Després d’haver visitat l’espectacular congost de Mont-rebei, tornem al Port d’Àger (o Cap de la Creu) a on hi hem arribat per la carretera C-12 procedents de Balaguer (capital de la Noguera).
Des d’aquest
mirador privilegiat, situat en plena carena de la serra de Montclús, tenim una
visió frontal dels vigorosos cingles del Montsec d’Ares, el més extens i elevat
dels “montsecs” amb el cim de Sant Alís (1676 m) com a punt culminant. Com ja
vam explicar, el nom Montsec no prové
de la sequedat del terreny sinó del llatí Mons
Sectus que vol dir muntanya segada. I és que aquesta serra, alineada d’est
a oest, està tallada de nord a sud pels rius Boix, Noguera Pallaresa i Noguera
Ribagorçana, els quals excaven els congostos del Pas Nou, Terradets i
Mont-rebei respectivament.
Els materials
mesozoics que formen el cos del Montsec també s’alineen d’est a oest i, més o
menys, ordenadament. Així tenim els materials més antics del Triàsic superior
(fàcies Keuper), i al seu damunt es troben els materials del Juràssic, del
Cretaci inferior i del Cretaci superior. Tots ells encavalquen els materials
cenozoics (Eocè) que ocupen la vall presidida pel poble d’Àger, que veiem just
als nostres peus envoltat de camps de conreu. Si ens hi fixem bé, a mig aire
del cingle podrem distingir la blanquíssima ermita de Pedra i el santuari de
Colobor mig ocult darrera una gran roca.
Per aquest
punt on ens trobem hi ha les restes d’una antiga calçada romana (s.II) que
comunicava les terres baixes d’Ilerda (Lleida) amb les terres altes del
Pirineu. Si la seguim ens conduirà fins al portal de Sant Martí obert a la
muralla oest d’Àger... però aquest és tot un altre itinerari que farem en una
altra ocasió.
Així que
baixem del port per la carretera i en pocs quilòmetres ens situem a Àger, on
val la pena aturar-se per recórrer els seus tortuosos carrers medievals que
rodegen i s’enfilen al cim del turó on s’asseu l’impressionant col·legiata de
Sant Pere.
Així arribem
a la rampa d’entrada al recinte de la col·legiata, però abans d’entrar-hi ens
fixem en les roques que formen aquest turó car es tracta de cossos lenticulars
d’unes sorrenques de color daurat, d’edat eocena i amb belles laminacions
creuades i de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.
Com que la
col·legiata està dins un recinte tancat per una muralla, per veure-la cal
demanar hora per una visita guiada al conjunt d’edificis dels segles XI al XVI,
en ruïnes però consolidades, on hi destaquen les restes de l’església romànica
de Sant Pere amb la cripta reconstruïda i la seva torre-campanar; mig claustre
d’estil gòtic amb un parell de curiosos gravats del taulell d’un joc d’estratègia
dit “La guineu i les oques” de possible origen víking; una sala capitular amb
sostre de volta estrellada pròpia del gòtic tardà, i el que queda del palau vescomtal.
Tot el recorregut està ple de plafons informatius.
A més de la
col·legiata, a Àger també podem visitar lliurement la resta del seu conjunt
monumental a través d’un itinerari amb plafons informatius i a on podrem veure,
entre d’altres, l’església parroquial de Sant Vicenç d’origen romànic, un molí,
un pou de gel, i el que queda de les seves muralles amb els portals de
Solsdevila, del Pedró i de Sant Martí. A més, a l’entrada del poble hom pot
contemplar dues joies de la fauna cretàcica: un parell de grans coralls
colonials.
Després de
l’obligada visita al conjunt històric d’Àger, des d’aquí podem fer dos
itineraris: un en vehicle i un altre a peu. Començarem, però, per l’itinerari
en vehicle, de caràcter més cultural, el qual ens donarà una visió més de
conjunt del Montsec d’Ares i de la Vall d’Àger. Aquest itinerari general té dos itineraris optatius, el primer dels quals s’enfila a l’ermita de la Mare de
Déu de Pedra (a llevant) i l'altre va cap al castell de Sant Llorenç (a ponent).
Així, per a
fer el primer dels itineraris, sortim d’Àger per la pista asfaltada que passa
a frec del cementiri i que travessa la serra pel coll d’Ares. Pocs metres
després de Cal Maciarol surt una pista a mà dreta que ens porta, en compte si
no tenim un tot terreny, fins l’ermita de Pedra. Però si no volem patir podem
deixar el vehicle a l’àrea d’esbarjo de la font de Pedra i pujar a l’ermita a
peu per un corriol que talla la pista i on trobem les roques del Juràssic
inferior (Lias) amb alguns fòssils de bivalves, com l’ostra del gènere Gryphaea.
Així arribem
a la pista d’accés a l’ermita on podem contemplar les dolomies negres, i d’aspecte
bretxoide, del Dogger (Juràssic mitjà). Aquestes dolomies negres són les
mateixes que ja vam veure al Montsec de Meià, a Terradets i al
congost de Mont-rebei, de manera que són uns materials que formen una
franja fosca ben distingible al llarg de tot el Montsec.
I és més,
aquestes dolomies negres són les mateixes que hem vist a d’altres itineraris
com el Garraf, el Montmell, o el Pedraforca...
i això vol dir que per aquella època hi havia una gran plataforma carbonatada
entre Ibèria, Euràsia, el mar de Tetis i el recent nascut Atlàntic, dins un
context de “calma” tectònica però amb alguns episodis d’oscil·lacions del
nivell del mar.
L’ermita de
la Mare de Déu de Pedra és un edifici assegut sobre un esperó de dolomies
negres del Juràssic i està format per dos cossos: una petita capella romànica
(s. XI-XII) adossada al gran casal dels segles XVII-XVIII. Al balcó-mirador hi
ha un plafó orientatiu de la serra de Montclús (que ens tanca l’horitzó pel
sud) i de la Vall d’Àger. També hi ha un plafó que ens informa de la flora i
fauna del Montsec.
Per damunt de
l’ermita, i fins a la font de Gabrieló, afloren les calcàries del Cretaci
inferior i inicis del Cretaci superior, en perfecte ordre cronològic. Però
nosaltres no anirem més enllà ja que per continuar l’itinerari tornarem a la
pista principal on seguirem pujant per la pista asfaltada que va a coll d’Ares.
Però això serà en un proper capítol d’aquest recorregut pel Montsec d’Ares on
seguirem l'itinerari cap al castell de Sant Llorenç.
NOTA: Si voleu anar al següent capítol, cliqueu aquí.
