Isabel Benet, Les Serres Marginals (X): Aragó (II)

En el capítol anterior vam fer un circuit, bàsicament en cotxe, al voltant del diapir d’Estopanyà, i ara farem un altre circuit al voltant de la Serra de Corrodella amb el qual donarem per finalitzats aquests itineraris d’observació dels materials i estructures que afloren a l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals.

Palau de Baells

Val la pena, però, començar aquest itinerari al poble de Baells, a tocar de la N-230, on hi destaca un gran palau fortificat que ocupa el centre de la població. Es tracta d’un edifici, d’estil aragonès, construït el s.XVI sobre un antic castell. Des de Baells, continuarem per la mateixa carretera en direcció a Benavarri on prendrem la N-123 tot seguint el riu Éssera aigües avall fins la seva confluència amb el riu Cinca. Aquí ens desviarem per la carretera A-133 fins a Sanui i Peralta de la Sal, tot fent un parell d’incursions al vessant sud de la serra de Corrodella i, finalment, passarem per Gabassa i desembocarem de nou a la N-230 a l’alçada de Purroi.

Així deixem Baells i anem en direcció nord tot superant el port de Saganta. A ponent tenim l’alterosa ermita de Sant Quílis, bastida ja sobre un contrafort de la Serra de Corrodella on afloren les calcàries del Cretaci superior i, a llevant, tenim el diapir d’Estopanyà. Un cop hem creuat un petit congost, entrem en terrenys del Terciari (Eocè superior-Oligocè) de la gran conca paleògena que va “viatjar” a coll i be del mantell del Montsec. Aquests materials detrítics formen el vessant rogenc sobre el qual està l’enlairat poble de Purroi.

Així arribem a les envistes de Benavarri, cap i casal de l’antic Comtat de la Ribagorça, que ocupa el vessant sud d’un turó rocós, al cim del qual s’hi asseu una església gòtica i el castell dels Comtes de la Ribagorça, d’origen musulmà però modificat als s.X-XI per convertir-se en la residència dels comtes. Avui dia, pel seu paper destacat en les guerres carlines, té més aspecte d’un fort del s.XIX que d’un palau. Pels voltants de Benavarri afloren unes calcàries del Cretaci superior, corresponents a l’extrem occidental del mantell del Montsec.

Ara prenem la carretera N-123, en direcció a Graus, per la qual rodejarem el vessant nord de la serra de la Corrodella, formada per una sèrie de sinclinals i d’escates encavalcants, promogudes pels materials plàstics de la fàcies Keuper, on es va repetint la sèrie: Cretaci superior, fàcies garumniana i calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior, i tot això recobert pels materials discordants de l’Eocè superior i Oligocè.

Arribant pantà de Barasona, que reté les aigües del riu Éssera, entrem a l’espectacular congost d’Olvena, obert en les calcàries de l’Eocè inferior les quals conformen un sinclinal de flancs molt verticals que fan les delícies dels escaladors més experts.

Antic Puente de la Sierra sobre el riu Éssera

Vistes a ponent del congost on s’observa una vistosa discordança

Escalant les calcàries de l’Eocè inferior

Es poden observar totes aquestes meravelles des del mirador de l’ermita del Santo Cristo d’Olvena i, per això, cal prendre la carretera que, a mà dreta, s’enfila cap a aquest al poble, als afores del qual es troba aquest mirador penjat sobre la vall de l’Éssera. Des d’aquí també podem observar la vall del riu Cinca i la presa del pantà de El Grado, al voltant del qual apareixen, escampats, els afloraments més occidentals del mantell de les Serres Marginals. També apareix un retall pels voltants de Naval on es troben les abandonades Salinas d’Oz, al nord d’Oz de Barbastro, relacionades amb la fàcies Keuper.

Vall del Cinca amb el Mont Perdut al fons

Retornem a la carretera principal per continuar la nostra particular volta a la serra de la Corrodella. A l’alçada de l’aiguabarreig de l’Éssera i el Cinca, prenem la carretera A-133 i, tot seguit, fem una parada al petit poble d’Estada, enganxat a una muralla vertical de calcàries del Triàsic ja que pels voltants afloren els materials de la fàcies Keuper. Als afores del poble està l’ermita de San Valero, amb bones vistes sobre la vall del riu Cinca. així com també de la llunyana serra de la Corrodella. Des d’aquí ens acomiadem de l’extrem occidental del mantell de les Serres Marginals.

Estada

Vistes de la serra de la Corrodella prop de San Valero

La vall del Cinca des de San Valero

Continuem per aquesta carretera en direcció a Binéfar tot passant per Fonts i Sanui. En aquesta darrera població deixem per un moment la carretera principal per enfilar-nos al bonic poble d’Alins, antigament conegut com Alins de Llitera, arraulit al voltant d’una penya rocosa de calcàries del Cretaci superior sobre les quals es troben restes de muralles del seu castell d’origen musulmà, el qual protegia el proper castell de Calassanç. D’aquest poble destaca la seva església parroquial, dedicada a Sant Joan Baptista (s.XII), i un antic palau del s.XVI.

Passem per Fonts...

...i per Alins

Retornem a Sanui per continuar en direcció a Peralta de la Sal. Abans d’arribar-hi, però, ens desviem altre cop cap a la falda sud de la serra de la Corrodella per visitar Calassanç. És el nucli més antic de la Llitera i que té una parla local pròpia que està entre el català de la Ribagorça i l’aragonès. Així utilitzen molt la lletra “ll” enmig d’una paraula, com per exemple pllaça o pllorá, i això ho podem veure en tot de petits poemes escrits pels seus habitants escampats arreu del poble.

Calassanç en la llunyania

Petit poema d’Antonia Sopena “yaya Chias”

Aquest poble, com Alins, també està adossat a una penya rocosa del Cretaci superior sobre la qual també es troben les restes del seu antic castell d’època musulmana i l’ermita de Sant Bartomeu dels segles XII-XIII, recentment restaurada. Aquesta penya és un bon mirador de la serra de la Corrodella on hi destaca el seu punt culminant: el Buñero de 1109 m d’alçada. També, cap al sud, es pot veure el Castell de la Mora, entre Peralta i Baells.

El Castell de la Mora des de Calassanç

Ermita de Sant Bartomeu

Plafó d’orientació al castell de Calassanç

Cap al nord tenim una depressió arrodonida on afloren, en forma de petit diapir, els materials de la fàcies Keuper i on encara es poden distingir les basses d’evaporació de les antigues salines de Calassanç, alimentades amb aigua procedent del rentat de les evaporites d’aquesta fàcies i que van funcionar fins l’any 1736 quan, per reial decret, es va prohibir l’extracció de sal. També, sota nostre, tenim un profund barranc conegut com l’Estretet de Sorribas on hi havia hagut un parell de molins i una mini central elèctrica.

Vista cap a les antigues salines

Continuem pujant....

Des del capdamunt del penya-segat veiem la sortida de l’Estretet i el poble de Calassanç arraulit al vessant sud de la serra i on hi destaca la seva gran església parroquial dedicada a Sant Cebrià (s.XVI), la qual encara conserva elements de l’antic temple romànic.

En acabat, tornem a la carretera principal per visitar Peralta de la Sal, lloc de naixement de Sant Josep de Calassanç, sacerdot i pedagog fundador de les Escoles Pies on, al 1799, s’hi va construir un santuari a tocar de la seva església parroquial d’època barroca però amb decoracions d’estil mudèjar.

Monument dedicat a Sant Josep de Calassanç

També anem a donar un cop d’ull a les antigues salines que donen nom a la població i que van funcionar fins al s.XVIII, encara que al 1953 hi va haver un intent de restaurar l’explotació comercial. Actualment, però, estan en desús. Ens trobem sobre el llit del riu de la Sosa i damunt els gresos, argiles i evaporites de l’Eocè superior-Oligocè (Cenozoic) de la Conca de l’Ebre deformats per l’empenta del mantell. Més al sud tenim la continuació de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer que ja vam veure al seu dia.

Basses d’evaporació de les salines

Materials cenozoics plegats en forma anticlinal

Encara que els materials cenozoics contenen evaporites, les antigues salines de Peralta s’alimentaven de l’aigua salada que extreien d’un pou força profund i, per això, es pot pensar que les sals procedeixen, com a Calassanç, del rentat de les evaporites de la fàcies Keuper, la qual aflora a la base de l’encavalcament sud-pirinenc i que veurem a la propera, i darrera, parada que farem.

Plafó informatiu de les salines

Deixem Peralta i continuem per la mateixa carretera en direcció nord fins al petit poble de Gabassa, entaforat dins un vistós engorjat, obert pel riu de la Sosa, i que es pot recórrer per un camí ben marcat. A l’entrada del poble afloren els guixos i les ofites de la fàcies Keuper i, a continuació, tenim les calcàries del Cretaci superior, en posició vertical, que formen la part més espectacular de la gorja.

Sobre el pont de la Paúl (o de la Foz)

Aspecte de les ofites triàsiques

Darrera la barra de calcàries, la vall s’amplia una mica tot oferint bells i tranquils racons de vegetació exuberant. Finalment, el camí ens porta fins al salt d’aigua conegut com Cascada de Santa Ana per on s’escola l’aigua formant un vistós capelló de pedra tosca.

El riu retingut per una petita presa

Salt de Santa Anna

El sol cau rere Baells....

Estem a punt de tancar el cercle al voltant de la serra de la Corrodella, cosa que passa quan desemboquem de nou a la carretera N-230, i de donar per finalitzats aquest parell d’itineraris que ens han portat a donar un cop d’ull a l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals per terres aragoneses. De totes maneres, no abandonem encara del tot aquest mantell ja que, en propers itineraris, anirem a veure els fragments que d’ell es troben entre Artesa i Oliana “atrapats” per la falla del Segre.

Isabel Benet, Les Serres Marginals X: Aragó (I)

En l’anterior capítol ens vam quedar als afores d’Alfarràs tot esperant continuar el nostre repàs del mantell de les Serres Marginals i la continuació de l’anticlinal Barbastre-Balaguer per terres aragoneses de la franja de ponent amb una parla pròpia: l’aragonès. Així ens mourem per quatre comarques que són la Llitera, la Ribagorça, el Somontano de Barbastre i la comarca del Cinca Mitjà. En una primera part, explorarem la part més oriental, això és, entre el pantà de Santa Ana i Estanya.

Montpedró o tossal de Sant Salvador

Així, continuem en direcció nord per la N 230, en direcció Benavarri, tot travessant de nou el nucli guixós de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer i entrant de ple a la comarca de la Llitera. De seguida ens rep la vista del Montpedró, o tossal de Sant Salvador, el qual promet bones vistes des del seu cim coronat per una gran ermita dedicada a aquest sant. Per accedir-hi ens haurem de desviar, just abans de passar sota un sifó, cap al pantà de Santa Ana tot creuant el canal de Pinyana.

Aflorament a l’aparcament de la presa de Santa Ana

Un cop a la carretera d’accés a la presa del pantà, val la pena anar fins al final on hi ha una barrera i un aparcament i on afloren uns conglomerats i gresos del Terciari molt redreçats per la tectònica. Així des d’aquesta posició elevada, podem admirar l’agrest paisatge que envolta aquest pantà que reté les aigües del riu Noguera Ribagorçana i que va ser projectat l’any 1938. Les obres, però, es van iniciar l’any 1953 i van finalitzar al 1962. Sota les seves aigües es troba l’antic poble de Tragó de Noguera.

Vista del pantà des de l’aparcament

Aquests relleus són una sèrie de plecs de direcció E-W que es troben entre els diapirs de Les Avellanes (a l’est) i d’Estopanyà (a l’oest), alguns dels quals ja els coneixem com són els sinclinals d’Os i d’Àger, i l’anticlinal de les Conclues (o de Millà).

Vista del congost de Pinyana

També podem veure com les aigües s’escolen riu avall cap a la plana a través del congost de Pinyana, entre el Montderes (a llevant) i el Montpedró (a ponent) el qual serà el nostre primer objectiu, i per això tornem enrere fins a l’àrea d’esbarjo de Santa Ana on podem deixar el cotxe per prendre un costerut camí, on afloren els guixos del Keuper molt deformats, que discorre sota el vistós cingle de Les Roies, format per les calcarenites roges del Cretaci superior i on hi ha diverses vies ferrades.

Pugem encarats a Les Roies

A través d’uns graons de fusta i de ciment superem el cingle de calcàries del Cretaci superior que formen el cos del tossal de Sant Salvador i, així, arribem a la suau carena, on afloren les calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior. Per aquesta carena rocallosa arribem al seu punt culminant on es troba la gran ermita, d’origen romànic però molt modificada.

Façana oest de l’ermita de Sant Salvador

Aspecte de les calcàries d’alveolines

Des del capdamunt del Montpedró podem admirar, a més d’una magnífica vista del pantà de Santa Ana, també podem veure la pila de serres que s’amunteguen des del Montsec fins al punt on ens trobem, situat damunt el front sud-pirinenc, i que formen la part més occidental del mantell de les Serres Marginals. Mirant cap al sud-oest també podem veure el poble de Castillonroi, la nostra propera parada.

Façana sud de l’ermita

Vistes al sud-oest

Així retornem a la carretera principal per on anem en direcció oest cap a Benavarri fins que, als pocs quilòmetres, ens desviem cap al nucli de Castillonroi, poble arraulit al vessant guixós d’un replec de l’anticlinal de Barbastre-Balaguer, encavalcat pel front sud-pirinenc. Per poder admirar tots aquests aspectes, val la pena pujar al mirador situat a la part alta del poble i recórrer el camí excavat damunt una barra de calcàries del Cretaci superior molt ferruginitzades, les quals donen nom a aquesta població.

Continuem per aquesta carretera local fins albirar el poble de Valldellou, on hi destaca una gran torre, dita Torre del Pubill, la qual formava part d’una antiga fortalesa que es va anar reformant des del s.XV i que va ser habitada fins a mitjans del s.XX. Des d’aquest poble també destaca el gran cingle vermellós de calcàries del Cretaci superior, conegut com Pena-roia (o Peñarroya), lloc de nidificació de moltes aus rapinyaires.

Entre Valldellou i Camporrells un petit torrent s’obre pas a través d’un vistós engorjat, dit Congost del Regué, tot tallant materials calcaris del Cretaci superior i del finicretaci (fàcies garumniana) i que es pot recórrer a peu sense cap dificultat destacable. El congost finalitza en una petita balma, amb vies d’escalada de gran dificultat, on s’hi ha rehabilitat una cabana adossada a la roca com un petit refugi.

Congost del Regué (Valldellou)

De totes maneres per la carretera que connecta aquests dos pobles també es travessa el citat congost. Així entrem de ple al diapir d’Estopanyà on les argiles i guixos (materials molt plàstics) de la fàcies Keuper (Triàsic sup.) s’han concentrat degut als esforços tectònics, de manera que inclouen fragments de calcàries i d’ofites en els seu interior. El diapir d’Estopanyà també conté un sinclinal de forma el·líptica (cubeta tectònica?) al seu centre.

Així fem cap a Estopanyà, ja dins la comarca de la Ribagorça, on veiem el poble arraulit sota una important fortalesa d’origen musulmà, enlairada sobre un estret esperó calcari que domina la població i els seus voltants. L’església parroquial està dedicada a Sant Salvador i és del s.XVI.

Un plafó ens informa que, per a la construcció dels edificis del poble, s’han utilitzat diverses roques de les rodalies: sorrenques de color marró i gris extretes de la pedrera de “La Barraca”, pedra calcària, i ofites (que aquí en diuen “negrells”) extretes de la pedrera “La Soriana”. Des del peu del castell es té una bona vista de la Serra de la Corrodella, l’objectiu del nostre següent itinerari.

A la sortida d’Estopanyà hi ha una pista asfaltada que porta a la presa del pantà de Canelles, el segon embassament més gran de la conca de l’Ebre i que, com el de Santa Ana, es va començar a construir l’any 1953 i que es va inaugurar l’any 1960. Des del capdamunt de la presa es gaudeix d’una magnífica vista de les serres de Sabinós i de Millà, així com també es pot entreveure la cèlebre muralla natural del poble de Finestres.

Poc abans d’arribar a la presa, però, una pista baixa al fons del barranc d’Irena, a tocar del riu  Noguera Ribagorçana on afloren els materials de la fàcies Keuper que ocupen el nucli de l’anticlinal de Canelles.

Dins aquests materials hi ha fragments d’ofites, que són unes roques subvolcàniques de textura porfírica formades principalment per augita (clinopiroxè) i labradorita (plagiòclasi), i que es van emplaçar en forma de “sill” entre les argiles i guixos de la fàcies Keuper durant el trencament del supercontinent Pangea i obertura de l’oceà Atlàntic a finals del Triàsic o inicis del Juràssic. En aquestes ofites es pot trobar un mineral d’alteració, dit aerinita, que és un filosilicat de color blau el qual es va explotar molt durant l’Edat Mitjana per donar aquest color als murals de les esglésies romàniques en substitució del lapislàtzuli que era molt costós d’obtenir car venia d’Afganistan.

Retornant a la carretera principal, continuarem en direcció a la N 230, però abans ens desviarem per una pista asfaltada que porta al petit poble d’Estanya. El seu nom fa referència a un parell d’estanys endorreics que té als afores i que valen la pena de visitar. Des del capdamunt del poble es tenen vistes de la gran pedrera de “La Soriana” on encara s’exploten les ofites per a fer-ne àrids.

Materials de la fàcies Keuper (Triàsic)

La pedrera "La Soriana" des d'Estanya

Situats a la part més alta d’Estanya veiem com el sol del capvespre daura la Paret de Catalunya del Montsec d’Ares donant-li un aspecte un quasi irreal. Així retornem a la carretera principal la qual, poc després, acaba desembocant de nou a la N 230 on finalitzem aquest primer itinerari per l’extrem més occidental del mantell de les Serres Marginals.