Antoni Riera: LES COVES DEL TOLL

Les Coves del Toll són un dels jaciments peleontològics més importants del Quaternari català; la gran quantitat de restes arqueològiques trobades donen fe que l’ocupació humana d’aquestes coves va anar des del Paleolític mitjà fins a començaments de l’Edat del Bronze. Aquestes coves estàn situades en els marges del Torrent Mal, en una desviació de la carretera de Moià a Collsuspina, a l’alçada del Km 32.

Les coves són un riu subterrani i en èpoques de pluges queden inumdades. Ja en la primera exploració efectuada l’any 1948, per membres del GES del Club Muntanyenc Barcelonès, l’equip es trobà amb la presència d’aigua des de molt aprop de la boca d’entrada, cosa que feu difícil aquesta com les posteriors exploracions portades a terme.

Les Coves del Toll tenen una llargada d’uns 1.148 metres aproximadament. A poca distància de l’entrada, que forma una boca de grans dimensions, hi ha una sèrie de galeries estretes que s’estenen durant uns 700 metres i més endavant un laminador vertical que fou anomenat “la Clau del Toll” per la dificultat que presentà superar-lo; això no va ser possible fins l’any 1952, en que F. Rovira i un equip del GES, arribaren als 750 metres de l’entrada, descobrint més endavant les enormes sales que hi ha al fons de la cova.

Allí van trobar unes grans àmfores neolítiques que era impossible que haguessin estat portades seguint el camí fet pels espeleòlegs; això els va fer suposar que, en l’època neolílica, hi havia una altra entrada. Després de diverses exploracions i de fer el plànol de la cova, excavaren en un punt del marge del Torrent Mal i trobaren l’entrada primitiva que seguia la galeria sud i estava obstruïda per una gran esllavissada. Des d’aquesta entrada es varen realitzar moltes troballes d’un gran interés científic.

Les excavacions van ser dirigides pel comissari local d’excavacions, Sr. Oller, amb la col·laboració dels Srs. Surroca i Farràs. L’estudi de les restes arqueològiques les realitzà el Dr. Serra Ràfols, i els de la fauna quaternària els van duur a terme el Dr. Villalta i el Sr. Casajuana.

Els ossos fòssils són de l’època en que la cova era habitada per l’ós de les cavernes (Ursus spelaeus) i dels quals s’han trobat restes d’uns vuitanta individus; també s’han trobat restes de lleons, hienes, bisons, rinoceronts del gènere Tichorhinus, hipopòtams, linxs, castors, cavalls salvatges, elefants, etc. Aquests animals no vivien a les coves sinó que van ser portats pels corrents d’aigua o pels carnívors que els caçaven.

Referent a l’ocupació humana, les troballes més antigues són molt escasses, però prou significatives per a situar-la des del Paleolític mitjà (durant la segona meitat de la glaciació del Würm) i pertanten a la cultura del Musterià, representada a les Coves del Toll per eines de pedra picada, nòduls i lasques. En altres nivells de l’excavació, s’han trobat restes del que permeten suposar que el Toll va ser habitat per l’home del Neolític de forma continuada durant 2.000 anys. S’han trobat restes de ceràmica, puntes de fletxa de sílex, destrals de basalt i de pedra polida i petxines foradades que formaven part dels collars que es trobaren acompanyant els diferents enterraments.

Els esquelets humans de 5.000 anys d’antiguitat es van trobar lligats en posicions violentes, segons la creença de l’home del neolític, per impedir que els esperits poguessin escapar-se del cos i venir a trobar els vius. Aquesta pràctica és seguida encara per molts pobles primitius.

A diversos nivells s’ha trobat ceràmica amb decoració cardial i en els nivells superiors alguns vasos campaniformes; també molins de mà de pedra i sobretot la mostra més important d’os treballat de l’Eneolític trobada al nostre país. Actualment les troballes de les Coves del Toll es poden admirar al Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià, situat a la casa natal de Rafel Casanova. La cova ha estat tancada amb una porta metal·lica per tal de salvaguardar aquests importants testimonis del nostre passat.

L’any 1982 es produïren unes greus inundacions a l’interior de les coves que malmeteren gran part dels sediments arqueològics de la Galeria Sud. Per deixar de nou visitable l’indret, el Servei d’Arqueologia de la generalitat i l’Ajuntament de Moià, endegaren, l’estiu de 1985, els treballs necessaris d’acondicionament i neteja dirigits per M. A. Petit, els quals permeteren recuperar diversos elements prehistòrics de gran interès. Mencionarem també les tasques de condicionament i presa de mostres, realitzades l’estiu de 1995 i dirigides pels Drs Serrat i Lumley de la Universitat de Barcelona i del Musée de l’Homme de París, respectivament.

NOTA: Trascripció de l’article publicat al "Butlletí Intern dels Amics del Museu", núm 28. Fotos extretes del bloc Espeleobloc (amb permís).

Antoni Riera i Carles Royo: L'ILLA DE SANTORINI

L’illa grega de Santorini està situada a l’extrem sud de l’arxipèlag de les Cíclades. El seu nom primer fou “Stronguili” (del grec, rodona), després “Kalisti” (del grec, bellissima) i finalment Thera o Zira (regent d’Esparta i fill de l’heroi tebà Autesió, descendent de Cadme). El nom Santorini prové de la seva esglèsia dedicada a Santa Irene (en grec, “Ayía Irini”, i pels mariners extrangers Santa Irini).

La seva superfície és de 76 Km², amb una distància màxima de 70 Km. En realitat, és un arxipèlag d’illes. La més gran i oriental s’anomena Thera i té forma de falç, amb una alçada màxima de 550m en el Puig del Profeta Elies; la del NW és la de Therasia; a l’oest està la d’Aspronisi i al centre, com a cons volcànics, hi ha dues anomenades Palea Kameni i Nea Kameni, on es troba el cràter del volcà actual. La costa és relativament retallada, però molt abrupta. L’aigua dolça és poc abundant i s’emmagatzema l’aigua de pluja; hi ha diverses deus termals. Té uns 7.000 habitants que viuen de la vinya, de la pesca, però sobretot del turisme.

Aquestes illes són d’origen volcànic. Estan formades per capes de laves alternant amb capes piroclàstiques. Són el resultat de moltíssimes erupcions que s’han succeït en el temps. Aquests materials, en alternar-se, donen lloc als colors vermellosos característics.

Santorini és una més de les illes que formen un arc volcànic al sud de l’Egeu, des de Grècia a Turquia. A una profunditat de 150-170 Km es produeix la subducció de la placa africana sota la placa euroasiàtica, a un ritme d’uns 5 cm per any cap al nord i amb un angle entre 30-40°. En aquest accident hi ha diferents fosses submarines, com les del sud de Creta. La subsidència s’inicià en el Miocè inferior. Les roques anteriors a aquella època formen part de l’anomenat massís ciclàdic, amb calcàries metamorfitzades i esquists, que van des del Triàsic al Terciari inferior, plegades i metamorfitzades a l’Oligocè, amb una intrusió granítica del Miocè i mineralitzacions associades de talc, calcopirita, crisocol·la, magnetita i d’altres. La zona volcànica s’estén 20 Km cap al SE i 7 Km cap al NW on hi ha el volcà submarí anomenat Kolumbos. En els perfils sísmics apareixen importants alineacions tectòniques de direcció SW-NE, una de les més destacables rep el nom d’alineació de Kameni.

A Santorini el vulcanisme comença fa uns 2 m.a. amb unes laves dacítiques amb piroclastres i tobes amb fòssils marins barrejats. Va durar fins fa uns 500.000 anys, amb la formació d’un aparell volcànic en forma d’escut. Entre 360 i 200.000 anys, la construcció de l’aparell queda interrompuda per períodes de vulcanisme explosiu i destructiu, amb laves al principi màfiques (riques en ferro i magnèsi) i al final de composició riodacítica (riques en sílice) amb pumicita. Entre 180.000 i l’any 1600 d.C. tenen lloc set grans erupcions i la caldera volcànica es col·lapsà tres cops amb la corresponent destrucció, coincidint la darrera amb l’erupció de 1500 a.C., a l’Edat del Bronze quan, després de segles d’inactivitat, el volcà va entrar bruscament en erupció i ho feu com l’ocorreguda a l’illa indonèsia de Krakatoa el 1877 encara que es creu que va ser quatre vegades més gran.

Primer, es va produir un violentíssim terratrèmol. Al principi van emetre’s grans quantitats de pumicita i cendra volcànica que van cobrir l’illa i els seus pobles. Al paroxisme de l’erupció, va saltar pels aires la part central i occidental de l’illa originant la caldera, la més gran de la seva classe. Sols va quedar la part oriental, en forma de falç i dos illots a la part occidental. El brusc desplaçament d’una massa d’aigua tan enorme, va provocar un extraordinari tsunami, amb una ona de 210m d’alçada que, en arribar a Creta deuria tenir uns 70m. És possible que el so s’hagués sentit des d’Escandinàvia.

Després hi ha hagut altres erupcions. El 197 a.C. la lava va formar l’illa Paleà Kameni. El 726 d.C. es va formar un illot que es va unir al Paleà Kameni. La del 1570 o 1573 va originar l’illa Nea Kameni. L’erupció del maig de 1707 va durar fins 1712 i fou molt violenta. L’erupció del 20 de febrer de 1866 va durar quatre anys i es van originar dos cons: Georgios i Afroersa, que varen unir-se a Nea Kameni. Al segle XX n’hi va haver diverses: al març de 1928, l’agost de 1939, al febrer de 1950… El cràter, però, no dorm: emet constantment vapor d’aigua i gasos sulfurosos procedents d’un magma situat a menys de 1000m de profunditat. Kolumbos, l’altra caldera volcànica, va entrar en erupció el 1650 i fou violentíssima i es va sentir des de les costes de l’àsia menor, on arribaren les cendres, seguida de terratrèmols, grans marees i gasos verinosos.

Erupció de 1950

Quan va ocòrrer aquella erupció l’any 1500 a.C., l’illa estava poblada per una civilització molt avançada. Eren pagesos, ramaders i pescadors; construïen les seves cases amb pedres tallades i fabricaven, al torn, ceràmica prou el·laborada i decorada. Les seves eines eren el llautó, de bronze i d’obsidiana. Mantenien relacions amb diferents llocs de la Mediterrània oriental. Aquesta civilització va desaparèixer amb l’explosió i hom relaciona la desaparició de la cultura minoica de Creta com a conseqüència de la mateixa. Precisament es considera que els habitants d’aquella època a Santorini depenien de Creta. Hi ha autors que consideren que Santorini i Creta formaven l’Atlàntida, coneguda en els diàlegs platònics “Timeu” i “Crities”. L’Atlàntida estava formada per un reialme de dues illes: Mison i Elason, la Metròpoli (que hom creu Santorini) i la Vasili Politia (que hom creu Creta) que vàren ser destruïdes.

Marinatos, arqueòleg grec, els anys 1930 va excavar una vila costanera minoica a Creta i va apreciar que l’antic edifici havia estat destruit de manera viloenta. Entre les terres que tapaven la vil·la hi havia pumicita. Va llençar l’hipòtesi que probablement la causa de la destrucció fos deguda a l’erupció de Santorini i a una onada gegant d’aquella procedència. El 1967 va excavar el lloc d’Akrotiri, una mena de Pompeia santoriniana, formada per diferents edificis de caire religiós i administratiu. Es va trobar ceràmica minoica, contemporània a la trobada a la vil·la cretenca, pintures al fresc, mobles, i fins hi tot restes de menjar però no es van trobar esquelets humans ni de bestiar així com tampoc objesctes de valor. Sembla que amb el primer terratrèmol la població va abandonar Akrotiri amb temps abans de l’erupció i posterior explosió la qual es va produïr un any després. Els habitacles es van cobrir de cendra i quedaren segellats, sense deteriorament, fins als nostres dies. A Akrotiri no s’ha trobat cap document escrit i la vida d’aquells temps s’ha hagut de deduir: es tractava d’una societat agricola que menjaven llegums, pa, carn d’ovella, cabra, cèrvol i porc, preparats en cuines comunals. Dels mobles s’ha pogut reconstruir un llit, una taula i tamborets a partir de motlles deixats a la cendra. L’organització social era dirigida per una elit de sacerdots que controlaven la producció, el comerç i el culte dedicat a la fertilitat, a les plantes i a certs animals. Entre les pintures que s’han conservat destaquen les de unes dames, plantes de papir, uns lliris a la primavera, un vaixell, un pescador, una sacerdotessa, un camarot, unes mones, uns antílops i un combat de boxa entre nens.

Extret del butlletí intern núm. 53.

Antoni Riera: NORUEGA: GNEIS I ECLOGITES

En un viatge a Noruega per a visitar els seus grans fiords i les ciutats més importants, vàrem tenir l’oportunitat d’observar i estudiar la seva interessant geografia i geologia.

El territori de Noruega ocupa el lateral NW de la península escandinava. Està travessat pel cercle polar àrtic en els 66⁰ 33’ de latitud nord.És l’estat més septentrional d’Europa, amb una superfície continental de 323.800 Km². També pertanyen al país un gran nombre d’illes (més de cinquanta mil) que representen una superfície de 61.000 Km², com l’arxipèlag de les Lofoten i del Vesteralen (aquestes més enllà del cercle polar àrtic).

Per la part est limita amb Suècia al llarg de 1.630 Km; la frontera centre i septentrional coincideix amb els anomenats Alps escandinaus. Al NE limita amb Finlàndia (740 Km) i Rússia (200 Km). Té la costa al sud i al sudoest amb el mar del Nord (que la separa de Dinamarca); a l’oest amb el mar de Noruega, i al NE amb el mar de Barents, que és una extremitat de l’oceà Glacial Àrtic, on hi ha el famós Cap Nord. En conjunt, Noruega estén el seu territori en direcció NE-SW al llarg de 1.750 Km, amb una amplada que va dels 6 fins als 430 Km.

El litoral norueg és molt accidentat, de naturalesa principalment pissarrosa, retallat per una gran quantitat de fiords i d’illes de diferent grandària. L’interior és molt muntanyós, amb l’alineació dels Alps escandinaus, abans esmentats, que formen el costat més occidental de l’escut bàltic o Fenoscàndia (format per Finlàndia, les penínsules escandinava i danesa i altres territoris col·lindants).

Les roques que formen aquest escut són antiquíssimes: granitòids, pòrfids, gneisos, esquists cristal·lins, pissarres i d’altres roques metamòrfiques originades al Precambrià, fa entre 800 i 2.500 milions d’anys. L’escut va romandre quasi sempre emergit en el decurs dels temps geològics, a excepció d’algunes zones perifèriques. A principis del Paleozòic, fa entre 400 i 600 Ma, es va veure afectat per l’orogènia caledoniana, la qual plegà els sediments situats a la part oest, sobretot la major part ocupada pel territori norueg. Després, aquesta serralada caledoniana fou aplanada per l’erosió i la part d’Escània i de Dinamarca es tornà a enfonsar al mar. L’orogènia alpina va provocar el rejoveniment de la serralada caledoniana durant el Cenozòic (els darrers 65 m.a.), amb la formació dels Alps escandinaus i amb la consegüent nova fase erosiva.

Els darrers dos milions d’anys, l’activitat de les geleres quaternàries, que arribaren a formar un casquet de gel que cobria Groenlàndia, Sibèria i Amèrica del Nord, va dibuixar la fesonomia de l’actual Fenoscàndia, en especial el sector occidental, on encara nombroses geleres baixen directament fins al mar. La desaparició de moltes geleres deixaren lliures les seves pregones valls que, envaïdes pel mar, donen lloc als fiords (entrants allargats de la mar a la terra), alguns dels quals tenen 200 Km de llargada i 1.300 m de profunditat. A les zones més elevades (l’alçada màxima l’assoleix el Jotunheim, de quasi 2.500 m), les muntanyes actuals de Noruega presenten un perfil molt arrodonit, amb formació d’altiplans ondulats, travessats per amples i pregones valls glaciars. Els vessants externs són de contorn més retallat i formes més abruptes com a conseqüència de l’erosió fluvial que ha substituït a la glacial. De l’antic casquet només queden restes per damunt dels 1.500 m d’altitud i en destaca el Jostedal (Jostedalbreen) que, amb els seus 800 Km² de superficie, és el més gran d’Europa. Més de 17.000 Km² de la superfície continental de Noruega estan ocupats pels llacs interiors, quasi tots procedents de les antigues formacions glacials. Noruega compta amb 28 parcs nacionals, així com nombroses reserves naturals i espais protegits.

La millor excursió que es pot fer és la navegació pels fiords de Storfjorden i Sunnylvsfjord fins a la petita població de Hellsylt. Des d’aquí, i per la Trollstigveien (carretera dels Trolls) fins al refugi Djupvashytta, als Alps escandinaus, passant pel llac Hornindalvatn que, amb 514 metres de fondària, és el més profund d’Europa. Des del refugi i per una carretera estreta, sense asfaltar i a més de peatge, es puja al pic de Dalsnibba, de 1.500 m d’alçada que forma part dels Trolltindene o pics dels Trolls. Els Trolls són una mena de follets dels països nòrdics que viuen a les muntanyes i que si no els tractes bé poden espatllar-te el viatge. Des d’aquest pic vàrem poder comprobar que els Alps escandinaus estan formats per roques metamòrfiques de diferents graus i aprofitàrem per a recollir algunes mostres d’esquists i gneisos amb plegaments increïbles i que, no cal dir, van incrementar senseblement el pes de l’equipatge de tornada.

En arribar al poblet de Nigard, a la vall de Jostedal, vàrem poder visitar el seu centre d’informació i el magnífic mirador des del que es contempla la gelera de Briksdalsbreen. També vam tenir l’oportunitat d’adquirir unes mostres d’eclogita, roca metamòrfica de gran duresa composta per piroxè verd (Omfacita) i granat vermell, així com també Tulita (varietat rosa de Zoisita), roca formada a partir de canvis en l’eclogita.

L’eclogita està considerada una de les roques més excepcionals de Noruega i molt apreciada pels col·leccionistes per la seva raresa i considerable densitat i que s’originen a partir de roques de tipus basàltic o gabroic. Segons l’investigador Eskola, les eclogites del Jostedalsbreen Nasjonalpark serien fragments de masses d’emplaçament profund mogudes cap a munt per intrusions ígnies. Al llarg del Cambrià i de l’Ordovicià havia existit un oceà, anomenat Japet, on es dipositaren materials que en plegar-se de durant l’orogènia caledoniana (a finals del Silurià, fa uns 425m.a.) van formar grans mantells, vergents cap a l’est , que s’emplaçaren vers l’escut de Fenoscàndia i que són els que contenen les eclogites. D’aquest tipus de roques no en tenim a Catalunya.

Extret del Butlletí intern núm 57