Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 27 d’abril del 2012

Mn. Francesc Nicolau: L'UNIVERS DE LES GALÀXIES (IV)


Quart, i darrer, cicle de cinc conferències sobre el tema “L’univers de les galàxies” pronunciades per Mn. Francesc Nicolau els dies 28 de febrer i 6, 13, 20 i 27 de març de 2012 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

1ª conferència: GALÀXIES LLUNYANES I MIRATGES ALS CONFINS DE L’UNIVERS

Es consideren galàxies llunyanes les que es troben a més de 2.000 milions d’anys-llum. A aquestes distàncies, lògicament, només  es poden distingir les galàxies més brillants amb un telescopi òptic, o sigui que observem 1/6 part de l’Univers i encara amb dificultats.


Per a poder ampliar el camp d’observació va caldre posar en òrbita uns satèl·lits capaços de captar les grans quantitats d’ones energètiques que rebem dels astres en forma de raigs X, raigs gamma, raigs infrarojos, ones de ràdio… A aquests astres se’ls anomena radiofonts.
Al 1966 es va identificar, per primer cop, una font de raigs X dins de la nostra galàxia: es tractava de l’estrella Sco-1 a la constel·lació de l’Escorpí, a uns 100 anys-llum. A partir de l’any 1970, amb els satèl·lits SAS, es van poder captar moltes més ones que no es pensaven i moltes d’elles procedien de galàxies llunyanes. Amb el satèl·lit HEAO es podien captar els raigs X i els raigs gamma.


L’any 1987 els russos van posar en òrbita el satèl·lit Granat que transportava el Sigma, un aparell dissenyat pels francesos i que captava expressament la radiació gamma procedent d’estrelles neutròniques i forats negres, per la qual cosa es va poder determinar la naturalesa d’aquests astres.



Per a compensar, l’any 1991, els americans van llançar a l’espai el satèl·lit GRO (Compton) per a estudiar amb més precisió les anomenades galàxies de Seyfert  (o AGN) descobertes l’any 1946 i que són galàxies molt actives que emeten quasi tota la seva energia en l’infraroig i de les quals ja es va parlar a la segona conferència del tercer cicle. Amb aquest satèl·lit es dóna seguretat de l’existència de forats negres.


Uns anys abans, al 1985; quan s’observaven cúmuls de galàxies apareixien unes estructures estranyes: es tracta dels arcs gravitacionals que fins l’any 1987 no es constatà que són fruit d’un miratge provocat pel pas de la llum a través d’una gran quantitat de massa que no es veu però que és capaç de desviar els raigs lluminosos, per efecte de la teoria de la relativitat d’Einstein, donant com a resultat una distorsió de la imatge que ens arriba d’una galàxia, de manera que la veiem deformada i engrandida com si l’observéssim a través d’una lent. Aquest efecte confirma que al Cosmos hi ha més matèria que la que es veu: es tracta de la matèria obscura de la qual se’n parlarà en les properes conferències.



Amb el telescopi NTT, els satèl·lits COBE i WMAP, I fins I tot el vell Hubble, han col·laborat a oferir bones imatges dels confins de l’Univers, a uns 12.800 milions d’anys-llum, on s’ha detectat que el fons còsmic no és fred del tot i on també s’ha detectat la presència de ferro, o sigui que la formació de grans estrelles podria haver començat molt aviat, uns 300 milions d’anys després del Big Bang. El jove astrònom Wolfram Freudling va detectar estrelles joves més enllà dels 12.000 milions d’anys-llum.



Als confins de l’Univers s’observa també que quasi totes les galàxies encara estan molt properes les unes a les altres i se suposa que a més hi ha moltes galàxies “nanes” (amb menys d’un milió d’estrelles) i per tant poc brillants i dificils de detectar, perquè també n’hi ha de properes que podem veure i és molt probable que n’hi hagi als confins de l’Univers.

2ª conferència: EVOLUCIÓ DE LES GALÀXIES I GALÀXIES EN COL·LISIÓ

L’observació de les galàxies llunyanes permet als astrònoms d’extreure’n algunes conclusions interessants: com més llunyanes són, emeten més llum i més energia; però no disposem d’informació sobre els astres que, estant a la mateixa distància, irradien una energia més dèbil; per tant el que tenim és una informació parcial i això no dóna gaire pistes sobre l’evolució de les galàxies.

Des que es va conèixer com evolucionaven les estrelles es va voler saber com ho feien les galàxies i si ho feien de la mateixa manera, però aviat es va comprovar que la possible evolució  de les galàxies era molt diferent.



 El 1925, Edwin Hubble examinà unes sis-centes galàxies del Cosmos i veié que eren quasi totes el·líptiques o espirals. Les primeres podien ser des de com una esfera a ser el·líptiques molt excèntriques (7 tipus). De les espirals, podien ser senzilles o barrades; també se les podia subdividir en 3 tipus segons el número de braços. Quasi totes són espirals. Des de l’esfera anirien evolucionant cap a les espirals senzilles i a les barrades, passant abans per les el·líptiques. Tenia raó Hubble?

Disset anys després, Walter Baade examinà les estrelles de les galàxies. En tota la galàxia es distingien dues poblacions en quant a les característiques segons el grau de vellesa: als braços hi haurien les més velles i al centre les més joves. Segons això, la hipòtesi aniria en contrari de la d’Hubble: les dels braços evolucionarien cap a les esfèriques. No pot saber-se la direcció de l’evolució. Podria també ser que fossin tal com es formaren des del Big Bang: no hi hauria evolució en cap dels dos sentits.



La galàxia M-82 és veu molt estranya, pels “filaments” que se’n desprenen. Està a uns 13 milions d’anys llum de la nostra. Hi ha dues zones amb estrelles joves i d’altres amb velles. A aquest fet se li donà l’explicació de ser una galàxia explosiva. Els càlculs posteriors van confirmar que no ho era. El 1960 Lynds va trobar que hi havia una radiofont; anàlisis posteriors indicaren que els espectres eren formats per ratlles d’emissió, degudes al gas escalfat per la radiofont (d’alta energia, unes cent vegades la de la nostra galàxia) degut a estrelles noves que s’estan formant per tractar-se de dues galàxies en col·lisió.



 M-81 també prové de la col·lisió de dues galàxies i Aland Solinger ho corroborà. Ja és podia afirmar que hi ha galàxies “caníbals”: una de gran xoca amb una altra més petita i l’absorbeix. La nostra galàxia podria haver absorbit unes dues o tres de més petites; actualment ho fa en part del gas del Gran Núvol de Magallanes (acció que acabarà d’aquí a uns 20.000 milions d’anys). M-51  és quasi un exemple visual del que farà la nostra galàxia amb el Gran Núvol de Magallanes. El braços d’una galàxia n’hi ha que s’interpreten com el resultat de l’absorció que ha fet la galàxia d’una altra més petita.



Uns 800 milions d’anys després del Big Bang ja es va definir, segons sembla, la mida de les galàxies. Com es formen els núvols generadors d’estrelles? Com es col·lapsen? Com interactuen? Perquè hi ha estrelles de gran massa? Com s’han acumulat els núvols formadors d’estrelles? Les més primitives tenen un àtom d’H per centímetre cúbic, què fa que es produeixi el col·lapse? Segurament serà degut a forces externes, com l’explosió de supernoves que empenten el gas . Les Plèiades són estrelles que encara s’estan formant a partir de gas interestel·lar. N’hi ha d’altres, les estrelles supermassives, que no sabem com s’han format.



L’últim punt és que segons el tros de cel que podem observar (1/6 del real) tot s’hauria fet per atzar, enfront del determinisme (que nega la llibertat). Einstein encara creia en el determinisme físic absolut. Però la teoria quàntica és l’indeterminació de la manera d’actuar de les partícules que ho fan a l’atzar, les galàxies estarien distribuïdes segons la matèria fosca, de la qual s’ignoren les partícules que la formen.

3ª conferència: MATÈRIA INTERGALÀCTICA I MATÈRIA OBSCURA AL COSMOS

La ciència al segle XVIII era cultivada en tots els seus aspectes, però en quant a l’Astronomia ni tan sols tenien consciència del que hi podia haver més enllà de la Galàxia, i és que la ciència dels astres ha progressat molt en els últims anys gràcies a la feina, moltes vegades anònima, de molts astrònoms que aporten els seu gra de sorra per a poder arribar a conclussions molt importants.

Els espais entre estrella i estrella es suposava que no hi podia d’haver res. Dins del nostre sistema, igualment entre els planetes (Lavoisier va dir que era impossible que poguessin caure pedres del cel). Fins el 1803, l’Acadèmia de Ciències de Paris ho creia així. Però aquell any, en el poble de Laigle van dir que hi havia caigut com una estrella; Biot ho investigà i va recollir fragments de la caiguda de meteorit que havia caigut del cel.



El 1911 es va prendre consciència de quelcom més que el fet dels meteorits a l’espai: es llençaren globus i es comprovà que es detectaven radiacions de partícules electritzades. A partir de 1930, es va veure que a l’espectre de les estrelles hi havia anomalies: el raig lluminós de l’estrella havia estat interceptat per molècules. El 1969 es va identificar aigua, amoníac i formaldehid; actualment hi ha identificades més de 80 substàncies, en un 75% de les quals intervé el carboni. També els esclats de les supernoves omple l’espai dels seus residus. En un milió de quilòmetres cúbics hi ha la mateixa massa que a un cabell nostre, però s’ha calculat que és el 10% de la matèria galàctica. Tot això és el que se’n sap de la matèria visible fins ara.



El 2000, però, es va detectar una matèria que multiplicava per sis la coneguda visible. Això es pot assegurar a partir del càlcul de la velocitat del Sol a l’entorn de la Galàxia, que és de 220 km/sg i triga en donar la volta 270 milions d’anys i està a 25.000 anys llum del centre. La velocitat no es correspon al que hauria de ser en realitat per la gravetat que exerceix la matèria detectable, que hauria de ser-ne una sisena part. Si va més de pressa és que hi ha una matèria que no veiem, responsable d’això. Es va fer un estudi de les galàxies del cúmul de Virgo (un dels més estudiats) i, tenint en compte el que es veu i és calculable, va donar exactament igual que la velocitat del Sol a la Galàxia: sis vegades més matèria que la que es veu. Així mateix a la resta de les galàxies. A aquesta matèria se la va anomenar matèria obscura (o matèria fosca) i s’han proposat diverses explicacions sobre la seva naturalesa:

• Nanes brunes: Les ones que arriben del Cosmos són de tot l’espectre visible. Hi ha astres que emeten en l’infraroig (calor) sense ser estrelles del tot, al no tenir prou massa (13 vegades el planeta Júpiter és necessari per començar a irradiar en l’infraroig i fins que no arribi a 2/100 de la massa del Sol, no emeten llum visible.S’anomenen Nanes brunes i fins a uns 10 anys llum de distància, no arriben ni al 5% de la massa de les estrelles visibles. La radiació que fan és la que correspon a una temperatura entre 300 i 3.000ºK. El primer en observar-se fou el 1995. Haurien de superar en molt a les estrelles existents, cosa que no passa.

• Estrelles col·lapsades. Els forats negres, però no arriben al 5% del total de la nostra Galàxia.

• Matèria de naturalesa diferent en la qual les partícules tindrien supersimetria. Degut a aquesta diferent natura, no es podrien captar. Són purament hipotètiques.

• Neutrinos, d’una massa de l’ordre de la milionèsima de l’electró (si és que tenen massa). S’originen molts en les reaccions nuclears intenses, però tampoc són suficients per explicar la massa de la matèria fosca.

De moment, encara no es pot dir res de la matèria obscura. Solament se suposa formada d’unes partícules anomenades WIMP (Weakly Interacting Massive Particles) i que no se sap el que són.



Els forats negres són el resultat del col·lapse d’estrelles de 3,5 vegades la massa del Sol. Les estrelles del centre de la Galàxia, per la seva velocitat als voltants del nucli, hom suposa que hi ha d’haver un forat negre enorme, d’unes 2,5 milions de vegades la massa del Sol. El centre de la nostra galàxia emet radiacions de tipus X i de gamma, molt enèrgiques. A la M-87 el forat seria d’uns 3.000 milions de vegades la massa del Sol. El 2011 es va descobrir un de 2.000 masses solars a 13.000 milions d’anys-llum de distància, quasi als confins de l’Univers. A les galàxies més petites n’hi ha d’unes 100.000 masses solars.



4a Conferència: ENERGIA OBSCURA QUE ACCELERA L’EXPANSIÓ

Ens diuen els astrofísics que el cosmos es compon en un 72% d’energia fosca, 24% de matèria fosca i un 4% de matèria ordinària. L’energia fosca seria el triple de la matèria fosca. Visualment només coneixem el 4% que és el que hom pot veure. Com s’arribà a aquesta conclusió?





L’energia fosca comença a suposar-se la seva existència per Perlmutter i Riess el 1998. Aquests autors investigaren les supernoves. Aquestes estrelles tenen com a mínim una massa de tres vegades el Sol. Quan acaben el seu hidrogen, fan una mena d’estremituds, degudes a la pugna entre la gravetat i la radiació; quan guanya la primera hi ha una implosió de la massa envers el centre i surt, amb un gran esclat de llum, una gran quantitat de partícules. A les estrelles com el Sol s’hi forma fins al ferro, però a les supernoves es forma fins l’urani (segurament també transurànids, de curta vida). La brillantor d’aquesta implosió pot arribar al d’una galàxia (200.000 milions). La mitjana de formar-se supernoves a la nostra galàxia és de 2 a 4 cada mil anys. A galàxies llunyanes (les que ocupen el mateix espai que ocupa la Lluna a la volta del cel, unes 600.000 galàxies) són moltes més. A 10.000 milions d’anys llum hi havia hagut una supernova que va brillar molt. Al mirar aquelles galàxies tan llunyanes es veu el que passava fa temps; així, en èpoques recents aquelles es separen més ràpid que les antigues. L’explicació estaria en una força que ho accelera degut a una energia potentíssima i que ocuparia les tres quartes parts de l’Univers.





Els investigadors Magueijo i Albrecht van suposar que això podria ser degut a una altra causa, com si la velocitat de la llum hagués variat al llarg del temps. Actualment, aquest supòsit no se’l considera vàlid. El 2001 el telescopi Hubble en òrbita detectà una supernova que corroborava el que havien dit Perlmutter i Riess. El 2002 6 noves supernoves, igualment.

L’energia obscura estaria contrarestada per la gravetat, però a l’anar-se separant, la gravetat aniria minvant i la força hauria crescut. S’han anat trobant més supernoves en altres galàxies i s’ha arribat a la conclusió que l’expansió primer va ser lenta i es va començar a accelerar fa uns 5.000 milions d’anys. L’univers s’inicià fa uns 13.700 milions d’anys i l’acceleració només en fa uns 5.000 milions d’anys.



El 2007, Consolice veu una “mà invisible de l’Univers” –l’energia obscura-, la força més poderosa del Cosmos i que ho modela tot. Les galàxies no es fan més grans perquè la gravetat hi predomina sobre l’energia fosca. Quan es formen les estrelles també és degut al mateix. L’Univers en expansió explicaria la distribució de les galàxies, etc. L’energia obscura encara segueix i impedeix el col·lapse, però fa que l’espai es faci cada vegada més buit. Si l’energia fosca predominés, acabaria disgregant-ho tot (hipotèticament, es clar).

Els partidaris de Planck pensen que l’energia fosca seria deguda al buit quàntic (partícules que es creen i es destrueixen), però calculant aquesta energia, seria molt petita. Altres, seria la constant gamma d’Einstein, el qual suposava que l’Univers era estable i, per tant, caldria una constant còsmica gamma per tal de contrarestar la gravetat

Variaria amb el temps l’energia obscura? Estaria calculat per d’aquí a un 1.000.000.000.000.000 anys quan passaria, al ritme actual. I si la nostre fora una regió de l’Univers pobre en matèria? Podria haver regions més pobre en matèria i altres de més riques? Però, si fos així, els càlculs d’allunyament faria que l’expansió no fos pas uniforme.



El dipol de la Galàxia, trobat per Smoot, podria indicar alguna cosa? Blitz, el 2011 ha publicat un article segons el qual l’energia obscura explicaria qüestions no resoltes encara. La NASA va decidir fer un projecte d’un satèl·lit per aclarir-les, però no estarà llest fins el 2020. Els Europeus tenen en projecte el satèl·lit Planck per estudiar el fons de radiació de microones.


5ª Conferència: FUTUR DE L’UNIVERS I PREGUNTES QUE LA CIÈNCIA NO POT RESPONDRE

Què es pot dir científicament del futur de l’Univers? Sabem que fa uns 5.000 milions d’anys el moviment expansiu va començar a prendre una acceleració, cosa que no va fer durant els 8.700 primers milions d’anys (recordem que l’edat de l’Univers és de 13.700 milions d’anys) i què passarà si segueix accelerant-se?Però no podem assegurar que ho faci indefinidament!

Sabem força bé el passat, però no el que passarà. Hi ha dues possibilitats:

1 -   Que l’expansió segueixi indefinidament (Univers obert)
2 -    Que s’aturi i es torni enrere (Univers tancat)
Això segon es contrari a un Big bang i s’anomena Big crunch.

També s’ha proposat la teoria d’un Univers polsant:que vagi fent expansió i contracció indefinidament. És la teoria dels russos Evgenii Lifshitz i Issak Khalatnikov.



Aquesta teoria té moltes raons en contra, com la llei de l’entropia, segons la qual no es podria mantenir la mateixa energia útil a cada rebot i no podria fer-se el cicle sempre.

Avui dia podem afirmar que el més probable és que l’expansió segueixi indefinidament. El càlcul que cal fer per dir si l’Univers és obert o tancat ha de tenir en compte la magnitud de la massa total que conté així com també el valor de l’energia que provoca la força d’expansió; magnituds que només coneixem aproximadament, però donen, dins de l’aproximació, el resultat d’una expansió indefinida.

Si segueix, doncs, expandint-se, d’aquí 30.000 milions d’anys ja no es podrà veure des d’un planeta com el nostre cap galàxia fora de la nostra perquè les altres hauran passat, amb la seva llunyania, el límit de la visió possible. A més la “nostra” galàxia s’haurà convertit en una sola galàxia perquè s’hauran unit totes les galàxies que formen el grup local. Serà una aglomeració de més de 600.000 milions d’estrelles, però no es podran veure els milions de galàxies restants. Fixem-nos com s’ha arribat al coneixement actual del Cosmos. Es basa en 4 etapes:

1 -   Descobriment que l’Univers no pot ser estàtic: s’ha d’expandir o contraure
2 -   Descobriment de la seva expansió efectiva
3 - Troballa de l’homegeneïtat de l’expansió: la velocitat d’allunyament de les galàxies és proporcional a la seva llunyania, que ens diu que l’Univers s’infla com un globus.
4 - Hi ha una radiació del fons còsmic que confirma la teoria del Big bang i mostra unes inhomogeneïtats que recorden amb la formació inicial de grumolls de matèria (les galàxies).


imatge del fons còsmic

Ara bé: què ha de passar amb les estrelles a mida que passi el temps? Sabem que les de més massa s’aniran convertint en forats negres i les altres acabaran apagant-se. D’aquí a uns cent milions d’anys, l’Univers només contindrà forats negres i astres sense llum. I no podria ser que no s’arribés a això? Caldria que l’expansió s’aturés cosa que passaria si la densitat de l’Univers fos superior a la crítica. La raó entre les dues, que es representa per Ω, val 0,2 (segons càlculs actuals) i no superior a 1, que seria la que faria deturar l’expansió. Hi ha qui diu que aquest valor no és gaire segur perquè s’ha de calcular amb valors que, com la constant de Hubble o la massa total còsmica, només són aproximats, però, així i tot, no es veu gaire possible que s’arribi a 1.

A part del futur de l’Univers hi ha molts altres interrogants cosmològics no resolts: Per què es van formar galàxies després del Big bang i no estructures diferents? Totes les galàxies s’assemblen i també els conjunts d’estrelles es repeteixen! No es podrien haver fet galàxies més grans? Si ens fixem en les galàxies que es veuen a la constel·lació de Coma Berenices que formen un cúmul d’un miler, la pregunta és: per què galàxies separades i no una sola aglomeració? Un altre interrogant és per què el valor de Q (raó entre l’energia que dispersaria els components d’un cúmul i la seva massa) és el que és i no el que en teoria s’esperaria? I com eren les primeres formacions galàctiques? És un interrogant que ni per simulacres per ordinador es pot respondre. I també: per què les constants cosmològiques tenen els valors que tenen, que són exactament els que es necessiten per a poder existir vida en l’Univers? (Només fent variar el valor de la força nuclear forta en una milionèsima els elements químics tindrien unes propietats diferents que ja no podrien compondre les molècules vives! I coses semblants es poden dir de les altres constants, com la massa del protó, la càrrega elèctrica de l’electró,... és el que s’anomena principi antròpic.

Com que aquesta última pregunta suggereix que tot està ben ajustat, ha d’haver-hi una intel·ligència que ho hagi conjuminat, és a dir un Déu Creador, hi ha hagut qui volent defugir aquesta conclusió, a causa de la seva mentalitat atea, ha ideat la teoria del “multivers” o sigui la que afirma que enrealitat existeixen infinitat d’universos i que nosaltres vivim en el que té les constants ideals per a la vida. Entre tants conjunts còsmics no seria estrany que algun d’ells s’ajustés per tal de possibilitar la vida. Aquesta teoria, però no té cap base de comprovació.



Des del punt de vista crisrtià la creació de l’Univers per part de Déu sabem que ha estat un acte d’amor. Déu és Amor i amor és efusió. Ara bé els teòlegs han volgut aprofundir en l’acte creador i un teòleg anglicà, John Polkinghorne, va publicar al 2001 un llibre en el qual es tracta de la Creació com a Kénosis Divina. Aquest mot grec significa buidament o rebaixament (l’utilitza Sant Pau per a indicar l’anorreament del Fill de Déu en fer-se home), i Polkinghorne diu que també es pot aplicar al fet de la creació, perquè Déu, creant s’ha “rebaixat” en els seu poder fent que també hi hagi éssers dotats de llibertat, que poden actuar segons la seva voluntat, com uns co-creadors.

Per fer-ho possible ha deixat que el moviment de les últimes partícules no estigués determinat (recordem l’indeterminisme quàntic, i Planck...) i, fent-ho així, ha permès que hi hagi el mal en el món, per culpa de l’indeterminació i la llibertat humana. Aixó, diu, és una Kénosis de Déu. Sigui el que es vulgui d’això, el que podem dir amb certesa és que és l’amor diví el que fa que nosaltres hi siguem i puguem contemplar la meravella de tot l’Univers.


Les Torres de la Creació a la nebulosa de l'Àliga

diumenge, 22 d’abril del 2012

Amics del Museu: COLL DE NARGÓ, els darrers dinosaures

Aquesta és la crònica d’una visita al museu “Límit K-T” de Coll de Nargó, població situada en plena vall del Segre entre Oliana i la Seu d’Urgell.

En aquest petit museu, ubicat provisionalment a la Casa Parroquial, s’hi exposen les troballes que s’hi anat fent al llarg dels anys al municipi, sobretot d’ous de dinosaures; i és que a Coll de Nargó hi ha un dels jaciments més importants del món d’aquesta mena de fòssils.




Aquesta exposició forma part d’una xarxa de museus on es mostren tots els materials que s’han trobat en els sediments de la fàcies garumniana, dins la qual es troba el famós límit K-T, això és, el trànsit del Cretaci superior (K) a l’Era Terciària (T), temps en el que es va produir la darrera gran extinció planetària, ara fa uns 65 milions d’anys, i durant la qual van desaparèixer els emblemàtics dinosaures a més de moltes altres criatures tant terrestres com marines.

La visita, que és guiada, comença al corredor d’entrada on hi ha un calendari on s’han concentrat els 4.600 Ma de la Terra en els 365 dies d’un any. En aquest calendari hi ha representades les principals fites de l’evolució biològica, per virtut de les quals rebem una lliçó d’humilitat car, segons aquest calendari, l’home només fa dues hores que ha arribat a la Terra, malgrat això… alguns homes pretenen saber-ho tot!


Al final del corredor hi ha quatre saletes. A la primera de les sales s’hi exposen els principals instruments i documents que utilitzen els paleontòlegs per a duur a terme la seva tasca d’investigació.


A la segona saleta hi ha diverses restes de titanosaures, el gènere de dinosaures sauròpodes (herbívors) que més abundaven a Coll de Nargó quan aquesta regió hi havia uns grans aiguamolls costaners, pel fet de trobar-se a l’extrem més oriental d’un estret golf obert al recent nascut oceà Atlàntic, amb vegetació abundant gràcies al clima càlid que hi regnava.


També s’hi poden observar restes de dinosaures teròpodes (carnívors) així com d’altres rèptils i restes de vegetació.




La tercera saleta està dedicada a les zones de posta i a les diferents morfologies dels ous; a més ens assabentem que els oviràptors en realitat no robaven ous sinó que covaven les seves pròpies postes.


A la darrera sala es mostren restes d’animals marins de l’època, entre els quals hi destaquen els mossasaures, rèptils marins que no s’han de confondre amb els dinosaures ja que aquests darrers eren exclussivament terrestres. Entre els exemplars d’altres animals marins hi ha ammonits, lamel·libranquis, braquiòpodes, crinoïdeus, gasteròpodes, equinoïdeus, etc. Tot molt correcte, encara que vaig trobar a faltar un xic més d’informació essencial dels exemplars exposats com és l’edat i la localitat on es va trobar cada fòssil.


La visita continua al celler de l’edifici, una sala estreta i allargada amb el típic sostre de volta catalana i on cal anar abrigat. En ella s’explica, amb plafons i restes fòssils, la teoria de l’impacte d’un meteorit com la principal causa de l’extinció massiva que hi va haver a finals del període Cretaci i amb la qual es posà fi al Mesozoic, l’Era dels Dinosaures, per entrar de ple al Cenozoic i la radiació adaptativa dels mamífers que fins llavors havien passat desapercebuts.


Per a complementar la visita és recomenable d’agafar el vehicle i anar al “Mirador del Cretaci” una àrea, prop del poble de Sallent, on s’hi han fet excavacions i que s’ha condicionat amb passeres de fusta i plafons explicatius.




En aquest jaciment poden veure’s petjades, restes vegetals d’una mena de palmera i diversos nius de dinosaures. Els ous, així com també les petjades i les fulles, estan pintats de colors per tal que destaquin sobre les margues grises i siguin més fàcils de localitzar.




També es veu i s’explica molt bé l’encavalcament del Cretaci inferior sobre els materials continentals del Paleocè.


Per a acabar de gaudir de les belleses de la zona es pot visitar l’esglèsia de Sant Climent de Coll de Nargó una joia del romànic, amb un campanar d’origen preromànic, i que es troba a les afores del poble, a frec de la carretera que va en direcció a Isona.


També és recomanable visitar l’interessant nucli urbà de Coll de Nargó i arribar-se fins al Roc Roi, turonet al capdamunt del poble des d’on es gaudeix d’una bona vista de la vall del Segre i de les muntanyes d’Alinyà i del Port del Comte on encara es pot veure una mica de neu.

divendres, 20 d’abril del 2012

Amics del Museu: NOTÍCIA

El proper 27 d'abril s'inaugurarà una exposició fotogràfica, a càrrec del nostre consoci Sergi Falguera i Torres, amb el títol: "L'activitat minera a Martorell i Castellví de Rosanes", dedicada a la mina de plom "La Martorellense" que fou explotada, sobretot als anys 50, i de la qual encara queden força vestigis de la seva activitat.
Aquesta exposició es podrà veure a la Casa-Museu Santacana de Martorell (l'Enrajolada) fins al 16 d'agost d'enguany. Des d'aquí us animem a visitar-la.

dijous, 12 d’abril del 2012

Roberto Espinola: SORTIDA PEL PORT DEL COMTE, SANT LLORENÇ DE MORUNYS I EL PEDRAFORCA (II)


Des de la carretera del Port del Comte a Sant Llorenç de Morunys tenim una bona vista de la vessant occidental de la discordança progressiva del Santuari de Lord, tot i que des d’aquesta banda no s’aprecia com d’ espectacular és l’estructura.


Després de travessar el poble agafem la carretera que va cap a Solsona pel pantà de la Llosa del Cavall, i de seguida a mà dreta se’ns presenta la mateixa estructura però vista des del costat est. Així, s’observen uns estrats de conglomerats verticals i una capa quasi horitzontal, sobre la qual s’ubica el santuari.


L’explicació de la formació de la discordança progressiva de la Creu del Codó pot ésser aplicada també per a la discordança de la Vall de Lord.





Després ens encaminem cap a la Serra de Busa on hi ha un Mirador i un lloc anomenat la Presó de Busa. Des d’aquí es pot gaudir d’una immillorable panoràmica de la Vall de Lord i els contraforts de la Serra del Verd (mesozoic), de la Serra de Guixers i de la Serra del Port del Comte (ambdues formades per materials eocens).

Per arribar a la Serra de Busa, cal agafar la carretera direcció Solsona vorejant el pantà de la Llosa del Cavall, i posteriorment, agafar la carreta que va a Berga (C-26). Pocs quilòmetres després i un cop passat el poble d’Olius, surt a l’esquerra el trencall cap a Besora i Busa.

Entre Olius i el trencall cap a Besora es veuen uns espectaculars paleocanals en el talús de la carretera, formats pers gresos vermells de la Formació Molasses de Solsona (Oligocè).


Passat Besora, la carretera – pista, continua cap al nord fins arribar a les Cases de Busa, única casa habitada de la serra, on molt amablement ens indiquen el camí per anar al Mirador.


Al caminet que porta des del Mirador de Busa a la Presó de Busa, s’observen magnífics exemples de conglomerats poligènics amb còdols de gran mida. El caràcter poligènic dels còdols (es veuen pissarres i granits paleozoics, gresos del triàsic inferior, carbonats mesozoics, etc.), indiquen que les àrees d’alimentació dels ventalls al·luvials que els dipositaren eren molt extenses.


La presència de còdols de calcàries amb alveolines, indica també, que els materials ilerdians van ser incorporats en els mantells pirinencs, erosionats i incorporats en els ventalls al·luvials.


De tornada refem el camí, i remuntant cap al nord, veiem en el talús de la carretera tot un seguit de capes de argiles, gresos i conglomerats. Aquests materials corresponen genèticament a les fàcies distals i mitjanes de ventalls al·luvials.


L’endemà visitem el poble de Sant Llorenç de Morunys, que tot i travessar-lo moltes vegades, encara no havíem tingut temps per a fer-ho. Poc abans d’arribar, al poble les vistes sobre les serres dels Bastets i Busa són immillorables.


Després anem a visitar el Pedraforca. Tornem a agafar la carretera LV-4012 i després de deixar enrere el poble de La Coma i la Pedra i el Coll del Port, baixem cap al poble de Tuixent, ja a la comarca de l’Alt Urgell. Des de la carretera tenim les primeres vistes de la vessant oest del Pedraforca (en segon terme a la foto inferior).


Una vegada arribats a la vall, de seguida ens trobem de cara al poble de Tuixent , situat a peu de la Roca de Santaló (1.766 m) formada per calcàries juràssiques – cretàciques integrants del Mantell Superior del Pedraforca.


Tot seguit continuen camí per la carretera C-563 direcció Josa de Cadí (foto inferior) i Gósol. Josa de Cadí es troba situat sobre un nivell de bretxes calcàries d’edat triàsica superior - Lias. Aquests material pertanyen al Mantell del Pedraforca i encavalquen el Mantell del Cadí (materials situats darrere del poble).


Passat Josa de Cadí continuem cap al Coll de Josa (1.620 m), porta d’entrada a la comarca del Bergadà. Al poc d’iniciar l’ascens, ens criden l’atenció uns bancs de calcària en el talús de la carretera on trobem uns fòssils de macroforaminífers molt ben conservats. Segons el mapa 1:50.000 els materials corresponen a calcàries bioclàstiques (Cuisià - Lutecià) integrants del Mantell del Cadí.


Des del mirador del Coll de Josa i sobre el poble de Gósol, es disposa d’una vista del Pedraforca que ens comença a recordar a la més coneguda.


Crec que és el moment d’explicar amb més detall el concepte geològic de mantell de corriment, dels quals el Massís del Pedraforca n’és un bon exemple. Els mantells de corriment són estructures tectòniques formades durant períodes en els que les roques pateixen esforços compressius importants (fletxes blaves). Com a resultat d’això, es generen falles inverses de baix angle (poc inclinades) que posen roques antigues per sobre de roques més modernes.


Així, les roques que queden per sobre del pla de falla formen el bloc superior del cavalcament i les que queden per sota, el bloc inferior.

Explicat això, tornem a la visita, i després de deixar el mirador, ens desplacem a un nou mirador, aquest és el del Pedraforca, situat a peu de la carretera Gósol - Saldes - Guardiola de Berguedà, poc abans d’arribar al nucli de Massanés. Des d’aquest punt es té una panoràmica força adient per aproximar-nos a l’estructura geològica del Massís del Pedraforca. Faré servir un esquema publicat en una guia d’itineraris del Departament de Medi Ambient.

El Massís del Pedraforca consta de 2 mantells de corriment: l’anomenat Mantell Superior del Pedraforca (en la foto integrat pels pollegons, els materials triàsics i juràssics de la zona del Coll del Verdet i els conglomerats garumnians del Coll de la Trapa) i el Mantell Inferior del Pedraforca (en la foto integrat pels terrenys amb formes triangulars). També s’observa la Serra del Cadí, al fons a la dreta de la fotografia, que també és un mantell de corriment (Mantell del Cadí). El mantell inferior del Pedraforca sobre el mantell del Cadí, i ambdós, encavalcats alhora pel mantell superior del Pedraforca.


Apuntar que la vessant catalana de la serralada dels Pirineus, està estructurada a partir de Mantells de Corriment amb vergència cap al sud. Aquestes estructures es poden dividir en:

·         Mantells superiors (color crema): Aquests encavalcaments únicament involucren materials de cobertora, és a dir, materials mesozoics i cenozoics, i conformen una unitat estructural denominada Unitat Sud-pirinenca Central. Els encavalcaments són, de N a S: el Mantell de Bóixols; el Mantell del Montsec i el Mantell de les Serres Marginals. Al Pirineu occidental el  Mantell del Cotiella és també un mantell superior. El Mantell del Pedraforca és la prolongació de la Unitat Sud-pirinenca Central en el Pirineu oriental.

·         Mantells Inferiors (color taronja): Aquests encavalcaments involucren tant materials del sòcol paleozoic com de cobertora mesozoica i cenozoica. El Mantell del Cadí al Pirineu oriental i el Mantell de Gavarnie al Pirineu occidental són d’aquest tipus.


De tornada fem una parada al Coll de la Trapa per veure els conglomerats garumnians. Aquests materials es formaren alhora que s’emplaçaven els mantells de corriment (i per tant se’ls anomena conglomerats sintectònics) i són fruit de l’erosió dels relleus que s’anaven aixecant. Aquest conglomerats sintectònics en concret, fossilitzen de manera discordant part del bloc superior i inferior del mantell inferior del Pedraforca.





Finalment fem la darrera parada per visitar l’espectacular aflorament d’ hippurites en posició de vida que afloren al talús de la carretera Saldes - Gósol.