Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 29 de març de 2021

Amics del Museu: Una extraordinària donació

El nostre consoci i actiu participant de les activitats de l’Associació d’Amics, Marco Ferrazza, acaba de fer una donació extraordinària al nostre Museu. Es tracta de la seva magnífica col·lecció de fòssils, molt ben conservats i perfectament localitzats. Així s’assegura que aquesta no es perd ni es dispersa.

Arribada de les caixes al laboratori del Museu

Llistat de la procedència dels exemplars proporcionat per Marco Ferrazza

En la col·lecció hi ha exemplars de totes les èpoques i d’origen nacional (la majoria són de Catalunya), encara que també els hi ha que procedeixen de l’estranger.

Exemplar d'esponja del Cretaci superior, possiblement 
del gènere Siphonia, procedent de la zona sudpirinenca central.

Ara aquests dies s’estan obrint les caixes per a començar la feina d’observar, catalogar i numerar els exemplars que, de mica en mica, han d'anar entrant al conjunt del Museu. Així mai hi ha temps d’avorrir-se... Gràcies Marco.

dijous, 25 de març de 2021

Mn. Francesc Nicolau: Plutó segueix sent objecte d'estudi

El “planeta nan” Plutó, descobert per Clyde Tombaugh l’any 1930 del segle passat, és un astre opac que gira al voltant del Sol i per tant, al seu dia, va ser considerat un planeta de ple dret, el novè del Sistema Solar, fins l’any 2006, moment en que es va revisar la noció de “planeta” i Plutó, igual que Eris i Ceres, no encaixava per les seves reduïdes dimensions i per estar situat en una òrbita molt allunyada de l’eclíptica (uns 17° d’inclinació respecte d’ella). Per tot això, Plutó, Ceres i Eris no podien ser considerats veritable planetes, així que s’acordà que aquests astres, que sabem que formen part de l’anomenat Cinturó de Kuiper, se’ls havia d’anomenar “planetes nans”.

L'astrònom Clyde Tombaugh, descobridor de Plutó

I, certament, Plutó és petit. Té un diàmetre de 2,370 Km, que vol dir dos terços del del la Lluna, que en té 3.474 Km, i fins fa poc no se’n sabia gairebé res de la seva composició. És tan llunyà (a una distància que va de 30 a 40 UA; sent 1 UA=distància Terra-Sol) que només el poden veure els telescopis molt potents, ja que la seva magnitud oscil·la entre 13,65 i 16,3, però aviat se li descobrí un satèl·lit, Caront, de 1.207 Km de diàmetre i prou gran perquè ara es consideri que tots dos formen un sistema binari. Més tard es van descobrir quatre satèl·lits més: Nix i Hidra (el 2006), Cèrber (el 2011) i Estix (el 2012) tots ells molt petits.

El sitema binari Plutó-Caront

Com conèixer millor com és Plutó? La sonda New Horizons, llançada a l’espai el gener del 2006, arribava a l’entorn de l’astre el juliol del 2015 i de les seves observacions s’ha deduït que la seva atmosfera és pricipalment de nitrogen, però també hi ha metà i altres gasos. La temperatura superficial és d’uns -223°C i té certa activitat geològica deguda al seu interior més calent. Això fa que el gas nitrogen es precipiti en forma de neu (passa a ser sòlid a -210°C) deixant enblanquinada la seva superfície en els llocs on l’escorça és més prima, cosa que passa a la regió anomenada Sputnik Planum. L’escalfor interna arriba a modificar l’aspecte de la neu nitrogènica i fa que es vegin com unes grans escames d’uns 30 Km d’amplada, separades per congostos, i encaixades les unes al costat de les altres.

La superfície de Plutó captada per la sonda New Horizons

El que passa és que el nitrogen s’escalfa una mica, es fa menys dens i provoca enormes bombolles congelades i, com que no són del tot estables, van canviant de forma. Per això es diu que Plutó «muda de pell» tot sovint... curiós, oi? Si voleu saber més detalls sobre aquest tema, els trobareu a la revista Nature.

NOTA: Article publicat a la revista Catalunya Cristiana el 21 de març del 2021

dissabte, 13 de març de 2021

Amics del Museu: Scripta 28

Un cop més donem la benvinguda a una nova revista Scripta, la núm 28 de la sèrie Paleontològica.


En aquest número s’han publicat els següents tres treballs:

  S. Calzada: Sobre Mytilus aquitanicus en el Mioceno catalán (NE de España)

  S. Calzada, E. Moreno & J. Corbacho: Phasianella ungeri Vilanova, 1868 = Pictavia laevigata (Deshayes in Leymerie, 1842)

  J.F. Carrasco & J. Cabús: Primera cita de Metalia lonigensis Dames, 1877 (Echinoidea, Eoceno) en España

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com


dimarts, 2 de març de 2021

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (IV)

En el capítol anterior ens vam quedar en plena celebració del XIV Congrés Geològic Internacional  el qual tingué lloc l’any 1926 a Madrid. Al llarg d’aquell esdeveniment es van realitzar diverses excursions geològiques, dues de les quals va dur els participants al Pirineu central i oriental. El Dr. Josep Ramon Bataller, aleshores recentment nomenat director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, en va ser un dels directors, i en el seu resum del congrés acaba dient: «És d’esperar que el foc sagrat de les ciències geològiques, encès pels mestres Almera, Vidal i Font (...), avivat per la grandiosa manifestació científica (...), s’aflamarà i prendrà en nous cors que el mantindran perenne per a les noves generacions».


Ens trobem, però, immersos en la dictadura de Primo de Rivera qui, en suprimir la Mancomunitat de Catalunya, va interrompre molts treballs, entre ells el que duia a terme el Servei del Mapa Geològic de Catalunya i dirigit per Marià Faura i Sans, quan portaven 5 fulls publicats (a escala 1:100.000) dels 43 que estaven previstos. Faura i Sans, juntament amb Norbert Font i Sagué i el mateix Josep R. Bataller, van ser deixebles d’Almera i van sorgir de l’escola de geologia del Seminari Conciliar de Barcelona. També al voltant del catedràtic Maximino San Miguel de la Cámara es van formar prestigiosos geòlegs com Ll. Solé Sabarís, N. Llopis Lladó, J. Fernández de Villalta i Valentí Massachs, quals crearan escola al seu temps.

Primer mapa geològic de la Mancomunitat,
 exposat al Centenari del ICGC

Escut del servei

Amb la instauració de la Segona República entren en acció els deixebles de Hans Stille, un prestigiós geòleg alemany qui, entre 1934 i 1937, va esbossar una evolució paleogeogràfica de l’àrea alpina mediterrània, sempre basant-se en la hipòtesi de la contracció de la Terra per explicar la formació de les serralades.


Entre els que van treballar al Pirineu està Schmidt qui, l’any 1931, fa una síntesi estratigràfica del Paleozoic dels Pirineus i de la Serralada Costanera Catalana. Schriel per la seva part, i basant-se en aquesta síntesi, planteja una tectònica herciniana pel Pirineu. L’any 1934, Peter Misch fa un estudi de conjunt del Pirineu central i, un any més tard, Ashauer i Teichmüller s’ocupen del magmatisme hercinià, tot plantejant-ne una paleogeografia del Paleozoic català. Tots aquests estudis van aportar els trets generals sobre l’estratigrafia i l’estructura d’aquesta serralada, i seran la base per als treballs posteriors.

Tots aquests estudis, així com els realitzats per les universitats de Madrid i Barcelona, es van veure de nou interromputs per la Guerra Civil. Un cop acabada la contesa, Josep Ramon Bataller, essent catedràtic de la Universitat de Barcelona, fou l’encarregat de tornar a posar en marxa l’escola de geologia del Seminari Conciliar de Barcelona. Però durant els anys de la postguerra, enmig d’una política eutàrtica, repressiva i de gran control ideològic, va sorgir la figura de Lluís Solé Sabarís, també catedràtic de la Universitat de Barcelona des de l’any 1943, fou el primer a crear escola després de la guerra.


Però per aquella època, i fins ben entrats els anys 60, la geologia a Espanya encara estava dominada per la hipòtesi de la contracció de la Terra per a explicar la formació de serralades, tot i que ja es coneixia el concepte d’isostàsia i els mantells de corriment que ja la posaven en dubte. Espanya va romandre al marge dels debats per la manca de recursos i de laboratoris d’investigació fins a finals del franquisme. 

Tanmateix aquí tenim a Solé Sabarís qui, juntament amb els seus deixebles Llopis Lladó i Fontboté estudien els terrenys paleozoics del Pirineu, i també tenim a en Joan Rosell que n’estudia els terrenys mesozoics i cenozoics del vessant sud. Mentre, al vessant francès, Calvet s’encarrega de la zona axial entre el Rosselló i Andorra; Guitard estudia el metamorfisme i l’estructura entre el Canigó i l’Albera, i Fonteilles treballa al massís de l’Aglí.

Mapa geològic de l'IGME
 formado por el Dr. D. Luis Solé Sabarís el 1958

Altres que també van fer molta feina entre la Maladeta i al Cerdanya van ser l’anomenat Equip de Leyden, format per una gernació de geòlegs d’aquesta universitat holandesa, dirigits pels professors De Sitter i Zwart els quals, des de l’any 1950 i fins gairebé els vuitanta, van elaborar una sèrie de treballs estratigràfics i estructurals acompanyats d’excel·lents mapes geològics a escala 1:50.000. Es dona el cas que aquells geòlegs es van integrar tan bé al territori que fins i tot alguns es van casar amb pubilles catalanes i per això se’ls va dedicar una placa en recordança i reconeixement, on es llegeix: Les estructures d’aquest aflorament constitueixen els fonaments del treball realitzat per l’escola estructural de Leyden dels professors De Sitter, Zwart i col·laboradors.

Placa d’homenatge a l’Equip de Leyden prop d’Esterri de Cardós

Amb tots aquests estudis es va arribar a la conclusió que el Pirineu és una serralada formada per la col·lisió de dues masses continentals (les plaques Ibèrica i Eurasiàtica) separades en obrir-se l’oceà Atlàntic. Als anys 70, a més, es va evidenciar que la placa Ibèrica va tenir una evolució molt complexa, amb moviments de rotació i laterals respecte la placa Eurasiàtica, per la qual cosa van sortir a la llum diversos models i estudis que així ho indicaven, portats a terme per Boillot, Choukroune, Capdevila, Malod, Souquet, Mattauer, Seguret... entre d’altres.

Diversos models dels moviments d’Ibèria durant l’orogènia Alpina

Tall geològic del Pirineu central, dit Perfil ECORS

Malgrat tot, amb aquests estudis no es va poder esbrinar si hi va haver o no formació d’escorça oceànica, i si hi va haver subducció (desaparició d’escorça oceànica), o quina de les dues plaques es va col·locar sota l’altra. Per desvetllar aquestes qüestions, l’any 1985 es va posar en marxa un projecte de col·laboració hispano-francès dit Perfil ECORS (Estudi Continental i Oceànic per Reflexió i refracció Sísmica) el qual, amb mitjans geofísics, va posar de manifest la seva estructura profunda... les seves arrels... però aquest serà el tema del proper capítol.

Bibliografia

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

• Lluís Ardèvol et al., Meravelles geològiques del Pallars Sobirà, Arola Editors, 2005

• Guillem Camarasa, L’enigma dels Pirineus, Rev. Ciència, núm. 47, pàg. 24-27, 1986