Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 26 de novembre de 2020

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (I)

Pirineu (o Pirineus) en català, Pirenèus en occità, Perinées (o Perineus) en aragonès, Pirinoak en èuscar, Pirineo (o Pirineos) en castellà i Pyrénées en francès, és el nom de la serralada que s’aixeca entre la península Ibèrica i la resta d’Europa i que recorre tot l’istme entre la mar Mediterrània i el mar Cantàbric, o sigui, des del Cap de Creus al golf de Biscaia.

La Pica d’Estats des del pic de Certescan

La serralada, d’orientació est-oest, té una llargada d’uns 425 Km i una amplada que no supera els 100 Km, i ocupa una superfície d’uns 19.000 Km². Alguns dels principals pics són: Aneto (3404 m), Posets (3371 m), Maladeta (3312 m), Mont Perdut (3355 m), Balaitous (3144 m), Pic Long de Néouvielle (3192 m), Ori (2017 m), Anie (2504 m), Midi d’Ossau (2884 m), Vignemale (3298 m), Bachimala (3176 m), Coma-lo-Forno (3030 m), Perdiguero (3220 m), Vallibierna (3067 m), Mont Valier (2838 m), Cotiella (2912 m), Certescan (2852 m), Pica d’Estats (3148 m), Comapedrosa (2942 m), Pic Carlit (2921 m), Puigmal (2913), Canigó (2784 m).

Distribució dels principals pics del Pirineu

Però el mot Pirineu (o Pirineus) està envoltat de llegendes, la més bonica de les quals és la que explica que la serralada és el mausoleu que l’heroi Hèrcules va erigir, tot amuntegant muntanyes damunt de muntanyes, per donar sepultura a la seva estimada Pirene ; o la que el relaciona amb l’arrel helènica Pyr (= foc) procedent dels temps dels primers grecs que van arribar a les nostres costes i van observar la serralada en flames per causa de la negligència d’uns pastors; o també la que assegura que el nom de la serralada prové de la paraula “piren” que significa “prat” en l’argot pirinenc, encara que això més que un origen seria més aviat una derivació del nom Pirineu.

Menhir d'Eina (Cerdanya)

El cert és que des de temps immemorials hagi estat més o menys ocupada per pastors i caçadors, gent nòmada que no tenien més remei que conèixer bé el terreny on es desenvolupava el seu mitjà de vida. De les muntanyes n’extreien pedres i fusta per a construir cases i monuments funeraris. També feien calç, extreien fang per a fer ceràmica, explotaven la sal, el carbó, el ferro, així com d’altres metalls i minerals...

Dolmen de la Cobertorrassa (Cerdanya)

D’aquesta ocupació en donen fe els nombrosos megàlits presents a la serralada i també les recents excavacions que s’estàn duent a terme a la cova de l’Home Mort de la vall de Siarb. I és que les alçades més aviat modestes d’aquesta serralada la fan idònia per a ser transitada per les seves valls i travessada pels ports més factibles. Nombroses tribus ibèriques hi tenien la seva residència: Iacetans, ceretans, andosins, vascons...

Poblat Ibèric del Castellot de Bolvir, Cerdanya

Els romans també la coneixien i utilitzaven les seves fonts termals. Una calçada entre Saragossa i el Bearn passava pel Summus Portus (Somport), i l’exèrcit del cartaginès Anníbal, amb els seus elefants, va travessar la serralada camí de Roma... 

Banys romans de Dorres, extret de www.encos.cat

Una altra llegenda situa Rotllà, cavaller de Carlemany, com a primer pirineista ja que se’l considera responsable de nombrosos accidents geogràfics com són la famosa Brecha de Roldán al massís de Marboré; el Pas de Roland a Itxassou; el Salto de Roldán per on s’obre pas el riu Flumen, i també el pas de Larrau que es diu que fou obert d’un sol cop amb la seva espasa Durandal. Encara en el camp de les llegendes està l’ascens, al segle V, del bisbe Valerius a la muntanya que porta el seu nom, el Mont Valier, per deixar-hi una creu.

Les espectaculars moles conglomeràtiques del Salto de Roldán
 al nord de la ciutat d’Osca

El Mont Valier des del cim Montroig

Però l’honor de ser considerat com el primer pirineista, i adhuc el primer muntanyenc, se l’endú el rei Pere el Gran qui, després d’una batalla als Pirineus Orientals, va veure el Canigó, massís que s’eleva de manera abrupte entre les planes del Rosselló i l’Empordà i que aleshores era considerada la muntanya més alta... del món!

El rei Pere el Gran (1240-1285) primer muntanyenc del món

El rei Pere va conèixer una llegenda que assegurava que al cim d’aquella muntanya hi havia un profund estany on les fades hi tenien el seu palau, però no es podia llençar cap pedra a les seves tranquil·les aigües sense despertar un monstruós drac... El rei Pere ho va voler comprovar, i per això va marxar amb dos soldats que, atemorits, el van abandonar a mitja pujada. Però el rei, que era molt valent per ser fill de Jaume I el Conqueridor, va continuar fins al cim on va llençar una pedra a l’estany i es va enfrontar tot sol al temut drac.

Camí del cim del Canigó

Amb el pas del temps es va descobrir que el tal llac, dit estany de Cadí, no està al cim del Canigó i les seves aigües no són gens tenebroses, però la narració d’aquesta gesta tan fantàstica va ser recollida per un frare franciscà, dit Salimbene, i la seva crònica manuscrita forma part d’un còdex de la Biblioteca Vaticana, per tant aquest és el primer intent documentat d’ascens a un cim del Pirineu.

L’estany de Cadí amb el cim del Canigó al fons

Però no serà fins a finals del s.XVII que l’enginyer francès Thierry, per causa de la manca de mapes, va haver de redactar una sèrie d’informes sobre els itineraris a seguir per travessar els principals ports pirinencs. Digne de menció és el seu informe sobre el port de Benàs, el qual va ser utilitzat durant molts anys en les guerres entre França i Espanya de principis del s.XVIII.

Henri Reboul (1763-1839)

Al segle XVIII entren en joc els cartògrafs: La Blottiere i Roussel, Reinhard Junker i Vicente de Heredia, Henri Reboul...i ja a finals d’aquest segle, França i Espanya s’uneixen per a confeccionar un primer mapa seriós del Pirineu, i per això les primeres conquestes documentades d’alguns dels seus cims, com el Pic d’Anie, el pic d’Argualas, i potser fins i tot el Mont Perdut, són degudes a aquests enginyers. Precisament a Reboul i Vidal se’ls atribueix l’ascens, l’any 1787, del primer “tresmil” ben documentat del Pirineu: el Touron de Néuvielle, de 3035 metres d’alçada.

Touron de Néuvielle

Per aquella època es comencen a acostar al Pirineu els primers científics francesos atrets pels relats del botànic Joseph Pitton de Tournefort, on explica la bellesa de la vall de Gavarnie i la seva impressionant cascada, la qual es creia que era la més gran...de món! També es comença a posar de moda entre l’aristrocàcia el prendre aigües termals als balnearis, i al Pirineu es construeix un camí ample cap al balneari de Bareges apte per a carruatges.

Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708)

Entre aquests aristòcrates francesos estàn els primers pirineistes ja que, amb pretesa motivació científica, aprofitaven l’estància als balnearis per a fer excursions i ascencions, sempre acompanyats de caçadors i pastors de la contrada, i després en feien un informe de la ruta, de les coses que es trobaven i de les mesures que prenien amb els aparells que carregaven. Entre aquests es troba Guillaume Delfau, el primer conqueridor reconegut del Midi d’Ossau l’any 1797. Aquest pic té la ruta normal d’ascens més difícil del Pirineu, però la seva situació d’aïllament el feia especialment fàcil de localitzar degut al fet que es tracta de la xemeneia d’un volcà de finals del Paleozoic.

L’isolat Midi d’Ossau

De tota aquesta gent distingida que es passejava pel Pirineu, el més famós va ser Louis-François Ramond, baró de Carbonnières, a qui se li atribueix la primera ascenció reconeguda al Mont Perdut l’any 1802... dies després que ho fessin els seus guies acompanyats d’un pastor aragonès! Quan va morir l’any 1827 se li va dedicar un cim, el Soum de Ramond, i una planta, Ramonda myconi vulgarment dita Orella d’os, l’única gesneriàcia de les nostres contrades i una relíquia del Terciari.

Ramond de Carbonnières (1755-1827)


Orella d’os (Ramonda myconi))

Un altre que va fer fama fou Friedrich Parrot qui, l’any 1817 i en el decurs d’una travessa pel Pirineu, va conquerir el cim de la Maladeta, acompanyat del guia Pierre Barrau, i també el Perdiguero amén de molts altres cims. Aquest mateix any, Henry Reboul determina que l’Aneto és el sostre del Pirineu però, per causa de la mort del guia Barrau a la Maladeta l’any 1924, la seva conquesta haurà d'esperar fins l’any 1842. I el Canigó, pic que quedava lluny del circuït dels pirineistes d’aquell temps, va ser conquerit oficialment per Vicent de Chausenque l’any 1823.

La Maladeta des de l’Aneto

Entretant els cartògrafs militars continuen la seva tasca de triangulació. Coraboeuf i Testu estableixen una estació d’observació al cim del Montcalm, a 3080 metres d’alçada i a tocar de la Pica d’Estats... i s’hi estàn 15 dies! Tota una gesta. Altres cartògrafs van ser Peytier i Hossard qui al 1825, i després de quatre intents, conquereixen el Balaitous i s’hi estàn 8 dies al seu cim de 3144 metres. Entre els anys 1849 i 1850 es va dur a terme una gran campanya topogràfica al Pirineu Oriental per la qual cosa es fan ascencions als pics del Gegant, el Puigmal, el Carlit i al Canigó.

El Pic Carlit des de Font Romeu

La Pique Longue, punt culminant del massís del Vignemale, va ser conquerit oficilament l’any 1837 per Henry Cazaux i Bernard Guillembert. Es dona el cas que Cazaux hi torna un any després amb dos guies i una dama anglesa, Anne Lister, escriptora i experta alpinista qui va pujar per la glacera amb un vestit i una capa, convertir-se així en la primera dona que va conquerir un gran cim pirinenc. Malauradament va morir dos anys més tard al Caucas a causa d’unes febres... En homenatge se li va dedicar un coll de muntanya.

Vista de la glacera del Vignemale

Miss Anne Lister (1791-1840)

Finalment al 1842, un militar rus, Plató de Tchihatcheff, i el botànic Albert de Franqueville, acompanyats del guia Jean Sors, conegut com Argarot, i dos caçadors, pugen per primer cop al punt culminant del Pirineu: l’Aneto. Franqueville bateja l’impressionant cresta cimera amb el nom de “pont de Mahoma” i aviat creuar aquest mal pas es converteix en una moda i un gran repte entre els aristòcrates i burgesos que s’allotjen al balneari de Luchon i tenen diners per pagar-se un guia que els acompanyi i asseguri amb una corda.

El “pont de Mahoma” vist des de l’avantcim

Moltes de les descripcions que es feien d’aquestes primeres conquestes als principals cims del Pirineu ens poden semblar avui dia puerils i exagerades, però no se’ls pot treure gens de mèrit car les condicions ambientals eren molt més dures que avui dia: les vies de comunicació eren molt precàries, les aproximacions als diferents massissos eren molt llargues perquè no hi havia refugis en condicions, el material de muntanya era pràcticament inexistent, i les glaceres estaven molt més desenvolupades i, per tant, eren més perilloses, i també estava el tema dels animals salvatges com ossos i llops...

La cara nord del Mont Perdut segons un dibuix 
de l’alpinista Franz Schrader (1844-1924)

La cara nord avui dia, observeu que 
ja no existeix la “cascada de seracs”

Els primers escrits espanyols sobre muntanyes del Pirineu es remunten al 1852 a càrrec de José Arrau. Aquests escrits van moure els primers muntanyencs catalans, fet que va culminar l’any 1876 amb la creació de la primera gran entitat excursionista de casa nostra: el Centre Excursionista de Catalunya. També al 1858 apareixen les primeres guies turístiques del Pirineu.

El 1856 l’anglès Henry Halkett conquereix el darrer dels grans cims pirinencs: el Posets i el 1863 el Cilindre de Marboré cau sota les botes de tot un comte d’origen irlandès: Henry Russell qui va escriure, de manera romàntica, sobre multitud d’ascencions, entre elles la conquesta de la Pica d’Estats, l’únic “tresmil” català, al 1864. A Russell no el movia cap afany científic, sinó simplement l’amor a les muntanyes, i per això es considerat el pare del pirineisme. Ell fou qui va obrir la porta a la sensibilitat dels poetes com Jacint Verdaguer que entre els anys 1879 i 1883 va recórrer el Pirineu per donar forma al poema Canigó, la seva obra mestra.

El comte Henry Patrick Marie Russell-Killough (1834-1909)

El Pic Russell, a tocar de l’Aneto

Al mateix temps que els pirineistes conquerien els cims del Pirineu, els geòlegs com Louis Cordier i Jean de Charpentier també es movien per les altures i per les valls per tal de desvetllar-ne els secrets de la seva formació...però aquesta ja és una altra història.

Bibliografia

• Marcos Feliu, La conquista del Pirineo, Ediciones C.D. Navarra, 1977

• Pere Santanach, Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2015

• Víctor Balaguer, Històries i llegendes, 1899, cap.”L’ascenció del rei Pere al llac del Canigó”, Diputació de Barcelona, 2002


dimarts, 17 de novembre de 2020

Amics del Museu: La "Pedra d'Alcover" i els seus extraordinaris fòssils

A la nostra biblioteca del Museu ha arribat un nou llibre: Alcover, Mont-ral, El Pinetell 238 milions d’anys enrere. Un patrimoni paleontològic excepcional. El seu autor, Joan Cartanyà, després de fer un màster en Paleontologia, fou col·laborador de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP) un centre de primer ordre en la recerca, conservació i difusió de la paleontologia de vertebrats i, per això, aquest llibre comença amb un pròleg de David M. Alba, actual director de l’IPC.


Seguidament es presenten uns capítols d’introducció a l’època i l’ambient de deposició dels sediments que van donar lloc a la cèlebre “Pedra d’Alcover”, pertanyent a la fàcies Muschelkalk superior, la qual es continua explotant en diverses pedreres com a pedra ornamental i per a la construcció. Malgrat que aquesta pedra ja la coneixien el romans, va ser durant la seva màxima explotació industrial (a partir dels anys 60) que va començar a lliurar un material fòssil molt divers i ben conservat, sobretot peixos, artròpodes (crustacis, insectes, aranyes i xifosurs) i mol·luscs (bivalves i cefalòpodes principalment); però també s’hi han trobat rèptils, meduses, plantes, equinoderms, braquiòpodes, icnofòssils, i uns exemplars problemàtics anomenats paleocifonautes.

Aquests sediments, però, van patir un procés de dolomitització posterior al seu dipòsit, procés que va esborrar tot rastre de la mineralització de la matèria orgànica dels organismes fossilitzats, i per això els fòssils es presenten en forma d’empremtes de les seves parts toves, cosa molt difícil de trobar, gràcies a una ràpida sedimentació al fons d’un mar d’aigües tranquil·les i sense oxigen. Malgrat que, en molts casos, les empremtes han perdut els detalls, i això en dificulta l’estudi en profunditat d’aquest material, s’han pogut determinar que que pertanyen al Ladinià superior (Triàsic mitjà).

Després es fa un repàs del material que es conserva en diversos museus i institucions com són el Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà i el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre (a Montblanc). L’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (a Sabadell i Bellaterra), el Museu d’Alcover , i el nostre Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona , amb fotos dels fòssils i alguns acompanyats de la seva possible reconstrucció i, si es dona el cas, també d’una imatge de l’animal actual més proper.



Aquí val la pena de fer un incís, car en l’apartat que parla dels peixos, l’autor destaca que l’espècie Perleidus giganteus, descrita l’any 1972, ara se la classifica com a Colobodus giganteus segons una revisió publicada el 2014, i posa una foto d’un magnífic exemplar on s’especifica que pertany a la col·lecció del Museu Geològic del Seminari. però en realitat l’original es conserva al Museu d’Alcover mentre que el que tenim en el nostre museu és una magnífica còpia realitzada pel Sr. Moraleja.


Exemplar exposat a les vitrines del Museu


Ester Magrinyà és qui es fa càrrec de l’apartat que parla de la història de les explotacions i dels primers estudis realitzats pels Drs Lluís Via, director del Museu del Seminari, i Josep Francesc Villalta, professor de la Universitat de Barcelona; i també de com Andreu Barbarà, l’any 1967, va posar en marxa el Museu d’Alcover i en fou el seu director, tot duent a terme una ingent labor de difusió d’aquest extraordinari patrimoni paleontològic. Aquesta mateixa autora també és l’encarregada de descriure les diferents institucions que acullen els fòssils que s’han anat trobant a les pedreres de “pedra d’Alcover”, entre elles el nostre Museu.


Per això, des d’aquí us volem animar a donar-hi un cop d’ull a aquest monogràfic que us transportarà 238 milions d’anys enrere, a uns temps molt diferents dels actuals: als temps del Triàsic.

dissabte, 7 de novembre de 2020

Amics del Museu: DESCOBERTA UNA NOVA ESPÈCIE DE CRANC ERMITÀ AL PIRINEU ARAGONÉS

Ens fa molta il·lusió poder compartir amb tots vosaltres, el descobriment d’una nova espècie de cranc ermità al Pirineu Aragonès.

Aquest estudi ha estat realitzat per membres del grup Aragosaurus-IUCA de la Universitat de Saragossa i l'Institut Geològic i Miner d'Espanya (IGME).

El nou cranc, batejat com a Diogenes augustinus, en honor al seu descobridor Agustín Gálvez, va ser trobat a la zona d’Arguís (Osca) i és un dels més complets del registre fòssil mundial.

Fòssil i reconstrucció Diogenes agustinus
Foto: Isabel Pérez Il·lustració:  Fernando A. Ferratges

Cranc ermità actual, força emparentat amb la nova espècie aragonesa.
Foto: Isabel Pérez
El seu descobriment ha permès conèixer com eren els crancs ermitans de fa 38 milions d'anys.

Però... com es va arribar a aquest interessant treball?

Com ja hem comentat, el fòssil va ser trobat per Agustín Gálvez, membre dels “Voluntaris del Museu de Ciències Naturals de la Universitat de Saragossa” mentre passejava casualment pels voltants de Belsué (Osca). L’Agustín ens explica que va veure una forma curiosa en una pedra rodada, “immediatament vaig pensar que podia ser una cosa interessant” i ho va recollir perquè no es perdés. Posteriorment va portar el fòssil a la Universitat de Saragossa, on en Fernando-Ari Ferratges, investigador predoctoral i autor del treball, està realitzant actualment la seva tesi doctoral sobre els decàpodes de l'Eocè pirinenc. Quan en Fernando va veure la roca no sortia de la seva sorpresa, ja que l'exemplar encara que molt cobert, mostrava clarament que podia tractar-se d'un fòssil únic. El fòssil va ser escanejat en 3D amb tecnologia de microtomografia automatitzada, i l'escàner ja revelava que l'exemplar podia estar complet dins de la roca. No obstant això, el contrast entre el fòssil i la roca encaixant no permetia aconseguir una reconstrucció adequada per la qual cosa va ser necessari preparar-lo de manera mecànica. Després de diversos dies de treball, l'exemplar va resultar ser un dels més complets a nivell mundial del seu grup. Ferratges ens explica que “trobar un cranc ermità fòssil articulat en roques del Pirineu Aragonès és una troballa única i excepcional, ja que només es coneixen uns pocs exemples a tot el món”.

Les roques on va ser trobat daten de l’Eocè superior, fa aproximadament 38 milions d'anys. En aquell moment la zona compresa entre les localitats de Lúsera i Arguís, a Osca, estaven cobertes per un mar poc profund on a prop de la costa es desenvolupaven complexos deltaics amb gran aportació de sediment. Samuel Zamora investigador de l’IGME i coautor del treball ens comenta “a causa de la seva anatomia i falta de mineralització en l’exosquelet, els crancs ermitans es descomponen amb rapidesa i són molt rars en el registre fòssil; no obstant això aquest exemplar va quedar enterrat ràpidament, fet que va permetre, conservar molts detalls anatòmics”.

Cranc paguroide Diogenes augustinus sp. nov
Foto: Isabel Pérez
Aquest treball és part d'una recerca més general que s'està desenvolupant a la Universitat de Saragossa i que tracta de conèixer millor els antics fons marins del Pirineu i les faunes que els habitaven. Marcos Aurell, catedràtic d'estratigrafia de la Universitat de Saragossa i també coautor del treball indica que “els jaciments del Pirineu són excepcionals i el seu estudi permet conèixer millor com eren els ecosistemes fa milions d'anys i els processos que hi tenien lloc”. És important esmentar que els ambients deltaics són molt dinàmics i presenten una taxa de sedimentació elevada, permetent l'enterrament sobtat d'alguns organismes. De fet, el cranc es troba fora de la seva petxina, “la qual cosa sembla apuntar a una estratègia de fugida o defensa que realitzen aquests organismes quan queden enterrats per allaus de sediment”, apunta Ferratges.

Dir també que els exemplars de Diogenes augustinus estaran pròximament exposats al Museu de Ciències Naturals de la Universitat de Saragossa per que tothom pugui gaudir d'ells.

Aquí teniu l'article

Dades de contacte:

  • Fernando A. Ferratges (ferratges@unizar.es).
  • Samuel Zamora (s.zamora@igme.es; samuel@unizar.es).

Només ens resta felicitar a tots els que hi han participat en aquest magnífic treball, en especial a Fernando A. Ferratges company i soci de la nostra associació, per facilitar-nos tota la informació i resoldre els nostres dubtes.