Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 20 d’octubre de 2021

JorginaJorda: MINERALEXPO Barcelona-Sants 2021

Després, d'un any i mig llarg, hem pogut tornar a gaudir de la fira de minerals MINERALEXPO Barcelona-Sants 2021.

En primer terme, cal agrair el gran esforç de l’entitat organitzadora, el Grup Mineralògic Català, per vetllar que l’esdeveniment es realitzés de forma segura, complint i respectant totes les mesures sanitàries per a la prevenció de la covid-19.


Amb moltes ganes, hem començat el nostre recorregut per la fira, saludant companys i amics que feia temps que no havíem pogut veure.

Cal destacar que la modificació de dates a causa de la pandèmia, ha provocat alguns canvis en l’assistència dels expositors i ha fet que, per exemple, hi hagués una major representació de minerals del nord de la península, alguns d’ells procedents de localitats poc conegudes com ara la mina, La Cuerre, la Malaespera o la Mintexu, totes elles de Biscaia.

No van faltar boniques fluorites asturianes de moltes localitats: la mina Moscona, La Collada, Berbes... També piromorfites de Vegadeo (Astúries) o de la clàssica localitat d’ El Horcajo (Ciutat Reial), dolomites d'Eugui (Navarra), guix varietat alabastre de la Cañada del Fenollar (Alacant) i un gran assortit de material de La Unión (Múrcia): barita, calcita, smithsonita, guix, goethita, en especial guix pseudomòrfic d’aragonita,  barita amb conicalcita i guix d’Almendricos de Lorca.

Més clàssics, com ara aragonita de Minglanilla i Enguidanos (Conca), coure de Las Herrerías (Huelva), pirita de Navajún (La Rioja), scheelita de la mina de La Parrilla (Badajoz), cinabri d’Almadén (Ciutat Reial) o bons exemplars d’espinel·la procedents de Màlaga.

També bons exemplars d'arreu del món. De Colòmbia, bonics quarsos amb inclusions d’ halloysita de la zona de Boyacá o mostres de pirita maclada en "creu de ferro" de la mina Cundinamarca. També fluorita, d'un intens color verd, provinent de Madagascar. Quars varietat ametista de Las Vigas (Veracruz, Mèxic), diversos minerals de Papachacra (Catamarca, Argentina) i molta varietat de minerals de la Xina, Brasil o el Marroc com ara atzurita, malaquita, wulfenita, anglesita, vanadinita, barita, argent o coure.




Pel que fa a les novetats, m'agradaria destacar les mostres de rodocrosita de la mina Austria Duvas (Morococha, Perú), uns bonics exemplars de calcocita amb cristalls de gran mida de la mina M'Passa (Mindouli, República del Congo), així com mostres d’elbaïta de la mina de Rubaya,
  de la. República Democràtica del Congo. A nivell peninsular destacaven unes boniques roses de calcita pseudomòrfica de guix de Rivas-Vaciamadrid (Comunitat de Madrid). Entre els minerals del Marroc també hi havia novetats, com ara unes mostres amb una bona paragènesi formada per galena, cerussita, plumbogummita, quars i wulfenita de Sidi Ayad i de la mateixa localitat malaquites amb calcita i cerussita. També del Marroc or amb quars i pirita d’Aouint Ighoman o mostres d’atzurita amb malaquita de la zona de Tazalarht.

Rodocrosita de la mina Austria Duvas (Morococha, Perú)

Calcocita mina M'Passa (Mindouli, República del Congo)

Elbaïta mina de Rubaya,  de la. República Democràtica del Congo.





Galena, cerussita, plumbogummita, quars i wulfenita de Sidi Ayad


Or amb quars i pirita d’Aouint Ighoman


Pels amants dels minerals catalans hi havia molt on triar. Algunes mostres de localitats menys conegudes o poc vistes a les fires com ara barita de Collformic, dickita verda de Sant Hilari Sacalm,calcita de Montrodon, diòpsid del Pont de Suert, hidrozincita, auricalcita i hemimorfita de Casós (Alta Ribagorça), willemita de Sant Fost de Campsentelles (molt ben documentada i estudiada a l'últim número de la revista Mineralogistes de Catalunya) i, per últim una bonica curiositat: palletes d'or trobades a la sorra de la platja de l'Escala.




Destacar també un bon assortit de minerals poc coneguts, només aptes pels qui volen tenir la màxima representació d'espècies a la seva col·lecció, com ara cromo-alumino-povondraïta de Nova York (USA) i també les mostres de localitats tipus com kusachiïta d'Okayama (Japó) o exemplars de tulameenita de la Columbia Britànica (Canadà).




Com en les darreres fires, es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, cosa que fa gaudir de mostres excepcionals per la seva qualitat, mida i dificultat de trobar en l'actualitat. En aquesta ocasió, entre d’altres, hi havia exemplars procedents de la col·lecció de Jose Luis Otero, molt ben documentada, ja que els minerals que estaven a la venda, es poden consultar per internet en un web on s'expliquen anècdotes i curiositats d’ells https://www.foro-minerales.com/forum/viewtopic.php?p=14087&highlight=coleccion+jose+luis+otero#14087


Els aficionats als fòssils van estar d'enhorabona. Hi va haver més expositors que d’altres edicions i això va fer augmentar la bona representació de mostres, algunes molt espectaculars: ammonites, crustacis, decàpodes molt ben preparats, equinoïdeus, peixos, mol·luscs...





Només queda donar les gràcies a tots els que m'han comentat i explicat les característiques dels minerals més destacats i ens han permès fotografiar-los. També agrair, un cop més, als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar aquesta meravellosa fira tot i les dificultats provocades per la pandèmia.

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Amics del Museu: Exposició paleontològica a L'Hospitalet de Llobregat

Aquests dies, i fins el 30 de març del 2022, a la Sala d’Exposicions l’Harmonia de L’Hospitalet de Llobregat es proposa fer un viatge en el temps, al passat llunyà dels terrenys sobre els quals s’asseu aquesta ciutat.

L’exposició rep el nom de FòssiL’Hs: L’Hospitalet fa milions d’anys i a través de gràfics, animació en realitat virtual i d’un centenar de fòssils trobats a la zona, entre ells alguns cedits pel nostre Museu, es pretén que el públic assistent es faci una idea molt precisa de la transformació d’uns terrenys que abans estaven sota el mar.

Cartell oficial

En el cartell oficial de l’exposició es fa constar el nostre Museu en l’apartat de “procedència dels fòssils” i en els agraïments. Us hi esperem a tots!!!!

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Amics del Museu: Nou catàleg d'holotips i neotips del MGSB

Quan s’estudia un exemplar fòssil, i les seves característiques no s’adapten a les descripcions establertes, cal proposar una nova espècie (o gènere). Aleshores s’ha de fer una acurada descripció i figuració, publicar el treball en una revista científica i dipositar l’exemplar estudiat en una institució per tal que altres investigadors puguin tenir accés a aquest material... és així com un exemplar esdevé un holotip i al Museu Geològic del Seminari de Barcelona n’hi ha més de 700 dipositats en dues vitrines, una veritable joia... i per tal que els investigadors puguin disposar d’una nomenclatura i d’una descripció aprovada internacionalment, s’acaba de presentar un nou catàleg d’aquesta gran col·lecció que el nostre Museu acull des de fa més de 100 anys.


Les vitrines que acullen la tipoteca del Museu

Aquest nou catàleg és el fruit d’una col·laboració entre el Museu i l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, i ve a substituir el darrer que es va publicar l’any 1992 i que va anar seguit de tres suplements apareguts els anys 1997, 2007 i 2009 respectivament.

El seu autor i coordinador, en Pere Adserà i Carvajal, actiu col·laborador del Museu i membre de l’Associació d’Amics, per a dur a terme tant magna obra ha rebut també la col·laboració del Dr. Sebastià Calzada, director del Museu, així com també del Dr. Antoni Abad, dels investigadors Joan Corbacho, José F. Carrasco, i Pedro Artal, i també del geòleg i historiador Enric Aragonès.

Repàs a la història del Museu

Després d’una breu introducció (en català, castellà i anglès) on s’expliquen els inicis de la geologia a Catalunya i on es fa un repàs a la història del Museu i la seva tasca científica (reconeguda l’any 2009 amb la concessió de la Creu de Sant Jordi), es passa a explicar què és un holotip i la història de la col·lecció d’holotips, amb curioses fotos d’època, i també es fa un repàs de les diferents publicacions del seu catàleg.

Fetes aquestes presentacions es passa al catàleg pròpiament dit, estructurat en forma de fitxes de cada exemplar on s’especifica, entre altres dades, l’edat, el número de referència, situació del jaciment (amb uns mapes), i lloc on s’ha publicat.

Model de fitxa del catàleg

Cada fitxa va acompanyada d’una imatge de l’exemplar, també d’en Pere Adserà, la qual s’ha procurat que sigui el més representativa possible, però si es volen visualitzar ,més exemplars només cal anar al catàleg en línia del web de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (www.icgc.cat) el qual s’actualitza cada any.

Les imatges són el més representatives possibles
 i, a voltes, des d’angles variats

Així, amb paraules de Jaume Massó (director de l’ICGC), aquesta publicació «és el resultat d’una de les fites més rellevants del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, però també de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya pel que representa en l’àmbit del coneixement geològic del nostre país i de la seva difusió» ja que el Museu, des de la seva creació l’any 1874, no ha deixat de ser en cap moment un lloc de treball on mantenir viva la flama de la investigació.

Aprofitem l'avinentesa per agraïr a l'Asociación Paleontológica de Vinaròs d'aquest regal-homenatge al Dr. Calzada, en reconeixement de la seva abnegada tasca investigadora i divulgativa del nostre patrimoni paleontològic, i que no va poder ser entregat en la data que indica la placa per causa de la pandèmia.

dilluns, 4 d’octubre de 2021

Amics del Museu: La Palma vs Garrotxa

D’ençà que el passat 19 de setembre va entrar en erupció el volcà Cumbre Vieja de l’illa canària de La Palma, que una veritable allau d’informació ens està caient al damunt, com si de cendres i escòries es tractés. Aquesta erupció ja venia anunciant-se des de dies abans en forma de terratrèmols i una elevació del terreny per causa de l’augment de la pressió dels gasos a la cambra magmàtica, per això, afortunadament, no s’han de lamentar desgràcies personals, però sí quantiosos danys materials i milers de desplaçats per culpa de les successives colades de lava que tot ho arrasen al seu pas.

Rius de lava baixant de Cumbre Vieja (La Palma)

Això no és nou a l’illa de La Palma, que és d’origen 100% volcànic com totes les illes Canàries, i on s’hi han produït altres erupcions, la darrera de les quals va ser al 1971 al volcà Teneguía i que va durar prop d’un mes. Però ja al 1949 hi hagué una erupció pels voltants de Cumbre Vieja i també no gaire lluny, a l’illa de El Hierro, hi va haver l’any 2011 una erupció submarina que va donar molt de què parlar, fins i tot es va muntar una vitrina informativa a l’Expominer d’aquell any.


Foto: Jorgina Jordà

L’exhaustiu seguiment d’aquesta erupció, gairebé minut a minut i en temps real a través dels mitjans de comunicació, ha fet que molta gent es recordi que a Catalunya també en tenim de volcans “recents”, els més coneguts dels quals estan a la comarca de la Garrotxa: el volcà de Santa Magdalena, el més fotogènic, i el volcà Croscat, el més didàctic ja que una antiga explotació de gredes en va deixar a la vista la seva estructura interna. Tots dos volcans són molt a prop de la famosa Fageda d’en Jordà i del pintoresc poble de Santa Pau... tot un "pack" turístic.

Els volcans de la Garrotxa

El Croscat des de l’aire

Molts coneixedors de l’existència d’aquests volcans s’han mostrat preocupats pel possible retorn de l’activitat al volcà Croscat, el darrer que va entrar en erupció a la Garrotxa ara fa... uns 11.000 anys! però s’ha de dir que el retorn imminent de l’activitat volcànica a Catalunya és, ara per ara, molt improbable encara que no impossible, ja que se’ls considera volcans apagats però no morts perquè són de període molt llarg, entre 15.000 i 20.000 anys!. El que passa, i salvant les distàncies, és que hi ha certes semblances entre el vulcanisme de la Garrotxa i el de La Palma... però anem a pams.

Esquemes d'un procés de rifting

Tots dos vulcanismes són de tipus bàsic (o basàltic), propis d’un context tectònic distensiu on l’escorça està aprimada. A La Palma, i a les Canàries en general, el vulcanisme sorgeix a través d’un complex sistema de profundes falles relacionades amb la constant obertura de l’oceà Atlàntic i el desplaçament de la placa Africana cap al nord. El vulcanisme garrotxí, en canvi, està relacionat amb una sèrie de fosses tectòniques que, des de finals de l’Oligocè, es van anar formant, per un procés de rifting, al llarg d’una línia que va des del Mar d’Alboràn fins als Països Baixos, tot passant pel Cap de Gata, la fossa del Vallès-Penedès, la Garrotxa, les fosses de la Selva i l’Empordà, el Massís Central Francès, la vall del Roina i la fossa del Rhin. Aquest rift es caracteritza per la presència d'un vulcanisme Neogen i Quaternari.

Una línia de fosses tectòniques creua el sud i centre d’Europa

Ambdós vulcanismes són de tipus estrombolià caracteritzat per l’alternància de períodes d’activitat, més o menys explosiva, amb períodes de relativa calma. Quan al magma conté molts gasos, l’expulsió de la lava és explosiva i ho fa en forma de cendres, gredes (o lapilli) i bombes, segons la seva mida. Tot això són els piroclasts que van construint l'edifici volcànic, un con d’escòries al voltant de la xemeneia. Quan el magma conté pocs gasos, el volcà expulsa una lava molt calenta (a més de 1.000 graus) i molt fluida que, generalment, esvorella el cràter i baixa ràpidament pendent avall, tot trencant la regularitat de l'edifici volcànic.

Les diferents fases en l’activitat d’un volcà de tipus estrombolià

Així és que veient les esfereïdores, i alhora precioses, imatges de l’erupció del volcà de La Palma hom pot imaginar-se els volcans garrotxins en plena activitat i tenint com a testimonis els homes primitius que per allà vivien. Però la història del vulcanisme recent a Catalunya és molt llarga ja que es va iniciar al Miocè superior prop de Torroella de Fluvià, a l’Empordà. Més tard, durant el Pliocè, l’activitat es va anar traslladant cap al sud tot passant per Caldes de Malavella (Camp dels Ninots), Massanet de la Selva, Sant Corneli , i Hostalric. Durant el Quaternari, però, l’activitat va tornar a migrar cap al nord, cap a la Garrotxa i el Gironès. El volcans de la Garrotxa, en ser més “joves”, encara conserven el con d’escòries.

La migració de l’activitat volcànica a Catalunya

Els volcans garrotxins tenen també la característica que són monogènics, això és, construïts d’una sola etapa eruptiva, i quan aquesta s’ha acabat, l’activitat migra cap a una altre lloc... com els “macrobotellots”, que no es coneix a on i quan es produirà el següent, encara que se’n pot tenir una idea general. Per això és presumible que el Croscat, concretament, no torni a entrar en erupció mai més, però durant la “crisi sísmica” del s.XV, hi hagué un conat d’activitat volcànica prop de El Pasteral. El fenomen fou descrit per Joan Toralles, escribà major de la Real Cúria de Girona:

«(...) é mes, prop Mer (Amer) en un lloch, á que diuen Loret (Lloret Salvatge), ahont se feran boques, que lensaben pedres y aygua ab terra, ten alt com arbre quiy fos, he lansava ten gran pudor, que molts que tal volian veurer hi morien, e si aucells volavan sobre ditas bocas tornaven morts en terra, é si mil y anassen, é volian molt veurer, hi morian, é assó fou en los dits anys de 1427 e 1428 (...)»

Això també passa a La Palma ja que tota l’illa és, de fet, un gran volcà amb nombroses boques i, d’antuvi, no es pot saber quina d’elles entrarà en activitat en la següent crisi. Per això, que molta gent es pregunti quan entrarà de nou en erupció el Croscat té la seva lògica perquè el Croscat és, certament, un volcà... però el més extraordinari és que hi ha la creença que el Tibidabo, el punt culminant de la serra de Collserola, també és un volcà! Aquesta és una llegenda urbana que s’arrossega des de fa molts anys i que, com no podia ser d’una altra manera, ara també torna a sortir a la palestra.

Riolites de l’Ordovicià...

...autèntiques roques volcàniques 
que afloren a la serra de les Pedritxes

Tanmateix a Collserola, i a molts altres llocs de les serralades Litoral, Prelitoral i al Pirineu, apareixen autèntiques roques volcàniques, subvolcàniques i plutòniques relacionades amb episodis tectònics que van ocórrer fa entre 450 i 300 milions d’anys, i dels quals ja en parlarem... en una altra ocasió. Així és que, des d’aquí, volem tranquil·litzar al personal dient que el Tibidabo, i això és segur, no entrarà en erupció perquè no és, i mai ho serà, un volcà.

dilluns, 27 de setembre de 2021

Isabel Benet i Ventus: Itinerari pel congost de Mont-rebei

Després d’haver visitat el Montsec de Meià (o de Rúbies), el més oriental dels “montsecs”, ara ens desplacem cap a l’extrem occidental del Montsec d’Ares, el “montsec” central, per donar un cop d’ull a un indret realment magnífic: el congost de Mont-rebei, excavat pel riu Noguera Ribagorçana i una de les joies més apreciades del recentment declarat Geoparc-Orígens (abans anomenat Geoparc Conca de Tremp-Montsec).

Entrada sud del congost de Mont-rebei

El congost de Mont-rebei és un paratge impressionant de verticals parets calcàries d’uns 500 metres d’altura i separades, en el punt més estret, per només 20 metres i per on discorre un camí artificial excavat a la roca. Aquest indret, però, no és tan sols interessant a nivell paisatgístic sinó que també ho és a nivell geològic com es veurà.

Mapa de situació

El punt més fàcil per accedir-hi, però també més regulat, està al nord, per Pont de Montanyana i la Masieta, encara que des de fa un temps també s’hi accedeix des de l’enlairat poble de Montfalcó a través del discutible traçat del Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei, camí que de “natural” no té res, ja que discorre per passarel·les metàl·liques clavades als cingles i un pont penjant que uneix ambdues ribes. Nosaltres, però, proposem la clàssica excursió des del poble de Corçà, més llarga però més gratificant perquè al llarg del seu recorregut veurem interessants materials i espectaculars estructures tectòniques. La manera més directa d’arribar-hi és des de Balaguer, per la carretera C-12, tot travessant el port d’Àger. Al capdamunt del port val la pena aturar-se per contemplar l’espectacle de la serra del Montsec desplegada en la seva totalitat davant els nostres ulls.

La serra del Montsec des del Port d’Àger

A la nostra dreta, per llevant, s’aixeca el Montsec de Meià (o de Rúbies). Enfront tenim el Montsec d’Ares, el més gran dels tres “montsecs” i separat del de Meià pel famós congost de Terradets, on les aigües del Noguera Pallaresa queden retingudes pel pantà de Camarasa. Molt més enllà, per ponent i separat pel congost de Mont-rebei, treu el cap el Montsec d’Estall ja dins terres aragoneses. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera, està aquí retingut pels grans pantans de Canelles i Santa Ana.


El poble de Corçà arraulit sota un turó

Baixem del port en direcció a Àger i, uns 2 Km abans d’arribar-hi, ens desviem a mà esquerra en direcció a Corçà. Anem uns 5 Km per una carretera molt estreta, més aviat una pista asfaltada, i passem de llarg del poble de Corçà, al qual hi tornarem un altre dia. Continuem per la pista asfaltada un quilòmetre i mig més, tot deixant a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles. Així arribem a un ampli aparcament on deixem el vehicle i continuem uns metres a peu per la mateixa pista, tot gaudint de la vista de les alteroses crestes on s’asseuen les ermites de la Pertusa i Santa Quitèria de Montfalcó, a banda i banda del Noguera Ribagorçana.

Vista de les crestes i ermites de la Pertusa i Santa Quitèria

La pista finalitza en una esplanada on hi ha un parell de plafons informatius i on comença el nostre itinerari. Abans, però, paga la pena prendre el difícil camí que recorre un estrat de calcàries verticalitzades per a visitar les restes del castell i l’encimbellada ermita romànica de la Mare de Déu de la Pertusa (s. XI-XII).

Aspecte de la cresta des del camí d'accés a la Pertusa

L’encimbellada ermita de la Pertusa sobre el pantà de Canelles

Si anem cap a l’extrem de la cresta, allà on finalitzen diverses vies ferrades, tindrem una molt bona vista de l’esperó rocós de Montfalcó format pels estrats verticalitzats de les calcàries blanques del Cretaci superior i les dolomies negres del Juràssic. Aquesta complicada estructura tectònica és el resultat de la col·lisió del Montsec d’Estall amb el primer contrafort de les anomenades Serres Marginals, de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Crestall de Montfalcó des de la Pertusa

Esquema geològic del recorregut

Retornem a l’esplanada on, ara sí, iniciem l’itinerari tot encarant-nos al Montsec i prenent el corriol que marxa en direcció nord, marcat amb els senyals vermells i blancs del sender GR 1. Encara que no afloren massa bé, anem trepitjant les margues i dolomies negres del Juràssic, però, per altra banda, tenim un altre angle de visió de l’impressionant crestall de Montfalcó, arrugat pel xoc del Montsec d’Estall... com si un bloc de ferro hagués atropellat una planxa d’al·lumini.

Una altra vista del crestall de Montfalcó

Uns metres més enllà, deixem a mà dreta l’antic camí d’accés a la mina de lignit de la Bordonera. Avui dia aquest sender porta cap a l’inici d’una via ferrada que remunta el barranc de la Pardina. Al fons de la vall treu el cap el roc sobre el qual es troben les ruïnes del castell de Sant Llorenç.

El barranc de la Pardina amb el castell de Sant Llorenç al fons

Ara toca baixar al fons del barranc per creuar-lo, però abans ens fixem en el vistós cingle del serrat del Mill, format per les calcàries i margues del Cenomanià (inicis del Cretaci superior). El paquet està afectat per un sistema de fractures verticals sense desplaçament (dites diàclasis) que individualitzen una sèrie de columnes i pinacles aïllats i per això se les coneix com “calcàries de picons”. Aquest tipus de calcàries ja les vam veure també al Montsec de Meià i al congost de Terradets.

Anem baixant, tot fent llaçades, fins al fons d’aquest barranc excavat a les calcàries i margues del Cretaci inferior on, a la part alta, apareixen unes capes de lignits que, com a Vilanova de Meià, també van ser objecte d’explotació. Aquí es van extreure a la citada mina de la Bordonera i, sobretot, a les mines de Corçà, situades a tocar del riu i actives fins al 1960, any en que es va inaugurar el pantà de Canelles. Avui dia les seves ruïnes només són visibles quan baixa el nivell de l’aigua.

Les mines de Corçà en plena activitat

Passat el barranc, comencem a pujar per l’altre costat tot deixant sota nostre les restes del mas de la Pardina. A partir d’aquí anirem trepitjant els materials del Cretaci superior, els quals formen els característics dos graons i el replà del Montsec. En assolir la Feixa de Carlets, anem una bona estona per sota els cingles del primer graó, a la base dels quals apareixen nombroses seccions d’un banc de “rudistes” col·locats en “posició de vida”, això és, tal i com vivien: en posició vertical i uns a tocar de dels altres, com si fossin envasos en una caixa.

Passem per la Feixa de Carlets...

...on trobem seccions de rudistes

Arribem al capdamunt del serrat del Mill, portentós mirador des d’on tenim una primera visió del congost de Mont-rebei amb la torre de guaita de Girbeta (o Xiribeta) situada a l’altre extrem del congost. També arribem a les envistes del Mas de Carlets, antic refugi de muntanya construït damunt les margues del Santonià que formen el “replà” del Montsec. Des d’aquí es pot veure l’anomenada Paret de Catalunya, el magnífic cingle de la Serra de la Corona, el segon graó, format per les calcàries esculloses del Campanià i per on discorren nombroses vies d’escalada de gran dificultat. També s’observa la boca de la Cova Negra de Corçà.

Arribant a un mirador sobre el congost

El Mas de Carlets i la Paret de Catalunya

Ara anem davallant en direcció al congost tot deixant a mà esquerra el sender que baixa al pont metàl·lic del “Camino Natural” del qual veiem les esfereïdores passarel·les penjades del cingle del primer graó. Així continuem davallant fins arribar a les envistes de l’entrada del congost on, fins fa no gaire, estava tallat per causa d’un despreniment.

Les passarel·les del “Camino Natural” a l’altra banda del riu

Des d’aquí sortia l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou inundat per les aigües del pantà de Canelles però que encara és transitable quan el nivell està molt baix. L’actual camí, excavat l’any 1984, transcorre uns 30 metres per sobre de l’antic.

Prop de l’entrada sud del congost de Mont-rebei

Entrem al congost per un camí excavat a la roca

Per aquest estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats tot observant les calcàries esculloses del Campanià (Cretaci superior) on apareixen restes de fauna marina.

Bancs de fusta amb funció protectora

Seccions de “rudistes”

Gairebé a la meitat del congost trobem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova Colomera, desenvolupada a favor d’una gran fractura i situada uns 50 m per sobre del camí. Malgrat que el camí d’accés no és gens fàcil, la seva visita és molt recomanable ja que té una espectacular boca d’entrada.

Costerut camí d’accés a la cova Colomera

Espectacular boca d’entrada a la cova Colomera

Retornem al camí principal i acabem de travessar el congost que, en total, només són uns escassos però impressionants quinze minuts. Si mirem enrera, i el nivell del pantà està prou baix, podrem veure l’antic camí inferior. En aquest tram final ja afloren els gresos rosats del Maastrichitià.

Retornem al camí del congost

Si mirem enrere podrem veure 
els dos camins excavats a la roca

A les parets ja afloren els gresos de finals del Cretaci

Així sortim del congost i arribem al pont penjant sobre el barranc de la Maçana per on s’accedeix a Mont-rebei des de l’aparcament de la Masieta. Més endavant, i a l’altra banda del riu, es poden veure les ruïnes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost, damunt la qual ja s’observen les argiles i gresos vermells de la fàcies Garumniana del Cretaci terminal.

Sortim del congost...

...i arribem al pont sobre el barranc de la Maçana

Restes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost

Aquí finalitza l’itinerari d’avui, i si no tenim cap cotxe esperant-nos a l’aparcament de la Masieta haurem de retornar pel mateix camí, però amb l’al·licient de la llum daurada de la tarda il·luminant el congost.

El sol de la tarda ens il·lumina el congost

El castell de Sant Llorenç tocat d’or

El Montsec d’Estall amb les darreres llums del dia

En tornar a creuar el barranc de la Pardina, si tenim sort podrem veure l’enlairat castell de Sant Llorenç sobre la seva daurada roca. Així, en acostar-nos de nou a la cresta de la Pertusa, tot mirant enrere ens delectem en la contemplació del graó més alt del Montsec d’Estall il·luminat amb les darreres llums del dia. Deixem la visita la poble de Corçà per un altre dia ja que hi tornarem per a fer un segon itinerari a la Torre de les Conclues, des d’on observarem una altra estructura tectònica espectacular.