Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 27 de juliol de 2021

Mn. Francesc Nicolau: El nucli de la Terra és més complex del que hom creia

Tots sabeu, perquè apareix en els llibres de text,  que l’estructura interna del nostre planeta és formada per quatre capes ben diferenciades: escorça, mantell, nucli extern i nucli intern. Aquesta estructura l’han evidenciada els moviments sísmics, però el nucli resulta ser la part més problemàtica.

Que té dues capes ja es va veure l’any 1936 pels estudis de la científica danesa Inge Lehmann i que, en el moviment de rotació de la Terra, no giren a la mateixa velocitat que l’escorça ja que ho fan una mica més a poc a poc... fins aquí són coses conegudes des de fa anys. Però ara ha sorgit una altra sorpresa: no es pot parlar del nucli intern com d’una capa homogènia sinó que sembla que està dividida en dues capes que mostren una certa independència l’una de l’altra.

Aquesta és la conclusió a la qual han arribat un equip de geofísics, liderats per la investigadora Joanne Stephenson de l’Australian National University, i que van publicar els resultats a la revista Journal of Geophysical Research el passat mes de març. En aquest article, després de confessar que el nucli intern de la Terra continua sent «una de les parts més enigmàtiques del nostre planeta», cal dir que ara s’ha pogut arribar a un altre coneixement força clar: que hi ha un nucli dins del nucli intern.

La investigadora Joanne Stephenson

L’equip d’Stephenson ha arribat a aquesta conclusió després de rigoroses anàlisis de dades sísmiques encara que, de fet, l’existència de parts diferenciades dins del nucli intern ja s’havia enunciat com a probable fa unes dècades, però ara sembla que ja no en podem dubtar. Nosaltres només podem admirar la meticulositat dels càlculs que han calgut fer per arribar a aquesta conclusió a partir dels terratrèmols.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Amics del Museu: Scripta XXX i Congrés Geològic a Vitòria-Gasteiz

Aquests dies ha vist la llum el numero 30 de la revista de Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica en la qual apareixen publicats els quatre articles següents:

• Presencia de Crassatella parisiensis en el Eoceno de Gurb (NE España), dels autors A.A. Berezovsky, S. Calzada i J.F. Carrasco

• Blesa (prov. Teruel): Nueva localidad española de Pseudopecten dentatus, dels autors S. Calzada, J.F. Carrasco. J. Corbacho i E. Moreno

• A specimen of the genus Cataldia in the Cretaceous of Northern Spain, pels autors S. Calzada i J. F. Carrasco

• About “Epicyna” expansa (Cretaceous Bivalve). Oliete: A New Locality, pels autors S. Calzada, J. Corbacho i S. Morrison

Foto portada: Pseudopecten dentatus (J. De C. Sowerby) 
Aurícula posterior trencada

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, essent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

També aprofitem l’avinentesa per donar notícia que dies 5, 6 i 7 de juliol va tenir lloc el X Congreso Geológico de España, celebrat a Vitoria-Gasteiz i aplaçat un any per la pandèmia.

Al citat congrés, J.F. Carrasco i S. Calzada van presentar una ponència que porta per títol: Aportaciones paleontológicas del Museo Geológico del Seminario de Barcelona.

La ponència va ser presentada amb l’ajut d’un Power Point amb el qual es va fer un recorregut virtual pel museu (estàncies, biblioteca, arxiu històric...). Després es van mostrar part dels holotips procedents d’Alcover-Montral i també es va recordar les principals aportacions dels quatre directors que ha tingut el museu i les seves relacions amb altres institucions nacionals i internacionals.

La ponència va finalitzar amb dos exemples recents de col·laboració: el préstec de fòssils del Pliocè-Quaternari al museu de l’Hospitalet per a una exposició i la cessió al Geoparque de Sobrarbe (Osca) d’una còpia de part dels apunts de Charles Lyell, concretament un tall geològic al Pirineu d’Osca, datat cap al 1830.

diumenge, 11 de juliol de 2021

Isabel Benet: Els xaragalls d'Er i Llo

Després de visitar l’indret de Ribes Blaves amb el grup de GeoloSketchers, ara donarem un cop d’ull a unes altres “ribes blaves”, amb un origen molt similar i que es troben entre els pobles d’Er i Llo (Cerdanya francesa) a través d’un itinerari lineal, d’uns 7 Km en total, que es pot fer deixant un vehicle a Er i un altre a l’aparcament dels Banys de Llo. Com es veurà més endavant, aquestes “ribes blaves” tenen certa relació amb els lignits d’Estavar que ja vam descobrir en un altre itinerari al voltant del castell de Llívia.

Vista dels xaragalls del coll del Forn des d’Er 

El punt d’inici d’aquest itinerari està al poble d’Er, petit poble de l’Alta Cerdanya situat a 1400 m sobre la vall de la Ribera d’Er, un riu que neix als peus del Puigmal. A Er hi podem arribar des des de Puigcerdà, per la carretera N-116, en direcció a Sallagosa. Un cop hem deixat el vehicle aparcat, sortim a peu pel carrer Camí de Verdrinyans, una pista asfaltada que arriba al Mas Terregalls, una granja amb un nom prou significatiu i que denota que per aquí aprop hi ha d’haver uns xaragalls. A partir d’aquí la pista es torna de terra i va a desembocar a una altra pista que prenem a la dreta en pronunciada pujada.

Esquema de l’itinerari

Poc després arribem a una altra cruïlla on hi ha un dipòsit d’aigua. Anem per la pista de l’esquerra i seguim pujant uns metres fins una nova cruïlla. Aquí deixem la pista principal, per on retornarem, i prenem un camí carreter a la dreta que puja per un suau carener, amb vistes al poble d’Er, i que es va desdibuixant sota la gespa dels prats. Anem trepitjant unes pissarres grisoses del Cambroordovicià (Paleozoic) d’aspecte bandejat, tal i com vam veure a les pedreres de Llívia.

Les pissarres cambroordovicianes...

...d’aspecte bandejat

Plafó informatiu de l'origen de les pissarres

Vistes del poble d’Er des de la carena

Així arribem al cim d’un turonet de 1533 m, punt culminant de l’itinerari i, poc més enllà, ens aboquem al seu vessant est on, a l’anomenat coll del Forn, descobrim uns espectaculars xaragalls (o bad-lands) blavosos provocats per la intensa erosió d’una farina de falla (o fault gouge). Aquesta farina de falla, tal i com vam veure a l’indret de Ribes Blaves (entre Viladecavalls i Olesa), no són més que pissarres cambroordovicianes intensament triturades per, en aquest cas, la falla de la Tet-Segre, el moviment de la qual va donar lloc a la formació d’una sèrie de fosses, entre elles la de la Cerdanya.

Vista dels xaragalls que nosaltres anomenem Terregalls d’Er

Esquema del moviment de la falla de la Tet-Segre

Formació de la fossa de la Cerdanya

Des d’aquest punt elevat, entre les valls de la Ribera d’Er i el Rec de les Deveses,  observem cap al sud-oest altres petits xaragalls, més propers al poble d’Er però de difícil accés.

Xaragalls propers a Er

A la base dels citats xaragalls

Per un corriol, sense cap dificultat, baixem en direcció al coll del Forn des d’on tenim una altra perspectiva dels xaragalls i, davant la manca d’informació sobre el seu nom i en deferència al nom de la granja Els Terregalls, nosaltres els anomenem els Terregalls d’Er. També veiem, per llevant, altres xaragalls més desenvolupats i espectaculars a l’altre vessant del Rec de les Deveses i que nosaltres anomenem Terregalls de Verdrinyans.

Els Terregalls d’Er des d’una altra perspectiva

Vista dels Terregalls de Verdrinyans

Aquest coll del Forn es pot considerar un bon mirador dels terragalls ja que, des d’aquí, observem com formen una franja, de direcció NE-SW, paral·lela a la direcció de la falla principal.

Panoràmica del conjunt de xaragalls des del coll del Forn

Esquema geològic de la fossa cerdana

Amb molt de compte baixem per una terrallera de farina de falla fins a la propera pista per la qual anem a l’esquerra de retorn a la cruïlla on hi ha el dipòsit. Als marges de la pista podem observar, tal i com ens va explicar l’Isaac Camps a Ribes Blaves, que la deformació no és homogènia sinó que, entre franges de pissarres totalment triturades, hi ha enclavaments de roques sense triturar on encara es reconeix la seva naturalesa pissarrosa.

La deformació no és homogènia

Arribant al dipòsit, seguim recte en baixada, tot deixant a mà esquerra la pista per la qual hem vingut des d’Er. Després de creuar el Rec de les Deveses arribem a la carretera d’accés al petit nucli de Verdrinyans, situat a uns 1400 m d’alçada. Just a l’entrada del poble trobem una pista a mà dreta que seguim recte tot deixant de banda un parell de desviacions a mà esquerra. Aquesta pista, que segueix el curs del rec aigües amunt,  ens porta a un camp de conreu que travessem en diagonal ascendent a la dreta i, quan sortim del camp, ja accedim a la base dels que nosaltres anomenem Terregalls de Verdrinyans, més grans i espectaculars.

Arribem a la base del Terregalls de Verdrinyans

Aspecte de la farina de falla

Seguint, de manera molt precària, el curs d’un torrent que s’encaixa a la farina de falla pugem fins al coll que separa la vall del Rec de les Deveses de la vall del Segre, d’una alçada similar al coll de Forn, des d’on podem observar un altre terreny xaragallat i que nosaltres anomenen Terregalls de Llo perquè ja donen al vessant d’aquesta població.

Vista general dels Terregalls de Verdrinyans...

...on els torrents s’encaixen profundament

Vista dels Terregalls de Llo des del coll

Retornem a Verdrinyans pel mateix camí i travessem el poble en direcció a llevant, tot passant a frec de la seva petita església dedicada a Santa Eugènia i sufragània de la de Sallagosa. A la sortida trobem a mà dreta una àrea de picnic amb un mirador sobre la plana cerdana. Sota nostre tenim la població de Sallagosa i, per llevant, es veuen les cases de Llo, el nostre proper objectiu.

Santa Eugènia de Verdrinyans

Vistes des del mirador de Verdrinyans

Des d’aquest magnífic balcó observem com, sobre les cases de la part alta de Sallagosa, hi ha uns altres xaragalls de color terrós i mig coberts per la vegetació: es tracta dels materials (conglomerats, sorrenques i argiles) que van reblir la fossa cerdana durant el Miocè mitjà i que ja vam veure a les Guilleteres d’All. Aquest rebliment es fa formar gràcies als impetuosos rius que baixaven de les muntanyes i que escampaven els sediments que duien, en forma de ventalls al·luvials, quan arribaven a la fossa, la qual s’anava enfonsant pel moviment de la falla.

Esquema de rebliment de la fossa cerdana

Esquema de formació dels ventalls al·luvials

Direcció de transport dels sediments dins la fossa cerdana

Distribució dels materials del ventall de Llo

Aquest ventall tenia el seu origen a la població de Llo i escampava els seus materials en direcció nord-oest. A la part més allunyada hi havia un estany on es van formar els carbons d’Estavar. Aquí es pot dir que dos materials ben diferents com són la farina de falla (d’origen tectònic) i els materials miocens (d’origen sedimentari), que només tenen en comú que són materials poc cohesionats, sota l’acció de l’erosió donen com a resultat un paisatge similar: els xaragalls o bad-lands, altrament dits guilleteres, terregalls, esterregalls, esturragalls...

Continuem el nostre itinerari per la pista que baixa en direcció a Llo, la qual creua un gran camp de conreu i arriba a la carretera d’accés als Banys de Llo, un petit balneari que aprofita les aigües termals que afloren per la falla que estem seguint. A tocar de les instal·lacions s’observa que aquí la falla afecta uns altres materials: els gneis del cambroordovicià, unes roques d’origen igni i de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Banys de Llo

Plafó informatiu sobre l’origen d’aquestes aigües termals

Aquí la falla afecta als gneis

El moviment abrasiu de la falla provoca en els gneis la formació d’una superficie llisa i molt polida dita mirall de falla. Aquí s’inicia un interessant recorregut per les Gorges del Segre, nosaltres, però, tornem enrere i arribem a l’aparcament dels Banys de Llo on podem haver deixat un segon vehicle. Abans de finalitzar el recorregut, val la pena visitar el poble i la seva església romànica dedicada a Sant Fructuós, on hi destaca una portalada decorada amb curiosos motius que semblen de mar.

Església de Sant Fructuós de Llo

Portalada

Torre del Vacaró de l’antic castell de LLo

També val la pena passejar pels seus tortuosos carrers excavats al costerut vessant de la muntanya, a uns 1400m d'alçada, on s’hi trobem restes de l’antic castell. Darrera la parada d’un l’autobús tornem a trobar restes de farina de falla i, cap a ponent, tenim els que anomenem Terregalls de Llo i que hem vist de prop des del coll.

Presència de farina de falla enmig del poble de Llo...

... des d’on veiem els seus xaragalls a ponent

Aquí finalitzem aquest recorregut a través d’un sector on apareix una franja de farina de falla relacionada amb el moviment de la falla de la Tet-Segre que va donar lloc a la fossa de la Cerdanya i el seu rebliment amb diversos sistemes de ventalls al·luvials.

dimecres, 23 de juny de 2021

Mn. Francesc Nicolau: La detecció d'ones gravitacionals va progressant

Es tracta de comprovar una predicció d’Einstein que, en la teoria de la relativitat generalitzada, afirmava l’existència d’aquesta mena d’ones. Segons ell, una acceleració intensa d’un camp gravitatori  de produir unes ones a l’espai (o, millor dit, a l’espai-temps, segons la seva concepció del cosmos) que es propaguen a la velocitat de la llum. L’amplitud d’aquestes ones és sempre molt petita, de l’ordre del diàmetre d’un àtom. El mateix Einstein no creia pas que algun dia es poguessin detectar. I pel que fa a les causes productores d’acceleració intensa de gravetat, s’hi assenyalen: el sistema binari de dos forats negres o de dues estrelles neutròniques, l’esfondrament d’una supernova que es transforma en un forat negre, el xoc de dos astres molt massius...

Per difícil que sigui detectar aquestes ones, hi hagué qui ho cregué possible i es fundà el 1992 a Amèrica el projecte LIGO (Laser Interferometer Gravitation wave Observatori) el qual, a base d’interferometria amb làser, semblava que es podria aconseguir. La cosa havia tingut el seu al·licient quan es veié que l’única explicació plausible del fet detectat en el sistema binari de dos forats negres — l’objecte PSR B1913+16 — el qual perdia energia que  emetia en forma d’ones gravitacionals. Els qui ho van descobrir van rebre el premi Nobel de Física l’any 1993.


El LIGO consta de dos observatoris separats 3.000 km ( l’un està a Louisiana i l’altre a Washington), constituïts per dos tubs, amb el buit al seu interior, d’1,2 metres de diàmetre i 9 km de llargada, units per l’extrem en perpendicular. La primera detecció del LIGO que es pogué considerar segura va ser l’11 de febrer del 2016 i fou per causa de l’esfondrament d’una estrella que originà un forat negre a 1.300 milions d’anys llum de distància. I n’han aconseguit d’altres.

Però ara els europeus de l’ESA (European Space Agency) també hi ha volgut intervenir i ho han fet d’una altra manera: amb una espacial que porta una altra mena de detector, la LISA Pathfinder, llançada a l’espai el 2 de desembre del 2015 i posada en una òrbita cementiri, és a dir, en un punt on es compensen les gravetats de la Terra i del Sol, dit punt de Lagrange, on l’artefacte es pot mantenir fix. Porta dos cubs d’or i platí situats en caiguda lliure, sense ser afectats per la gravetat. Només una ona gravitacional els pot somoure.


L’èxit ha estat total i això obre la porta a fer l’observatori que  havien pensat i que constarà de tres sondes similars situades en punts de Lagrange, cosa que comportarà una distància entre elles de milions de quilòmetres, això facilitarà la detecció d’ones gravitacionals molt més dèbils que les que fins ara ha pogut captar LIGO. No cal dir que els desitgem tot l’èxit!

dimarts, 15 de juny de 2021

Amics del Museu: GeoloSketchers a Ribes Blaves

Un cop més, i ja van tretze jornades, un grupet de GeoloSketchers (amants de la geologia, la natura i el dibuix), ens vam reunir el passat 6 de juny en un indret molt especial: el mirador de Ribes Blaves, situat en un collet de la carretera B-120, entre Olesa de Montserrat i Viladecavalls, just a la cruïlla amb la carretera d’accés a la urbanització Ribes Blaves.

Vista del mirador de Ribes Blaves

Quan hi arribem, el geòleg Isaac Camps (l’organitzador de l’esdeveniment) ja ens està esperant. Feia molt temps que no ens veiem, concretament des del març del 2018 quan es va fer la 6a Trobada GeoloSketchers a l’avenc Montserrat Ubach (Solsonès). I mentre van arribant la resta de participants, l’Isaac ens informa que l’actual mirador s’asseu damunt l’antiga carretera d’accés a la urbanització, inutilitzada per causa d’uns perillosos despreniments que van obligar a allunyar-la del caire.

Ens situem a la part alta del mirador

Per desgràcia, des del mirador no es veu absolutament res, i el corriol que baixava al fons de la riera de Sant Jaume està molt perdut i ple de brossa, car l’indret va ser, durant molt anys, un abocador incontrolat. Per això, a l’hora prevista, ens traslladem tots a la part alta del mirador des d’on tenim una vista lateral del famós l’aflorament de “farina de falla”, això és, una franja blavosa de pissarres paleozoiques esmicolades i en procés d'esllavissament per l’aigua de les pluges. Tot plegat forma uns xaragalls (o badlands) d’allò més pintorescs, i per això aquest lloc, patrimoni geològic de primer ordre on conflueixen bellesa i ciència, és molt visitat per estudiants, fotògrafs, pintors i curiosos d’arreu.

Comença l’activitat amb unes explicacions geològiques

Plafó explicatiu

Malgrat que al mirador hi ha un parell de plafons informatius, les explicacions que ens dona l’Isaac Camps, amb l’ajut d’una enginyosa carpeta-pissarra, són molt més entenedores. I és que ens trobem just damunt d’una important falla que delimita la fossa del Vallès amb la serralada prelitoral. Aquesta falla va tenir un doble moviment: com a falla inversa durant el Paleocè (fa uns 40 milions d’anys), que és quan es van triturar les pissarres que van donar lloc a la “farina de falla”, i com a falla normal durant el Miocè (fa uns 12 milions d’anys) que és quan es va formar la fossa del Vallès. De totes maneres, qui vulgui saber més sobre el tema pot clicar els següents enllaços al blog de l’Isaac Camps -Bloc de Camp-: Ribes Blaves ; les Pedritxes-la Pineda ; i també es pot consultar el Geotop 329.

Breus però concises explicacions de l’Isaac Camps

Acte seguit comença l’activitat i, mentre uns quants es queden al mirador, la resta, guiats pel geògraf Joan Solé, marxem uns metres amunt per al carretera de la urbanització fins a un balcó enlairat des d’on tenim una vista més frontal de l’aflorament. Ha sortit el sol i el contrast de llums i ombres fa més visibles les esgarrapades que l’aigua ha infringit al terreny: ha arribat el moment de plasmar tota aquesta bellesa salvatge als nostres blocs de notes o, si més no, a intentar-ho!

Amb molt de compte ens distribuïm 
com bonament podem

Es fa el silenci i tothom es concentra en la difícil tasca de ressaltar xaragalls i pinacles utilitzant les tècniques més diverses: aquarel·les, llapis de colors, tintes, suor... cadascú segons el seu estil i capacitat pictòrica. Jo, per la meva part, després de tant temps sense dibuixar, sento que tinc els "llapissos" força rovellats! Els resultats, però, són força satisfactoris i tots hem gaudit d’allò més amb aquesta activitat.




El temps s’està tornant a enredar i fa calor de tempesta, per això enllestim ràpidament les nostres “obres d’art”, de les quals l’Isaac en fa les fotos pertinents per a la seva crònica de la jornada.

Si voleu veure els resultats de ben aprop, només heu de clicar l’enllaç al blog dels GeoloSketchers. Així donem per finalitzada aquesta jornada de dibuix i natura, tot desitjant poder retrobar-nos a la següent!