Amics del Museu: Cicle de Conferències Mineralògiques de Tardor

Després d’una pausa de cinc anys, avui s’ha reprès l’esperat Cicle de Conferències Mineralògiques de Tardor, organitzades pel Grup Mineralògic Català a la sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans, una preciosa sala gòtica dins el conjunt de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, al cor del barri gòtic de Barcelona.

Claustre de l'Institut d'Estudis Catalans a la Casa de Convalescència

La sala gòtica Pi i Sunyer

Malgrat l’adversa climatologia, un nombrós públic entusiasta s’ha aplegat per escoltar la primera de les cinc conferències programades: Geoarqueologia del complex neolític miner de Gavà: coneixements actuals i nous avenços, a càrrec de la Dra Yael Díaz Acha, geòloga i Conservadora de Petrologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, col·laborador d’aquest cicle de conferències.

Programa de conferències

D'esquerra a dreta: 

Dra. Yael Díaz, Frederic Varela (president del GMC) i Josep Ignacio

Després d’una breu presentació per part d’en Josep Ignacio, l’ànima d’aquest cicle, la Yael comença la seva xerrada fent una mica d’història del descobriment d’aquest important centre miner on en època neolítica, i posteriorment, s’hi va explotar sobretot la variscita, un fosfat d’alumini hidratat d’un bonic color blavós que s’utilitzava per a fer-ne collarets i que es forma per l’alteració de les pissarres (shales) silurianes riques en sulfurs.

La Yael és una geòloga que col·labora amb l’èquip d’aqueòlegs que treballen en les excavacions dels sectors de Can Tintorer i Les Ferreres del nord de Gavà on, des dels anys 70, s’han anat descobrint aquestes galeries en urbanitzar-se aquesta zona. Amb una presentació molt entretinguda, la Yael ens fa veure com n’estaven d’avançats a nivell miner al neolític, en descobrir-se aquest complex de 15 metres de fondària distribuïts en diversos nivells, amb suposats sistemes de ventilació i rampes d’accés, i de com l’explotació anava sempre de baix cap amunt tot seguint els filons disposats en vertical. També, a través de l’arqueometria, s’ha demostrat la presència de turquesa a les mines de Gavà.

En acabat hi ha hagut un torn on s’han fet moltes i molt interessants preguntes que la Yael ha contestat de manera molt didàctica, i així la hora i mitja que ha durat la xerrada se’ns ha fet molt curta. Fins a la propera!

Joan Barrull: Conferència d'Steve Brusatte

Aquest 24 d’octubre, a les 19h de la tarda, i dins del cicle de conferències “Grans de la Ciència”, el Museu de la Ciència CosmoCaixa de Barcelona, ha convidat el prestigiós paleontòleg Steve Brusatte, a fer una xerrada sobre la relació evolutiva entre dinosaures i mamífers. Steve Brusatte és doctor en Ciències Ambientals i de la Terra per la Universitat de Columbia, Estats Units, i llicenciat en Ciències de la Terra i Paleobiologia per la Universitat de Bristol, Regne Unit. Actualment és professor de Paleontologia a la Universitat d'Edimburg. Ha descrit quinze noves espècies de fòssils, té més de cent deu publicacions científiques i n'ha escrit deu llibres.

La conferència ha fet un passeig de més de 325 milions d'anys, des dels primers mamífers que intenten sobreviure a l'ombra dels dinosaures fins a l'ésser humà actual. Ha comentat el paleoambients del Carbonífer i del Permià, així com la gran extinció que es va produir al final d’aquest període. També ha repassat l’era del Mesozoic fins arribar a l’extinció dels dinosaures i demés fauna del final del Cretaci. Després, Brusatte, gràcies a l'avenç tecnològic i a fòssils recentment descoberts ens ha aportat noves dades que ens han ajudat a entendre millor l'evolució dels mamífers supervivents i descobrir els que s'han extingit: com els micromamífers, els mamífers que menjaven dinosaures, les balenes que caminaven o els mamuts llanuts.

Amb una narració trepidant i amena ha recorregut cataclismes i glaciacions, per explicar-nos l’increïble i variat llinatge dels mamífers, que no tan sols es va apropiar del món, sinó que també va desenvolupar trets característics que van cimentar la seva història d’èxit. A la conferència ha barrejat les seves pròpies investigacions amb el treball d’altres científics per reconstruir una història que arriba fins a nosaltres. A més, de fer palesa, en diversos cops, la seva preocupació per les espècies actuals en perill d’extinció.

La xerrada ha durat una hora, i s’ha fet molt curta. Després hi hagut un torn de preguntes de trenta minuts. Cal constatar el gran nombre de nens i nenes que han assistit a la conferència i les preguntes tan assenyades que han fet, on han intercalat les seves intervencions amb les del públic científic adult, i sense mostrar cap tipus de recança o timidesa. Personalment, aquest relleu generacional em posa molt content, i crec que a Brusatte també.

Posteriorment, i un cop acabada la conferència, el paleontòleg ha tingut l’avinentesa de dedicar-nos als assistents els seus llibres. Al que subscriu aquestes línies, i que hi ha anat en representació del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, n’hi ha dedicat tres. Brusatte, ha dit que estava preparant un altre manuscrit sobre l’evolució de les aus...i s’ha comprés a tornar a Barcelona, per fer promoció del llibre. Esperem doncs que tot això sigui ben aviat.

Joan Barrull: Conferència del Dr. Neil Shubin al CosmoCaixa

El passat dijous dia 9 de novembre a les 19h vaig assistir a la conferència “Les grans transicions de l’evolució. La història del Tiktaalik”, a càrrec del Dr. Neil Shubin, que organitzava Cosmocaixa. 

El professor Shubin és un paleontòleg, biòleg evolutiu i divulgador científic, que va néixer a Filadèlfia, el 22 de desembre de 1960, i va estudiar a la Universitat de Columbia i a la de Califòrnia en Berkeley, doctorant-se a Harvard en 1987. Actualment és professor i degà associat de Biologia i Anatomia d’Organismes a la Universitat de Chicago i rector del Museu Field d’Història Natural, de la mateixa ciutat. És mundialment conegut perquè a l’abril del 2006, ell i el seu equip, van donar a conèixer al Tiktaalik, una espècie de peix fòssil de 375 milions d’anys d’edat, amb extremitats. Era la baula perduda entre els antics vertebrats marins i els que varen començar a caminar en terra ferma. Els seus descobriments fòssils han canviat la manera d’entendre moltes de les transicions clau en l’evolució de les espècies vertebrades.

Durant els 45 minuts de conferència, i uns altres 45 minuts de preguntes del públic, el Dr. Shubin en va fer entendre els mecanismes que hi ha darrere de l'origen evolutiu de noves característiques anatòmiques de les faunes. El seu treball empíric es deriva de la convicció que el progrés en l'estudi de la biologia evolutiva resulta de la vinculació de la investigació a diverses escales temporals, filogenètiques i estructurals. L'origen de les noves faunes i sistemes anatòmics: gran part de la diversitat de vertebrats actuals es va definir pels canvis ecològics i evolutius que es van produir durant dos intervals crítics en la història de la Terra: el Devonià i el Triàsic. Aquests períodes serveixen de punt focal per a la seva recerca perquè són testimonis de l'origen tant de nous ecosistemes com de nous dissenys anatòmics. 

Ens va explicar com la seva investigació expedicionària a l’illa d’ Ellesmere, en el territori Nunavut de Canadà, a 1.600 km del pol Nord,va proporcionar nous fòssils i un context paleoambiental per entendre l'origen de les faunes, mentre que els seus estudis morfològics, funcionals i de desenvolupament donaven hipòtesis sobre transformacions anatòmiques. El crani, extremitats, dits, peus, turmells i canells del Tiktaalik proporciones un vincle entre els peixos i les criatures vertebrades vivents més antigues que deambulaven per la terra ferma.

Ens va explicar, de manera molt amena i pedagògica, com durant els últims quinze anys, ha desenvolupat programes de recerca expedicionària al Canadà, Àfrica, els Estats Units continentals, Àsia i Groenlàndia. Aquestes expedicions han donat lloc a noves idees sobre l'origen dels principals grups de vertebrats (mamífers, granotes, cocodrils, tetràpodes i peixos sarcopterigis).

Durant tota la conferència, va fer peu en l’origen de la variació morfològica: la història d'uns 400 milions d'anys dels animals terrestres que revela patrons sorprenents d'estasi anatòmica i evolució paral·lela, dissenys similars apareixen en diferents espècies que viuen en diferents entorns. La seva investigació ha implicat recollir dades sobre la variació intraespecífica de poblacions diverses, desenvolupar models predictius de variació basats en l'ontogènia i comparar processos de desenvolupament en diversos animals que viuen en diferents entorns ambientals.

Diversos cops va mostrar-nos una rèplica del crani del Tiktaalik per explicar les pressions de selecció que van patir els primers tetràpodes aquàtics fins a esdevenir en terrestres, i com aquestes transformacions evolutives han tingut un extraordinari impacte en el cos humà. L’origen dels animals, la transició de peixos a amfibis, l’origen dels mamífers, i molts altres esdeveniments clau de l’evolució han estat capturats en els nostres gens, esquelets i òrgans.

Al final de la conferència, el Dr. Shubin va conversar molt amigablement amb la gent que ens vàrem atansar a la tarima, i va ser molt amable en signar-me el seu llibre “Tu pez interior” i voler fer-se una fotografia de record amb mi.

Amics del Museu: “VIURE ENTRE VOLCANS: UN ANY DESPRËS DE L’ERUPCIO DE TAGOJAITE, LA PALMA”

Us informem que el dimarts 29 de novembre, de 18,30 a 20 h, al Museu de Ciències Naturals de Barcelona (pl. Leonardo da Vinci, 4-5, parc del Fòrum) tindrà lloc la tertúlia "Viure entre volcans: un any després de l'erupció de Tagojaite, La Palma".

És gratuïta, però s'ha de fer la reserva prèvia.

Més informació en el següent enllaç:

https://museuciencies.cat/activitats/2022-11-29_conversesnat/

Museu de Ciències Naturals de Barcelona

Pl. Leonardo da Vinci, 4-5

Parc del Fòrum

08019 Barcelona

Tel. 932566002

Mn. Francesc Nicolau: Júpiter, el planeta gegant

Tercera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 5 de març del 2020 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Si féssim els cossos dels Sistema Solar a escala, donant al Sol un diàmetre d’un metre, la Terra en tindria 1cm i Júpiter 1dm i no seria gaire més gran que una pilota de tennis. A aquestes proporcions, la Terra estaria a 150m del Sol i Júpiter a uns 800 m (5,2 vegades la distància de la Terra al Sol). Com es veu, les distàncies són enormes.

 Els quatre planetes interiors, tractats fins ara, els de tipus terraqüi, són sòlids. Els altres quatre, exteriors, són molt voluminosos i de baixa densitat, quasi del tot gasosos, amb un petit nucli sòlid al centre: Són el tipus anomenat jovià.

Júpiter en volum fa 1.340 terres. El seu dia (rotació entorn del seu eix) no arriba a les 10 hores de duració. Un punt situat a l’equador volta a una velocitat de 35.000 km/h, i des de la Terra, sense telescopi, es veu com un punt lluminós i prou. Vist amb telescopi, però, es veu que té unes franges més o menys “altes” i voluminoses; les més fosques s’anomenen bandes i les més lluminoses se’n diuen zones. No totes giren a la mateixa velocitat.

El 1864, Robert Hooke va observar per primera vegada la taca vermella (en realitat rosada) i que és de diàmetre la mida de tres terres. Ha tingut diferents interpretacions (fins i tot, hi ha qui va dir que era un gran vaixell!). A la seva superfície es veu que hi ha moviment i la seva forma allargada cal interpretar-la com deguda al ràpid moviment del planeta.

Josep Comas i Solá, director de l’Observatori Fabra, va predir el 1907 que Júpiter tenia un anell, com després han comprovat les diferents sondes enviades. Les dues primeres sondes foren les Pioneer, el 1974, les quals passaren de llarg, però van observar l’agitació existent a la seva atmosfera i n’enviaren fotografies.

Les Voyager 1 i 2, el 1979, descobriren els anells, en nombre de 3, un d’ells molt tènue. Varen observar els quatre satèl·lits més grans descoberts ja per Galileu, o galileans: Io, Ganimedes, Europa i Cal·listo. En principi Galileu els nomenà com a Astres de Medicis, però posteriorment se’ls donà un nom mitològic.

Io és el satèl·lit més interior i té volcans en activitat segurament degut a la forta atracció gravitatòria del Júpiter que en desestabilitza la seva superfície. Els tres restants són més grans que la Lluna, de fet Ganimedes és inclús més gran que el planeta Mercuri i se suposa que és de glaç però, per ara, és un enigma. La seva densitat és molt baixa. La seva superfície es veu rocallosa, però amb alguns cràters. Europa té una temperatura de -175ºC i una superfície molt llisa, només trencada per esquerdes produïdes per la gravetat de Júpiter. És també una lluna molt poc densa, segurament feta d’aigua gelada i per això no té cràters d’impacte. Cal·listo és molt semblant a Europa, amb aigua superficial, malgrat la seva densitat poc alta. Júpiter té, a dia d’avui, 79 satèl·lits.

La sonda Galileu va ser llançada el 1989 i va arribar a Júpiter el 1995. Tot seguit va deixar caure un aparell per investigar l’atmosfera que va emetre dades durant 54 minuts. Mentre s’hi enfonsava; degut a l’alta temperatura interior, finalment es va fondre. Júpiter emet més calor que el que rep del Sol (hi ha qui diu que és pot considerar una estrella fallida).

Entretant la sonda orbital Galileu va fer 35 voltes, poc a poc, retratant tota la seva superfície i els seus núvols. La taca vermella és un cicló que dura des de fa més de 300 anys, i cada 10 anys té un màxim i un mínim (com el que passa al Sol). Aquests núvols són quasi tots d’amoníac i d’àcid sulfhídric, substàncies que els seus cristalls de gel explicarien els colors que s’observen. La missió de la sonda Galileu va concloure l’any 2003, quan també es va precipitar sobre el planeta, tot fonent-se al seu interior.

L’Agència Espacial Europea (ESA) i la NASA van llançar la sonda Ulysses a estudiar el Sol, però el 1992 en passar per Júpiter va fer algunes observacions de la seva magnetosfera, mil vegades més intensa que la de la Terra. Segurament sigui deguda a l’existència d’hidrogen metàl·lic a l’interior del planeta.

La sonda Juno, llançada el 2011, va arribar el 2016. I va orbitar al voltant dels pols per reconèixer-los, ja que s’havien observat poc. L’interès pels satèl·lits de Júpiter és molt gran i per això està previst que l’ESA envii una altra sonda pel 2022, anomenada JUICE (Jupiter Icy Moons Explorer), a explorar les llunes gelades Ganimedes, Cal·listo i Europa.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Mart, planeta habitable?

Segona xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels decobriments del Hubble (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 27 de febrer del 2020 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

Mart és el quart i darrer dels planetes rocosos de l’interior del sistema solar, i pel seu color roig de sang se’l va batejar amb el nom del déu de la guerra, però el seu color és degut a la gran quantitat d’òxids de ferro que conté, ja que de ferro en posseeix més del doble que la Terra.

De l’observació del moviment de Mart al voltant del Sol, ja es va poder deduir que el seu diàmetre era una mica més petit que el de la Terra (6.796 Km) i també que la seva densitat era menor. També la seva òrbita és més el·líptica i excèntrica que la de la Terra i per això el seu any dura 627 dies, encara que el dia marcià és de 23h i 37 min, molt semblant al dia terrestre. La seva distància al Sol és de 228 milions de quilòmetres.

Des que l’home va apuntar els primers telescopis a Mart s’ha especulat sobre la possibilitat de trobar-hi vida intel·ligent, sobretot quan, a mitjans del segle XIX, l’astrònom Angelo Secchi va traçar un dels primers mapes de Mart on hi va ressaltar una sèrie de “canals”. Això va servir als seus fervents seguidors, entre els quals destacaren Giovanni Schiaparelli i Percival Lowell, per a demostrar que a Mart podia haver-hi alguna mena de civilització.

Però molts eren els que en dubtaven, entre ells Eugène Antoniadi qui, a inicis del s.XX i amb un telescopi més potent, ja va assegurar que els tals “canals” no eren més que una il·lusió òptica. Tot i així l’atracció del planeta vermell i els seus suposats habitants van fer còrrer rius de tinta i, fins avui, s’han publicat una muntanya de novel·les i filmat una infinitat de pel·lícules sobre el tema. Tot això, però, es va acabar amb l’arribada de les sondes espacials encara que, de les 48 sondes que s’han llançat fins ara, només una tercera part han tingut èxit.

Film de 1953

Els primers exploradors de Mart van ser els russos qui, entre el 1960 i el 1974, van llançar 16 sondes però cap no va reeixir. L’any 1964, i dins el programa Mariner de la NASA, la Mariner 4 va enviar les primeres fotografies de Mart. Com a homenatge, una regió de Mart porta el nom de Vallis Marineris.

Una de les primeres fotografies de la superfície de Mart

L’any 1975 les dues sondes Viking, dirigides pel nostre Joan Oró pel que fa al seu contingut d’aparells d’investigació, van aconseguir “aterrar” i comprovar que a Mart no hi ha cap indici de vida Tots aquests projectes inicials van ser l’avantsala de l’allau de sondes llançades a Mart a partir de finals dels anys 90. La NASA va llançar al 1997 la Mars Global Surveyor que va fer un mapa molt detallat de Mart, i també la Mars Odyssey que al 2001 en va estudiar la seva atmosfera. La NASA també ha situat un parell de rovers (l’Oportunity i el Curiosity) que encara estan explorant la seva superfície on s’hi poden veure alguns cràters d’impacte i també volcans com l’Olympus Mons, el més gran del sistema solar.

Altres països també han participat de l’exploració de Mart com l’Agència Espacial Europea (ESA) que l’any 2003 va enviar la sonda Mars Express amb dues naus, l’Orbiter i la Beagle 2, encara que aquesta darrera no va aconseguir “aterrar”. Els russos van enviar l’any 2011 la sonda Fobos-Grunt a explorar el satèl·lit Fobos però sense aconseguir el que es volia. L’any 2013 l’Índia envià la sonda Mangalyaan a orbitar el planeta vermell, i l’any 2018 la NASA va enviar la sonda InSight per a explorar el subsòl marcià amb un sismògraf. Aquesta és la darrera sonda que s’hi ha llançat però hi ha més projectes per a un futur molt proper.

De moment tot aquest esforç només ha servit per demostrar que, avui dia, a Mart la vida és impossible, ja que té una atmosfera molt feble (només 6 Mb) composta d’un 96% de CO2, la temperatura mitjana és de -63ºC (els seus casquets polars estan formats per CO2 congelat i no pas per aigua), i la poca aigua que sembla que hi ha és molt salada. La gran distància entre la Terra i Mart (uns 57 milions de quilòmetres en el periheli) també és un impediment a l’hora d’enviar-hi missions tripulades ja que es triga uns 6 mesos a cobrir aquesta distància.

Fins i tot el cèlebre astrònom Carl Sagan va assegurar que Venus podria arribar a ser més habitable que Mart si hi enviéssim una sonda carregada de certes algues consumidores de CO2 les quals, en uns 100 anys, produirien prou oxigen per fer una atmosfera respirable. Tanmateix, després de trepitjar la Lluna, Mart segueix essent el següent objectiu de l’home en la seva conquesta de l’espai.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Mercuri i Venus, planetes interiors

Primera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels decobriments del Hubble (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 20 de febrer del 2020 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Actualment, es considera que hi ha vuit planetes. Es divideixen en quatre de rocosos (Mercuri, Venus, la Terra i Mart) i quatre de gasosos (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú). Plutó abans es considerava planeta, però és molt petit i gira fora del pla de l’eclíptica i juntament amb ell, altres cossos iguals o més petits que la Lluna, formant el cinturó de Kuiper. Mercuri i Venus són interiors per està situats entre la Terra i el Sol. Els exteriors són la resta més enllà de la Terra en òrbites més allunyades.

Mercuri és el més petit dels planetes. Hi ha fotografies actuals amb la superfície parcialment amb color blavós, però que no es degut a la presència d’aigua. Mercuri no és gaire més gran que la Lluna i un terç més petit que la Terra. Però la densitat d’ambdós planetes es quasi igual; això es degut a què Mercuri té un important nucli metàl·lic. Encara que es visible a ull nu, la proximitat al Sol fa que només es pugui veure poc abans de l’alba o poc després de la posta del Sol.

La seva distància al Sol oscil·la entre 46 i 70 milions de quilòmetres, essent, per això, molt el·líptica. La duració del dia (rotació sobre el seu eix) és de 58 dies terrestres i la nit altres 58, però l’any dura 88 dies terrestres. Aquest fet motiva que les temperatures de la superfície vagin de -183º i 427ºC (aquest contrast provoca esquerdes de mida diversa). No hi ha cap mena d’atmosfera, ni aigua, a excepció de petites quantitats de gel observat a llocs molt ombrívols. Té camp magnètic, però és molt feble: 1% del de la Terra.

El 1639, Pierre Gassendi va poder observar com Venus tapava a Mercuri, davant del Sol; aquest fet no es tornarà a produir fins l’any 2133. Giovanni Schiaparelli, a finals del segle XIX, va fer el primer mapa de la superfície, però molt imperfecte.

La sonda Mariner 10 va ser el primer dels Mariners en arribar a Mercuri. El 1974 va ser llançat a l’espai i va aprofitar la gravetat de Venus per arribar-hi, on va prendre moltes imatges, però no de les dues cares. La seva superfície està plena de cràters, alguns d’ells antics volcans. Tambè, esquerdes, algunes gegants, com comentavem més amunt. A Mercuri s’havien observat unes “anomalies” gravitatòries en el seu moviment i que es volien explicar per l’existència d’un satèl·lit (fins i tot se li va posar nom: “Vulcanus”), fet refutat un cop s’aplicaren als càlculs la teoria de la relativitat d’Einstein. La Mariner 10 va arribar a 327 km de la superfície i va arribar a fer-ne tres passades, fins a quedar reduït a un objecte mort que ara gira al voltant del Sol.

La sonda Messenger fou llançada el 2 d’agost de 2004 i va arribar a Mercuri el 2008. També va fer-ne tres passades. Les imatges preses són molt més perfectes i del 100% de la seva superfície. Va comprovar els craters d’impacte i de volcans. Va determinar la densitat del planeta. La seva missió va durar fins al 2015, caient finalment al damunt del planeta.

Venus sempre se l’ha tingut com a germà de la Terra, per tenir diàmetres similars (Venus uns 12.100 km i la Terra uns 12.756). La seva composició rocosa es similar, amb nucli de ferro, amb mantell i escorça. La seva òrbita es quasi circular. Triga 225 dies en donar una volta al Sol. Brilla moltíssim, reflectint el 64% de la llum que rep. Venus és un planeta envoltat de gas, amb una atmosfera de 70 km de gruix. La seva composició es d’un 95% de diòxid de carboni, 4% de nitrogen i petites quantitats d’aigua, àcid sulfúric, etc.

La seva superfície és molt calenta, arribant als 455º (les sondes es fonen abans d’arribar a la superfície; només ho ha aconseguit una). El radar ens diu que hi ha relleu, amb muntanyes de 2.000 i 3.000 m d’alçaria, amb pocs cràters (tots grossos), ja que l’atmosfera para els impactes i no se’n poden formar de petits. També hi ha volcans. Els seus núvols triguen 4 dies en donar una volta a la superfície, però el dia del planeta triga 243 dies terrestres.

Els russos hi van enviar les sondes Venera. Entre el 1970 i el 1972, van poder entrar en òrbita la 7 i la 8. La Mariner 10 del 1974 va fer medicions de prop, camí de Mercuri, donant molts detalls de Venus. La Venera 10 el 1975 portava 4 sondes, una va arribar a la superfície i va emetre durant 45 minuts, demostrant que l’atmosfera esta formada per tres capes diferents. Va orbitar fins 1992, realitzant molts experiments. La 13 i la 14 van fer moltes fotografies que ja eren en colori van retratar els volcans i descobrir la tectònica de plaques. A l’atmosfera hi ha moltes turbulències als seus núvols. El 1989 la sonda Magallanes americana va fer sis cicles d’observacions i el seu mapa.

NOTA: Si voleu veure el documental que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.