Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 30 d’octubre de 2020

Jorgina Jordà: ERMITA DE SANT MAURICI I CASTELL DE MALAVELLA

Quan parlem de volcans a Catalunya, quasi sempre pensem en els volcans de la zona de la Garrotxa, per que són els més moderns i millor conservats. En realitat, però, hi ha moltes altres zones d’origen volcànic menys conegudes com ara la zona de l'Empordà o la zona de la Selva, que es troba localitzada enmig de les dues.

És en aquesta zona volcànica de la Selva, on es troben l'ermita de Sant Maurici i el Castell de Malavella. Concretament, a la muntanya de Sant Maurici de 143 metres d’alçada, localitzada al municipi de Caldes de Malavella, d'on ja vam parlar del volcà del Camp dels Ninots.


Tot i que les xemeneies volcàniques de Sant Corneli (Fogars de la Selva) i d'Hostalric són les més conegudes d'aquesta zona gràcies a l’aflorament de colades de laves amb una disjunció columnar molt marcada (prismes columnars de secció hexagonal que es formen a causa del refredament de la lava), hi ha molts altres exemples d’aquesta bonica formació geològica. Entre d’altres, és el cas de la xemeneia de Sant Maurici, enclavada en granodiorites i on afloren també unes columnes molt ben conservades, que van servir de base per construir l'ermita i el castell.




Val a dir que són tan o més espectaculars que les columnes de Sant Corneli, però ben és cert que les seves cavitats no presenten mineralitzacions de zeolites i carbonats. Malgrat això, és un indret que val molt la pena visitar.

A més és un bon indret per aprendre geologia fixant-nos en l’entorn ja que el contacte entre les granodiorites i els basalts, queda també reflectit en la vegetació: als voltants del castell i l’ermita on trobem els basalts només hi creix l’alzina (Quercus ilex) mentre que per sota, coincidint amb la granodiorita, comencen els boscos d'alzina surera (Quercus suber).

Pels voltants podem gaudir d'alguna orquídia i odonats molt interessants.

Aeshna cyanea Foto: Josep Barnés
Chalcolestes viridis Foto: Josep Barnés
Spiranthes spiralis

I ara una mica d'història:

No fa tants anys que el Castell de Malavella i l’ermita de Sant Maurici, juntament amb les esmentades columnes poden gaudir-se.



Al 2003 es van començar a gestionar la realització d’obres de restauració al castell, però no va ser fins el  2015 quan l'Ajuntament de Caldes de Malavella va comprar la finca i s’ha realitzat una intervenció molt encertada per tal de restaurar els edificis i el seu entorn, conservar-lo i museïtzar-lo. Gràcies també a aquestes actuacions s'han descobert nous traçats de la muralla.

Esperem que s'acabi de materialitzar tot aquest projecte.

Fotos: Agustí Asensi

dijous, 22 d’octubre de 2020

Amics del Museu: Scripta 26

Malgrat la situació de pandèmia que patim, la revista Scripta no s’atura i s’acaba de publicar el número 26 de la sèrie Paleontològica.

Portada de la revista: Linotrigonia roigi n. sp. 
del Campanià de Serradell (col. Rosell) Holotipus núm. 16476 MGSB

El primer dels sis articles que conté aquest nou número és de Sebastián Calzada i en ell es descriu el lamell·ibranqui del Cretaci superior Linotrigonia roigi i se li atorga la categoria de nova espècie, a partir d’una valva dreta quasi completa i d’un fragment de valva esquerra conservats al Museu.

El segon article és un treball, escrit pel mateix autor, es fa una revisió del gasteròpode del Cretaci Discohelix ruizi, es completa la descripció original que d’ell es tenia i se’n fa una nova figuració a partir de l’holotipus conservat al Museu.


Els dos següents treballs, signats també per Sebastián Calzada, es revisen i proposen noves assignacions genèriques per dos gasteròpodes del Cretaci inferior, Tritonium almerai i Trochus almerai, descrits per Bataller l’any 1949, i es proposa una nova espècie pel gasteròpode del Cretaci superior Ringicula puigae.


El cinquè treball en són autors Sebastián Calzacda i José Francisco Carrasco i en ell s’estudia l’espècie Crassatella depressa, un bivalb de l’Eocè, les localitats on apareix i es discuteix una sinonímia amb Crassatella tumida, i es cita una anomalia taxonòmica.

El sisé i darrer treball està signat per Antoni Montañà i en ell s’indica dos caràcters poc freqüents en el braquiòpode Ortholina lujani, del Cretaci de Fígols, potser causats per la seva adaptació a la vida en grup.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i de l’Associació d’Amics del Museu, i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent els directors d’aquesta publicació el Sr.José Francisco Carrasco i la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Jorgina Jordà: EL METEORIT DE BARCELONA DE 1704

Malgrat les dificultats que estem vivint durant aquest any 2020, en alguns moments hem pogut gaudir d’algunes notícies agradables. Entre aquestes, avui volem destacar la redescoberta d’uns fragments d’un meteorit ple d’història.

Tot comença amb l’anomenada col·lecció Salvador, un gabinet de curiositats que va crear tota una nissaga de farmacèutics i naturalistes al carrer Ample de Barcelona entre finals del segle XVII i mitjans del segle XIX. Aquest gabinet estava format per una extensa biblioteca sobre ciències naturals a més d’una col·lecció d’espècimens molt variada: plantes i animals dissecats, minerals, fòssils (estudiats per Antonio Abad i publicats a Batalleria el 1997), mol·luscs...

Rèplica Gabinet Salvador. Foto: JM Llobet

La col·lecció del gabinet Salvador fou salvada de l’oblit pel reconegut botànic i farmacèutic Pius Font Quer (1888-1964), que va trobar aquest importat llegat, en plena Guerra Civil i va aconseguir dipositar-lo a l'Institut Botànic de Barcelona. Gràcies a aquesta intervenció es va poder preservar aquest patrimoni, actualment propietat de l’Ajuntament de Barcelona,  i s'ha pogut anar estudiant al llarg dels anys.

La digitalització i documentació completa de la col·lecció es va finalitzar el 2013 i va ser en aquest període quan van sortir a la llum dos fragments d'un aeròlit de 50 i 34 grams de pes, respectivament, que es trobaven conservats a l’interior d'un pot de vidre, que també contenia una etiqueta original, incompleta i borrosa, però a la qual es podia llegir perfectament una data “1704”.

Pot de vidre, etiqueta original i  fragments aeròlit. Foto: JM de Llobet

Foto: JM de Llobet

Aquesta data, coincidia inequívocament amb el conegut com a meteorit de Barcelona, caigut realment a Terrassa a les cinc de la tarda del dia de Nadal de 1704, en plena de Guerra de Successió. Es conserven testimonis escrits de que el bòlit fou vist des de diferents punts de la geografia catalana, així com també d’altres territoris com el sud de França o l’Aragó i que feien que la caiguda del meteorit estigués oficialment reconeguda a nivell científic però, fins ara, no es coneixia que mai s’havien pogut recuperar-ne fragments. El nostre Consoci i Amic Enric Aragonès el 2008 va escriure a la revista Terme un documentat article sobre la caiguda d’aquest meteorit, arribant a la conclusió que s’havien recuperat diferents fragments que en conjunt pesarien entre 2 i 5 kg , però que es desconeixia la sort que havien tingut.

Ara, l'estudi dels fragments de meteorit trobats a la col·lecció Salvador ha permès confirmar que, efectivament, es tractava del meteorit de Barcelona caigut el 1704. La recerca ha estat liderada pel Museu de Ciències de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya BarcelonaTech (UPC) a través d'un projecte de recerca finançat per la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans i s’ha publicat a la Revista Meteoritics and Planetary Science.

Al treball s’hi pot trobar una descripció petrogràfica i geoquímica del meteorit que ha revelat que aquest està constituït majoritàriament per silicats i es pot classificar com una condrita ordinària. D’aquesta classificació es desprèn que el meteorit prové d'un asteroide primitiu ubicat entre les òrbites de Mart i Júpiter. La troballa dels fragments del meteorit de Barcelona impliquen que aquest sigui el setè més antic conservat a tot el món i el tercer més antic d’Europa. L’estudi també consta d’una comparació de les restes del meteorit trobat a la col·lecció Salvador amb altres meteorits caiguts Catalunya i dels quals se’n conserven fragments i dades (Nulles, Alt Camp, 1851; Canyelles, 1861 i Garraf, 1905). L'estudi conclou que, clarament, cap d'aquests fragments té les mateixes característiques que el meteorit de la Salvador i, per tant, no poden ser confosos.

Per l’estudi detallat dels fragments s'han utilitzat tècniques d'anàlisi molt precises com ara tomografia de raigs X, microscopi electrònic de rastreig i microsonda electrònica.

Il·lustració de Josep Bolló 1717

Per acabar, explicar-vos que tot i que tots hem sentit parlar de meteorits i ens venen al cap moltes imatges, són alguna cosa més que pedres caigudes del cel, ja que tot i que són poc vistoses exteriorment, són úniques en el seu interior. Els meteorits estan constituïts pels materials originals que van formar el Sistema Solar i ens poden proporcionar molta informació sobre la seva formació que de cap altra manera seria possible obtenir.

Us deixem la referència de l’article:

Llorca, J., Campeny, M., Ibáñez, N., Allepuz, D., Camarasa, J.M. and Aurell‐Garrido, J. (2020), The meteorite of Barcelona (1704): History, discovery, and classification. Meteorit Planet Sci, 55: 705-725.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Ventus i Isabel Benet: Volta al Pedraforca (II)

En el capítol anterior d’aquesta particular volta al Pedraforca pel sender PR C-127 (dit Pedraforca 360º), en la qual anem observant els materials i les estructures que formen el cos de la muntanya, ens vam quedar a la meitat de la ruta, això és, a la Jaça dels Prats (1668 m) on hi ha el refugi del Pedraforca més conegut com Refugi Lluís Estasen, dedicat a qui va ser un pioner de l’alpinisme i l’escalada a casa nostra i que va morir a l’edat de 56 anys víctima d’una embòlia, precisament quan es dirigia a posar la primera pedra d’aquest edifici l’any 1947.

El refugi del Pedraforca, més conegut com Lluís Estasen

Esquema geològic extret del Mapa geològic comarcal
de Catalunya, núm 14 (Berguedà), ICGC

Després del merescut descans i d’haver omplert les cantimplores, ja que al refugi hi ha la darrera font que trobarem fins arribar a Gósol, reprenem la ruta tot enfilant el sender que entra al bosc en direcció sud. Als 200 m arribem a una cruïlla on prenem el sender de l’esquerra per on anem planejant enmig d’un bosc de pi roig.

Continuem ruta seguint els senyals grocs i blancs del PR

Creuem un pedregar dit el Tarter

Pel sender creuem un vistós pedregar dit el Tarter. Si anéssim pel costerut corriol que s’enfila per aquesta tartera fins a la base de la Dent de Cabirols, podríem observar el contacte encavalcant entre els mantells Inferior i Superior del Pedraforca… però aquest no és l’objectiu d’aquest itinerari.

Pujant cap a la base de la Dent de Cabirols

Per això, després de creuar la tartera, continuem planejant fins a un collet d’on surt un corriol que s’enfila directament a l’Enforcadura… però aquesta tampoc és l’objectiu del nostre l’itinerari. Així que, a partir d’aquest collet, anem baixant fort pel camí de la Serra.

Baixem fort pel camí de la Serra

Més avall la inclinació es modera i l’erosió d’alguns torrents ens permeten d’observar les margues grises del Campanià-Maastrichtià (Cretaci superior) pertanyents al mantell Inferior del Pedraforca. Més enllà el sender es converteix en camí carreter i va a sortir a un prat sota la vermellosa paret del Roget.

L’erosió permet l’aflorament de les margues del Cretaci superior

Arribem sota la paret del Roget

Travessem el prat i desemboquem a una pista provinent de Saldes per la qual continuem en direcció SW mentre les blanques parets del Pollegó inferior es van alçant per damunt del Roget. Així arribem al coll de Jou (1541 m) on la pista acaba a l’antiga explotació de carbó a cel obert, actualment força coberta per la vegetació gràcies a la posterior restauració que s’hi va fer. Des d’aquí comença a treure el cap la Roca Roja Sud.

A les antigues explotacions de lignit de coll de Jou

Esquema de la parada 4

Aquí fem la quarta parada del dia per observar la “frenada” del mantell superior del Pedraforca i com els materials de detrítics de la fàcies garumniana el van fossilitzar. També aquests materials s’anaven dipositant discordantment sobre les margues amb carbó de finals del Cretaci en tractar-se de materials dits sinorogènics, això és, que es deformaven al mateix temps que es dipositaven.

Observació de l’encavalcament i la discordança al coll de Jou

Esquema de la fossilització del front del mantell Superior del Pedraforca

Des del continuem a la dreta per l’antic Camí dels Minaires, per on la gent de Gósol hi anava a treballar a les mines de Saldes, situades sota el Coll de Jou. Baixem fins a una bassa on es poden observar algunes capes de lignits. Des d’aquí ja prenem el sender que s’enfila cap al bosc sota les parets vermelloses de la Roca Roja sud.

Deixem enrere les antigues explotacions de carbó de coll de Jou

Entrem al bosc on iniciem un llarg flanqueig per la Solana de Capdevila. Per aquests topants afloren els materials del Cretaci superior del mantell Superior del Pedraforca i en ells podem trobar restes de gasteròpodes i rudistes, així com també les boniques flors del Carthamus caeruleus (o Carduncellus caeruleus), coneguda popularment com herba escurçonera, que és una planta que sembla un card però que pertany a la família de les compostes i que és molt abundant en terrenys secs de la regió mediterrània.

Entrem a un bosc de pi roig

Herba escurçonera

Ara anem en suau baixada fins desembocar a l’antiga pista de la Gravera, on s’explotaven les graves de la tartera que, des de l’Enforcadura, baixen cap al vessant de Gósol. Creuem aquesta pista i seguim a l’esquerra per un corriol mig amagat que davalla cap a l’abandonada casa de Cal Bardines tot trepitjant de nou les vermelles argiles i gresos de la fàcies garumniana. Des de la gran esplanada dels voltants del mas, tenim una bona vista dels Pollegons del Pedraforca i de la Roca Roja sud.

Tornem a trepitjar els materials detrítics vermells de la fàcies garumniana

Vista dels Pollegons i Roca Roja sud des de Cal Bardines

Aquí ens aturem per fer la parada 5 per observar els materials detrítics vermellosos d’inicis del Terciari de la Roca Roja sud (pertanyents a la fàcies garumniana) dipositats discordantment sobre les calcàries del Cretaci superior del vessant sud del Pollegó Inferior del Pedraforca.

Esquema de les parades 5 i 6 de l’itinerari

La vistosa discordància de la Roca Roja sud 
sobre les calcàries del Cretaci superior

Com el llibres d’una llibreria, que poden estar col·locats de diverses maneres, es diu que uns materials són concordants quan el contacte entre els seus estrats dibuixen un angle de zero graus, i són discordants quan aquest angle és superior a zero graus. Així un contacte discordant vol dir que entre el dipòsit del primer paquet de roques i el dipòsit del segon paquet, va passar alguna cosa…



Per continuar l’itinerari cal seguir els senyals per la dreta de la casa i creuar la carretera B.400 just en el trencall que condueix a Sorribes. Cal estar atents per deixar la carretera i prendre un sender que baixa a una clotada i que, després, remunta cap al proper mirador del Cap de la Creu (1437 m), on hi ha una capelleta dedicada a Sant Antoni Abad i on fem la sisena parada per observar la dilatada vista en totes direccions: cap al Pedraforca, la serra d’Ensija, el serrat del Verd, i el poble de Gósol que ja és molt a prop, arraulit al peu del turó on es troben les restes de la Vila Vella i del Castell… estem a punt de tancar el cercle.

Mirador del Cap de la Creu

Estem a punt de tancar el cercle

En aquest mirador estem a tocar d’un turó, dit Serrat del Puig, on afloren uns conglomerats poligènics, i d’edat oligocena, relacionats amb els que ja hem vist a la font de la Roca i a la Roca Roja nord. També podem observar, al marge de la carretera, com les calcàries del Cretaci inferior encavalquen les vistoses argiles vermelles de la fàcies garumniana d’inicis del Terciari.

L’encavalcament del Cretaci inferior sobre el Terciari 
des del mirador del Cap de la Creu

Per la pista vella ens acostem a Gósol

Ara ja només cal enfilar la pista vella de Gósol i entrar a la població per la rotonda del Segador i seguir fins la plaça Major on es tanca aquest llarg circuit al voltant del Pedraforca. Però aquí no s’acaba l’itinerari ja que resulta interessant enfilar-se al turó del castell on, a mitja pujada, hi ha un balcó amb un plafó informatiu sobre el ventall al·luvial de Gósol.

Esquema de la parada núm 7

Plafó informatiu del ventall al·luvial de Gósol

Aquí fem la setena i darrera parada ja que des d’aquest balcó s’observen tots el elements del ventall al·luvial de Gósol: la seva conca de recepció, sota el coll del Verdet; la seva canal que baixa pel torrent de Rubinat i, finalment, com s’escampen els sediments per la plana tot formant un terreny molt apropiat pels camps de cultiu.

Observació del ventall des del turó del castell

I ja que estem aquí, val la pena acabar d’enfilar-se fins les restes de la vila vella il·luminades per la daurada llum de la tarda, on hi destaquen les ruïnes de l’església de Santa Maria amb la seva alta torre quadrada que, després de ser la torre del castell, va passar a ser el campanar, i ara el seu sostre, al qual s’accedeix per unes escales metàl·liques, és un portentós mirador sobre el Pedraforca i la vall de Gósol, un magnífic complement per posar punt i final a aquest itinerari.

Al capdamunt del turó de Gósol 
posem punt i final d’aquest llarg itinerari

Tanmateix no ens acomiadem del tot del nostre Pastís Pedraforca, que ens ha acompanyat aquests darrers mesos, ja que en una altra ocasió veurem d’aprop els “ingredients” del mantell del Cadí… el pastís basal.