Amics del Museu: Rutas por el patrimonio arqueológico industrial de España

Fa uns mesos, es va publicat un nou llibre que tot i que no és pròpiament de geologia, el nostre soci i company Sergi Falguera, ens ha fet arribar una breu descripció, destacant la part que fa referència al nostre territori.

Títol: Rutas por el patrimonio arqueológico industrial de España

Autor: Xavier Martínez i Edo

Data d’edició: Novembre 2020

Editorial: Anaya Touring

Pàgines: 335

El llibre és un recull de rutes per Espanya, centrades en el patrimoni arqueològic i industrial, en el qual està inclosa la mineria. Les rutes es divideixen en quatre grans regions. En una d'elles, la de la Conca de l’Ebre i Catalunya, es fa referència a les mines de Cardona i apareixen dues fotografies de la Muntanya de Sal i una de més petita a l'interior de "La Minilla". També cita les mines de Cercs amb diverses imatges del seu interior i el Clot del Moro juntament amb el Museu del Ciment. Per acabar s'esmenta la bòbila Almirall de Terrassa per la seva espectacular xemeneia.

Pel que fa a la província de Tarragona, esmenta les mines de Bellmunt del Priorat, la mina Régia, el Museu de les Mines i la colònia minera. També fa referència a la bòbila Sugranyes de Reus i les salines de la Trinitat, al Delta de l'Ebre de les quals es publiquen algunes fotografies.

Així que ja ho sabeu, si sou amants de l'arqueologia i el patrimoni industrial i miner, de ben segur que aquest pot ser un llibre que us pot interessar.

Foto: Sergi Falguera

Sergi Falguera: L’exposició "Joan Vicente i Castells. L'home de la cartera"

L’exposició "Joan Vicente i Castells. L'home de la cartera", inaugurada el 16 d'abril, ha estat un merescut reconeixement a la figura i obra d’en Joan Vicente,  i ha servit per donar a conèixer la seva bona tasca en l’àmbit científic i el que la seva trajectòria va significar per Santa Coloma de Gramenet.

L'exposició està dividida en diferents parts que abasten tant l’àmbit personal com el científic. Cal destacar un primer gran plafó on s’ordenen cronològicament els fets més importants de la seva biografia, des del 1920 fins el 2010, any de la seva mort. El conjunt permet fer-se una idea de la importància del personatge i de la diversitat de temàtiques científiques que va abastar.

Després, trobem una sèrie de plafons més petits, als quals s'explica en detall alguns aspectes que ja s’havien avançat a l’apartat anterior. Els amants de la paleontologia podran gaudir d'alguns dels nombrosos fòssils que va dipositar en el centre, les seves publicacions, llibres, articles i, fins i tot, una vitrina amb minerals fluorescents.

Destacar una vitrina de fòssils trobats a Santa Coloma de Gramenet, que a més de ser rellevants per la seva importància científica són un veritable tresor, degut a la impossibilitat d’accedir, avui en dia, als jaciments on es van trobar. Un altre fet que crida l'atenció és la quantitat de fòssils que porten el seu nom, ja que ell en va ser el descobridor.

I tot això és només un tastet de tot el podreu trobar. És una exposició molt recomanable i que ha estat possible gràcies a l'esforç de moltes persones i entitats. No us la perdeu!

Fotos: Sergi Falguera

Sergi Falguera: Guia de punts d'interès geològic de Catalunya

Com actualment vivim una situació complicada que no permet desplaçar-se gaire, pensem que pot ser una bona oportunitat per llegir més i preparar sortides per més endavant.

Per aquest motiu, tot i que aviat farà un any  de la seva publicació, ens volem fer ressò d'un llibre sobre geologia: 

Guia de punts d'interès geològic de Catalunya

Autors: Teresa M. CORREIG, Joaquim M. NOGUÉS

Editorial: COSSETÀNIA EDICIONS

Data de publicació: Febrer 2020

Pàgines: 174

Inicialment, el llibre consta d’una part introductòria sobre la geologia de Catalunya. Posteriorment, el llibre s’organitza en fitxes sobre diferents indrets geològics descrits arreu del territori. A cadascuna de les fitxes, s’hi adjunta un apartat titulat "Com és? i Com funciona?", en el que s’explica amb exemples il·lustratius o fotografies com s'ha format cadascun dels indrets que es descriuen al llarg de milions d'anys. També s'inclouen referències a diverses explotacions mineres, com ara la mina del petroli de Riutort o la mateixa Muntanya de Sal de Cardona.

Finalment, en els annexos s'inclou un vocabulari i un llistat d'aquells indrets que tenen Punts d'Informació pels visitants.

En resum, és un llibre ideal per aquelles persones que els hi agradi recórrer el territori i conèixer les seves singularitats geològiques, i que tot i que inclou alguns tecnicismes, segur que resultarà interessant a tot aquell que el llegeixi.

Fotos: Sergi Falguera

Sergi Falguera: VISITA A LA MINA DE LA ROCA DEL TURÓN - Espinabell, terme de Motlló, Ripollès

A mitjans de juliol i aprofitant que no feia una excessiva calor, tònica que va continuar fins pràcticament tot l’estiu passat, amb algunes setmanes de sequera,  en quasi tot el Pirineu català, un grup de col·laboradors habituals del Museu i d’altres amics, vàrem fer una visita de tot un dia a una de les explotacions mineres del Costabona.

Vista de l'explotació minera de la Roca del Turó

Sortint des de Barcelona i d’altres localitats de l’àrea metropolitana, férem camí cap a Ripoll, passant per Granollers i Vic primerament, per arribar-nos a la “capital” de la capçalera del riu Ter, Camprodon. Des d’aquesta bonica població, uns seguirem fins a Setcases i d’altres, continuà cap a l’antiga frontera francesa del Coll d’Ares per Molló. Un cop arribats a aquesta última població, en la qual val molt la pena aturar-se a visitar, almenys per l’exterior, la majestuosa  església romànica de Santa Cecília , exemple característic de l’arquitectura romànica d’aquest sector del Pirineu català.

Des de Molló trencant per Espinabell començàrem d’anar pujant per la pista que duu fins a la Collada Fonda, a cavall entre els termes de Molló i de Setcases, a una alçada de quasi 2.000 metres. En aquest indret tant elevat i força accessible, val la pena poder contemplar en tota la seva immensitat no només el cim del Costabona, sinó més enllà. Pel cantó de Molló s’albiren les serralades de l’Alta Garrotxa amb el Pirineu gironí. En canvi, pel sector de ponent, el corresponent al terme de Setcases, la panoràmica no es tant extensa, però també es poden apreciar clarament, els principals cims que envolten la capçalera del riu Ter (Grau de Fajol, Pic de Bastiments,) i les serralades més pròximes (Fembra Morta, Puig de les Agudes).

Un cop ens trobàrem tots els participants i ens equipàrem bé per a la marxa cap a l’antiga mina, el camí a partir d’aquí ja fou tot a peu. Resseguint la topografia de la vessant SE del Costabona, entre la Costa dels Carlins en primer lloc, i després un cop travessats diversos torrents on hi neix el riu Ritort, i on s’hi barreja amb les fredes aigües del Ter en la històrica vil·la de Camprodon, arribàrem a la Costa Llisa. En aquest punt, ja en la vessant oposada del inici del recorregut, prosseguírem el camí o sender marcat pels abundants ramats de cavalls i vedelles ripolleses, fins a l’alçada amb la Roca del Turó, on uns quants de nosaltres aprofitàrem per fer-hi unes fotografies de l’àmplia panoràmica que hi ha en aquest indret.

Uns pocs metres més enllà, seguint el camí marcat i travessant una reduïda massa boscosa, arribàrem finalment a l’explotació minera, coneguda amb el nom de “Mina de la Roca del Turó” (MATA, 2010). A la mina és molt fàcil d’accedir-hi, per la gran escombrera que hi varen deixar els seus explotadors i la presència de blocs de roca ferruginosa, més abundant que la d’altres components minerals.

Restes d'una de les galeries d'accés a la mina, construïda amb lloses de pissarra del mateix lloc on s'hi troba l'explotació minera.

Vista de les escombreres, on hi predomina el mineral ferruginós.

Geologia i Mineralogia:

Geològicament, aquesta explotació minera correspon a la Unitat del Canigó, delimitada al S i al SE per l’encavalcament de Ribes-Camprodon , situant-se aquest en materials del sòcol hercinià (MUÑOZ et al., 1983), excepte al Coll de la Boixeda en aquest materials pertanyen al Garumnià (MENGEL, 1913), i son els dels que determinen clarament l’edat d’aquest accident tectònic, durant l’orogènia alpina.

En el lloc on en l’actualitat trobem les restes de l’activitat minera, inicialment per a la explotació del ferro i més recentment per al molibdè, la roca predominant és la pissarra paleozoica, datada en el Cambro-Ordovicià. És en el contacte amb les granodiorites on s’hi ha desenvolupat un skarn, és aquell tipus de roques que es formen en el contacte entre intrusions magmàtiques (generalment granodiorites o granits) i roques metamòrfiques o sedimentàries de caràcter  carbonatat, com a conseqüència de la reacció dels fluids procedents de la intrusió amb la roca encaixant. És per aquest motiu, tant en aquesta antiga explotació minera, com en la resta d’explotacions situades al voltant del pic del Costabona i sectors propers, on és molt fàcil trobar-hi un gran nombre d’espècies minerals, unes més abundants que d’altres. Només en la mina de la Roca del Turó, s’hi ha arribat a detectar-hi fins a un total d’onze menes diferents, amb les seves corresponents espècies minerals primàries i secundàries.

Gran esquerda de la vessant SE del Costabona, on s'hi formar el dipòsit mineral de tipus skarn, que caracteritza aquesta sector del Pirineu Oriental

Menes minerals detectades a la mina “Roca del Turó” (BARECHE, 2005; MATA, 2011;):

Indicis:

Mena d’As: Arsenopirita

Mena de Cu: Calcopirita; Atzurita; Malaquita; Coure gris

Abundants:

Mena de Fe: Pirita (sulfur de Fe); Siderita (carbonat de Ferro); Goethita; Hematites

Mena de Zn: Esfalerita; Smithsonita

Mena de Bi: Bismutita

Mena de Mn: Pirolusita dendrítica,

Mena de Amiant: Tremolita

Mena de W: Scheelita (cristalls bipiramidals)

Mena de Mg: Antigorita (serpentina lamel·lar); Crisòtil (serpentina fibrosa)

Mena de Mg, Fe: Pennina (varietat de Clinoclor)

Molt abundant:

Mena de Mo: Molibdenita; Powel·lita (també a la mina de “Fra Joan”, de Setcases)

Un dels minerals més buscats en aquest indret, és el granat, pertanyent al grup mineralògic dels silicats. A causa de la seva abundància i bellesa dels cristalls en que se’l pot trobar, és tant coneguda aquesta zona minera entre els aficionats a la mineralogia. Així mateix, s’hi troben d’altres tipus de granats, com són l’Andradita i la Grossulària, Tampoc hem d’oblidar-nos del Quars, que és també força freqüent.  Dins del mateix grup mineralògic del Silicats, però pertanyent al subgrup dels Sorosilicats, hi ha la Clinozoïsita, l’Epidota  i la Vesuvianita. Aquesta última espècie mineral, acompanya normalment a  la Molibdenita.

Pel que fa al mineral més freqüent de trobar, però no tan atractiu en quant a la mineralització en què es presenta en aquest dipòsit mineral, és la Molibdenita. És el mineral principal i base per a l’elaboració en alts forns per extreure el molibdè, base de la indústria metal·lúrgica dels aliatges especials, o també coneguts per a ésser destinats a la indústria bèl·lica i civil, pel seu alt grau de duresa, sobretot en els forts impactes i escassa corrosió.

Una altre espècie mineral en importància econòmica i geològica, és la Scheelita. Aquest mineral és la mena de Wolframi principal i la més abundant del sector SE del pic de Costabona, i on durant un curt període de temps, s’intentarà la seva explotació, sobretot dins el territori francès. En els dipòsits minerals del nostre territori, la presència del Wolframi és molt inferior a la que serviria per una explotació rendible, tot i que, geològicament la tipologia del dipòsit mineral és pràcticament el mateix que el que afecta al terme de Prats de Molló (Vallespir).

Vista de les explotacions mineres del sector SE del Costabona (terme de Prats de Molló, Vallespir). 

Cronologia del interès miner al voltant del Costabona:

Primers registres miners (1889-1914)

Tot i això que inicialment, en el territori més proper al pic del Costabona, corresponent a l’actual comarca del Ripollès i més concretament als termes de Molló i el de Setcases, s’hi registraren diverses concessions mineres.

La més primerenca és produeix l’any 1889 amb el nom de “Providencia” al terme de Molló, en els terrenys dels quals afectaven a l’actual mineta situada a la Roca del Turó. S’hi volia trobar-hi pirita arsenical o arsènic, que ve a ser el mateix. Hem de dir que l’arsènic al Ripollès ha tingut molta importància en l’activitat minera, sobretot al veí terme de Setcases i al de Queralbs.

No tornem a trobar un altre canvi de nom de la concessió fins el canvi de segle i mil·leni, el 1900 quan la mateixa explotació o si més no ben a prop, s’anomena “Abundante”. Aquest cop per a trobar-hi mineral de Zinc.

Dos anys després va passar a denominar-se la concessió “Juanito”, del mateix tipus de mineral. Per tercer cop, és canvia el nom, la mina “Manuel”, aquesta vegada per a ferro i fins que, definitivament, el 1907 és produeix l´últim canvi, amb el nom d’ “Aurora” (BARECHE, 2005) dins el primer període miner sobre la recerca de menes aprofitables per a la indústria metal·lúrgica.

Restes de la fortificació de la volta de la galeria d'accés d'aquesta mina. S'han deixat expressament en aquest en l'entrada a la mina,  per evitar l'accés a persones curioses, evitant així el perill d'accident.

Instal·lacions de la via de transport per a les vagonetes procedents de les explotacions subterrànies situades al segon nivell de la vessant SE del cim del Costabona. 

La segona explotació minera d’importància situada a la vessant SE del cim del Costabona, i a tocar de la mina de la Roca del Turó, és la situada al costat del actual refugi d’alta muntanya de “Fra Joan” i de la font natural del mateix nom. El 1914 en aquest terrenys s’havia registrar la concessió “San Miguel” per a la recerca de ferro.

Segon període d’activitat minera i d’investigació (1954-1958)

És a partir de mitjans anys 50 del segle passat, més concretament del 1954 al 1957, quant en trobar-s’hi scheelita o mena de Wolframi en la part francesa del Costabona (vessant SE), per part dels treballs de prospecció efectuades pel

 Bureau de Recherques Géologiques et Minières  (B.R.G.M.) s’arribà a determinar unes reserves probables en mena de W de 5.000 tones, amb una llei del 35%  (B.R.G.M; 1982).

Aquesta important troballa, produí un gir en la recerca del nou dipòsit mineral trobat a escassa distància de les mines, situades al territori espanyol, com són els de la Roca del Turó i la de Fra Joan. En només un any de diferència, del 1954 al 1955, és denuncien un total de sis noves concessions mineres, motivat per l’activitat minera al cantó francés del pic del Costabona, on continua el dipòsit mineral que hi ha a la part corresponent al Ripollès. 

El 1954, la mina situada a “Fra Joan”, al veí terme de Setcases, s’hi  registren  dues noves concessions, “La Fronteriza” i la “Ascensión”, totes dues  per a la recerca de W, tenint com a propietari l’empresa amb domicili a Madrid, la UNIÓN ESPAÑOLA DE MINAS METÁLICAS, S.A. Tres anys més tard, la mateixa empresa registradora en aquest sector al voltant del puig del Costabona, registra una tercera concessió, la “Pítágoras”.

En quant a  la mina situada a la “Roca del Turó” els nous registres miners s’inicien a partir del any 1955, amb els noms de “Romera”,“Fuente Moral” i “San Narciso” registrades per un particular; i la “Santiago” de la mateixa empresa que els dos registres miners de l’explotació minera situada a “Fra Joan”. També en el mateix any 1958, s’hi registra una nova concessió, la “Arquímedes”.

Totes aquestes noves concessions, foren creades per a la recerca d’una mena mineral, el W i el Mo, quan la política tancada del règim franquista imperant en aquella època, motivà un especial interès per aquest nou tipus de recurs geològic. Són entre altres minerals, els anomenats “minerales de interés militar”. I com és de suposar, totes les mines denunciades en qualsevol racó de la geografia espanyola, eren controlades directament pels militars, o el que és el mateix, pel propi règim franquista. Per aquesta raó, l’estat espanyol hi creà una reserva provisional d’àmbit estatal, per “protegir” aquest zona de la geografia nacional.

Finalment, els mateixos geòlegs i enginyers de mines del Institut Geològic i Miner d’Espanya, determinaren que las posibilidades mineras en terrenos enclavados en los términos municipales de Setcases y Molló, de la Província de Gerona, hace constar la existencia de cantidades apreciables de Molibdenita en algunas muestras procedentes de antiguas labores, actualmente abandonadas y que radican en aquella zona (I.G.M.E., 1956).

Tot i que finalment, l’estat espanyol aixecà la zona reservada d’aquest regió pirinenca, a pocs metres de distància, a la vessant S i SE del pic del Costabona, ja a França l’aprofitament del preuat W sí que tingué una major importància i motivà durant un breu període de temps, treballs d’investigació i fins i tot encara avui trobem abundants restes d’aquella intensa activitat minera.

Restes de vivendes per als miners al peu d'una escombrera de ganga de les explotacions mineres situades al segon nivell de la vessant SE del cim del Costabona. 

Un cop més, la geologia va donar un revés en tant sols pocs metres de diferència, pel simple motiu de la constitució geològica del propi terreny. En la part francesa, també hi ha skarns que han produït la formació abundant de menes minerals, però en aquest cas, els de W són els majoritaris. I per què? Perquè en aquest sector del pic del Costabona, el contacte amb els granits del Costabona  es troben  amb les dolomies de la  Formació de Canavelles de la mateixa edat geològica que les pissarres que trobem a la mina de la Roca del Turó.

Aflorament dels granits del Costabona, en la vessant SE

Calcàries paleozoiques plegades en una zona de contacte. 

Contacte entre els granits del Costabona, els mabres, cornianes, calcàries i esquists amb la part mineralitzada marronosa, on s'hi troben els granats

Esquema geològic de la mina "del Turó" (Molló, Ripollès)

Bibliografia: 

BUREAU DE RECHERQUES GEOLOGIQUES ET MINIERES (1982): Atlas des ressources du sous-sol,

Sérvice géologique régional LANGUEDOC-ROUSILLON, vàries pps., Montpellier

DE LA CONCHA, S; COMA, J.E (1956): Zona reservada de molibdenita de los términos municipales de Setcasas y Molló (Gerona), Notas y Comunicaciones del Instituto Geológico y Minero de España, número 44,

vàries pàgs., Madrid

DE GUY, M. (1988): Contributions a l’etude des skarns de Costabonne (Pyrenees Orientales, France) et a la theorie de la zonation metasomathique; These de Doctorat d’Etat ès Sciencies Naturelles, Université Pierre et Marie Curie, Ecole Nationale Superieure des Mines de Saint-Etienne,  pp. 36, París.

GUITARD, G; LAFFITTE, P (1960): Les calcaires métamorphiques et les skarns du Pic de Costabonne (Pyrénées-Orientales); Sciences de la Terre, Tome VI (1958), nº 1-2, pp 94, Nancy

INSTITUTO  GEOMINERO DE ESPAÑA (1994): Mapa Geologico de España. Escala 1:50.000 Segunda Serie – Primera edición, MOLLÓ; Nº 218; pp. 24; Madrid.

MATA, J. Mª (2011): Recerca mineralògica, minera i geològica per la comarca del Ripollès: Des de Molló a Rocabruna, a Costabona i a Setcases, Xaragall, Revista de Ciències de la Catalunya Central, Sèrie B, , nº 412.

MENGEL, O.  (1913): Sur le termination orientale du synclinal de Mérens-Vilafranca et le Glaciare de Prades (Pyrénées orientales), C.R. Acad. Sc. París, 157, 20, pp. 955-957, París.

  

MUÑOZ, J. A; SÀBAT, F; SANTANACH, P (1983): Cisaillements alpins et hercyniens dans le versant méridional de la zone axiale des Pyrénées entre le Freser et le Ter (Pyrénées catalanes), C. R. Acad. Sc. París, 296, série II, pps. 1453-1456, París.

Fotografies: Sergi Falguera.

Sergi Falguera: UN NOU LLIBRE DE DIVULGACIÓ DE LA GEOLOGIA I LA PALEONTOLOGIA PER A TOTS ELS PÚBLICS

El passat dimarts dia 28 de gener es va presentar a la sala d’actes del Centre Excursionista de Catalunya, a Barcelona, un nou llibre sobre geologia i paleontologia per a tots els nivells, centrat això sí en les comarques del Alt Urgell i el Pallars. La presentació d’aquest llibre, fou presentada per el Dr. Josep Maria MATA i PERELLÓ, recentment nomenat “emèrit” per l’Escola de Mines de Manresa, adscrita a l’actual Universitat Politècnica de Catalunya, en la qual hi té una més que llarga experiència, en l’àmbit de la divulgació que tan aprofita totes aquelles persones interessades per tot allò que tingui relació amb les ciències geològiques i el seu patrimoni miner. 

El Dr. Josep Maria MATA i PERELLÓ en els primers minuts de l’acte de presentació del llibre divulgatiu.

Públic assistent a l’acte, celebrat a la Sala d’Actes del Centre Excursionista de Catalunya, a Barcelona.

 Aquesta nova publicació, amb el títol de “Geologia i Paleontologia per a aficionats”, és l’obra de la que fou catedràtica de paleontologia especialitzada en vertebrats, Drª. Nieves LÓPEZ (1949-2010), adscrita a la Universitat Complutense de Madrid des del 1978. Entre d’altres llibres de divulgació científica, hi destaca la “Guía de campo de los fósiles de España” publicat l’any 1986. El llibre presentat, és fruit d’un conjunt de sortides geològiques i paleontològiques que s’anaren fent entre els anys 1993 al 1996, amb la col·laboració del Ajuntament de Salàs de Pallars (Pallars Jussà), quan Nieves López s’establí temporalment a la localitat de Rivert, petit veïnat pertanyent l'actual terme de Conca de Dalt.

L’estructura del llibre es, simplement, fer que les persones no habituades a la geologia ja comencin amb una lectura entenedora i alhora d’interès i continuïtat per a la resta de continguts que hi tenen una estreta vinculació i relació; com és el cas, del capítol sobre la geologia estructural, en què s’hi explica amb detall la formació dels Pirineus i els Pre-Pirineus, Conca Dellà, etc.

Les diverses excursions descrites, són un complement i alhora aclareixen al lector dels diferents períodes, en què s’han format els indrets que s’hi poden visitar en aquest sector del pre-pirineu català, a cavall de les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars. D’entre els diferents indrets naturals i enigmàtics que es tracten en la publicació pertanyents a la comarca del Pallars Jussà, hi ha els següents: Serra de Boumort, l’anticlinal d’Abella de la Conca,  l’encavalcament del Cadinell sobre el Cadí, el Montsec de Rúbies, sinclinal d’Àger,...

En quant a la comarca de l’Alt Urgell, les diverses excursions geològiques es centren en els territoris d’Oliana, Coll de Nargó, Sant Llorenç de Morunys, Pont de Bar, entre moltes altres localitats d’aquesta comarca, fent una descripció acurada de la geologia i fòssils, que contenen els diferents materials geològics que constitueixen els actuals terrenys d’aquesta comarca.

Imatge del congost de Terradets, des de la carretera a Tremp (terme d’Àger, Noguera).

L’anticlinal d’Abella de la Conca (Pallars Jussà) amb les cases del poble del mateix nom.

Vista dels conglomerats plegats prop de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).

Portada del nou llibre divulgatiu.

Sergi Falguera Torres: DR. JOSEP MARIA MATA I PERELLÓ investit amb el títol de “Magister Honoris Causa”

El passat dimecres dia 15 de maig, vaig assistir a l’acte d’investidura com a “Magister Honoris Causa”, en reconeixement per la seva ingent tasca docent i de recerca en l’àmbit de la geologia, i molt especialment en el de la mineralogia i els seus recursos explotats, inicialment al territori català. Amb això, no vull dir, ni molt menys, que en Josep Maria (com els seus amics, i un servidor entre ells, des de fa uns anys, ens hi adrecem) hagi finit les seves recerques mineralògiques i del patrimoni geo-miner, tant de Catalunya com d’altres territoris propers.

En representació del Museu Geològic del Seminari -i com a amic i col·laborador seu en nombrosos treballs d’inventari de patrimoni miner i geoturisme d’arreu de Catalunya i d’Aragó- vaig assistir a la investidura de “Magister Honoris Causa” del Doctor Sr. MATA i PERELLÓ, a la sala d’actes de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (E.P.S.E.M.), o que tots també coneixem a antiga Escola de Mines de Manresa.

Primers minuts de la presentació sobre la tasca docent i científica del homenatjat, a càrrec del gèoleg Dr. Joan Carles Melgarejo, adscrit al Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsit Minerals de la Universitat de Barcelona.

Veiem a l’extrem dret, en Josep Maria Mata i Perelló, la seva muller i el seu fill.

(Autor fotografia: Sergi FALGUERA)

Amb una assistència de quasi un centenar de persones, l’espai escollit va resultar en poc temps reduït i molt atapeït. L’enorme difusió dels coneixements geològics que el nostre amic Josep Maria ha fet i fa entre el seus seguidors, ha anat “arrossegant” tant a professors, afeccionats i moltes altres persones interessades en les ciències geològiques i en la història de l’activitat minera d’arreu de Catalunya i de les comarques properes: era ben palès en aquell espai on s’hi féu l’acte. És, precisament, aquesta gegantina tasca, un dels principals motius, entre d’altres, pels quals s’ha li ha reconegut aquest nomenament al nostre company i amic.

Presidí l’acte el rector de la Escola de la Universitat Politècnica de Manresa, el Sr. Antoni Giró; l’actual director de l’escola, el Sr. Esteban Peña; l’alcalde de Manresa, el Sr. Valentí Junyent; i un conegut nostre, el Sr. Joaquim Sanz, des de fa ja uns quants anys director del Museu “Valentí Masachs”, situat al mateix edifici on s’hi celebrar aquest acte de reconeixement científic i docent.

L’encarregat de fer la presentació i trajectòria científica d’en Josep Maria, fou el seu company de professió i geòleg, Dr. Joan Carles Melgarejo professor del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals, de la Universitat de Barcelona. La seva xerrada, tot i què durant una hora sencera, fou curta en el temps i molt amena, ja que va explicar les dificultats i les aventures viscudes per fer la tesi sobre els minerals catalans i els diferents tipus de dipòsits minerals, recorrent tota Catalunya en el primers anys de camp amb un Seat 600 (va arribar a “rebentar” fins a 3 cotxes). Amb aquesta tònica, un xic divertida, els assistents vàrem reviure vells temps, sobretot els que com jo mateix hem pogut participar en moltes de les seves excursions i recorreguts, els quals, si més no, són els que a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, en Josep Maria Mata, en Joan Carles Melgarejo i d’altres col·laboradors, ja s’havien aventurat a fer la recerca d’antigues explotacions mineres o nous jaciments de minerals. Així mateix, el Dr. Joan Carles Melgarejo, va donar les gràcies a l’homenatjat, no només en el sentit més estrictament científic, sinó en la manera de ser d’en Josep Maria Mata, en què,  per a totes aquelles persones des de les no professionals en la matèria, fins als investigadors més aprofundits, tots ells, d’una manera o d’una altra, han reforçat i ampliat els coneixements en la geologia del nostre país, encara poc coneguts fins fa pocs anys.

Un cop acabada la presentació del curriculum vitae d’en Josep Maria Mata, tot seguit és procedir al parlament de les autoritats presents, en que cal destacar-hi entre d’altres, la de Joaquim Sanz i  la d’en Josep Oliva, actual director del Departament d’Enginyeria Minera i Recursos Naturals de l’Escola de Mines de Manresa. Aquestes dues persones havien estat fa alguns anys alumnes d’en Josep Maria Mata.

Moment en què el Dr. Josep Maria Mata i Perelló, fer una petita intervenció tot i no estar programada. Entre altres paraules, cal destacar-hi  el fragment següent:

“Ara em cansaria veure tota la feina que he fet. Però no m’ha costat perquè quan s’estima el que fas no costa”.

(Autor fotografia: SERGI FALGUERA)

Finalment, és va fer entrega a l’homenatjat d’una placa polida de mineral de piroxmanguita procedent de la mina “Serrana” de El Molar (Priorat), com a recordatori  del dia del nomenament de “Magister Honoris Causa”. La decisió per triar aquesta espècie mineralògica, és precisament perquè en l’anterior treball científic “Els minerals de Catalunya” de Llorenç Tomás, publicat  el 1919-20 per l’Institut d’Estudis Catalans, encara no s’hi havia citat aquest espècie mineral i fou el Dr. Mata el seu descobridor.

Moment en què s’ha li fa entrega al Dr. Josep Maria Mata i Perelló d’una placa de piroxmanguita amb la llegenda següent: “Amb afecte dels teus companys. 15 de Maig de 2013”

(Autor fotografia: Regió 7)

Detall de la piroxmanguita procedent de El Molar (Priorat).

(Autor fotografia: Sergi FALGUERA)

Sergi Falguera: LA MINERIA DE LES SALS SÒDIQUES I POTÀSSIQUES AL BAGES

Encetavem l’any 2012 amb el recordatori d’un centenari: el de la conferència on Alfred Wegener explicà, per primer cop, la seva teoria de la Deriva Continental; i l’acabem amb un altre centenari: el del descobriment de les sals potàssiques al pou “Salí” de Súria per part d’Emili Viader i René Macary i del qual ja es va fer esment, en aquest bloc, el passat mes de març a la ressenya sobre la fira Mineralexpo de Sants. Per aquest motiu volem reproduir aquí una conferència, convenientment actualitzada, pronunciada per en Sergi Falguera l’any 2006 i que fou publicada al butlletí intern dels Amics del Museu núm. 50.

Els clorurs englobats dins la franja evaporítica marina de finals del Bartonià-Priabonià, s’estén dins del perímetre Manresa-Vic-Berga-Guissona-Balaguer i tenen el seu origen en l’antic braç de mar, el qual formava part del més extens oceà Atlàntic, i que ocupava tota la depressió de l’Ebre, obert al dit oceà pel País Basc, així com també estava obert al mar de Tethys per l’Empordà. En aquella època, l’acostament de la placa Europea amb la subplaca Ibèrica, tancà les comunicacions de dit braç amb l’oceà Atlàntic i el mar de Tethys, i el resultat fou la seva total evaporació. En els marges de la conca es diposità el guix (sulfat càlcic hidratat) i en l’espai indicat (i també a Navarra) es dipositaren halurs tals com la sal comuna o halita (clorur sòdic), la silvinita (clorur potàsic) i la carnalita (clorur potàsic i magnèsic hidratat).

Un cop dipositades les sals, foren recobertes per materials detrítics d’origen continental deguts a cursos hídrics procedents principalment del Pirineu i, en menor grau, de les Serralades Costaneres; el seu gruix pot assolir centenars de metres, amb edats que van des de l’Eocè superior a l’Oligocè.

Salí de Súria i la Fm. Artés en posició invertida

Anticlinal fallat a Sallent. Foto: Isabel Benet

Els moviments d’acostament citat es tradueixen en una compressió i plegament de tots aquells materials. Aquest fet, unit a la plasticitat de les sals i la seva menor densitat en respecte de les roques que l’envolten (com l’oli sota l’aigua que té tendència a pujar a la superfície) fa que es trobin importants gruixos d’evaporites als anticlinals i menor als sinclinals. Això és especialment manifest a Cardona on la sal ha estripat completament la cobertora i aflora en forma de diapir a la Muntanya de Sal.

Muntanya de Sal a Cardona. Foto: Agustí Asensi

També afloren a Súria, a la zona propera al Mig Món (plec anticlinal complex) al sud del qual, al riu Cardener, afloren guixos i pocs metres per sota de la superfície, els clorurs. Per aquest motiu les concessions mineres que s’otorgaren al segon deceni del s.XX segueixen els eixos dels anticlinals, ja que en aquests punts cal perforar molt poca cobertora per trobar la sal, la qual cosa disminueix les despeses d’explotació. També els sondatges d’investigació es troben ubicats ampliament en aquests llocs.

La sal a Cardona és coneguda des dels temps prehistòrics i ja fou explotada pels romans. A l’edat mitjana s’hi fomentà el Vescomtat de Cardona, posteriorment convertit en ducat i cap de la noblesa de Catalunya; els ostentors tenien el dret d’explotació de la sal de Cardona. Amb Felip V, l’any 1716, es produeix l’estancament de la sal, el qual perdurà fins al 1870 quan fou recuperat novament el dret d’explotació pel Duc de Medinaceli, descendent dels Cardona. Llavors s’explotava en pedreres i no és fins al 1900 que Viader, administrador del duc, modernitza els sistemes començant a excavar un pou d’uns 50 metres de fondària el qual fou abandonat l’any 1934.

Unión Explosivos compra les concessions que pertanyien a Solvay i al Duc de Medinaceli i, a mitjans de la dècada dels anys 20, inicia les excavacions dels pous “Nieves” i “Alberto”, en ple rendiment el 1930, i la fàbrica de tractament “Manuela”. El 1960 treballaven uns 2.000 empletats i la profunditat assolida als pous ja era propera al miler de metres, amb temperatures pròximes al 50ºC. La empresa expotadora es transformà en Unión Explosivos Riotinto (UER) i després ERCROS. El 1989 es tancà definitivament l’extracció de la sal potàssica a la mina “Nieves” i concessions colindants, on s’arribà a una profunditat màxima de 1.308 metres i un total de 209.591 metres de galeries excavades, sense comptar les diverses grans cambres de major grandària.

Pocs anys després, el 1993 es constitueix una nova empresa minera, amb el nom de salinera de Cardona SL per a l’extracció només de sal mineral, mitjançant la concessió minera “Las Salinas” de Cardona. L’ús principal d’aquesta sal és el manteniment de les carreteres a l’hivern i per a l’alimentació de bestiar. Una gran part de la producció s’exporta cap a França ja que, a més de les salines marítimes de Sant carles de la Ràpita, són de les més productives avui dia existents al sud d’Europa. De les antigues colònies mineres construïdes per les diverses empreses, encara avui es continua vivint en algunes d’elles, com és la “Manuela”, al Raval de la Coromina i dels Escorials.

Antiga colònia minera de Sallent. Foto: Isabel Benet

A l’actualitat solament hi ha explotacions a Súria, Sallent i Balsareny. La mena beneficiada és la silvinita, malgrat ser un dels minerals primaris juntament amb l’halita i la carnalita. Es consideren minerals secundaris el guix, la illita (silicat del grup de les argiles) i l’anhidrita (sulfat càlcic anhidre) els quals s’alternen en forma de capes mil·limètriques amb els primaris, que ho fan en capes concèntriques.

El Salí de Súria

Capes plegades a l'interior de la mina

A Súria, fora d’un curt periode d’explotació al 1837, no és fins el 1876 quan s’inicien els treballs miners. El 1910 el francés Macary sol·licita una concessió i, juntament amb Viader, crearen la Societad Macary y Viader per a l’explotació de les sals que havien descobert i que començaren a la mina “Roumanie” el 1912. A 68 metres de profunditat la sal roja que extreien era rebutjada per les cabres i ovelles ja que el gust de la silvinita és amargant i no salat.  Les anàlisis d’aquestes sals foren efectuades pel farmacèutic Joan Bofill, cosí de l’esposa de Viader. Mesos després en Viader arribà a realitzar un total de quatre sondeigs per a assegurar-se plenament de la gran descoberta efectuada. Una primera valoració feta pels enginyers de mines César Rubio i Agustín Marín, de l’IGME, motivà que l’Estat creés una reserva al seu favor.

Extensió de la concessió "Roumanie"

El 1913 es constitueix la primera empresa Fondina SA amb capital toltalment estranger mitjançant  l’adquisició de 9 concessions mineres, d’aquesta manera el sindicat alemany de les sals potàssiques mundial, el Deutshes Kalisyndicat, s’establirà a la futura conca potàssica de l’estat espanyol per a un millor control de la resta d’empreses interessades. Mentrestant l’empresa franco-belga Solvay et Compagnie arriba a un acord amb Macary i Viader adquirint tots els seus drets miners. Poc temps després aquesta companyia efectua tres nous sondejos dins la concessió “Roumanie” i “Saladita” al voltant del pou “Salí” de Súria i així s’inicia una “guerra” entre empreses i particulars per arribar els primers a explotar aquesta riquesa tant valuosa per a l’indústria.

Aquell mateix any l’Estat suspén temporalment qualsevol nou registre miner en aquesta zona fins que els enginyers de l’IGME no finalitzin el seu treball d’investigació. La suspensió es va allargar fins dos anys i el propi estat espanyol es declarà el primer interessat a beneficiar-se’n  de manera que, a finals d’any, una nova empresa (Unión Española de Explosivos) vol avançar-se a Fodina SA i a Solvay et Compagnie en la zona del Salí de Cardona on Viader també havia descobert la presència de sals potàssiques.

El Salí de Súria

El 1917 ja s’havien realitzat 18 sondatges i a l’any següent arribà el ferrocarril de via estreta procedent de Manresa Alta. Al 1920 es constitueix la Sociedad Minas de Potasa de Suria (MPS), amb els socis fundadors de Solvay et Compangnie (82% de les accions) i la Societé Bordelaise des Produits Chemiques (18% de la resta de l’accionariat). L’any 1922 comença la producció de sal potàssica a Súria mitjançant el pou “Maestro”, dins la concessió “Roumanie”, i tal fou l’importància que assoliren les mines que fou construïda una colònia obrera (a l’igual que en altres poblacions que s’esmenten). L’alt cost i les dificultats per obtenir la sal potàssica mitjançant l’extracció de carnalita, els directius i tècnics de l’empresa decideixen d’extreure també la silvinita. Finalment, fins l’any 1936, només s’explotarà la silvinita.

Una antiga prospecció de sals potàssiques

El 1918 continuen els treballs de prospecció al voltant del pou “Salí” i es comença la perforació del que serà el primer pou rendible de sal potàssica de l’estat espanyol i del sud d’Europa. Dos anys més tard es constituirà l’empresa Minas de Potasa de Suria, filial de Solvay et Compagnie, la qual fou adquirida per l’Estat entre els anys 1982 i 1986, mitjançant una empresa pública que poc després serà Suria K. El 1989, en finalitzar la concessió, l’explotació fou recuperada per l’INI (Instituto Nacional de Industria).

Instal·lacions actuals de Sallent. Foto I.Benet

A Sallent els pous “Luís” i “Enrique” foren excavats al 1929 i la sal potàssica apareix a 300 m de profunditat. El 1970 foren explotades per la UER, després per l’INI i actualment per Iberpotsh. Les explotacions d’aquesta zona presenten el problema dels despreniments interiors que es manifesten en superfície amb l’enfonsament del terreny com passa al barri de l’Estació, on totes les construccions presenten nombroses esquerdes.

Vista de les instal·lacions a Vilafruns (Balsareny) Foto: I.Benet

A Balsareny les explotacions s’inicien al 1956 quan Explotaciones Potásicas excava el pou el pou mestre a la mina “Emerika” la qual assoleix els 529 metres de profunditat. Abans, però, l’Estat en un sondeig practicat a l’any 1920, va trobar-hi potasa. La zona també havia estat reconeguda per l’alemanya Fondina que no va realitzar cap mena d’explotació. El 1996 la mina de Vilafruns a Balsareny, de l’empresa Potasa Ibéricas SA, és absorbida finalment per Suria K

Entrada de les mines de Sallent. Foto: I.Benet

El 1998 totes les concessions, mines i instal·lacions en actiu al Bages, passen a una única empresa de la qual avui continua la seva explotació intensa. Aquesta de capital israelià i filial de Dead Sea Works Limited, va constituir la societat espanyola Iberpotash SA. Així mateix Dead Sea Works és filial del grup químic israelià Israel Chemicals Llimited.

Per a acabar farem un repàs a alguns actes de commemoració del centenari com són: la recostrucció de l’indret on s’ubicava l’antic pou d’en Macary i Viader al Salí de Súria gràcies a la pròpia empresa minera actual Iberpotash, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Súria; la restauració dels pous I, II i IV de les mines de sals potàssiques explotades actualment per Iberpotash. El dies 20 al 23 de setembre es va celebrar a Manresa el XIII Congreso Internacional sobre Patrimonio geológico y Minero, organitzat per Iberpotash, i es va fer una sortiga geo-minera al pou “Salí” de Súria. El passat 4 de desembre (dia de Santa Bàrbara) a Cardona, durant la festivitat dels miners, s’inaugurà una placa en homenatge a Emili Viader a la plaça d’entrada al  Parc Cultural de la Muntanya de Sal. Finalment el dia 10 de desembre, l’Ajuntament de Súria va nomenar a Emili Viader i René Macary, fills adptius d’aquesta vila bagenca, també es preveu que el parc municipal “El Casino” s’anomeni a partir d’ara, Parc Municipal “Macary y Viader”.