les partícules emeses pel Sol mostrava que encara no s’havia passat del seu domini. El 25 d’agost de 2012 hi va haver una altra sorpresa: quan era a la distància de 122 ua (ua=unitat astrofísica equivalent a la distància entre el Sol i la Terra), o sigui a uns 18.000 milions de quilòmetres, va detectar un canvi sobtat d’intensitat dels raigs còsmics, els que vénen de l’exterior… ja sóm prop de l’heliopausa, però la nau encara no havia abandonat el sistema solar ja que feia falta observar un canvi en la direcció del camp magnètic per a confirmar-ho cosa que va succeir el passat 25 d’agost.

Alimentada per l’electricitat que li proporciona la radioactivitat d’una càrrega de plutoni 238 sabem que la Voyager I té vida fins al 2025 ( i la Voyager II fins al 2020) i que un cop completada la seva missió d’investigar l’heliosfera encara ens pugui comunicar més coses encara que hem de recordar que, a la velocitat que va, que és de 61.155 Km/h , trigarà uns 70.000 anys a arribar a les envistes de l’estrella més propera…

Amics del Museu: NOTÍCIA

S'ha publicat una nova revista Scripta de la sèrie paleontològica (núm. XV) dirigida, com sempre,  per José F. Carrasco, Carlos J. Royo i Eduvigis Moreno.

En aquesta revista apareix un nou capítol dedicat a les espècies noves del Cretaci espanyol centrada en els equinoderms, briozous i braquiòpodes, escrit conjuntament per S. Calzada, Ll. Maza i E. Moreno. També apareix un article sobre noves dades del gastròpode cretaci Chemnitzia aptiensis de S. Calzada i J.A. Buera. Un altre article, de C. Royo i M. de Isaac,  tracta sobre un aflorament del Miocè marí a Sant Esteve Sesrovires. El darrer article tracta sobre dos equinoderms del Miocè del Rif, de J.F. Carrasco i S. Calzada.

Isabel Benet: ELS CINGLES DE BERTÍ (II), el Sot del Bac

Aquest nou itinerari, que recorre el Sot del Bac, és un complement de l’anterior , el qual anava per la carretera que va del Figaró a Can Montmany seguint el torrent de ca n’Oliveres (si el voleu tornar a consultar cliqueu aquí).  El recorregut pel Sot del Bac està ressenyat a la guia Algunos itinerarios geológicos desde Barcelona de Sebastián Calzada i José de Jaime, publicat conjuntament pel Departamento de ciencias del colegio San Antonio Abad de las Escuelas Pías i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, l’any 1978.

El camí que puja pel Sot del Bac només es pot fer a peu i, si bé les roques no són tan visibles com a l’anterior itinerari degut a l’exuberant vegetació, la bellesa de l’indret el fan altament recomanable.

La ruta també s’inicia a l’estació del Figaró des d’on prenem el carrer Ramon Mestre fins que creuem la via del tren. A partir d’aquí seguim per pista marcada en groc i blanc corresponent a un sender de Petit Recorregut (PR-C 33) que va pel vessant obac de la muntanya. En aquest punt afloren les calcàries del Silurià superior-Devonià inferior i, si ens hi acostem, podrem observar la seva textura nodulosa.

Poc més enllà el PR abandona la pista i segueix per un sender a mà dreta que primer planeja uns metres i després puja fort per tal de guanyar alçada sobre la vall. Aquest camí continua pujant i planejant alternativament sota un espès bosc d’alzines, pins i roures cosa que el fa molt agradable però només en un punt són prou visibles les sorrenques de la base del Triàsic (fàcies Buntsandstein) on el camí s’encaixa en una mena de trinxera.

Més amunt, als marges del camí, ja comencen a veure’s les calcàries noduloses de la fàcies Muschelkalk inferior les quals constitueixen el primer esglaó del Cingles de Bertí, però on es fan més visibles és acostant-se a la cinglera. En aquest punt es pot observar una espectacular balma excavada a les calcàries.

Poc després hi ha una desviació a mà dreta que baixa al llit del torrent on es pot contemplar un bonic salt d’aigua anomenat Salt del Prat. Aquest salt es despenja per un tobogan de pedra tosca folrat de molsa i va a parar a un petit bassal on s’acumula l’aigua i del qual sembla que, d’un moment a un altre, ens hagi de sortir una d’aquelles cèlebres fades anomenades Dones d’Aigua.

L’indret està absolutament tancat per les altes cingleres que fan de muralla i són la delícia dels escaladors d’alta dificultat. Al conjunt d’agulles rocoses se les anomena Agulles del Prat però hi ha dues d’especialment emblemàtiques: es tracta de "les Germanes".

Per seguir l’itinerari hem de refer el camí fins al camí principal i seguir pujant pel sender excavat a la roca que supera el cingle fins a situar-se al capdamunt on s’albiren precioses vistes del Sot del Bac i on podem observar les lutites de la fàcies Muschelkak mitjà.

En el contacte, que és molt brusc, es pot veure una crosta ferruginitzada (o hardground) la qual es podria correspondre a un fons endurit degut a un llarg període de no sedimentació, i fins i tot d’emersió i erosió d’una plataforma costanera rocosa; no oblidem que ens trobem en una antiga línia de costa, amb fortes oscil·lacions relatives del nivell del mar i en condicions de clima tropical.

El camí s’enfila fort fins a desembocar a una propera pista, la qual hem de creuar per seguir pujant entre camps de conreu abandonats que es trobaven sobre les lutites de la fàcies Muschelkalk mitjà. Si l’excursió la fem a l’hivern, com és el cas, en aquesta zona abunda una planta que ens ofereix les seves floretes: es tracta del bruc d’hivern (Erica multiflora).

Seguidament ja trobem la petita cinglera corresponent a la fàcies Muschelkalk superior on es poden observar unes dolomies amb aspecte taulejat i nodulós, i amb rastres de bioturbació (pseudofucoides), que es corresponen amb fàcies dipositades a poca profunditat.

Un cop hem superat aquest petit ressalt, podria dir-se que s’acaba aquest itinerari on l’objectiu era l’observació dels materials del Triàsic, però al fons ja veiem la silueta de la Trona, gran cilindre separat del cingle principal i que els més caminadors poden intentar coronar ja que la seva ascensió no presenta cap problema i el premi són unes bones vistes sobre el vessant oriental dels Cingles de Bertí, sobre la vall del riu Congost i del massís del Montseny.

Per a pujar-hi cal seguir el camí fins al coll de la Pedra Dreta on ja afloren ampliament els llims vermells, sorrenques i conglomerats i bretxes del Paleocè-Eocè inferior sobre les que es dipositen les margues grises (amb macrofauna de lamel·libranquis del gènere Pecten, gastròpodes dels gèneres Cypraea i Velates i els foraminífers del gènere Nummulites, que indiquen que aquests sediments es van dipositar durant l’Eocè mitjà ), i les sorres groguenques amb laminació creuada que són les que formen el cos del cingle.

El coll de la Pedra Dreta

Camí de la Trona

Foraminífers

Laminació creuada

Vista cap a la vall del Congost des de la Trona

El retorn més fàcil és el que es fa pel mateix camí, però també hi ha l’opció de tornar seguint el caire dels cingles per tal de baixar pel grau de Montmany i la carretera de Can Montmany, enllaçant així amb l’anterior itinerari. Per més informació sobre aquesta variant de retorn cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: CONFLICTES ORIGINATS PELS COMPONENTS DELS MÒBILS

Ens referim als telèfons mòbils que cada vegada es fan més sofisticats. Tenen uns components que han causat o encara causen, problemes als llocs on se’n fa extracció. Com sabeu un dels ingredients essencials es treu del mineral anomenat coltan, però també cal notar els metalls de les terres rares, l’or, el platí, el tungstè, el níquel, el coure i l’estany. I resulta que a la major part de les con que mineres d’extracció d’aquests elements s’han produït conflictes, de vegades greus. Crec que és interessant de saber-ho i prendre’n conciència també nosaltres pot contribuir a fer que el món en general ho vagi sabent i s’aminorin les desgràcies.

Pel que fa al coltan, com sabeu és el nom que es dóna a un mineral, que conté metalls com el columbi i el tàntal, i que s’utilitza per a fabricar la placa del circuit imprès. El principal lloc d’extracció és el Congo. El 1996 va esclatar-hi la guerra per aconseguir el control de les  mines entre el govern i els grups rebels. Des d’aleshores es calcula que han mort 5,4 milions de persones relacionades amb aquesta guerra i fins a dia d’avui ha originat uns dos milions de desplaçats. La cosa és gravíssima.

Els metalls de les terres rares, que s’utilitzen per a les pantalles tàctils, s’obtenen en un 95% de la Xina, prop de Baotou. Això està causant problemes de contaminació a gran escala a les presones que es troben a prop que han de respirar vapors d’àcid sulfúric i tene les aigües saturades de productes tòxics. L’extracció de níquel de Rússia ha fet queNorlisk sigui una de les deu ciutats més contaminades del món a causa de la pluja àcida que s’hi origina; la mortalitat per malaties respiratòries en en els infants arriba al 15,8%. L’extracció del cobalt de les mines de Zàmbia causà el 2009 emissions de diòxid de sofre que sobrepassaveb de 70 vegades el límit màxim fixat per l’Organització Mundial de la Salut.

L’estany s’està extraient incontroladament de l’illa de Banska (Indonèsia) de manera que els accidents laborals fan dotzenes de morts cada any; els del 2012 dades no oficilas diuen que van ser 78. Pel que fa al platí surt de les mines de Sudàfrica i s’obté en condicions de treball molt desfavorables. En una de les seves mines el 2012 s’inicià una vaga que es va saldar amb 46 morts i l’acomiadament de 12.000 miners que havien fet les manifestacions. També va originar enfrontaments amb la policia l’extracció de l’or a Ghana que l’any passat causà la mort de tres manifestants… La llista és llarga.

Si els mòbils es fabriquen amb elements que han costat vides humanes o altres privacions, sembla que ens hi hauríem de pensar. Si es poden vendre al preu que es venen és a costa del que hem dit. No s’hauria de fer campanya per aconseguir més justícia encara que els haguéssim de pagar més cars?

Amics del Museu: NOTÍCIA

Colaboración científica entre el Museo Geológico del Seminario de Barcelona y el Natural History Museum de Londres

Nuestro compañero Joan Corbacho ha aprovechado sus vacaciones para estudiar los especimenes de Acanthopyge (Acanthopyge) de las colecciones del NHM de Londres, pues es sabido por todos que desde hace un par de años, y cada vez más, existe una colaboración a nivel científico entre los dos museos (MGSB y NHM). Nuestro director el Dr. Sebastián Calzada, Consuelo Sendino (NHM) y Joan Corbacho (2011) publicaron un artículo juntos en una revista francesa, también Corbacho y Sendino publicaron juntos un artículo en Batalleria (2011) y otro en una revista inglesa. Taylor (NHM) Sendino y Corbacho (2012) publicaron juntos un artículo en una revista inglesa.

Joan Corbacho ha estado estudiando dichas especies de Claire Mellish la curator o responsable de artrópodos y graptolitos. Mellish le pidió a nuestro compañero si podía ayudarle a clasificar parte de una gran colección de Lichidas que acababa de entrar. Corbacho clasificó todos los Lichidas marroquíes, (no hubo tiempo para más). Nuestro compañero también entregó un borrador al Dr. Noel Morris en el que colaborará con nuestro director Sebastián Calzada en un artículo que se publicará en la próxima Batalleria. También el Dr. Paul Taylor y la Dra. Consuelo Sendino y que ya han publicado en Batalleria, también

publicarán un importante artículo en Batalleria. Tras las conversaciones mantenidas, posiblemente esta primavera nos visitarán Claire Mellish y Consuelo Sendino.

 

Fachada anterior del NHM de Londres (foto tomada de la web oficial del NHM)

Parte del Central Hall del NHM con la escultura de Charles Darwin al fondo, en

lo que se conoce como North Hall

Vista del Central Hall del NHM con el Diplodocus.

Entrada al NHM por la parte del antiguo Museo de Geología

Paleontólogos del NHM que colaboran con nosotros. La Dra. Consuelo Sendino

y el Dr. Noel Morris en el comedor para los profesionales del Museo, compartiendo mesa con Claire Mellish, Dr. Paul Taylor, la ayudante del Dr. Richard Fortey, Nuria Cuervo y Joan Corbacho.

A nuestra izquierda el Dr. Paul Taylor y a la derecha Joan Corbacho, cenando en un restaurante londinense con el Dr. Noel Morris, la Dra Consuelo Sendino y con la letrada Nuria Cuervo esposa de Joan Corbacho. Nuestros amigos tuvieron el detalle no solo de invitarnos a comer y a cenar, sinó también de atendernos de una manera inmejorable durante nuestra instancia en Londres.

Claire Mellish y Joan Corbacho, clasificando parte de la nueva colección de

Lichidas recien donada al NHM.

Nuestro compañero Joan Corbacho estudiando las distintas especies de Acanthopyge (Acanthopyge) en el despacho prestado del NHM.

Nota: Todas las fotos presentadas en este comunicado, menos la primera, han sido realizadas por Corbacho y Nuria Cuervo.