Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cretaci. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cretaci. Mostrar tots els missatges

dilluns, 27 de setembre del 2021

Isabel Benet i Ventus: Itinerari pel congost de Mont-rebei

Després d’haver visitat el Montsec de Meià (o de Rúbies), el més oriental dels “montsecs”, ara ens desplacem cap a l’extrem occidental del Montsec d’Ares, el “montsec” central, per donar un cop d’ull a un indret realment magnífic: el congost de Mont-rebei, excavat pel riu Noguera Ribagorçana i una de les joies més apreciades del recentment declarat Geoparc-Orígens (abans anomenat Geoparc Conca de Tremp-Montsec).

Entrada sud del congost de Mont-rebei

El congost de Mont-rebei és un paratge impressionant de verticals parets calcàries d’uns 500 metres d’altura i separades, en el punt més estret, per només 20 metres i per on discorre un camí artificial excavat a la roca. Aquest indret, però, no és tan sols interessant a nivell paisatgístic sinó que també ho és a nivell geològic com es veurà.

Mapa de situació

El punt més fàcil per accedir-hi, però també més regulat, està al nord, per Pont de Montanyana i la Masieta, encara que des de fa un temps també s’hi accedeix des de l’enlairat poble de Montfalcó a través del discutible traçat del Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-rebei, camí que de “natural” no té res, ja que discorre per passarel·les metàl·liques clavades als cingles i un pont penjant que uneix ambdues ribes. Nosaltres, però, proposem la clàssica excursió des del poble de Corçà, més llarga però més gratificant perquè al llarg del seu recorregut veurem interessants materials i espectaculars estructures tectòniques. La manera més directa d’arribar-hi és des de Balaguer, per la carretera C-12, tot travessant el port d’Àger. Al capdamunt del port val la pena aturar-se per contemplar l’espectacle de la serra del Montsec desplegada en la seva totalitat davant els nostres ulls.

La serra del Montsec des del Port d’Àger

A la nostra dreta, per llevant, s’aixeca el Montsec de Meià (o de Rúbies). Enfront tenim el Montsec d’Ares, el més gran dels tres “montsecs” i separat del de Meià pel famós congost de Terradets, on les aigües del Noguera Pallaresa queden retingudes pel pantà de Camarasa. Molt més enllà, per ponent i separat pel congost de Mont-rebei, treu el cap el Montsec d’Estall ja dins terres aragoneses. El riu Noguera Ribagorçana, que fa de frontera, està aquí retingut pels grans pantans de Canelles i Santa Ana.


El poble de Corçà arraulit sota un turó

Baixem del port en direcció a Àger i, uns 2 Km abans d’arribar-hi, ens desviem a mà esquerra en direcció a Corçà. Anem uns 5 Km per una carretera molt estreta, més aviat una pista asfaltada, i passem de llarg del poble de Corçà, al qual hi tornarem un altre dia. Continuem per la pista asfaltada un quilòmetre i mig més, tot deixant a l’esquerra la desviació que baixa al pantà de Canelles. Així arribem a un ampli aparcament on deixem el vehicle i continuem uns metres a peu per la mateixa pista, tot gaudint de la vista de les alteroses crestes on s’asseuen les ermites de la Pertusa i Santa Quitèria de Montfalcó, a banda i banda del Noguera Ribagorçana.

Vista de les crestes i ermites de la Pertusa i Santa Quitèria

La pista finalitza en una esplanada on hi ha un parell de plafons informatius i on comença el nostre itinerari. Abans, però, paga la pena prendre el difícil camí que recorre un estrat de calcàries verticalitzades per a visitar les restes del castell i l’encimbellada ermita romànica de la Mare de Déu de la Pertusa (s. XI-XII).

Aspecte de la cresta des del camí d'accés a la Pertusa

L’encimbellada ermita de la Pertusa sobre el pantà de Canelles

Si anem cap a l’extrem de la cresta, allà on finalitzen diverses vies ferrades, tindrem una molt bona vista de l’esperó rocós de Montfalcó format pels estrats verticalitzats de les calcàries blanques del Cretaci superior i les dolomies negres del Juràssic. Aquesta complicada estructura tectònica és el resultat de la col·lisió del Montsec d’Estall amb el primer contrafort de les anomenades Serres Marginals, de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Crestall de Montfalcó des de la Pertusa

Esquema geològic del recorregut

Retornem a l’esplanada on, ara sí, iniciem l’itinerari tot encarant-nos al Montsec i prenent el corriol que marxa en direcció nord, marcat amb els senyals vermells i blancs del sender GR 1. Encara que no afloren massa bé, anem trepitjant les margues i dolomies negres del Juràssic, però, per altra banda, tenim un altre angle de visió de l’impressionant crestall de Montfalcó, arrugat pel xoc del Montsec d’Estall... com si un bloc de ferro hagués atropellat una planxa d’alumini.

Una altra vista del crestall de Montfalcó

Uns metres més enllà, deixem a mà dreta l’antic camí d’accés a la mina de lignit de la Bordonera. Avui dia aquest sender porta cap a l’inici d’una via ferrada que remunta el barranc de la Pardina. Al fons de la vall treu el cap el roc sobre el qual es troben les ruïnes del castell de Sant Llorenç.

El barranc de la Pardina amb el castell de Sant Llorenç al fons

Ara toca baixar al fons del barranc per creuar-lo, però abans ens fixem en el vistós cingle del serrat del Mill, format per les calcàries i margues del Cenomanià (inicis del Cretaci superior). El paquet està afectat per un sistema de fractures verticals sense desplaçament (dites diàclasis) que individualitzen una sèrie de columnes i pinacles aïllats i per això se les coneix com “calcàries de picons”. Aquest tipus de calcàries ja les vam veure també al Montsec de Meià i al congost de Terradets.

Anem baixant, tot fent llaçades, fins al fons d’aquest barranc excavat a les calcàries i margues del Cretaci inferior on, a la part alta, apareixen unes capes de lignits que, com a Vilanova de Meià, també van ser objecte d’explotació. Aquí es van extreure a la citada mina de la Bordonera i, sobretot, a les mines de Corçà, situades a tocar del riu i actives fins al 1960, any en que es va inaugurar el pantà de Canelles. Avui dia les seves ruïnes només són visibles quan baixa el nivell de l’aigua.

Les mines de Corçà en plena activitat

Passat el barranc, comencem a pujar per l’altre costat tot deixant sota nostre les restes del mas de la Pardina. A partir d’aquí anirem trepitjant els materials del Cretaci superior, els quals formen els característics dos graons i el replà del Montsec. En assolir la Feixa de Carlets, anem una bona estona per sota els cingles del primer graó, a la base dels quals apareixen nombroses seccions d’un banc de “rudistes” col·locats en “posició de vida”, això és, tal i com vivien: en posició vertical i uns a tocar de dels altres, com si fossin envasos en una caixa.

Passem per la Feixa de Carlets...

...on trobem seccions de rudistes

Arribem al capdamunt del serrat del Mill, portentós mirador des d’on tenim una primera visió del congost de Mont-rebei amb la torre de guaita de Girbeta (o Xiribeta) situada a l’altre extrem del congost. També arribem a les envistes del Mas de Carlets, antic refugi de muntanya construït damunt les margues del Santonià que formen el “replà” del Montsec. Des d’aquí es pot veure l’anomenada Paret de Catalunya, el magnífic cingle de la Serra de la Corona, el segon graó, format per les calcàries esculloses del Campanià i per on discorren nombroses vies d’escalada de gran dificultat. També s’observa la boca de la Cova Negra de Corçà.

Arribant a un mirador sobre el congost

El Mas de Carlets i la Paret de Catalunya

Ara anem davallant en direcció al congost tot deixant a mà esquerra el sender que baixa al pont metàl·lic del “Camino Natural” del qual veiem les esfereïdores passarel·les penjades del cingle del primer graó. Així continuem davallant fins arribar a les envistes de l’entrada del congost on, fins fa no gaire, estava tallat per causa d’un despreniment.

Les passarel·les del “Camino Natural” a l’altra banda del riu

Des d’aquí sortia l’antic camí excavat a la pedra l’any 1924 i que fou inundat per les aigües del pantà de Canelles però que encara és transitable quan el nivell està molt baix. L’actual camí, excavat l’any 1984, transcorre uns 30 metres per sobre de l’antic.

Prop de l’entrada sud del congost de Mont-rebei

Entrem al congost per un camí excavat a la roca

Per aquest estret i vertiginós camí, equipat amb passamans i bancs de fusta que alhora també fan de protecció, anem flanquejant pels verticals penya-segats tot observant les calcàries esculloses del Campanià (Cretaci superior) on apareixen restes de fauna marina.

Bancs de fusta amb funció protectora

Seccions de “rudistes”

Gairebé a la meitat del congost trobem un costerut trencall a mà dreta que puja a la cova Colomera, desenvolupada a favor d’una gran fractura i situada uns 50 m per sobre del camí. Malgrat que el camí d’accés no és gens fàcil, la seva visita és molt recomanable ja que té una espectacular boca d’entrada.

Costerut camí d’accés a la cova Colomera

Espectacular boca d’entrada a la cova Colomera

Retornem al camí principal i acabem de travessar el congost que, en total, només són uns escassos però impressionants quinze minuts. Si mirem enrere, i el nivell del pantà està prou baix, podrem veure l’antic camí inferior. En aquest tram final ja afloren els gresos rosats del Maastrichitià.

Retornem al camí del congost

Si mirem enrere podrem veure 
els dos camins excavats a la roca

A les parets ja afloren els gresos de finals del Cretaci

Així sortim del congost i arribem al pont penjant sobre el barranc de la Maçana per on s’accedeix a Mont-rebei des de l’aparcament de la Masieta. Més endavant, i a l’altra banda del riu, es poden veure les ruïnes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost, damunt la qual ja s’observen les argiles i gresos vermells de la fàcies Garumniana del Cretaci terminal.

Sortim del congost...

...i arribem al pont sobre el barranc de la Maçana

Restes de l’ermita de la Mare de Déu del Congost

Aquí finalitza l’itinerari d’avui, i si no tenim cap cotxe esperant-nos a l’aparcament de la Masieta haurem de retornar pel mateix camí, però amb l’al·licient de la llum daurada de la tarda il·luminant el congost.

El sol de la tarda ens il·lumina el congost

El castell de Sant Llorenç tocat d’or

El Montsec d’Estall amb les darreres llums del dia

En tornar a creuar el barranc de la Pardina, si tenim sort podrem veure l’enlairat castell de Sant Llorenç sobre la seva daurada roca. Així, en acostar-nos de nou a la cresta de la Pertusa, tot mirant enrere ens delectem en la contemplació del graó més alt del Montsec d’Estall il·luminat amb les darreres llums del dia. Deixem la visita la poble de Corçà per un altre dia ja que hi tornarem per a fer un segon itinerari a la Torre de les Conclues, des d’on observarem una altra estructura tectònica espectacular.

dimecres, 25 de setembre del 2019

Isabel Benet: Visita a la Pedrera de Meià


A la darrera ressenya sobre el Montsec de Meià ja vam dir que, per la seva importància paleontològica, la Pedrera de Meià es mereixia un capítol apart, per això li dediquem aquesta visita a través d’un itinerari (d’anada i tornada pel mateix camí) d’uns 6 km en total i un desnivell positiu d’uns 500 metres.

El Montsec d’Ares vist des de la Pedrera de Meià

L’itinerari comença a l’indret dit la Passarel·la, situat just a la cruïlla de les carreteres C-13 (o carretera del Doll) i la C-12 que va a Àger. A tocar del pont sobre la Noguera Pallaresa hi ha una bona esplanada per deixar-hi el cotxe. En aquest itinerari veurem de prop els materials del Juràssic mitjà (Dogger), del Cretaci inferior (Barremià), i d’inicis del Terciari (Paleocè i Eocè).

Mapa de carreteres on s’ha indicat la situació de la Passarel·la

Esquema de l’itinerari

Esquema geològic de l’itinerari

Abans de començar, però, ens fixem en uns materials argilosos, d’un color roig cridaner, que afloren entre materials grisosos al talús de la carretera i que veurem més endavant al llarg de l’itinerari. També des d’aquí ja es pot veure l’abocador de la Pedrera de Meià.

Aflorament al talús de la Passarel·la

Així que comencem l’itinerari creuant, amb molt de compte, la carretera del Doll i enfilant-nos per una pista (dita Camí de Peralba) marcada amb els colors vermell i blanc corresponents al sender de gran recorregut GR-1. Per aquesta pista observem com afloren unes calcàries, en les que apareixen petits foraminífers típics de l’Eocè (alveolines i orbitolits), amb algunes intercalacions de conglomerats.

Enfilem pel Camí de Peralba

Aflorament de calcàries amb alveolines i orbitolits

Aflorament de lutites del Garumnià

Tot seguit ja trobem els mateixos materials argilosos que hem vist al talús de la carretera: es tracta de les pelites de la fàcies garumniana del Paleocè... si tot va bé, a continuació hauríem de trobar les sorrenques del Maastrichtià (Cretaci superior). Així que continuem pujant per la pista, tot prenent una sèrie de viaranys que ens permeten tallar-la, un dels quals passa pel mig de les ruïnes de Can Ginesta.

Arribant a les esplanades de Can Ginesta 

Un tallant de la pista hi passa pel bell mig

Inici del camí de la Pedrera de Meià

Anem per la pista fins un punt, marcat amb una estaca, en el qual l’abandonem per prendre un costerut sender mà esquerra que s’enfila per l’escarpat vessant dels Feixants del Seguer, tot guanyant alçada ràpidament sobre la vall del Noguera Pallaresa.

Ens enfilem per un costerut camí cap a Pedrera de Meià

Ràpidament guanyem alçada sobre la vall

Arribem a un nou aflorament de roques

Hem dit que, si tot anava bé, en el proper aflorament haurien d’aparèixer les sorrenques del Cretaci superior, però el que afloren són les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger) d’aspecte entre bretxoide... aquí ha passat alguna cosa! I la causant d’aquest salt és una falla encavalcant, la naturalesa i funcionament de la qual ja analitzarem en propers capítols de la història del Montsec.

Imponent cingle format per les dolomies negres del Juràssic

En elles apareix una crosta ferruginosa

Aspecte bretxoide de les dolomies juràssiques

Camí suportat per marges de pedra

Continuem enfilant-nos pel costerut sender, a voltes suportat per marges de pedra, tot passant sobre la boca de la cova de les Sies i observant com aquí les dolomies presenten un aspecte laminat. Per sobre ja tenim les blanques calcàries del Cretaci inferior les quals semblen un castell en ruïnes.

Observant les dolomies juràssiques 

Aspecte laminat de les dolomies

Aspecte ruïnós de les calcàries del Cretaci inferior

Superat aquest graó ja ens encarem a les restes de les casetes que es van construir al peu de la llosera de la pedrera per allotjar els treballadors a inicis del segle XX. Després de pujar per la gran llosera ja entrem de ple a la Pedrera de Meià.

Les restes de les casetes amb prou feines
es distingeixen entre la vegetació 

Passem a frec de les ruïnes

El Montsec d’Ares des de les casetes

Pujant per la gran llosera


Aspecte d’una de les lloses

Des de l’esplanada de l’entrada donem un cop d’ull a la paret de la pedrera, tot observant les característiques de les roques que hi afloren i que són d’origen lacustre, dipositades al fons anòxic d’un llac costaner d’aigües dolces i tranquil·les i sota un clima subtropical. Estudis recents, efectuats sobre caròfits, atorguen a aquests materials tenen una edat de 130 milions d’anys (Barremià, Cretaci inferior). A la paret de la pedrera s’observa una vistosa esllavissada produïda quan aquests fangs calcaris encara eren tous i que tècnicament s’anomena Slump.

 Arribem a la pedrera de Meià on observem un vistós Slump

Detall de l’Slump 

Recreació de l’aspecte de l’estany, d’Antoni Lacasa

Mentre fem un tomb pels voltants, i guiats pel llibre De la Litografia a la Paleontologia d’Antoni Lacasa, fem un repàs de la història de la pedrera, la qual comença quan l’enginyer Lluís Marià Vidal, gran coneixedor del Montsec, cercava pedres que fossin adients per a la indústria de la litografia, una tècnica que va revolucionar les arts gràfiques a finals del segle XVIII.

Fem un tomb per la pedrera 


Cap a l’any 1875, prop de Rúbies, Vidal va descobrir un paquet de calcàries de gra molt fi i que s’esfullaven en lloses de diferents gruixos, per la qual cosa es va iniciar la seva explotació l’any 1898 i aviat van començar a aparèixer fòssils amb un extraordinari estat de conservació (aràcnids, crustacis, peixos, insectes, plantes, amfibis, rèptils, ocells primitius...) que van ser, i són, objecte de nombrosos estudis i dels quals al Museu en tenim una bona mostra.

Fòssils de peixos a les vitrines del Museu

També es poden veure alguns bons exemplars al Centre d’Interpretació del Montsec de Vilanova de Meià, entre el quals destaquen uns exemplars de Montsechia vidalii, planta aquàtica considerada una de les angiospermes més antigues de món.

Aspecte laminat de les calcàries litogràfiques

Imatges de l’època de l’explotació, 
exposades al Centre d’Interpretació del Montsec 


Montsechia vidalii, exposada al Centre d’Interpretació del Montsec

També són de destacar un exemplar del cocodril Montsecosuchus depereti, de l’anfibi Eodiscoglossus santonjae, l’esquelet parcial d’un pollet d’una au arcaica i algunes plomes.  Quan va finalitzar l’explotació de la pedrera l’any 1913, aquesta va quedar abandonada i a mercè dels cercadors de fòssils i espoliadors, i no va ser fins l’any 1980 que la Generalitat de Catalunya es fa càrrec dels terrenys per a protegir-los amb una llei del Patrimoni Cultural, per la qual cosa la recol·lecció de fòssils està prohibida.

L’any 1966, el grup Amics de la Paleontologia de Lleida descobreixen una altre jaciment a l’indret de la Cabroa, de les mateixes característiques però situat més a l’est i que també ha proporcionat materials molt interessants. Es pensa, però, que es tractava de dos estanys diferents tant en l’espai com en el temps.

Continuem el nostre particular passeig per la pedrera

Seguim el nostre particular passeig, tot seguint pel camí de Rúbies fins a un mirador situat just al damunt de l’inici del congost de Terradets, des del qual tenim portentoses vistes de l’extrem oriental del Montsec d’Ares (el nostre proper objectiu), del llunyà Massís de la Maladeta ben nevat, amb el castell de Mur en primer terme, i de l’extrem occidental del Montsec de Meià (o de Rúbies).

Entrada del Congost de Terradets des del mirador de la pedrera

La Maladeta, amb el pic Aneto, i el Castell de Mur 

L’extrem occidental del Montsec de Meià

Després d’haver satisfet la nostra curiositat sobre aquest indret tan emblemàtic del Montsec, iniciem el retorn a l’aparcament de la Passarel·la pel mateix camí d’anada. En properes ressenyes donarem un cop d’ull als materials que formen el Montsec d’Ares i a les relacions tectòniques amb la Vall d’Àger.