Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 19 de maig del 2020

Isabel Benet: El Pastís Pedraforca (I)


A molts els agrada comparar la geologia amb la gastronomia. Així sentim a dir que les capes sedimentàries són com entrepans, que algunes roques semblen un pinyoler, que hi ha roques fetes puré, que les hi ha que es comporten com la mantega, o que tal serra sembla una barra de pa, i també sentim a parlar de cassoles fent xup-xup... Per això, i ara que durant el confinament molta gent s’ha posat a fer pans de pessic, des d’aquí proposo que us atreviu amb el Pastís Pedraforca que és molt més del què sembla a priori.


Primer, però, els ingredients bàsics per a l’elaboració de qualsevol pa de pessic són: farina, ous, oli, sucre, i llevat per fer-lo créixer. Després d’una horeta al forn ja el tenim fet i, quan ja està fred, el podem tallar per la meitat i posar-hi mantega (o melmelada) per fer-lo més gustós. Finalment el dipositarem damunt un plat ben bonic, així el nostre pastís tindrà un aspecte com el de la figura.


Per a fer el Pastís Pedraforca necessitarem: sorrenques, conglomerats, calcàries, dolomies, guixos, argiles, margues...tots ells agrupats, segons la seva edat, en Triàsic, Juràssic, Cretaci i Terciari. Després d’estar-s’hi al forn uns quants milions d’anys, i gràcies al llevat de la marca Orogènia Alpina... voilà! ja tenim el nostre Pastís Pedraforca. És important recordar que els ingredients agrupats sota la denominació “Triàsic” consten de tres fàcies: Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper, les característiques de les quals ja les hem vist en aquest blog.


El Pastís Pedraforca, a grans trets, és com el que apareix a la figura, el qual, després de ser cisellat per l’erosió, adquireix el perfil que tots coneixem i, teòricament, hauria d’estar dipositat damunt un plat anomenat “sòcol Paleozoic”. Però si l’analitzem bé, veurem que aquest pastís no està dipositat damunt cap plat, ja que, si seguim l’ordre estratigràfic lògic, sota els materials de la fàcies Keuper hauria d’haver-hi els de la fàcies Muschelkalk i, sota d’aquests els de la fàcies Buntsandstein i, finalment, el plat o sòcol Paleozoic... però no és així, perquè sota el Pastís Pedraforca... hi ha un altre pastís!


Aquest altre pastís, sobre el qual s’asseu el nostre Pastís Pedraforca, és molt més gran i en ell apareixen els carbons de la conca lignitifera de l’Alt Berguedà i que hem estat veient darrerament en aquest blog. Però a aquest pastís li manquen ingredients, ja que li falten tots els materials corresponents al Cretaci inferior, per la qual cosa es diu que aquí hi ha una llacuna estratigràfica. La causa de la tal manca, però, és un tema que ja veurem... en una altra ocasió.

Autèntic aspecte del Pastís Pedraforca

Si analitzem de prop aquest altre pastís veurem que tampoc s’asseu damunt de cap plat, ja que sota les evaporites (guixos i sals) de la fàcies Keuper... hi tenim un altre pastís molt més gran, on predominen els materials del Terciari i el Cretaci superior està molt reduït. En aquest nou pastís també apareix una llacuna estratigràfica molt més important ja que, a la manca dels materials del Cretaci inferior, se li sumen els del Juràssic que tampoc no hi són. Però, per contra, el Triàsic està complet i el pastís s’asseu, finalment, damunt el plat del sòcol paleozoic!


Veient aquest amuntegament de pastissos, podem pensar que, en realitat, el nostre Pastís Pedraforca sembla més aviat un pastis nupcial, on el Pollegó inferior és la núvia i el Pollegó superior és el nuvi. La mantega (o la melmelada) d’entremig dels pastissos són els guixos i sals de la fàcies Keuper, els quals ja veurem que juguen un paper molt important en la construcció d’aquesta singular estructura.



Així tenim que el Pastís Pedraforca és molt més gran que no ens imaginem, i nosaltres, amb la vista, només podem copsar el pastís culminant, l’emblemàtica muntanya, coronada per la parella de pollegons i que rep el nom de Mantell Superior del Pedraforca. El pastís que té immediatament per sota rep el nom de Mantell Inferior del Pedraforca i el darrer i més gran és l’anomenat Mantell del Cadí



Si ens allunyem prou, podrem veure una mica les dimensions del Pastís Pedraforca des de dalt. I si fem un tall transversal a aquest pastís (tall A-A’) en podrem veure la seva complexa estructura interna.



Però ja es veu que aquest pastís és encara molt més gran i que continua a dreta i esquerra; així que si ens allunyem encara més veurem que, en realitat, aquest pastís ocupa tot el Pirineu! Així el Mantell Superior del Pedraforca és el mateix que el Mantell de Bòixols; el mantell Inferior del Pedraforca és relaciona amb els mantells del Montsec i el de les Serres Marginals, el Mantell del Cadí i el Mantell de Gavarnie sembla ser que són la mateixa estructura i, finalment, la Zona Axial és el sòcol paleozoic, o el plat sobre el qual s’asseu tan monumental pastís, i que són les roques més antigues del Pirineu. Que no us espantin tots aquests noms, que tots ells els anirem veient de mica en mica. De fet, en aquest blog, ja hem fet un tast de Montsec.


Però... com ha pogut la Terra amuntegar totes aquestes muntanyes? Aquest serà el tema del següent capítol d’aquesta apassionant història de la formació del Pedraforca i els seus amics. No us el perdeu!

dijous, 14 de maig del 2020

Mn. Francesc Nicolau: La sonda "Solar Orbiter" ja és en camí


A les 5 hores i 3 minuts de la matinada del passat dia 9 de febrer es va enlairar des de Cap Canaveral (Florida, USA) la sonda Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea (ESA) havia construït per a estudiar el Sol de ben a prop. S’hi han esmerçat 1.800 milions d’euros per a dur-ho a terme, i per dues vegades s’havia posposat el llançament, el 2017 i el 2018, però finalment s’ha arribat a l’èxit. La NASA també hi ha format part, però l’ESA és la responsable  principal amb la participació (cal dir-ho!) de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, que ha contribuït a la creació d’un dels 10 instruments d’investigació que porta a bord.

Moment de l'enlairament

Amb un volum d’un cub de tres metres de costat i només 209 kg de pes (la limitació del pes va ser tot un repte a l’hora de dissenyar l’instrumental), la nau arribarà a prop del Sol a finals de l’any que ve i s’hi estarà, si res no falla, fins al juliol del 2029, tot donant voltes al Sol en diferents òrbites bo i fotografiant i analitzant, sobretot, les regions polars que des de la Terra és impossible observar bé. Ho farà a una distància que en certs moments serà de només uns 40 milions de quilòmetres (uns 45 radis solars). L’inconvenient més gran serà la temperatura que, a la cara on rebrà la calor solar, serà de 520ºC, mentre que a l’oposada estarà a uns -180ºC.

La sonda Solar Orbiter en fase de construcció

S’ha hagut de construir un escut tèrmic elaborat amb titani i recobert d’una substància artificial molt nova que s’ha ideat per la funció d’aïllament i resistència a aquesta alta temperatura. I què investigaran aquests 10 instruments que hem dit?



Són bàsicament quatre les qüestions a les què es vol donar resposta. Primera: què passa en els pols del Sol quan es canvia el sentit del magnetisme solar. Aquest és un fenomen estrany però ben conegut: cada 15 dies el pol nord passa a ser un pol sud i viceversa. Segona: com s’origina el magnetisme solar?; tercera: què fa que el vent solar en sortir del Sol augmenti de velocitat? I, finalment,  com s’originen les erupcions que observem i les emissions de la corona? Aixó equival a dir que es vol conèixer que hi passa en l’heliosfera, amb les partícules energètiques que arriben a provocar explosions.

Des d’aquí desitgem que pugui tenir bon èxit aquesta gesta europea i poguem conèixer millor els mecanismes del Sol.

NOTA: Aquest article va sortir publicat a Catalunya Cristiana l’1 de març del 2020

dimarts, 5 de maig del 2020

Jorgina Jordà: CAMP DELS NINOTS


És probable que molts de vosaltres tingueu per casa algun mineral procedent de Caldes de Malavella etiquetat com “ninot de Caldes”. Avui repassarem una mica d’història sobre aquesta denominació i el seu lloc d'origen: el Camp dels Ninots.

El topònim del Camp dels Ninots ve d'antic, de quan els veïns de la població de Caldes de Malavella (Girona) anaven a aquest indret a buscar, precisament, el que ells coneixien popularment com a ninots: exemplars d’òpal varietat menilita que presenten unes formes arrodonides molt curioses i que, en alguns casos, poden assimilar-se a figures humanes.


 Col·leció i foto Josep Barnés


Col·leció i foto Josep Barnés


Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés
La localització d’aquest “Camp dels Ninots” correspon als camps propers a la masia de Can Pol, zona que, anys després, també s’ha conegut popularment com les Cases del Butà. En aquests camps les mostres d’òpal apareixien fàcilment barrejades entre les argiles.



Tot i que els òpals poden tenir coloracions variables, en alguns casos, fins i tot, amb tons blavosos o marronosos, la majoria de mostres solen ser de color blanquinós, ja que estan recobertes per una fina capa de diatomita, una roca sedimentària d’origen fòssil formada per esquelets silícics d’algues diatomees. 






Des de fa uns quinze anys, el Camp dels Ninots s'ha convertit en un indret encara molt més conegut gràcies a la seva riquesa paleontològica. Recentment, es va descobrir que fa uns 5 milions d'anys, l’àrea del Camp dels Ninots corresponia al cràter d’un volcà on es va arribar a formar un llac en el qual hi havia un ric ecosistema. Això explica també la formació dels ninots, doncs el llac d'aigües termals, altament mineralitzades, va fer possible que s'originessin  els òpals i, també, la conservació de les restes fòssils. Entre els materials que conformaven aquest antic llac s'han recuperat fòssils de plantes, un rinoceront i restes de bòvids, també mamífers més petits com ara rosegadors i eriçons, més d'ocells, tortugues i multitud de peixos.





Les excavacions també van permetre observar com estaven disposades les vetes d'òpal, xilòpal i la distribució de l’òpal menilita en els materials.


Són diverses les publicacions, algunes ben antigues, que fan referència a aquests simpàtics “ninots”. Llorenç Tomàs, advocat, naturalista i membre de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) parla d’aquests òpals en el seu llibre “Els minerals de Catalunya” (1919-1920): “l’òpal varietat menilítica que es troba en un camp de conreu a Caldes de Malavella, aquest òpal no és res més que concrecions sílices formades al fons d'un llac que ocupava fa molts anys aquests terrenys”.

A l'Enciclopèdia d’Història Natural, també se’n fa referència: “l'òpal varietat menilita amb concrecions capricioses, que recorden ninots, de Caldes Malavella, Girona”.

Actualment gràcies a Internet encara és més fàcil trobar-hi molta més informació sobre aquestes formacions tan curioses.

Doncs ara ja sabeu d’on ve això dels “ninots” de Caldes!   

Fotos: Agustí Asensi