En l’anterior capítol d’aquesta sèrie de ressenyes dedicades a l’observació de la geologia del mantell de les Serres Marginals, des de Camarasa vam donar un cop d’ull a la part més oriental de la serra del Mont-roig. Ara, per a veure la part més occidental, anirem altre cop fins a Vilanova de la Sal, poble al que ja vam anar per a visitar les seves Salines de Privà
Per això, des del nucli de Vilanova de la Sal prenem la carretera que baixa a l’estació de tren. A la sortida del poble, però, trobem la cruïlla amb una pista, apta per cotxes alts, que surt a mà dreta i que indica la direcció de Montalegre, ermita situada al capdamunt de la serra del Mont-roig i que destaca pel seu color blanc immaculat.
Passada la Collada de Llorenç, la qual separa el Mont-roig de la serra de la Devesa, ja entrem al vessant sud de la serra, damunt el pantà de Sant Llorenç de Montgai. Des d’aquí anem planejant fins situar-nos sota els cingles, moment en que la pista comença a pujar tot fent amples llaçades cap a l’ermita de Montalegre on finalitza. Malgrat que la pista ens deixa al capdamunt de la serra, val la pena, però, deixar el cotxe a la primera corba en un eixamplament de la pista, i així podem fer un petit circuit circular a peu al voltant de l’extrem occidental del Mont-roig.
A l’aparcament tenim un bon aflorament de les sorres blanques del Santonià, episodi que marca l’inici de la transgressió del Cretaci superior. Des d’aquí podem pujar a peu per la pista fins a l’ermita, tot gaudint de l’extens paisatge que se’ns obre pel sud... si no hi ha boira baixa! L’ermita de Montalegre està bastida sobre les calcàries blanques del Campanià i en elles s’hi ha obert nombroses vies d’escalada.
Així arribem a la gran esplanada on s’aixeca l’ermita de Montalegre, situada a uns 840m i des del qual ja comencem a gaudir de les vistes que ens ofereix. El cingle està protegit per una barana, a manera de balcó cap al sud, i en un plafó informatiu se’ns informa dels relleus així com també de les aus rapinyaires que solen travessar la serra. A voltes, però, les boires baixes ens oculten aquests relleus que tenim als nostres peus i només algunes puntes sobresurten com illes, com si el mar hagués tornat a envair aquestes terres.
Cap a ponent tenim una vista llunyana del sinclinal d’Os de Balaguer, el qual, a l’igual que el Mont-roig, està encavalcat pel diapir de Les Avellanes que tenim just sota nostre. Més cap al nord tenim la serra de Montclús, la gran muralla del Montsec, i el poble de Santa Linya situat a un extrem del diapir de Les Avellanes. Des d’aquí també gaudim, si el dia ho permet, de magnífiques vistes cap al Pirineu Occidental.
Tant si hem deixat el cotxe a la corba de la pista, com si el tenim a l’ermita de Montalegre, ens podem arribar fins al punt més alt de la serra del Mont-roig, la Pala Alta situada a 950 metres d’alçada, tot seguint el fil de la carena cap a llevant, a frec dels cingles que se’ns obren a mà dreta però sense cap dificultat remarcable. Així arribem al punt més alt, dit Pala Alta (950m), assenyalat amb un vèrtex geodèsic abocat a la vall del Segre, retingut pel petit pantà de Sant Llorenç de Montgai.
Si tenim el cotxe a Montalegre ens caldrà refer el camí fins l’ermita, però si hem pujat a peu des de l’aparcament de la pista, podem continuar carenant cap a llevant fins un punt en que el camí comença a baixar fort cap al Coll de Porta. Aquí ens podem aturar un moment al caire del cingle per veure enlairades vistes del Coll de Porta i de la petita explotació de bauxites que hi ha a tocar del citat coll. Per damunt tenim la Pala del Coll de Porta, a la qual hi vam pujar en l’anterior itinerari des de Camarasa.
Deixem el cingle i ens encarem al nord per baixar pel costerut camí cap al Coll de Porta tot admirant el magnífic panorama que se’ns desplega i del qual ja en coneixem una bona part ja que cap a llevant tenim els esquerps relleus de El Castellar, el tall del Congost del Mu, i entreveiem la Serra Carbonera i el pantà de Camarasa. Les vistes cap al nord ens permeten de fer una mena de resum del que han estat aquests itineraris d’observació del Mantell del Montsec i el de les Serres Marginals.
Així arribem a la pista que travessa el Coll de Porta i que finalitza a un petit refugi que hi ha al vessant nord de l’Extrem. Aquí aprofitem per a donar un cop d’ull a la petita explotació de bauxita, escassa però molt pura, la qual es troba en el límit entre el Juràssic superior i les sorres blanques del Cretaci superior, marcant així la gran llacuna estratigràfica que representa la manca de sediments del Juràssic superior, tot el Cretaci inferior i part del Cretaci superior.
Durant aquest llarg període de no deposició i deteriorament de les plataformes carbonatades, les cavitats càrstiques es van anar reomplint d’argiles que, a la llarga, van esdevenir bauxites. Així, aquesta llacuna estratigràfica es va convertir en una discordança erosiva que, a més a més, és una discordança angular ja que registra uns primers moviments d’ascens de la conca sedimentària pirinenca, tal i com ja vam veure des de la Serra Carbonera.
Fetes aquestes observacions, continuem la ruta cap a l’aparcament on tenim els cotxes, tot baixant per la pista en direcció a ponent i per sota les grans muralles de calcarenites vermelloses que donen nom al Mont-roig i on s’han obert moltes vies d’escalada de gran dificultat. En aquestes calcarenites es poden observar laminacions creuades i bioclastes de tota mena.
En aquests dos itineraris d’observació dels materials que conformen la serra del Mont-roig hem pogut constatar que, a part de la gran llacuna estratigràfica, i la discordança angular que se’n deriva, els materials estan en perfecte ordre estratigràfic i, així, damunt dels materials del Triàsic (fàcies Keuper) tenim els materials del Juràssic inferior i mitjà i, al seu damunt, els materials del Cretaci superior... però sota nostre, als voltants del pantà de Sant Llorenç de Montgai hi regna el caos més absolut!!!
Arribats de
nou a l’aparcament, retornem a Vilanova de la Sal per la mateixa pista per la
qual hem arribat, no sense abans aturar-nos un moment a la Collada de Llorenç on
donem un darrer cop d’ull a les muralles del Mont-roig i del Montsec d’Ares,
tenyides de capvespre. En les properes jornades intentarem donar un sentit al
batibull de materials que van ser atropellats i absolutament deformats,
trencats i desplaçats a la part més frontal del mantell de les Serres
Marginals.
