Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 23 de novembre de 2021

Jorgina Jordà: MINERGUALBA 2021

El passat dissabte 16 d'octubre, es va poder celebrar de nou, la tercera edició de la fira d'intercanvi i venda de minerals MINERGUALBA. Això sí, enguany va haver-hi canvi d’ubicació i l’indret escollit va ser la Pista Poliesportiva 1 d’Octubre, un espai molt ampli que va permetre respectar les distàncies de seguretat i aplicar rigorosament les normes bàsiques de prevenció de la covid-19.

En aquest sentit, el canvi va ser tot un encert, per que la fira va ser un gran èxit d’assistència i en tot moment es va poder gaudir dels expositors sense patir aglomeracions.





S’hi va poder veure una gran varietat de minerals. Començaré per destacar les mostres de localitats properes, com ara,  quarsos varietat ametista i microclines de la pedrera Massabé (Sils); exemplars d’anapaïta de Bellver de Cerdanya; barita i òpal de Caldes de Malavella; celestina i calcita dels Esbornacs (La Guixa, Osona); celestina de Torallola (Pallars Jussà); prehnita de Gerri de la Sal, magnesita del Pont de Suert o hidrozincita, auricalcita i hemimorfita de Casós (Alta Ribagorça). També exemplars clàssics com ara fluorita de la pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès) i Sant Marçal (Viladrau), material de la zona del Priorat com ara galena i cerussita; i molts fosfats del Turó de Montcada, de la Mina Elvira (Bruguers, Gavà) o de Santa Creu d’Olorda com ara al·lòfana, variscita, evansita, fluorapatita, montgomeryïta, etc.






De la resta de la península, es va veure material de la zona minera de La Unión-Cartagena, també material d'Aragó d’entre el que cal destacar mostres de pirita i sofre de la Cañada de Verich;  de la zona centre, aragonita de Molina de Aragón i Minglanilla; pirita de Valdemorillo, cinabri d’Almadén i com no fluorita, barita, calcita... del principat d’Astúries.

Pirites La Cañada de Verich

Sofres La Cañada de Verich


Pirita de Valdemorillo entre altres espècies

Mencionar la gran representació de minerals d’altres països com ara el Marroc: malaquita, wulfenita, calcita, vanadinita, barita, coure; Vietnam: espinela robí; Sri Lanka: zircó, la Xina o el Brasil.

Minerals del Marroc

Minerals de Sri Lanka entre d'altres

Espinela de LucYen, Vietnam


Bon assortit de micromuntatges: anatasa, titanita i apatita de Vielha; monazita de Llavorsí, rútil, epidota, prehnita, titanita i diòpsid del Pont de Suert; anatasa i zircó d’Arsèguel; sulfurs i carbonats de la Pedrera Berta; mostres de les mines de les Ferreres (Rocabruna, Camprodon) i molts més.

Micromuntatges

Tampoc van faltar minerals pels aficionats a la sistemàtica, procedents de la seva localitat tipus o espècies molt rares. M’agradaria destacar mostres d’amazonita fluorescent de Nygvuvan Ovebvo Suècia; alfredopetrovita de la mina El Dragón (Potosi, Bolívia); bismut natiu de Schneeberg (Saxònia, Alemanya); cromo-alumino-povondraïta de Nova York (EUA) i un llarg etcètera.

Amazonita fluorescent de la mina “Nygruvan”, Orebro, Suècia entre altres espècies

Alfredopetrovita de la mina “El Dragón”, Potosí, Bolívia entre altres espècies


També remarcar algunes curiositats com ara bauxita de Cubells (La Noguera), mostres de guix recollits l’any 1971 a la Pedrera Tomàs (Òdena); un exemplar de vesuvianita d'Hortsavinyà de molt bona mida o unes boniques mostres d'or natiu procedents de Laurieras (Aquitània, Franca) i Hornitos (Mariposa Co., Califòrnia, EUA)





Es va comptar també amb tallers d'iniciació a la mineralogia organitzats per membres del Grup Mineralògic Català i dirigits als visitants, especialment als més petits. Com en les darreres edicions, es va poder fer donació d'alguns minerals pel Museu de Minerals de Gualba, amb l'objectiu que a poc a poc es converteixi en un referent de la mineralogia catalana.

Tallers d’iniciació a la mineralogia


Només queda donar les gràcies a tots els organitzadors i participants de MINERGUALBA, en especial a l'Ajuntament de Gualba i al Grup Mineralògic Català, per organitzar-la novament tot i les dificultats provocades per la pandèmia.


Fotos: Agustí Asensi

divendres, 19 de novembre de 2021

Amics del Museu: EXPOSICIÓ PALEONTOLÒGICA A BALAGUER

El passat dia 6 de novembre es va inaugurar, al Museu de la Noguera (Balaguer), l’exposició de fauna prehistòrica Què tenim sota els peus? 550 milions d’anys d’evolució a Ponent i el Pirineu, la qual romandrà en aquest museu fins el 27 de febrer del 2022.

Aquesta exposició, que té caràcter itinerant, posa en valor la gran varietat geològica del nostre territori i està organitzada per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida, i té el suport del Geoparc Mundial de la UNESCO Orígens.

A la mostra es poden observar fins a 120 exemplars de fòssils i roques del nostre territori muntanyenc, així es pot veure de prop una de les roques més antigues del Pirineu (de 550 milions d’anys) i també un dels fòssils més antics (de 440 milions d’anys), també es pot veure un exemplar de Montsechia, una de les angiospermes més antigues del món i trobada a casa nostra. Així mateix s’han reconstruït cinc animals extingits entre els que destaca l’únic rèptil marí de Catalunya, trobat a Alós de Balaguer, i un Dimetrodon de 270 milions d’anys.

Recreació del Dimetrodon

Mandíbula de Dryopithecus cedida pel nostre Museu

El nostre Museu també hi ha col·laborat amb el préstec de diversos exemplars entre els quals hi destaca la mandíbula d’un Dryopithecus, un homínid del Miocè de la Seu d’Urgell. Us hi esperem!

dilluns, 15 de novembre de 2021

Josep Biosca: EXPOSICIÓ TEMPORAL: ELS VOLCANS SÓN ACTUALITAT!

ACTIVITATS DEL MUSEU DE GEOLOGIA VALENTÍ MASACHS

EXPOSICIÓ TEMPORAL: ELS VOLCANS SÓN ACTUALITAT!

Des de l’inici de l’erupció del volca canari “Cumbre vieja” el passat 19 de setembre d’enguany  a l’illa de la Palma, els volcans han adquirit un innegable protagonisme sobretot pel públic  general, però especialment als infants i escolars.


Han estat els mestres dels Instituts d’Ensenyament Bàsic, els qui han sol·licitat al Museu de Geologia, si podríem incloure algun contingut específic sobre volcans, per mostrar a les visites d’escolars.

Al Museu de Geologia no hem trigat a reaccionar: des de el passat 15 d’octubre que s’ha enllestit una petita exposició, organitzada amb el material petrològic del fons de les col·leccions, així com material gràfic cedit pels col·laboradors del Museu.




El contingut d’aquesta exposició se centra en exemples de vulcanisme que tenim a Catalunya, concretament al Parc Natural de la Zona volcànica de la Garrotxa.

Fotos: Josep Biosca

dilluns, 8 de novembre de 2021

Isabel Benet: Cenozoic (I): l'Era dels Mamífers

El Cenozoic és la més recent de les eres de la Terra i engloba els períodes Terciari i Quaternari. Aquest nom procedeix de la contracció dels mots grecs kainos (“recent”), zoon (“animal”) i oikos (“residència”), és a dir, que són cenozoics tots els terrenys on apareixen fòssils “moderns”. També es diu que el Cenozoic és l’Era dels Mamífers i, sobretot, dels mamífers placentaris, perquè som els més abundants enfront els altres tipus de mamífers (marsupials i monotremes)... Vist així sembla que els mamífers haguem aparegut de cop i volta després de l’extinció dels dinosaures, però no és ben bé així.

Mare de Déu de la Llet de Llorenç Saragossa (1363-1406)

El 1824 el naturalista i teòleg anglès William Buckland va presentar a la Societat Geològica de Londres una pila d’enormes ossos, extrets d’un jaciment del Juràssic mitjà i pertanyents a un rèptil que ell va denominar Megalosaure (“gran llangardaix”). Molt temps després es va veure que el tal rèptil era en realitat un dinosaure. En aquella presentació, i del mateix jaciment, Buckland també va mostrar dues petites mandíbules d’un mamífer de la mida d’un ratolí... lògicament ningú en va fer cas, però amb això es va demostrar que els mamífers ja érem presents molt abans del que es pensava.

William Buckland (1784-1856)

Per trobar els nostres orígens haurem de recular fins a 300 milions d’anys enrere, a l’època del naixement de Pangea, el continent únic producte de la reunió dels grans continents Laurasia (al nord) i Gondwana (al sud). Aquest megacontinent estava en la seva major part cobert per un desert de terres vermelles, per causa de la intensa oxidació del ferro, i en ell pul·lulaven plantes, insectes, amfibis... i rèptils. Aquests darrers eren criatures ovípares, de sang freda, cinc dits als palmells i amb el cos ple d’escates que els protegien de la dessecació i els ajudava a controlar la temperatura corporal, la qual augmentava amb l’exposició al sol.

Rèptil actual: Dragó (Tarentola mauritanica)

Esquema simplificat de l’arbre genealògic dels rèptils

Per aquesta època, de la branca principal dels rèptils (Amniota) ja s’havien separat els Sinàpsids (o rèptils mamiferoides), els més famosos dels quals van ser els Pelicosaures, vistosos rèptils posseïdors d’una gran cresta que se suposa que els ajudava a controlar la seva temperatura interna.

El pelicosaure Edaphosaurus, parent herbívor del Dimetrodon, 
enmig d’un paisatge del Carbonífer superior (de Z. Buridan)

Fa uns 250 milions d’anys, però, hi va haver una de les extincions massives més importants en la història de la Terra: a finals del Permià van desaparèixer el 95% de les espècies i encara no se’n coneix ben bé la causa. Però aquest fet, que marca el límit entre el Paleozoic i el Mesozoic, va propiciar el naixement d’una nova vida. Entre els que van sobreviure a aquella catàstrofe es trobaven els Cinodonts, rèptils mamiferoides dels quals es creu que estaven coberts de pèl i que eren de sang calenta.

Reconstrucció del cinodont Thrinaxodon liorhinus del Triàsic inferior

Al llarg del Triàsic els Cinodonts compartien l’hàbitat terrestre amb altres rèptils dits Tecodonts. Ambdós ja havien adoptat el nou sistema de locomoció amb les quatre potes sota el cos i no als costats com els rèptils antics. Però a finals d’aquest període alguna cosa va passar que la major part dels Cinodonts es van extingir i els Tecodonts van heretar la Terra per a convertir-se en els reis indiscutibles del Mesozoic: els dinosaures . Encara sort que entre els Cinodonts que van sobreviure a aquesta segona catàstrofe estaven els anomenats Mamaliaformes (o Protomamífers).

A més del pèl i la sang calenta, els Mamaliaformes ja presentaven alguns trets distintius propis dels mamífers com són unes articulacions i una musculatura mastegadora molt potent i precisa, o sigui, que les dents no solament els servien per a retenir les preses sinó que també servien per a triturar-les. Els mamífers ancestrals, però, encara tenien molars amb tres cúspides (triconodonts) semblants a la dels antics cinodonts. Un altre signe distintiu és la presència de dentició infantil (“dents de llet”), la qual és subtituïda per la dentició adulta definitiva, i això evidencia que les cries s’alimentaven de llet materna encara que no tenien glàndules mamàries pròpiament dites.

Un altre tret distintiu molt important està en el sentit de l’oïda. Així mentre que els rèptils tenen la mandíbula inferior formada per varis ossos, en els mamífers (i els seus avantpassats) la mandíbula inferior està formada per un sol os perquè la resta van anar a parar a l’orella mitjana cosa que els va proporcionar una millor oïda, un sentit vital per a la seva supervivència.

Fruitafossor, un mamífer del Juràssic

Repenomamus, mamífer triconodont

Al Juràssic inferior ja apareixen els primers mamífers fets i drets. Tot seguit, però, ja es van separar les branques que donaran lloc, per una banda, als Monotremes (ovípars) i per l’altra banda els que donaran lloc als Teris: els Metateris (Marsupials amb bossa) i els Euteris (Placentaris). De la branca dels Monotremes només sobreviuen l’equidna i l’ornitorinc com a únics representants actuals, veritables fòssils vivents autòctons d’Austràlia, Nova Guinea i Tasmània.

L’equidna, mamífer monotrema

Mamífer marsupial

Mamífer placentari

Durant el Mesozoic els mamífers no eren un grup dominant però sí molt divers gràcies a la gran adaptabilitat de la seva alimentació (insectes, cucs, plantes, ous, petits vertebrats...).El seu metabolisme accelerat, la seva fina oïda i el seu olfacte els van proporcionar una certa prosperitat a l’ombra dels dinosaures i ja els va permetre ocupar una gran varietat de nínxols ecològics, i gràcies a la sang calenta podien ser actius inclús de nit.

Montsechia vidali antiga angiosperma

A inicis del Cretaci, entre les plantes consumides pels primers mamífers s’hi van afegir les modernes angiospermes (plantes amb flors i fruits), així van anar desenvolupant una dentició cada cop més apropiada i una major mobilitat de la mandíbula inferior. Els primers euteris ja van desenvolupar uns molars dits tribonosfènics on les cúspides superiors encaixaven en els solcs inferiors (i a l’inrevés) com un morter. Així es pot dir que el Mesozoic va ser pels mamífers una època d’evolució silenciosa.

Eomaia un dels primers mamífers euteris (Cretaci inferior)
 amb molars tribonosfènics

En la gran extinció de finals del Cretaci també van desaparèixer la major part dels mamífers i només van sobreviure alguns placentaris, alguns metateris (avantpassats dels actuals marsupials) i alguns monotremes. Però mentre que metateris i monotremes van quedar-se aïllats al sud-est asiàtic i a Austràlia, els pocs placentaris que van sobreviure a aquesta tercera catàstrofe, ràpidament es van escampar pel món tot ocupant els nínxols ecològics que havien quedat vacants... i al seu èxit els devem la nostra presència ara i aquí!

Els mamífers més antics que s’han trobat fins ara a Catalunya daten de l’Eocè i entre ells hi ha insectívors dels gènere Saturnia, prosimis del gènere Adapis, rosegadors dels gènere Plesiarctomys, carnívors del gènere Miacis i sirenis del gènere Prototherium. Cal dir que al nostre Museu tenim un magnífic i molt complet exemplar de Prototherium montserratense del Bartonià (Eocè mitjà). També tenim un altre magnífic i molt complet exemplar de Tetralophodon longiostris, un mastodont del Miocè mitjà trobat al Vallès durant la construcció d’una nau industrial.

Sireni de Montserrat

Mastodont

A l’inici dèiem que nosaltres considerem el Cenozoic com l’Era dels Mamífers, però més aviat hauríem de dir que el Cenozoic és l’Era de les Aus anatòmicament modernes, ja que les poques que van sobreviure a l’extinció de finals del Cretaci també es van escampar pel món amb tant d’èxit que avui dia hi ha 8.600 espècies d’aus enfront de les 4.000 espècies de mamífers... vaja, que ens guanyen per golejada! A elles dedicarem tot un altre capítol d’aquesta història.

Alfred Hitchcock director de la pel·lícula “Els Ocells”

dimecres, 3 de novembre de 2021

Amics del Museu: El Museu de Fòssils de Sant Boi de Lluçanès

Si algun dia aneu per l’altiplà del Lluçanès, territori de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, a més de pujar al famós Santuari de la Mare de Déu dels Munts, de portentoses vistes, i de degustar les seves delicioses coques, sapigueu que també hi ha una altre al·licient pels amants de la geologia i la paleontologia: el Museu de Fòssils de Sant Boi de Lluçanès.

Fotos: José Francisco Carrasco

Es tracta d’una col·lecció d’uns 7.000 exemplars recollits al llarg de 30 anys pel Sr. Santi Vila i Abelló pels voltants d’aquesta població, per tant és un gran recull de fauna de l’Eocè marí. La majoria són gasteròpodes d’una gran varietat i mida (fins a 50 cm), però també hi ha mol·luscs, esponges, coralls... que s’exposen en una sala de l’Ajuntament d’aquesta localitat preferentment els dissabtes i diumenges de 13 a 14h i amb el guiatge del propi Sr. Vila. Però si es vol visitar fora d’aquest horari només cal concertar visita a aquest web: turisme.llucanes.cat/visites/museu-de-fossils/

Aquesta col·lecció és un bon referent pels escolars que volen introduïr-se al bell món de la paleontologia i també pel públic en general que gaudeix observant i apreciant aquests petits “miracles” de la natura, ja que tots sabem que la fossilització és un procés molt i molt extraordinari. Us hi esperem!